Repte clàssic 636. Juguem a imaginar.

El sol ja s’esllavissa per les escletxes de la persiana i el verd de les parets s’amara d’una claror prenyada d’or; des del llit clavo la mirada damunt de tan esplèndid llenç i començo a projectar el que faré durant aquest cap de setmana, començo a jugar a imaginar…

Després de preparar l’esmorzar de tota la familia, suc de taronja, llet calenta, torrades i mel, començaré a fer paquets per anar, com cada dissabte, a la caseta de Bigues i Riells. En arribar-hi, tres ametllers, una olivera, un desmai i moltes flors alçaran la veu per recordar-me que tenen set i jo, ràpidament, els oferiré tota l’aigua que em demanin. Veuré, feliç, com el contacte amb la natura arbora l’esperit del meu home i dels meus fills, i a la tarda anirem plegats d’excursió, ens acostarem als gorgs del riu Tenes, un dels rius que creua i delimita els Cingles del Bertí, i també visitarem l’Espai Natural de Sant Miquel del Fai, el paratge més espectacular que té el riu pel majestuós salt d’aigua que l’embelleix; en gaudirem l’aroma, la bellesa i la pau, i quan ja caigui la nit, tornarem a casa sota d’un cel reblert d’estrelles imperceptibles a la ciutat. Havent sopat, explicaré als nens contes de fades o de princeses, d’esquirols o de formiguetes, i després me n’aniré a dormir al costat de l’escalfor de l’home que estimo.

---------------------------

El verd de l’habitació comença a empal.lidir, l’efímer retira clarors desgastades i el cel passa de llarg… El joc d’imaginar que he creat fa una estona, un càlid joc de migdia, decau per deixar pas a la realitat. Em llevo i, amb moviments lents per l’edat, em dirigeixo a la cuina; ho faig sense presses, només haig de preparar un solitari got de llet…

Mentre he jugat a imaginar, m’he sentit vivificada perquè m’he pogut obligar a fer niu dins del foc invisible del passat…El dolor més agut seria no haver pogut rememorar cap hora de caliu, haver d’acceptar, indefensa, que els vidres de la solitud es poden clavar, inexorables, a la pell.

Estic al llit i veig que el rellotge que tinc a la tauleta marca les deu. És Diumenge i podré anar més relaxada que quan vaig a l’institut. He fet un salt de peus a terra i encerto a la primera on són les sabatilles. Tinc un pressentiment i vaig cap a la porta; el Núvol ,el nostre gos, està allà assegut movent la cua .Deu haver sentit que em movia i m’ha vingut a veure. Sé que està inquiet perquè vol sortir i sap que si em ronda el trauré aviat. El gos em segueix per tot arreu. Si vaig al lavabo es queda a la porta mentre em rento i em pentino, després quan esmorzo a la cuina ell també menja el seu pinso.

La mare està cosint asseguda a l’envidriat. Li faig un petó i li dic que sortim amb el Núvol ,que quan torni l’ajudaré a fer el dinar. M’ha dedicat un somriure una mica incrèdul. No ho sap però li dic en serio.

El Núvol es queda ajagut pacientment mentre jo em poso les bambes. Quan veu que agafo la seva corretja comença a bordar i a saltar com un boig. M’afanyo tot el que puc per no fer-lo esperar més. Un cop a fora trec la bicicleta del garatge, poso la corretja del gos al manillar i comencem la marxa. Darrera nostra el portal es tanca automàticament.

La nit anterior va ploure perquè veig algun bassal, però avui en canvi fa un dia magnífic, assolellat però fresc. M’encanta sentir l’aire a la cara i l’aroma de herba humida. L’ urbanització està envoltada de vegetació i generalment és una zona de poc trànsit.

El Núvol segueix perfectament el ritme que porto jo amb la bicicleta. Desprès d’una estona, al final de la recta just abans de la corba, hi ha la gran esplanada. Ens fiquem a la dreta i paro per deixar la bicicleta a terra. Allibero el gos de la corretja perquè pugui córrer lliurement. Els dos correm i saltem fins que quedem extenuats.


* * * *

Estic mig adormida i noto que El Núvol m’està llepant la cara. Obro els ulls per apartar-lo i llavors veig el que passa realment, és la mare la que em renta la cara i els braços. Diu que estic tota suada.

El rellotge de la tauleta marca les deu. Es diumenge. Cada dia ,es diumenge.

A la paret de la meva dreta hi ha una foto del Núvol amb mi. Els dos estem jugant a la gran esplanada. Com t’enyoro estimat amic!

La mare va a buscar la cadira de rodes. Sap que prefereixo anar a la cuina a esmorzar i no que me’l porti al llit. Vull ser autosuficient, m’obligo a ser-ho.

Vull sortir sola a donar el volt. La mare protestarà. Gairebé no hi ha mai trànsit per aquests carrers.
Aquell dia d’ara fa un any va ser una casualitat. Aquell cotxe va aparèixer de sobte quan sortíem de la gran esplanada .El pobre Núvol va rebre el cop més fort. Això em va salvar la vida.

Avui fa un bon dia. Tinc ganes de sortir i sentir l’aire a la cara.

El dia s'ha llevat radiant, assolellat, plàcid. És un bon motiu per obligar-se a sortir de casa, i acabar amb aquest aïllament desitjat, però amb certs tints de desànim. També, però, l'esperó que m'empeny a trepitjar el carrer és el missatge de l'Esperanza. En rebre'l, el cap s'ha desemboirat del tot i l'he visualitzada en l'encontre fortuït després de mesos sense veure'ns, després d'anys sospirant per ella. Aquest record massa vívid, en què el seny va trontollar-me sencer, conté aromes de xocolata i de colònia infantil, somriures badocs i ulls que escrutaven cada detall que corroborés que aquell miracle de la casualitat s'esdevenia i era real, tangible, entusiasta. Ella, que berena amb la Valeria i la Claudia, les seves filles que no em coneixen i que no reconec. Eren nadons la darrera vegada que vaig veure-les. Malgrat tot, m'observen i la curiositat infantil i innata per desentrellar qui sóc atropella les frases dels adults. Somric, somriu per cap motiu en concret, i per aquest gir inesperat de les coincidències.

Aquest missatge tan breu com precís em fa imaginar la taula d'una terrassa, on dues copes de cervesa conviuen amb una bossa de patates fregides i unes olives amb pinyol, i són alienes a aquells dits que acaricien un avantbraç de forma distreta. No hi ha res de violent en el gest, tampoc en les raons per fer-ho. Natural, còmplice, calm. No hi ha cap malícia ni un objectiu concret. Sols una excusa perquè els llavis retrobin la lluïssor d'un moment amè, que és necessari com l'aire que es respira. La mateixa tècnica que, dies enrere ens duia a nedar, cremar calories rere una pilota, en pletòrica aliança temerària del salt generacional. Regiro la roba doblegada, que encara no he recollit, i n'estiro una samarreta, que conjuminaré amb els texans que descansen, inerts, al galant de nit en un equilibri precari. Les sabatilles esportives seran el complement per si l'afable consumició esdevé una competició mutant entre l'halterofília i el futbaskhandbol, amb retalls d'una conversa sense complicacions ni serrells de polèmica.

Per enèsim cop, el croquis d'esbós de clenxa és un intent de claudicació i d'acceptació que l'alopècia és un cefalòpode de tentacles infal·libles que m'ha conquerit la clepsa calladament. Acluco els ulls i ressona la darrera pregunta que em formula l'Esperanza. Què penses? I ens imagino enmig de la torrentada de la resposta, que em cremava la gorja i feia perillar el decòrum i el dissimul. Com dir-li que durant temps li he escrit versos d'amagat, que he desitjat des de fa tant de temps que amarés el meu món amb paraules de qualsevol índole, amb mirades capaces de travessar parets de gel bastides gràcies als tractes (infra)humans amb corsecats autòmats només programats per calcinar tota fibra viva? Com confessar-li que, en el silenci i en l'absència, ella ha estat, inconscientment més del que puguem arribar a pensar, ressò audible i omnipresència? I ens imagino amb la desídia de qui troba agradable caure al fons d'unes pupil·les com si es tractés d'un estimball per al suïcida que s'ha rendit als encants de la profunditat de la mar.

Arreplego les claus i un llibre perquè el trajecte no s'acceleri i arribi amb l'excitació típica que donaria el nerviosisme de la primera cita, perquè la lectura m'esbargi les quatre neurones que han estat abduïdes per la seva gràcil comissura que, en dibuixar un somrís, imita la sinuositat d'un escurçó que ha inoculat la quantitat adient de verí per mantenir-les amb vida però morint per veure-la, junt amb les seves filles, un cop més. Sense cap pensament dins del magí. Només el de gaudir d'aquest vertigen sense complicacions ni enrevessades giragonses, que es genera quan allò que he imaginat esdevé real, tangible, entusiasta.


d.