Repte clàssic 506. Nudisme.

En arribar a la cala, hi trobem poca gent, com acostuma a ser. Aquesta platja és l'adient per iniciar la Fàtima en la pràctica del nudisme. Hi acudeixen famílies i és tranquil·la, sense bullícia. El rierol, que es forma amb les aigües termals que emanen del subsòl, serà la millor atracció per a la petita. Allà hi jugarà i la podrem vigilar per torns l'Àgueda i jo, mentre llegim o xerrem amb els veïns de tovallola. La nena, entusiasmada, tria un lloc a prop de l'aigua i, sense incomodar-se, es despulla abans que nosaltres. Té ganes de jugar a la sorra amb el cubell, la pala i el rasclet. S'escapoleix de la seva mare, que ho havia previst i ja l'havia untada de protector solar al cotxe.

Ens desvestim nosaltres, amb la mirada atenta cap al lloc on es troba la petita. Un cop despullat, em tocarà jugar-hi a mi primer per fer menys feixuga la vigilància. Tant per a la Fàtima com per a nosaltres dos. Quan m'apropo a ella, la meva nuesa la fa riure. Es fixa en el penis flàccid d'una forma que em sobta. Per la indiscreció o per l'evidència que l'està mirant. La veritat és que mai no m'ha vist nu a la llum del dia, i menys en públic. Li deu xocar veure'm així davant de gent estranya. Però jo intento mostrar-me amb naturalitat, que comprengui que no hi ha res que ens hagi d'avergonyir. Ni d'infants ni d'adults. Malgrat que no li confessi que a mi encara em costa mantenir-me impassible a la nuesa.

Construirem un castell fortificat amb les eines que tenim. La Fàtima s'oblidarà que no duem vestits de bany, riurà i passarem bona part del matí amb jocs d'experts arquitectes de platja. Aquest és el pla que he estat rumiant per tenir la ment en blanc i distreure la nostra filla. El pla que, amb la irrupció de la parella de lesbianes, queda pulveritzat. Sobretot quan la Fàtima les veu nues, igual que jo. Els seus cossos adolescents i perfectes no són un problema per a ella. Només per a mi. Però callo. Tampoc no sembla estranyar-se quan, sense cap tipus de complex, s'acaricien i es petonegen mentre s'apliquen mútuament la llet solar. Pateixo per aquest espectacle que estem presenciant. I em penedeixo d'haver triat el dia d'avui per portar la nena a la platja nudista.

Li parlo en un murmuri, perquè deixi de mirar-les i no es quedi bocabadada de forma tan descarada. Però és pitjor el remei que la malaltia. En girar-se, els seus ulls es claven a la meva incipient erecció, que m'ha causat veure les dues joves. I és quan la Fàtima comença a pronunciar, amb un dèbil somiqueig nerviós, el nom de la seva mare. Se'm cau l'ànima als peus en adonar-me que en aquest estat erecte sí que l'havia vist, el meu penis. I que, si acaba xisclant enmig de la platja, els nostres jocs nocturns finalment seran descoberts. He de pensar amb rapidesa...


d.

Feia un mati esplèndid i la Pepita va parar un moment de escombrar la terrassa de l’apartament, mentre observava el mar. Estava molt contenta de que el seu home finalment s’hagués decidit de llogar un d'aquells apartaments. Estaven una mica apartats del passeig marítim, però també estaven davant la platja , separats només per un carrer de terra i un càmping al costat d’un rierol. No eren uns apartaments gaire moderns ni nous però pel preu que tenien, estaven força bé.
El seu marit sempre havia dit que no suportava el bullit de la platja. Cada any, però, quan s’acostava el bon temps, havia de sentir la cantarella de La Pepita insistint amb el tema.
Va ser pels cinquanta anys de casats que li va donar la sorpresa: havia llogat un apartament davant del mar en un dels seus llocs preferits de la costa.
El Jaume li va comentar que ja no li semblava tan mala idea . Ells dos estaven jubilats, les filles casades i res no els impedia passar tot l’estiu a platja.
Li va dir que aquella zona no era tan concorreguda com les altres i que podrien banyar-s’hi sense tantes aglomeracions.

Era el tercer dia del recent estrenat apartament i la Pepita encara tenia feina ordenant i netejant i havien dut un munt de coses que s'havien de distribuir. El Jaume l’havia estat ajudant ,i ara feia una mitja hora que havia sortit a comprar el diari. El quiosc més proper era al passeig marítim que quedava a uns vint minuts de l’apartament. Ella tenia encara masses coses per fer i pensava que ja sortiria a donar el vol de tarda com el dia anterior. Estava contenta veient que el Jaume ho passava força bé i que ,fins i tot, s’havia anat a banyar al mar els dos primers dies.
A la terrassa del costat, la Pepita va saludar a una veïna que li donava la benvinguda. Devia tenir mes o menys la seva edat però tenia un cos petit com si fos el d’una nena.
Les dues dones es van estar explicant gairebé la vida. A la veïna li va semblar que la Pepita creia que era un privilegi teninr aquella platja tan tranqui-la davant mateix de casa Però desprès de sentir el que li va dir la dona menuda referint-se a la platja, a la Pepita li va caure l’ànima als peus. En cap moment mentre van passejar-hi aquells dos capvespres, va veure el cartell que posava: “Platja nudista”.
La Pepita es va disculpar perquè li sonava el mòbil. Era el Jaume des del seu.. . Un breu missatge escrit deia: “Faig un bany abans de venir”.
Mentre ella mirava extranyada l’únic banyador del seu marit penjat allà a l’estenedor.

La Nua és una dona estranya i estrambòtica, abillada amb faldilles llargues de colors que ningú sap d'on pot haver tret, amb unes eternes xiruques més que gastades i caminaire de camins. La Nua té una edat indefinida. Segurament és jove, però alguna cosa la fa vella. I bella.
Cada matí, faci el temps que faci, la veuen passar. Saluda tothom i tothom identifica en aquella veu una alegria mutilada i manifestdada amb un somriure sincer amb un deix profund de tristesa.
La veuen surtir del poble, travessar els camps i avançar cap el mar, cap a la desembocadura, unió de riu i mar, mar i riu, si les pluges han estat abundoses a la muntanya i a la plana o en època de desglaç.
Camina, certs dies de tardor i primavera, sobretot, com un ànima en pena, les xiruques volant o arrossegant-se.
Vol estar sola i en contacte amb la natura, la mare, la vida.
Vol sentir la pluja amarant-li tot el cos i quedar xopa, vol alenar la brisa del mar, vol cridar perquè encara no hi ha ningú, vol llençar sorrra enlaire.
No vol oblidar. Mai no vol oblidar. Vol retenir el record el més vívid possible, no vol que se li escapi, s'hi arrapa fins a les entranyes.
La Nua arriba a un rierol nítid que sembla una criatura que juga riallera en un fluir constant. La transparència de l'aigua li regala la visió de peixets innocents, de curioses larves als marges, d'herbes de ribera. Algun ànec se la mira fent una ronda elegant.
Descalça, el tacte de l'aigua mai li és indiferent. Esquitxa enllà i corre i gira i una granota salta. Les canyes es vinclen i el vent pentina els cabells llargs i enrinxolats de la Nua (si es pogués veure li agradaria).
Passa una papallona blanca. Passa una libèl.lula blava. Se sent l'olor dels camps de cebes i àpit.
La Nua plora per dins i per fora, no pot parar. La Nua i el rierol, llàgrimes salades i aigua dolça.
Es desvesteix i es passa la mà pel ventre amb lentitud i es passa les mans pels pits i plora, plora i plora. El bebè només va viure tres mesos. Reté els moviments del fetus durant l'embaràs, que a vegades fins i tot la marejaven. Reté la sensació càlida de la puja de la llet, dels pits crescuts i plens d'aliment pel nadó.
La Nua s'abraça els braços i el gronxa.

La Nua és OUT OF CONTEST.

manifestada, ara

sorra no duu tres erres, ja sóc prou erracèica.

es passa UNA mà

Les dunes s'estenen al llarg de quilòmetres, blau enllà, en una mena de braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània. El sol d'agost cau abrusador damunt la família, que avança vers una solitud insòlita en aquesta època de l'any. El Jan Puig comenta que encara queden espais virginals, i que tot és qüestió de caminar. L'Ainhoa Puig li diu papa tapa't el cap que t'agafarà una insolació, i li penja la gorra vermella de visera damunt dels cabells llargs i canosos. La Rosa Riera riu i diu al seu marit que ja li val que una noia de catorze anys li hagi de posar seny, que mira que els metges avisen d'aquest sol tan dolent; ho diu amb esforç, i a batzegades, perquè està una mica grassa, i caminar per una sorra tan seca i tan flonja costa molt. El Pau va davant d'ells, com un explorador, i assenyala una zona de l'aigua que agafa una tonalitat turquesa; després demana de quedar-se allà, que aquella aigua s'ha de tastar, de tant atraient com es veu, i busca, a la bossa, les ulleres de bussejar que li van regalar la setmana passada quan va fer els dotze. Abans de treure's la roba, s'atura, i mira el seu pare amb expressió de dubte.
-Papa, aquí es pot?
-El que? Despullar-se?
-Sí.
-És clar! Sí és un parc natural, i no hi ha ningú.
El nen es despulla completament i corre fins a l'aigua. El seu cos té una tonalitat d'aram, fruit d'hores de nuesa integral a la piscina de casa. La Rosa i el Jan també es despullen. L'Ainhoa fa un somriure tímid i resta amb les calcetes color de terra del biquini.
Gaudeixen de la mar i del sol fins havent dinat. A la platja, no hi apareix ningú, fora de dos o tres caminants, que els passen per davant recorrent la riba.
Cap a les tres de la tarda, se'ls acosten dos policies municipals, molt educats, i els demanen que es vesteixin. El Jan els pregunta que per què, ja que estan sols i això és un parc natural; els explica que ell, de jove, sempre venia a fer nudisme aquí. Un dels policies li diu que ells es limiten a fer complir les ordenances municipals, i que aquest tros de costa pertany a l'Ajuntament de Can Pistrachs. El Jan insisteix, bo i explicant-los que la constitució impedeix imposar cap codi d'indumentària, i que a l'Estat Espanyol ja s'han guanyat judicis en aquest sentit. L'altre policia, menys amable, l'amenaça dient-li que no tenen temps per a diàlegs estèrils, i que facin el favor de vestir-se o els denunciaran. La Rosa diu Jan deixa't d'històries i posem-nos el banyador. L'Ainhoa es posa molt nerviosa i gairebé és a punt del plor; tot i que és l'única que va amb calcetes. El Pau continua bussejant sense assabentar-se de res. A l'ultim, se senten tan violents que recullen els estris i se'n van, lamentant perdre's una tarda tan agradable de natura.

L'endemà, per a evitar-se problemes, s'atansen a la platja nudista oficial de Can Pistrachs; una línia de costa de tres-cents metres, separada de la zona de persones entaforades en robes sintètiques i llampants per una mena de murallam de matolls immensos. A l'entrada de la platja, un rètol marca el principi de la zona nudista. Enllà del rètol, desenes de persones, agombolades en una amplada petita i esquifida de sorra, resten assegudes enmig d'un silenci estrany; la majoria són homes. També hi ha famílies, algunes d'origen nòrdic. Trien un espai que sembla un xic menys atapeït de para-sols, i es despullen. L'Ainhoa, igual com ahir, decideix de restar amb les calcetes posades; li agradaria de banyar-se nua, i de fet, fins fa dos anys, ho feia, i se sentia molt bé, però amb els canvis que el seu cos ha experimentat als últims anys, sent que li costa massa, i no gosa.
Tota la família juguen a pilota dins de l'aigua. Després prenen al sol.
Mitja hora més tard, una dona d'una cinquantena d'anys, amb el cabell tenyit de roig, s'acosta a l'Ainhoa i li clava la mirada amb cara de pocs amics.
-Oi! Quines calcetes més lletges que porta aquesta xicoteta! Deu ser una mica rara la noia!
La nena es tomba, sorpresa, ja que prenia el sol boca-terrosa, i envermelleix fins a les orelles en adonar-se del to de menyspreu de la dona. El Jan s'aixeca de la seva tovallola i s'acosta a la dona tenyida.
-I quina merda de tint que porta aquesta intolerant! -exclama el Jan -. ¿Ja ho saps que uns quants peixos moriran intoxicats per la teva porqueria de tenyit?
La dona el contempla amb una ganyota a la cara. Tot seguit el Jan, per a desfer la tensió, li ofereix la mà i li somriu. Té la intenció d'explicar-li que la seva filla està passant una època complexa pel que fa a l'acceptació del cos. Però no pot pronunciar ni un mot, perquè la dona fa un pas enrere i comença a xisclar.
-No em toquis! -crida, amb la mirada irada. I tombant-se vers l'Ainhoa afegeix -. Tèxtils de merda! Que no ho veieu que això és una platja nudista? Foteu el camp d'aquí!

Aquella nit, la família Puig Riera entonen cançons dels Esquirols a la vora de la barbacoa on couen sardines, al pati de la casa rural que han llogat als afores de Can Pistrachs. Després de la tercera cançó, l'Ainhoa deixa anar un sospir.
-Com es complica la vida, la gent -fa, pensativa -. ¿Era tan greu que l'altre dia estiguéssiu en pilotes a la fi del món? ¿Tan greu ha estat que jo avui portés calcetes a la platja? ¿Per què no podem fer el que ens rota?
-Perquè els humans som així d'idiotes -diu el Jan. Es fa un silenci. Només se senten els grills i la crepitació dels buscalls a la barbacoa. Al capdamunt de la volta del firmament, l'ungla lluminosa de la lluna, que creix, dibuixa el quadre d'una nit d'estiu.
-I demà a on anem? -pregunta el Pau.
-Doncs què haurem de fer? Anar a la platja del poble i posar-nos vestits de bany.
-I una merda! Jo no vull! -exclama el nen -. Papa... no m'hauré de posar banyador, oi?
-Jo puc intentar de no dur calces, si anem a la nudista -fa l'Ainhoa amb la mirada trista.
-De cap manera! -exclama el Jan -. Tu has d'anar com et sentis còmoda! Si et banyes en pilotes, que no sigui per imbècils com la que ens hem trobat avui.
-Més que una imbècil, una talibà; una integrista -afegeix la Rosa.
-Una cabrona! -exclama el Pau.
-Ja n'hi ha prou! -el talla el Jan -. No hem d'insultar ningú; no siguem com ella; cadascú és com és...

L'endemà s'acosten a una cala a on el Jan recordava, ja fa molts anys, haver-hi vist gent nua i gent amb banyador, barrejats, sense cap problema. Hi arriben després de caminar uns tres quarts d'hora per un bosc de pins. La cala està envoltada de penya-segats de color groc daurat, formats per fang iodat, amb un munt de fòssils de petxines incrustats a les parets. Al llit de la sorra, desenes de persones, la majoria famílies, gaudeixen nues del sol, del mar i del vent. Sovintegen els grups mixtes, en els quals alguns dels membres van amb vestit de bany i d'altres no. Ningú fa gaire cas de ningú, però a diferència de la zona oficial nudista de Can Pistrachs, se sent la bullícia típica de totes les platges. Molts infants juguen a pilota o corren arran d'aigua, cridant i esvalotant.
-Això és el més habitual en el naturisme -diu el Jan, mirant els seus fills, i assenyalant la cala des del capdamunt del penya-segat.
-De fet, això és el normal -afegeix la Rosa.
Baixen per un viarany sinuós fins a la sorra. S'instal·len ben a prop de l'aigua. El Jan, la Rosa i el Pau, es despullen i corren, xisclant, fins a l'escuma. L'Ainhoa, des del para-sol, i amb la part de baix del biquini posada, els mira amb enveja. Tot d'una, li fa l'efecte que se sent valenta. Se li escapa el riure, tanca els ulls, i es treu les calcetes. Les deixa plegades dins de la bossa i es posa a córrer fins a les onades.
-Que vinc! -crida; nua i lliure.

Sempre he volgut anar a una platja nudista, cada any em dic que hi aniré, però quan arriba el moment no trobo el dia, i desprès de tot anar a la platja fer top-less amb unes calcetes ben petites gairebé és fer nudisme, crec jo, en fi que avui he decidit anar-hi.

Agafo la bicicleta, que tot i que em fan mal els genolls al pedalar, m'és més còmode per arribar a la paltja nudista que hi ha a prop del poble, ja que per arribar hi ha un caminet entre els camps conreats pels pagesos, i al costat i passa un rierol que desenboca al mar, o sigui un passatge rural preciós.

En fi que per fir arribo amb l'anima morta, més ben dit morta jo, la platja està completament deserta, només i sóc jo, -qina sort!!! o sigui quei carrego la bicicleta a pes fins arribar a la vora de l'aigua que és a on m'agrada possar-me a mi, ben a la vora de l'aigua, m'agrada sentir el soroll de les onades quan trenquen al tocar terra, en fi em relaxa el seu moviment.

Deixo la bicicleta, i trec la motxilla que porto enganzada a seu cistell, per treure la tovallola doble que sempre porto, m'encanten les tovalloles dobles, em deixen llibertat de moviment, i es que m'agrada moure'm i sentir el tacte suau de la tovallola en la meva pell...en fi estenc la tovallola, em despullo, i em quedo totalment NUA davant del sol.

Començo a possar-me crema i l'estenc per tot el meu cos donant-me un suau massatge, sentint la calor que comença a fer.
M'estiro sobre la tovallola, i sento que el sol penetra per totes i cadascuna de les escletxes del meu cos, i la sensació és TOTAL, sento les carícies sensuals de la brisa al colpejar al meu cos, i em sento totalment relaxada.

Quan porto una bona estona, tinc tanta calor, que bec aigua, i decideixo donar-me un bany en les aigues de color turquesa que té avui el mar, primer poso un peu, desprès l'altre, i vaig caminant dins l'aiga fins que em cobreix el cos, i em cabusso donant una voletereta com quan era més jove, deliciós..........
Ja m'havia banyat nua de nit, però de dia és totalment , es com traspassar una frontera prohibida fins ara, i es que m'agrada traspassar les fronteres, nedo una estona, sento el contrast de l'aigua freda amb el meu cos calent, escalfat pel sol,
i sento pessigolles al voltant del meu sexe que em fan sentir trapella.

Quan surto de l'aigua, veig que arriba una parella jove am dos criatures, i com sempre passa, es posen al meu costat, sol passar....
Jo em torno a estirar, passant desapercebuda, ells comencen a montar la parada, tovalloles, estris dels nens... en fi tota laparafernalia que es porta a la platja quan vas amb criatures, fins que es despullen, i ostres ella no està malament però ell té un cos IMPONENT, intento no mirar, però no me'l puc treure del cap, en fi ..segueixo amb l'idil.li que tinc amb el sol...

De cop i volta la parella es comená a discutir no sé ni perquè, els nens comencen a plorar, i una li diu a l'altre, en fi fins que ell marxa acaloradament, i ella es queda amb els nens plorant i cridant, en fi...
Miro i comença a venir més gent a la platja ,o sigui que s'ha acabat la tranquil-litat i penso que ja és hora de marxar, i començo a vestir-me i recollir els estris, en fi carrego la bicicleta, i surto al caminaet, quan me'n adono que una de les rodes està punxada, només em falta això, o sigui que començo a renegar, casi a plorar, perquè estic lluny de casa i ningú em pot recollir, o sigui que hauré d'anar caminant, en fi...l'aventura és l'aventura.

De cop i volta veig una furgoneta, es para i em pregunta si em pot ajudar, és el jove de la parella que s'ha barallat, jo li dic el que m'ha passat i s'ofereix a portar-me a casa, i jo sense tenir cap opció més bona pujo a la furgoneta....