Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC 350: Una d'angúnia

Intervenció de: deòmises | 22-09-2008


Benvolguts/des,

us proposo que per al Repte CCCL em feu passar por, angoixa, angúnia, malsons i males nits.

Mireu, un que deu ser un xic massoca... Però hi ha un ampli ventall de terrors: des del més cruent de sang i fetge a dojo, fins al psicològic, que aquest és el que més mal cos deixa...

Per tant, l'hora de les bruixes arriba amb el CCCL.

Termini: Divendres 26 a les 23.30h
Paraules Clau: sagnar, soroll, silenci, xiuxiueig
Extensió: entre 300 i 1000 paraules.

Sorpreneu-mei feu-me dir Mamà!!.

Salut i Repte!

d.


Respostes

  • Cops de destral
    bronze | 24/09/2008 a les 23:40


    11-de-gener-de 2000. Lisa


    El pany va fer un petit salt, i això la va estranyar. Després va veure que estava una mica desplaçat de la muntura, com si hagués cedit. Va reflexionar un moment, però va decidir no donar-hi importància. Al capdavall, es tractava d'un pany molt vell. Va donar doc cops de volta a la clau en rotació a l'esquerra i va obrir.
    La foscor la va tornar a sorprendre. Ella havia aixecat la persiana del menjador en marxar al matí, n'estava gairebé segura. Però potser avui se n'havia descuidat?
    Un soroll tènue a la banda de l'habitació la va posar ara en guàrdia, però potser només era el gat, que demanava per entrar.
    I aleshores, uns instants abans que la destral davallés amb força fins xocar contra el seu cos, va sentir una presència que se li acostava i que era letal com la mort.


    21-de-gener-de-2000. Stella


    Quan va sortir del cotxe es va treure les sabates. Li havien fet mal tota la nit i per conduir les havies portades a retaló. Ara ja només li quedava una petita caminada fins a l'ascensor que la duria davant mateix de la porta de casa seva. Feia una mica de tentines i se sentia dissipada per l'alcohol que havia begut a la festa literària.
    En el moment que pitjava el piu del comandament i tancava les portes del cotxe, els llums del pàrquing es van apagar. Com sempre que passava, va sentir un moment de pànic, però, també com sempre, va fer el cor fort i es va dirigir descalça, fent una corredissa, cap al pilot encès de l'interruptor que brillava a la paret.
    Li va semblar sentir l'esbufec d'algú que per darrere la seguia. Aleshores va sentir pànic. Va llençar a terra les sabates i va córrer amb desesper cap a l'interruptor. Però no va arribar a tocar-lo. L'impacte d'una destral la va aturar instants abans i va seccionar també el xiscle que li havia començat a sorgir a la base de la gola.


    30-de-gener-de-2000. Dora


    Va tancar la biblioteca amb la clau de seguretat. Els carrers eren foscos i solitaris i feia un vent gelat i esvalotat. Va començar a caminar amb molt de compte damunt el glaç i la neu.
    Va enfilar l'avinguda dels Avets lentament i va arribar al bosquet que havia de travessar per anar al seu barri.
    Caminava enmig del silenci quan el xiuxiueig lleu d'una respiració la va estranyar. Va mirar cap aquella direcció i, sota la llum esbiaixada d'un fanal, va veure els clots d'unes empremtes que s'acabaven darrere un arbre. El cor li va començar a bategar amb força. Es va aturar en sec.
    Va agusar l'orella i el so cada cop es va fer més audible. Després el so es va fer més dens.
    Intentava recular a poc a poc quan de sobte una figura amb una destral va sorgir de darrere l'arbre. El xiscle que va fer la va eixordar a ella mateixa. Va intentar córrer, però la neu la va frenar. La figura va aixecar la destral mentre feia dues passes ràpides, però a la tercera va relliscar. La destral es va aturar un moment a l'aire, va caure feixuga amb tot el seu pes i la seva fulla es va encastar en el tronc d'aquella figura humana. Un raig de sang va tenyir immediatament la neu.


    31-de-gener-de-2000. Sandra


    La tinent de policia va empunyar la destral i va colpejar a tocar de la llinda la porta de la casa número trenta-tres de Sunset Avenue. Seguia fent fred, però un sol tènue lluïa aquell matí d'hivern.
    Ara la feina ja era rutinària. Qui havia viscut a la casa s'havia dessagnat al bosc dels Avets, i la tinent de policia esperava trobar-hi els motius dels terribles assassinats que havia comès i que, a ulls veients, pretenia seguir cometent. La clau que li havien trobat a la butxaca estava escapçada per la mateixa destral que l'havia mort.
    Un cop el pany de la porta va cedir, la tinent de policia, amb la mà a la pistola, va entrar amb un escamot policial.
    A dins de la casa tot era pau i serenor.
    La tinent de policia va revisar cambra per cambra. Tot era polidament al seu lloc. Només un petit descuit la va estranyar: l'ordinador de l'estudi era encès. Estava connectat a Internet i la plana per on era obert era de literatura. Això no la va sorprendre, ja que qui havia viscut allà s'hi dedicava, i amb èxit.
    Una mirada més acurada a la plana web feia adonar-se que les capçaleres dels webs que apareixien fruit de la recerca tractaven sobre la propietària de la casa, alhora escriptora de novel·les de misteri i assassina: Margot Scandal
    I si de fet aquells webs constituïen l'única pista a patir de la qual havien de descobrir el mòbil dels assassinats i el nexe que els unia, la tinent de policia preferia donar el cas per tancat. Tenien altra feina que posar-se a jugar per Internet.


    31-de-desembre 1999. Margot


    Amb un tremolor incontrolable, va tornar a posar el seu nom a la casella del cercador d'Internet. Va tornar a riure àvidament quan va llegir les capçaleres de les crítiques meravelloses dels seus llibres. La seva excitació cada cop creixia més. Fins que va aturar el cursor de cop. "Però com gosa aquesta analfabeta...", va dir, mossegant-se la llengua. Amb una brillantor febrosa als ulls va seguir mirant les capçaleres i va tornar a trobar una altra lectora que feia una mala crítica de la seva obra. "Desgraciades!", va cridar amb odi. Va imaginar un pla dràstic i va anar prenent nota de totes aquelles indesitjables. Li va ser fàcil ordir el guió. Totes les seves detractores pertanyien al club de lectura de la biblioteca de la ciutat. Ah! Com sagnarien! Com s'atrevien a desafiar-la a ella i als crítics que la beneïen? No podia, de cap manera, tolerar aquella imatge negativa que, en realitat, era l'única que per a ella era la real.



    • Cops de destral, de bronze
      deòmises | 27/09/2008 a les 10:38

      11 de gener de 2000. Lisa

      El pany va fer un petit salt, i això la va estranyar. Després va veure que estava una mica desplaçat de la muntura, com si hagués cedit. Va reflexionar un moment, però va decidir no donar-hi importància. Al capdavall, es tractava d'un pany molt vell. Va donar doc cops de volta a la clau en rotació a l'esquerra i va obrir.
      La foscor la va tornar a sorprendre. Ella havia aixecat la persiana del menjador en marxar al matí, n'estava gairebé segura. Però potser avui se n'havia descuidat?
      Un soroll tènue a la banda de l'habitació la va posar ara en guàrdia, però potser només era el gat, que demanava per entrar.
      I aleshores, uns instants abans que la destral davallés amb força fins xocar contra el seu cos, va sentir una presència que se li acostava i que era letal com la mort.


      21 de gener de 2000. Stella

      Quan va sortir del cotxe es va treure les sabates. Li havien fet mal tota la nit i per conduir les havies portades a retaló. Ara ja només li quedava una petita caminada fins a l'ascensor que la duria davant mateix de la porta de casa seva. Feia una mica de tentines i se sentia dissipada per l'alcohol que havia begut a la festa literària.
      En el moment que pitjava el piu del comandament i tancava les portes del cotxe, els llums del pàrquing es van apagar. Com sempre que passava, va sentir un moment de pànic, però, també com sempre, va fer el cor fort i es va dirigir descalça, fent una corredissa, cap al pilot encès de l'interruptor que brillava a la paret.
      Li va semblar sentir l'esbufec d'algú que per darrere la seguia. Aleshores va sentir pànic. Va llençar a terra les sabates i va córrer amb desesper cap a l'interruptor. Però no va arribar a tocar-lo. L'impacte d'una destral la va aturar instants abans i va seccionar també el xiscle que li havia començat a sorgir a la base de la gola.


      30 de gener de 2000. Dora

      Va tancar la biblioteca amb la clau de seguretat. Els carrers eren foscos i solitaris i feia un vent gelat i esvalotat. Va començar a caminar amb molt de compte damunt el glaç i la neu.
      Va enfilar l'avinguda dels Avets lentament i va arribar al bosquet que havia de travessar per anar al seu barri.
      Caminava enmig del silenci quan el xiuxiueig lleu d'una respiració la va estranyar. Va mirar cap aquella direcció i, sota la llum esbiaixada d'un fanal, va veure els clots d'unes empremtes que s'acabaven darrere un arbre. El cor li va començar a bategar amb força. Es va aturar en sec.
      Va agusar l'orella i el so cada cop es va fer més audible. Després el so es va fer més dens.
      Intentava recular a poc a poc quan de sobte una figura amb una destral va sorgir de darrere l'arbre. El xiscle que va fer la va eixordar a ella mateixa. Va intentar córrer, però la neu la va frenar. La figura va aixecar la destral mentre feia dues passes ràpides, però a la tercera va relliscar. La destral es va aturar un moment a l'aire, va caure feixuga amb tot el seu pes i la seva fulla es va encastar en el tronc d'aquella figura humana. Un raig de sang va tenyir immediatament la neu.


      31 de gener de 2000. Sandra

      La tinent de policia va empunyar la destral i va colpejar a tocar de la llinda la porta de la casa número trenta-tres de Sunset Avenue. Seguia fent fred, però un sol tènue lluïa aquell matí d'hivern.
      Ara la feina ja era rutinària. Qui havia viscut a la casa s'havia dessagnat al bosc dels Avets, i la tinent de policia esperava trobar-hi els motius dels terribles assassinats que havia comès i que, a ulls veients, pretenia seguir cometent. La clau que li havien trobat a la butxaca estava escapçada per la mateixa destral que l'havia mort.
      Un cop el pany de la porta va cedir, la tinent de policia, amb la mà a la pistola, va entrar amb un escamot policial.
      A dins de la casa tot era pau i serenor.
      La tinent de policia va revisar cambra per cambra. Tot era polidament al seu lloc. Només un petit descuit la va estranyar: l'ordinador de l'estudi era encès. Estava connectat a Internet i la plana per on era obert era de literatura. Això no la va sorprendre, ja que qui havia viscut allà s'hi dedicava, i amb èxit.
      Una mirada més acurada a la plana web feia adonar-se que les capçaleres dels webs que apareixien fruit de la recerca tractaven sobre la propietària de la casa, alhora escriptora de novel·les de misteri i assassina: Margot Scandal
      I si de fet aquells webs constituïen l'única pista a patir de la qual havien de descobrir el mòbil dels assassinats i el nexe que els unia, la tinent de policia preferia donar el cas per tancat. Tenien altra feina que posar-se a jugar per Internet.


      31 de desembre 1999. Margot

      Amb un tremolor incontrolable, va tornar a posar el seu nom a la casella del cercador d'Internet. Va tornar a riure àvidament quan va llegir les capçaleres de les crítiques meravelloses dels seus llibres. La seva excitació cada cop creixia més. Fins que va aturar el cursor de cop. "Però com gosa aquesta analfabeta...", va dir, mossegant-se la llengua. Amb una brillantor febrosa als ulls va seguir mirant les capçaleres i va tornar a trobar una altra lectora que feia una mala crítica de la seva obra. "Desgraciades!", va cridar amb odi. Va imaginar un pla dràstic i va anar prenent nota de totes aquelles indesitjables. Li va ser fàcil ordir el guió. Totes les seves detractores pertanyien al club de lectura de la biblioteca de la ciutat. Ah! Com sagnarien! Com s'atrevien a desafiar-la a ella i als crítics que la beneïen? No podia, de cap manera, tolerar aquella imatge negativa que, en realitat, era l'única que per a ella era la real.




      El millor del relat és l'estructura. Aquests salts del temps per explicar els diferents assassinats. I el darrer salt que, en lloc d'avançar, retrocedeix per aclarir els motius dels assassinats.

      Pàgines de literatura a Internet, males crítiques, no saber-les encaixar, l'egode l'escriptor... No sé, m'ha semblat molt adient al cas, jajaja. Bon relat, redacció correcta, paraules clau ben col·locades. Amb les dates sense guions, em surten 1017 paraules, però.
  • RE: REPTE CLÀSSIC 350: Colonitzant cossos
    aleshores | 26/09/2008 a les 10:55

    Colonitzant cossos
    -Sap, una vegada el meu fill gran es va espantar de debò veient uns dibuixos a la tele.
    -Sí?, i perquè m'ho explica? Jo no el conec de res a vostè.
    -No té curiositat de perquè es va espantar tant?
    -En fan cada una de sèrie de dibuixos! No m'estranya gens que s'espantés Quina edat tenia?
    -Devia tenir uns cinc anys: allò que va veure el va deixar colpit, però no per les imatges sinó pel que deien,...
    -Ara vostè m'està fent entrar por amb aquestes idees i sense conèixer-nos de res,..Però digui'm, digui'm, així passarà el temps més de pressa, si més no!
    -No se sorprèn de perquè l'he triat a vostè per dir-li això?
    -N'hi ha tanta de gent estranya avui dia, gent que parla sola, assassinats familiars, jo que sé,...
    -Potser si li dic que he trobat una dona semi-inconscient, dient paraules incoherents, vostè fugiria corrent, s'ho creuria,...
    -Miri jo no sé si seguir-li la conversa però, la propera parada del tren és a cinc minuts i si vol explicar-me això del seu fill bé i sinó,...
    -Era un comentari! El meu fill es va quedar trasbalsat quan els suposats pares del protagonista es treien una mena de careta o disfressa i mostraven que havien suplantat als pares reals!
    -El seu fill va tenir por perquè era llest: pensava que contra aquesta amenaça no tenia cap recurs i que sempre tindria dubtes no sabent si el comportament dels pares era el que s'espera d'un pare o mare, bo o dolent, respondria a la seva pròpia personalitat o seria degut a la invasió d'un altres personatges amb designis no gaire clars. Cruel disjuntiva! -I ara digui'm, no serà vostè un d'aquestes persones que impassibles sostenen teories que mai es poden donar per descartades però que tothom compren que són inversemblants,... - El cas és que vostè m'està intrigant,...
    -Be, li diré directament, vostè sap una cosa que només la sabia una persona,...
    -Les coses mai les sap només una persona, jove!
    -Bé, no crec que aquesta persona la desitgés comunicar a ningú
    -Això no se sap mai, amic, els pares no són el que semblem, els amics tampoc i no diguem els amants o parelles,...
    -Però digui'm de què es tracta, si es pot saber? Què és el que jo sé que ningú altre pot haver sabut; ja sé que no el convenceré, la gent amb manies rarament es convenç, coma molt es mor i així finalitza el seu desvari,...
    -"Sphinx! Vostè ha estat l'únic que s'ha girat espantat quan ha sentit les mateixes paraules que va dir la meva dona en caure semi-insconscient al cotxe!: "Sphinx: Semper festina tarde" ("Afanyat sempre a poc a poc", en català) Són paruales llatines del títol de la seva novel·la en preparació. -Encara respira! Fa uns dies que va començar a tenir estranys somnis com posseïda per algú,...-Si es mou o se'n va li arrencaré el cap. -Torni-li el seu jo a desapareixeran tots dos a l'hora, vostè amb ella! Digui les paraules-clau per desactivar-li el software d'usurpació de personalitat o no ja baixarà d'aquets tren viva!
    D'acord,d'acord, no es posi nerviós: "desensambla_ali_babà_si us plau"

    Vaig Agafar el telèfon i li vaig dir a ella: estava esperant entre forts tremolors: li vaig dir repeteix-te les paraules-clau, "màgiques" diríem, i tot seguit va començar a recuperar-se sobtadament.

    La persona, la dona, davant meu anava canviant d'expressió i ara prenia l'aire d'una velleta simpàtica. Va baixar del tren amb dues altres persones i van fugir en un cotxe a tota pastilla. Els vaig retratar amb la càmera que portava a les ulleres.

    Casualment em dedico a assumptes de protecció de les comunicacions de persones importants - normalment xorissos tipus wall-street, que hi farem! S'ha de viure! I d'altres que se'n creuen d'importants; tinc aparells per escanejar l'espectre radioelèctric en cerca de les radiacions pròpies dels telèfons mòbils; quan la meva núvia va començar a tenir sobtats trastorns de personalitat de la nit al dia i parlava de temes estranys a la seva formació bàsicament literària la vaig dur al metge que la va derivar al psiquiatre. Mentre érem a casa de retorn vaig detectar unes estranyes i potents senyals que no vaig poder desxifrar amb el robust software i equipament de que disposo. El seu cap bullia com el d'una màquina treballant a tota pastilla. Vaig sortir amb ella amb el cotxe aproximant-nos al focus receptor vam arribar a l'estació però allà amb els cables del subministrament elèctric la meva detectora no funcionava bé; per això vaig dir el títol de la seva novel·la: no l'havia dit a ningú, només jo el sabia i la cara d'espant de la vella d'aire digne entre els viatgers despreocupats o que em miraven com un orat, va ser suficient per localitzar la usurpadora de la personalitat i fins i tot del cos, suposo, de la meva dona.

    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC 350: Colonitzant cossos
      aleshores | 26/09/2008 a les 11:03

      Colonitzant cossos
      -Sap, una vegada el meu fill gran es va espantar de debò veient uns dibuixos a la tele.
      -Sí?, i perquè m'ho explica? Jo no el conec de res a vostè.
      -No té curiositat de perquè es va espantar tant?
      -En fan cada una de sèrie de dibuixos! No m'estranya gens que s'espantés Quina edat tenia?
      -Devia tenir uns cinc anys: allò que va veure el va deixar colpit, però no per les imatges sinó pel que deien,...
      -Ara vostè m'està fent entrar por amb aquestes idees i sense conèixer-nos de res,..Però digui'm, digui'm, així passarà el temps més de pressa, si més no!
      -No se sorprèn de perquè l'he triat a vostè per dir-li això?
      -N'hi ha tanta de gent estranya avui dia, gent que parla sola, assassinats familiars, jo que sé,...
      -Potser si li dic que he trobat una dona semi-inconscient, dient paraules incoherents, vostè fugiria corrent, s'ho creuria,...
      -Miri jo no sé si seguir-li la conversa però, la propera parada del tren és a cinc minuts i si vol explicar-me això del seu fill bé i sinó,...
      -Era un comentari! El meu fill es va quedar trasbalsat quan els suposats pares del protagonista es treien una mena de careta o disfressa i mostraven que havien suplantat als pares reals!
      -El seu fill va tenir por perquè era llest: pensava que contra aquesta amenaça no tenia cap recurs i que sempre tindria dubtes no sabent si el comportament dels pares era el que s'espera d'un pare o mare, bo o dolent, respondria a la seva pròpia personalitat o seria degut a la invasió d'un altres personatges amb designis no gaire clars. Cruel disjuntiva! -I ara digui'm, no serà vostè un d'aquestes persones que impassibles sostenen teories que mai es poden donar per descartades però que tothom compren que són inversemblants,... - El cas és que vostè m'està intrigant,...
      -Be, li diré directament, vostè sap una cosa que només la sabia una persona,...
      -Les coses mai les sap només una persona, jove!
      -Bé, no crec que aquesta persona la desitgés comunicar a ningú
      -Això no se sap mai, amic, els pares no són el que semblem, els amics tampoc i no diguem els amants o parelles,...
      -Però digui'm de què es tracta, si es pot saber? Què és el que jo sé que ningú altre pot haver sabut; ja sé que no el convenceré, la gent amb manies rarament es convenç, coma molt es mor i així finalitza el seu desvari,...
      -"Sphinx! Vostè ha estat l'únic que s'ha girat espantat quan ha sentit les mateixes paraules que va dir la meva dona en caure semi-insconscient al cotxe!: "Sphinx: Semper festina tarde" ("Afanyat sempre a poc a poc", en català) Són paruales llatines del títol de la seva novel·la en preparació. -Encara respira! Fa uns dies que va començar a tenir estranys somnis com posseïda per algú,...-Si es mou o se'n va li arrencaré el cap. -Torni-li el seu jo a desapareixeran tots dos a l'hora, vostè amb ella! Digui les paraules-clau per desactivar-li el software d'usurpació de personalitat o no ja baixarà d'aquets tren viva!
      D'acord,d'acord, - xiuxiuejà, desprès d'un moment de silenci - no es posi nerviós: "desensambla_ali_babà_si_us_plau_tres"

      Vaig Agafar el telèfon i li vaig dir a ella: estava esperant entre forts tremolors: li vaig dir repeteix-te les paraules-clau, "màgiques" diríem, i tot seguit va començar a recuperar-se sobtadament.

      La persona, la dona, davant meu anava canviant d'expressió i ara prenia l'aire d'una velleta simpàtica. Va baixar del tren amb dues altres persones i van fugir en un cotxe a tota pastilla. Els vaig retratar amb la càmera que portava a les ulleres.

      Casualment em dedico a assumptes de protecció de les comunicacions de persones importants - normalment xorissos tipus wall-street, que hi farem! S'ha de viure! I d'altres que se'n creuen d'importants; tinc aparells per escanejar l'espectre radioelèctric en cerca de les radiacions pròpies dels telèfons mòbils; quan la meva núvia va començar a tenir sobtats trastorns de personalitat de la nit al dia i parlava de temes estranys a la seva formació bàsicament literària la vaig dur al metge que la va derivar al psiquiatre. Mentre érem a casa de retorn vaig detectar unes estranyes i potents senyals que no vaig poder desxifrar amb el robust software i equipament de que disposo. El seu cap bullia com el d'una màquina treballant a tota pastilla i sagnava pel nas. Vaig sortir amb ella amb el cotxe aproximant-nos al focus receptor vam arribar a l'estació però allà amb els cables del subministrament elèctric hi havia molt de soroll i la meva detectora no funcionava bé; per això vaig dir el títol de la seva novel·la: no l'havia dit a ningú, només jo el sabia i la cara d'espant de la vella d'aire digne entre els viatgers despreocupats o que em miraven com un orat, va ser suficient per localitzar la usurpadora de la personalitat i fins i tot del cos, suposo, de la meva dona.
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC 350: Colonitzant cossos
      deòmises | 27/09/2008 a les 10:56

      -Sap, una vegada el meu fill gran es va espantar de debò veient uns dibuixos a la tele.
      -Sí?, i perquè m'ho explica? Jo no el conec de res a vostè.
      -No té curiositat de perquè es va espantar tant?
      -En fan cada una de sèrie de dibuixos! No m'estranya gens que s'espantés Quina edat tenia?
      -Devia tenir uns cinc anys: allò que va veure el va deixar colpit, però no per les imatges sinó pel que deien,...
      -Ara vostè m'està fent entrar por amb aquestes idees i sense conèixer-nos de res,..Però digui'm, digui'm, així passarà el temps més de pressa, si més no!
      -No se sorprèn de perquè l'he triat a vostè per dir-li això?
      -N'hi ha tanta de gent estranya avui dia, gent que parla sola, assassinats familiars, jo que sé,...
      -Potser si li dic que he trobat una dona semi-inconscient, dient paraules incoherents, vostè fugiria corrent, s'ho creuria,...
      -Miri jo no sé si seguir-li la conversa però, la propera parada del tren és a cinc minuts i si vol explicar-me això del seu fill bé i sinó,...
      -Era un comentari! El meu fill es va quedar trasbalsat quan els suposats pares del protagonista es treien una mena de careta o disfressa i mostraven que havien suplantat als pares reals!
      -El seu fill va tenir por perquè era llest: pensava que contra aquesta amenaça no tenia cap recurs i que sempre tindria dubtes no sabent si el comportament dels pares era el que s'espera d'un pare o mare, bo o dolent, respondria a la seva pròpia personalitat o seria degut a la invasió d'un altres personatges amb designis no gaire clars. Cruel disjuntiva!
      -I ara digui'm, no serà vostè un d'aquestes persones que impassibles sostenen teories que mai es poden donar per descartades però que tothom compren que són inversemblants,...
      -El cas és que vostè m'està intrigant,...
      -Be, li diré directament, vostè sap una cosa que només la sabia una persona,...
      -Les coses mai les sap només una persona, jove!
      -Bé, no crec que aquesta persona la desitgés comunicar a ningú
      -Això no se sap mai, amic, els pares no són el que semblem, els amics tampoc i no diguem els amants o parelles,...
      -Però digui'm de què es tracta, si es pot saber? Què és el que jo sé que ningú altre pot haver sabut; ja sé que no el convenceré, la gent amb manies rarament es convenç, coma molt es mor i així finalitza el seu desvari,...
      -"Sphinx! Vostè ha estat l'únic que s'ha girat espantat quan ha sentit les mateixes paraules que va dir la meva dona en caure semi-insconscient al cotxe!: "Sphinx: Semper festina tarde" ("Afanyat sempre a poc a poc", en català) Són paruales llatines del títol de la seva novel·la en preparació. -Encara respira! Fa uns dies que va començar a tenir estranys somnis com posseïda per algú,...-Si es mou o se'n va li arrencaré el cap. -Torni-li el seu jo a desapareixeran tots dos a l'hora, vostè amb ella! Digui les paraules-clau per desactivar-li el software d'usurpació de personalitat o no ja baixarà d'aquets tren viva!
      D'acord,d'acord, - xiuxiuejà, desprès d'un moment de silenci - no es posi nerviós: "desensambla_ali_babà_si_us_plau_tres"

      Vaig agafar el telèfon i li vaig dir a ella: estava esperant entre forts tremolors: li vaig dir repeteix-te les paraules-clau, "màgiques" diríem, i tot seguit va començar a recuperar-se sobtadament.

      La persona, la dona, davant meu anava canviant d'expressió i ara prenia l'aire d'una velleta simpàtica. Va baixar del tren amb dues altres persones i van fugir en un cotxe a tota pastilla. Els vaig retratar amb la càmera que portava a les ulleres.

      Casualment em dedico a assumptes de protecció de les comunicacions de persones importants - normalment xorissos tipus wall-street, que hi farem! S'ha de viure! I d'altres que se'n creuen d'importants; tinc aparells per escanejar l'espectre radioelèctric en cerca de les radiacions pròpies dels telèfons mòbils; quan la meva núvia va començar a tenir sobtats trastorns de personalitat de la nit al dia i parlava de temes estranys a la seva formació bàsicament literària la vaig dur al metge que la va derivar al psiquiatre. Mentre érem a casa de retorn vaig detectar unes estranyes i potents senyals que no vaig poder desxifrar amb el robust software i equipament de que disposo. El seu cap bullia com el d'una màquina treballant a tota pastilla i sagnava pel nas. Vaig sortir amb ella amb el cotxe aproximant-nos al focus receptor vam arribar a l'estació però allà amb els cables del subministrament elèctric hi havia molt de soroll i la meva detectora no funcionava bé; per això vaig dir el títol de la seva novel·la: no l'havia dit a ningú, només jo el sabia i la cara d'espant de la vella d'aire digne entre els viatgers despreocupats o que em miraven com un orat, va ser suficient per localitzar la usurpadora de la personalitat i fins i tot del cos, suposo, de la meva dona.



      Relat inquietant fins al final. Quasi en forma de diàleg en la seva totalitat. Amb bones dosis de misteri i intentant descol·locar el lector. No em quadren certs canvis de gènere (els interlocutors semblen ser dos homes al començament, i després canvien a un home i una velleta), però segurament s'ha degut a haver-lo llegit amb poc temps. Malgrat tot, una de les paraules clau (xiuxiueig) s'ha utilitzat com a verb (xiuxiuejar) en lloc de substantiu, com es demanava. 825 paraules, segons el comptador.
    • Colonitzant cossos, d'aleshores
      deòmises | 27/09/2008 a les 10:57

      -Sap, una vegada el meu fill gran es va espantar de debò veient uns dibuixos a la tele.
      -Sí?, i perquè m'ho explica? Jo no el conec de res a vostè.
      -No té curiositat de perquè es va espantar tant?
      -En fan cada una de sèrie de dibuixos! No m'estranya gens que s'espantés Quina edat tenia?
      -Devia tenir uns cinc anys: allò que va veure el va deixar colpit, però no per les imatges sinó pel que deien,...
      -Ara vostè m'està fent entrar por amb aquestes idees i sense conèixer-nos de res,..Però digui'm, digui'm, així passarà el temps més de pressa, si més no!
      -No se sorprèn de perquè l'he triat a vostè per dir-li això?
      -N'hi ha tanta de gent estranya avui dia, gent que parla sola, assassinats familiars, jo que sé,...
      -Potser si li dic que he trobat una dona semi-inconscient, dient paraules incoherents, vostè fugiria corrent, s'ho creuria,...
      -Miri jo no sé si seguir-li la conversa però, la propera parada del tren és a cinc minuts i si vol explicar-me això del seu fill bé i sinó,...
      -Era un comentari! El meu fill es va quedar trasbalsat quan els suposats pares del protagonista es treien una mena de careta o disfressa i mostraven que havien suplantat als pares reals!
      -El seu fill va tenir por perquè era llest: pensava que contra aquesta amenaça no tenia cap recurs i que sempre tindria dubtes no sabent si el comportament dels pares era el que s'espera d'un pare o mare, bo o dolent, respondria a la seva pròpia personalitat o seria degut a la invasió d'un altres personatges amb designis no gaire clars. Cruel disjuntiva!
      -I ara digui'm, no serà vostè un d'aquestes persones que impassibles sostenen teories que mai es poden donar per descartades però que tothom compren que són inversemblants,...
      -El cas és que vostè m'està intrigant,...
      -Be, li diré directament, vostè sap una cosa que només la sabia una persona,...
      -Les coses mai les sap només una persona, jove!
      -Bé, no crec que aquesta persona la desitgés comunicar a ningú
      -Això no se sap mai, amic, els pares no són el que semblem, els amics tampoc i no diguem els amants o parelles,...
      -Però digui'm de què es tracta, si es pot saber? Què és el que jo sé que ningú altre pot haver sabut; ja sé que no el convenceré, la gent amb manies rarament es convenç, coma molt es mor i així finalitza el seu desvari,...
      -"Sphinx! Vostè ha estat l'únic que s'ha girat espantat quan ha sentit les mateixes paraules que va dir la meva dona en caure semi-insconscient al cotxe!: "Sphinx: Semper festina tarde" ("Afanyat sempre a poc a poc", en català) Són paruales llatines del títol de la seva novel·la en preparació. -Encara respira! Fa uns dies que va començar a tenir estranys somnis com posseïda per algú,...-Si es mou o se'n va li arrencaré el cap. -Torni-li el seu jo a desapareixeran tots dos a l'hora, vostè amb ella! Digui les paraules-clau per desactivar-li el software d'usurpació de personalitat o no ja baixarà d'aquets tren viva!
      D'acord,d'acord, - xiuxiuejà, desprès d'un moment de silenci - no es posi nerviós: "desensambla_ali_babà_si_us_plau_tres"

      Vaig agafar el telèfon i li vaig dir a ella: estava esperant entre forts tremolors: li vaig dir repeteix-te les paraules-clau, "màgiques" diríem, i tot seguit va començar a recuperar-se sobtadament.

      La persona, la dona, davant meu anava canviant d'expressió i ara prenia l'aire d'una velleta simpàtica. Va baixar del tren amb dues altres persones i van fugir en un cotxe a tota pastilla. Els vaig retratar amb la càmera que portava a les ulleres.

      Casualment em dedico a assumptes de protecció de les comunicacions de persones importants - normalment xorissos tipus wall-street, que hi farem! S'ha de viure! I d'altres que se'n creuen d'importants; tinc aparells per escanejar l'espectre radioelèctric en cerca de les radiacions pròpies dels telèfons mòbils; quan la meva núvia va començar a tenir sobtats trastorns de personalitat de la nit al dia i parlava de temes estranys a la seva formació bàsicament literària la vaig dur al metge que la va derivar al psiquiatre. Mentre érem a casa de retorn vaig detectar unes estranyes i potents senyals que no vaig poder desxifrar amb el robust software i equipament de que disposo. El seu cap bullia com el d'una màquina treballant a tota pastilla i sagnava pel nas. Vaig sortir amb ella amb el cotxe aproximant-nos al focus receptor vam arribar a l'estació però allà amb els cables del subministrament elèctric hi havia molt de soroll i la meva detectora no funcionava bé; per això vaig dir el títol de la seva novel·la: no l'havia dit a ningú, només jo el sabia i la cara d'espant de la vella d'aire digne entre els viatgers despreocupats o que em miraven com un orat, va ser suficient per localitzar la usurpadora de la personalitat i fins i tot del cos, suposo, de la meva dona.



      Relat inquietant fins al final. Quasi en forma de diàleg en la seva totalitat. Amb bones dosis de misteri i intentant descol·locar el lector. No em quadren certs canvis de gènere (els interlocutors semblen ser dos homes al començament, i després canvien a un home i una velleta), però segurament s'ha degut a haver-lo llegit amb poc temps. Malgrat tot, una de les paraules clau (xiuxiueig) s'ha utilitzat com a verb (xiuxiuejar) en lloc de substantiu, com es demanava. 825 paraules, segons el comptador.
  • Sense comiat
    bocidecel | 26/09/2008 a les 11:46

    Si ja m'ho deies tu, Carmeta, que ja no tinc edat per aquest tràfec d'agafar el cotxe cada dia, tot per arribar-me a collir un grapat de bajoques i un cistell de patates, plantar una rengla de tomaqueres o regar les maduixeres, arrencar l'herba o vés a saber quína feina fer... Però tu ja saps que sóc tossut de mena, i, dia si, dia també, vaig carretera i camí amunt i avall, traginant quatre caixes plenes d'il·lusió feta albergínia, pebrot o manat de cebes.
    I tu, patint a casa, pendent de quan arribo al tros i de quan en surto. Mai has volgut esquinçar-me les ales, ni tan sols ara que ja sóc vell i estic malalt, i mentre jo volo, a tu et queda l'ai al cor. Sort he tingut de tu, Carmeta! El nostre amor ha sobreviscut penúries i tempestes i ens ha deixat la tendresa com a penyora. Ens nodrim ara, d'aquell pòsit de saviesa que la nostra existència ens regala a canvi del temps que ens pren.

    I és que ja ho saps, tants anys a la fàbrica de plàstics, envoltat de matèria inert... només esperava tenir una estona lliure per venir, tocar la terra amb les mans i sentir-me part d'aquesta vida que creix al meu voltant. El meu esperit massa lliure, s'ha fet fort amb el teu coratge, i ha desterrat pors i misèries. S'aferra a aquesta terra on ha clavat les arrels ben fondes per a poder enlairar-se cap al cel.

    Vejam...perquè ho deia tot això?...ah, si!. Ja veus, volia recordar perquè soc aquí avui, a la caseta del tros, necessito trobar, almenys, una bona raó que farceixi aquest buit que m'ha sobtat. La caseta, resguard del mal temps, refugi d'eines i caixes de vianda, n'ha estat testimoni.

    Dos galifardeus apareixien del no res per glaçar-me el cor amb un ensurt de mort. Palplantats aquí, enmig del silenci, i cridant-me que els donés els diners. Però, Déu meu, que no ho saben que al tros no en duem mai de diners? On volen que els gastem?. Del sobresalt, he perdut el món de vista. El cor no em bategava, era un tambor descompassat i cada cop més accelerat que retronava per cada racó del meu cos. Jo tremolava, i ells cada vegada més enfadats i alterats, un davant i l'altre darrera meu, m'agafaven tan fort que només podia respirar del seu alè, i vinga escridassar-me, com si fos sord, o com si fos res, tot dient "et punxarem, vell".
    Del pànic, no em sortien ni les paraules, la meva veu era un simple xiuxiueig inintel·ligible que els feia enrabiar encara més. Eren mala gent, Carmeta, i jo, tant valent com semblo, m'he sentit un cassigall a les seves mans, una titella sense ànima i sense vida. Llavors, t'he vist, Carmeta, asseguda i fent punta de coixí, aliena al dolor que t'havia d'arribar, i se m'ha acudit de dir-los que estava delicat del cor, i que estava marejat, i que queia. Estava espaordit, escagassat, t'ho ben juro, però he caigut pensant que, si els restava una mica d'humanitat, fugirien esperitats, que s'adonarien que només sóc un vell sol en aquets raconet meu i els brollaria un resquitx de respecte.

    Resto a terra, sense esma ni d'aixecar-me, sense esma ni de cridar. I els sento discutir més fort, i noto un balanceig al meu cos. Perquè no puc obrir els ulls? Ara escolto un soroll conegut... és el grinyol de les frontisses...No!...Si us plau, al pou nooo!...deixeu-me per terra, abandoneu-me i marxeu!...deixeu que mori sol de tristesa, sense tu, Carmeta...però no amagueu el meu cos!

    I continuo immòbil, glaçat i xop, no sé on. No puc aixecar-me, no puc oblir els ulls, només puc pensar en la meva Carmeta. Ja no sento fred ni calor, només em trasbalsa la teva angoixa. Sola a casa, atribolada, ben segur que m'hauràs telefonat un grapat de vegades al mòbil que m'han pres aquests brètols, i jo no puc contestar-te, no puc calmar-te. No puc estalviar-te el sofriment, i aquesta és la meva única ferida, que sagna sense aturador i em buida, em destrueix. No sento dolor físic, però cada llàgrima que vessaràs, és una urpa que es clava amb acarnissament a la meva ànima.

    No sé si estic somniant, si estic abaltit, si m'ha punxat aquell ganivet que em gratava la gola, si estic al fons del pou, si és realment el cor que ha dit prou, què sé jo! Tant de bo sigui només un malson, em doldria tant si hagués de marxar així, a la francesa, sense acomiadar-me de tu, Carmeta, l'amor de la meva vida, em quedo curt, la meva vida sencera!

    No, això no pot ser la mort, ara ho sé perquè sento la teva mà entre les meves i veig els teus ulls negres, els que n'han vist de tots colors, els que han sabut destriar el gra de la palla per conduir-me durant molts anys al que més pot assemblar-se a la felicitat. Ets aquí i sé que ara, embolcallat en aquesta dolçor i serenor, em despertaré, obriré els meus ulls petits i cansats per a retrobar-te, uns ulls que seran la teva rialla, i ens fondrem en una abraçada, Carmeta.

    • Sense comiat, de bocidecel
      deòmises | 27/09/2008 a les 11:04

      Si ja m'ho deies tu, Carmeta, que ja no tinc edat per aquest tràfec d'agafar el cotxe cada dia, tot per arribar-me a collir un grapat de bajoques i un cistell de patates, plantar una rengla de tomaqueres o regar les maduixeres, arrencar l'herba o vés a saber quína feina fer... Però tu ja saps que sóc tossut de mena, i, dia si, dia també, vaig carretera i camí amunt i avall, traginant quatre caixes plenes d'il·lusió feta albergínia, pebrot o manat de cebes.
      I tu, patint a casa, pendent de quan arribo al tros i de quan en surto. Mai has volgut esquinçar-me les ales, ni tan sols ara que ja sóc vell i estic malalt, i mentre jo volo, a tu et queda l'ai al cor. Sort he tingut de tu, Carmeta! El nostre amor ha sobreviscut penúries i tempestes i ens ha deixat la tendresa com a penyora. Ens nodrim ara, d'aquell pòsit de saviesa que la nostra existència ens regala a canvi del temps que ens pren.

      I és que ja ho saps, tants anys a la fàbrica de plàstics, envoltat de matèria inert... només esperava tenir una estona lliure per venir, tocar la terra amb les mans i sentir-me part d'aquesta vida que creix al meu voltant. El meu esperit massa lliure, s'ha fet fort amb el teu coratge, i ha desterrat pors i misèries. S'aferra a aquesta terra on ha clavat les arrels ben fondes per a poder enlairar-se cap al cel.

      Vejam...perquè ho deia tot això?...ah, si!. Ja veus, volia recordar perquè soc aquí avui, a la caseta del tros, necessito trobar, almenys, una bona raó que farceixi aquest buit que m'ha sobtat. La caseta, resguard del mal temps, refugi d'eines i caixes de vianda, n'ha estat testimoni.

      Dos galifardeus apareixien del no res per glaçar-me el cor amb un ensurt de mort. Palplantats aquí, enmig del silenci, i cridant-me que els donés els diners. Però, Déu meu, que no ho saben que al tros no en duem mai de diners? On volen que els gastem?. Del sobresalt, he perdut el món de vista. El cor no em bategava, era un tambor descompassat i cada cop més accelerat que retronava per cada racó del meu cos. Jo tremolava, i ells cada vegada més enfadats i alterats, un davant i l'altre darrera meu, m'agafaven tan fort que només podia respirar del seu alè, i vinga escridassar-me, com si fos sord, o com si fos res, tot dient "et punxarem, vell".
      Del pànic, no em sortien ni les paraules, la meva veu era un simple xiuxiueig inintel·ligible que els feia enrabiar encara més. Eren mala gent, Carmeta, i jo, tant valent com semblo, m'he sentit un cassigall a les seves mans, una titella sense ànima i sense vida. Llavors, t'he vist, Carmeta, asseguda i fent punta de coixí, aliena al dolor que t'havia d'arribar, i se m'ha acudit de dir-los que estava delicat del cor, i que estava marejat, i que queia. Estava espaordit, escagassat, t'ho ben juro, però he caigut pensant que, si els restava una mica d'humanitat, fugirien esperitats, que s'adonarien que només sóc un vell sol en aquets raconet meu i els brollaria un resquitx de respecte.

      Resto a terra, sense esma ni d'aixecar-me, sense esma ni de cridar. I els sento discutir més fort, i noto un balanceig al meu cos. Perquè no puc obrir els ulls? Ara escolto un soroll conegut... és el grinyol de les frontisses...No!...Si us plau, al pou nooo!...deixeu-me per terra, abandoneu-me i marxeu!...deixeu que mori sol de tristesa, sense tu, Carmeta...però no amagueu el meu cos!

      I continuo immòbil, glaçat i xop, no sé on. No puc aixecar-me, no puc oblir els ulls, només puc pensar en la meva Carmeta. Ja no sento fred ni calor, només em trasbalsa la teva angoixa. Sola a casa, atribolada, ben segur que m'hauràs telefonat un grapat de vegades al mòbil que m'han pres aquests brètols, i jo no puc contestar-te, no puc calmar-te. No puc estalviar-te el sofriment, i aquesta és la meva única ferida, que sagna sense aturador i em buida, em destrueix. No sento dolor físic, però cada llàgrima que vessaràs, és una urpa que es clava amb acarnissament a la meva ànima.

      No sé si estic somniant, si estic abaltit, si m'ha punxat aquell ganivet que em gratava la gola, si estic al fons del pou, si és realment el cor que ha dit prou, què sé jo! Tant de bo sigui només un malson, em doldria tant si hagués de marxar així, a la francesa, sense acomiadar-me de tu, Carmeta, l'amor de la meva vida, em quedo curt, la meva vida sencera!

      No, això no pot ser la mort, ara ho sé perquè sento la teva mà entre les meves i veig els teus ulls negres, els que n'han vist de tots colors, els que han sabut destriar el gra de la palla per conduir-me durant molts anys al que més pot assemblar-se a la felicitat. Ets aquí i sé que ara, embolcallat en aquesta dolçor i serenor, em despertaré, obriré els meus ulls petits i cansats per a retrobar-te, uns ulls que seran la teva rialla, i ens fondrem en una abraçada, Carmeta.



      Inquietant fins al final, perquè no només descrius el succés al tros sinó que, a més, deixes entreveure la possibilitat que la Carmeta faci anys que és enterrada, també, al pou. Bon relat, bona redacció i sense sobrepassar el límit demanat. Les paraules clau ben col·locades i sense notar-se.
  • Odissea interrompuda
    Dolça Parvati | 26/09/2008 a les 20:24

    I.

    A les 14'30h hora de Terra Splendens vam aterrar a Adània. La llum era violàcia, i per a ser el trànsit del crepuscle a la nit, la superfície de la mar Salgadina relluïa amb un fulgor fosforescent que ens permetia desplaçar-nos sense a penes l'ajut de les lluernes ensinistrades.
    Havia estat una sort poder arribar-hi. Quan vorejàvem el camp gravitatori del darrer planeta dels sistema XNZ-2, una mena de lianes de foc, molt semblants a les ígnies llengües estel·lars, ens havien atés per sorpresa. La tercera nau, enmig d'un soroll eixordador en esclatar uns dels tancs de combustible, havia quedat greument danyada. Sort també dels motors auxiliars que ens van permetre d'arribar-hi.
    II.

    Necessitàvem l'atmosfera d'Adània. L'aire era tan pur que en aterrar vam caure en una eufòria difícil de contenir. Però a mi em preocupava la ferida del braç dret, que em tornava a sagnar. Pilotava la nau número tres quan una de les palanques del comandament se m'hi va clavar com a conseqüència del sotrac de l'ona expansiva. Era una ferida profunda, difícil de desinfectar si no era al quiròfan, i encara faltaven almenys quatre hores per poder disposar de l'hospital de campanya.
    Aviat vam atényer l'Altiplà de Geront, i rere ell el nostre objectiu, un congost farcit de vegetació tallat pel curs d'un rierol on preteníem estudiar l'habitabilitat.
    Ens calia tant un entorn amb aire pur com un hàbitat amb aliments. La superfície del nostre petit planeta havia arribat al límit de l'erosió, tal com cinquanta mil·lenis enrere havia passat amb la Terra. I malgrat que teníem la tecnologia per sobreviure-hi, no volíem romandre en un món purament artificial.
    Vam davallar pel pendent en un descens complicat per l'envergadura dels equips. La nit havia caigut ja, però les llunes d'Adània ens brindaven una llum semblant al fulgor crepuscular de l'inici de la marxa.
    III.

    Les plantes, els arbres i els arbustos del congost guardaven una considerable similitud entre ells. La diversitat raïa més en la grandària que en l'aspecte. Desidèrius, el botànic, va preparar el material per recollir les mostres, alhora que la resta aixecàvem el campament en una clariana propera al rierol. Vam testar el líquid: no era aigua pura, però cap dels elements es va revelar com a inic per a la nostra vida.
    Li vaig demanar a Dragos, el cirurgià, que donés prioritat al meu braç.
    - T'hauré d'anestesiar, Miríada. T'he d'implantar un nanorobot amb medicació.
    - No podries transanimar-me?
    No m'agradava l'anestèsia. La transanimació, tot i ser més dràstica, em feia menys por. Per poder fer-la, ens instal·laven un condensador només nàixer prop del pericardi, de manera que en operacions llargues hi concentraven la totalitat de l'energia del cos i la feien anar des d'allà a un condensador extern. En acabar, feien passar de nou l'energia d'un receptacle a l'altre, i d'allà a la resta de l'organisme... Podíem, doncs, morir provisionalment per viure millor després amb una mínima aparatologia.
    - D'acord, ho farem així. Bastarà programar-lo per a una hora.
    Vaig despullar-me i em vaig estendre a la taula d'operacions. L'únic que recorde abans del trànsit és el tintineig de l'instrumental en treure'l de l'aparell esterilitzador.
    IV.

    Vaig recobrar la consciència en sec, com m'havia advertit en Dragos. Em va sobtar aquell silenci, només matisat pel murmuri del rierol. Cap soroll. Ni tan sols un xiuxiueig. Ni passes. Res.
    En sortir a l'esplanada, ara en penombra., vaig ensopegar amb un objecte redó, com una pedra, que em va fer caure de quatre grapes. Però no era una pedra... Era el cap de Dragos! I més enllà el del capità de l'expedició, i el de Desidèrius... i així fins a les dinou persones que havien vingut, tret de mi, decapitades i sense el cos! Què havia passat? On eren els cossos? Tots estaven seccionats a ras de coll, en un tall net, quirúrgic. Més que una carnisseria, semblava una poda sistemàtica i acurada: ni la medul·la, ni els teixits, ni les venes sobresortien de la zona de secció. Com qui talla una tija.
    Vaig desfer espaordida part del camí que havíem fet abans i em vaig refugiar en un turó. Llavors les vaig veure. O més aviat les vaig oir.
    V.

    Primer vaig atribuir la remor provinent de la vegetació al vent. Però al campament no es movia res. Com era que s'agitaven, doncs, les fulles de les plantes? I els troncs? I... les arrels? Podien moure's les arrels! Segons la grandària, l'efecte acústic que produïen en treure-les de terra era el d'un espetec o el d'una explosió. Aviat el fenomen va esdevenir un moviment col·lectiu terriblement acordat. I el més esgarrifós estava encara per venir: un cop les criatures es van desplegar per complet, dels troncs de les més grans van sortir, en una mena de part monstruós, altres criatures, aquestes antropomorfes, d'uns dos metres d'alçada, la visió de les quals em va glaçar la sangmjhyftydftyfvjmngjghvfvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvv

    Ja em deia el pare que sóc un atrotinat. Si ho sé m'espere d'ací a una horeta i escaig. Mira-te-la, dessagnant-se com una bèstia a l'escorxador. La veritat és que m'ha fet patir, s'apreciava la vida de debò. Si s'haguera portat bé, ara no tindria un tall tan lleig al bell mig de la gola ni faria aquest borbolleig tan desagradable. Haguera bastat amb el colp al cap... Però ella s'havia de girar, tan concentrada com semblava teclejant a l'ordinador. Al final he hagut d'usar la navalla, i això que no m'agrada com a eina de treball, m'estime més l'automàtica... Però quan m'ha mossegat, la molt porca, se m'ha encés la sang i... Ella s'ho ha buscat, degollada i esbudellada, quan amb un colpet haguera tingut prou... I a mi ja m'està bé! Si arribe a saber el que escrivia, m'espere una mica més a veure què passava al següent capítol. Ara no sabré com pensava acabar la història! En fi, anem per feina... On tindrà els diners i les joies?
    Adéu, guapa. A tu ja no et "transanima" ni el Papa de Roma!.

    • Odissea interrompuda, de Dolça Parvati
      deòmises | 27/09/2008 a les 11:30

      I.


      A les 14'30h hora de Terra Splendens vam aterrar a Adània. La llum era violàcia, i per a ser el trànsit del crepuscle a la nit, la superfície de la mar Salgadina relluïa amb un fulgor fosforescent que ens permetia desplaçar-nos sense a penes l'ajut de les lluernes ensinistrades.
      Havia estat una sort poder arribar-hi. Quan vorejàvem el camp gravitatori del darrer planeta dels sistema XNZ-2, una mena de lianes de foc, molt semblants a les ígnies llengües estel·lars, ens havien atés per sorpresa. La tercera nau, enmig d'un soroll eixordador en esclatar uns dels tancs de combustible, havia quedat greument danyada. Sort també dels motors auxiliars que ens van permetre d'arribar-hi.

      II.


      Necessitàvem l'atmosfera d'Adània. L'aire era tan pur que en aterrar vam caure en una eufòria difícil de contenir. Però a mi em preocupava la ferida del braç dret, que em tornava a sagnar. Pilotava la nau número tres quan una de les palanques del comandament se m'hi va clavar com a conseqüència del sotrac de l'ona expansiva. Era una ferida profunda, difícil de desinfectar si no era al quiròfan, i encara faltaven almenys quatre hores per poder disposar de l'hospital de campanya.
      Aviat vam atényer l'Altiplà de Geront, i rere ell el nostre objectiu, un congost farcit de vegetació tallat pel curs d'un rierol on preteníem estudiar l'habitabilitat.
      Ens calia tant un entorn amb aire pur com un hàbitat amb aliments. La superfície del nostre petit planeta havia arribat al límit de l'erosió, tal com cinquanta mil·lenis enrere havia passat amb la Terra. I malgrat que teníem la tecnologia per sobreviure-hi, no volíem romandre en un món purament artificial.
      Vam davallar pel pendent en un descens complicat per l'envergadura dels equips. La nit havia caigut ja, però les llunes d'Adània ens brindaven una llum semblant al fulgor crepuscular de l'inici de la marxa.

      III.


      Les plantes, els arbres i els arbustos del congost guardaven una considerable similitud entre ells. La diversitat raïa més en la grandària que en l'aspecte. Desidèrius, el botànic, va preparar el material per recollir les mostres, alhora que la resta aixecàvem el campament en una clariana propera al rierol. Vam testar el líquid: no era aigua pura, però cap dels elements es va revelar com a inic per a la nostra vida.
      Li vaig demanar a Dragos, el cirurgià, que donés prioritat al meu braç.
      - T'hauré d'anestesiar, Miríada. T'he d'implantar un nanorobot amb medicació.
      - No podries transanimar-me?
      No m'agradava l'anestèsia. La transanimació, tot i ser més dràstica, em feia menys por. Per poder fer-la, ens instal·laven un condensador només nàixer prop del pericardi, de manera que en operacions llargues hi concentraven la totalitat de l'energia del cos i la feien anar des d'allà a un condensador extern. En acabar, feien passar de nou l'energia d'un receptacle a l'altre, i d'allà a la resta de l'organisme... Podíem, doncs, morir provisionalment per viure millor després amb una mínima aparatologia.
      - D'acord, ho farem així. Bastarà programar-lo per a una hora.
      Vaig despullar-me i em vaig estendre a la taula d'operacions. L'únic que recorde abans del trànsit és el tintineig de l'instrumental en treure'l de l'aparell esterilitzador.

      IV.


      Vaig recobrar la consciència en sec, com m'havia advertit en Dragos. Em va sobtar aquell silenci, només matisat pel murmuri del rierol. Cap soroll. Ni tan sols un xiuxiueig. Ni passes. Res.
      En sortir a l'esplanada, ara en penombra., vaig ensopegar amb un objecte redó, com una pedra, que em va fer caure de quatre grapes. Però no era una pedra... Era el cap de Dragos! I més enllà el del capità de l'expedició, i el de Desidèrius... i així fins a les dinou persones que havien vingut, tret de mi, decapitades i sense el cos! Què havia passat? On eren els cossos? Tots estaven seccionats a ras de coll, en un tall net, quirúrgic. Més que una carnisseria, semblava una poda sistemàtica i acurada: ni la medul·la, ni els teixits, ni les venes sobresortien de la zona de secció. Com qui talla una tija.
      Vaig desfer espaordida part del camí que havíem fet abans i em vaig refugiar en un turó. Llavors les vaig veure. O més aviat les vaig oir.

      V.


      Primer vaig atribuir la remor provinent de la vegetació al vent. Però al campament no es movia res. Com era que s'agitaven, doncs, les fulles de les plantes? I els troncs? I... les arrels? Podien moure's les arrels! Segons la grandària, l'efecte acústic que produïen en treure-les de terra era el d'un espetec o el d'una explosió. Aviat el fenomen va esdevenir un moviment col·lectiu terriblement acordat. I el més esgarrifós estava encara per venir: un cop les criatures es van desplegar per complet, dels troncs de les més grans van sortir, en una mena de part monstruós, altres criatures, aquestes antropomorfes, d'uns dos metres d'alçada, la visió de les quals em va glaçar la sangmjhyftydftyfvjmngjghvfvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvv

      Ja em deia el pare que sóc un atrotinat. Si ho sé m'espere d'ací a una horeta i escaig. Mira-te-la, dessagnant-se com una bèstia a l'escorxador. La veritat és que m'ha fet patir, s'apreciava la vida de debò. Si s'haguera portat bé, ara no tindria un tall tan lleig al bell mig de la gola ni faria aquest borbolleig tan desagradable. Haguera bastat amb el colp al cap... Però ella s'havia de girar, tan concentrada com semblava teclejant a l'ordinador. Al final he hagut d'usar la navalla, i això que no m'agrada com a eina de treball, m'estime més l'automàtica... Però quan m'ha mossegat, la molt porca, se m'ha encés la sang i... Ella s'ho ha buscat, degollada i esbudellada, quan amb un colpet haguera tingut prou... I a mi ja m'està bé! Si arribe a saber el que escrivia, m'espere una mica més a veure què passava al següent capítol. Ara no sabré com pensava acabar la història! En fi, anem per feina... On tindrà els diners i les joies?
      Adéu, guapa. A tu ja no et "transanima" ni el Papa de Roma!



      M'ho poses difícil, Dolça. El teu relat és inquietant, però ens deixes amb l'ai al cor perquè la història espacial s'interromp en el moment més angoixant: el de la descoberta dels cadàvers i dels cossos antropomorfs, per donar pas a la veu interior del lladre assassí. Dosi de misteri i d'humor en la mesura adient. Res a dir de la redacció, ni de les paraules clau ni de l'extensió: 998 paraules

  • Temps d'anar-se'n
    OriolFontelles | 26/09/2008 a les 20:34

    Estic sol a casa. Són les dotze i decideixo anar-me'n a dormir. Em fa mal el pit i sento que necessito estirar-me i descansar. Llegeixo una mica, abans d'agafar el son, arraulit entre els llençols. Em sorprèn aquest silenci; no percebo ni un soroll; normalment m'arriben els grinyols del llit dels veïns quan fan l'amor; avui no. La son em venç i m'adormo amb el llum encès.
    Em desperto que no sé quina hora és, amb un sotrac, i des del menjador m'arriba un somic que em posa la pell de gallina. Hi ha algú a casa. M'atanso molt a poc a poc, tremolant, convençut que ha entrat un lladre. El terra de marbre bull. Com pot ser que cremi tant? El so creix, la por m'atordeix, sóc a la porta del menjador. Clavo els ulls a l'origen del plor.
    A la taula de fusta de roure que la meva mare va estrenar el dia del seu casament, enmig de la penombra, hi veig un nen vestit de negre, assegut a la taula, escrivint. Té la pell molt blanca; escriu i gemega alhora. Tinc molta por, no me'n sé avenir, però m'hi acosto perquè necessito trobar una explicació a tot això. Arribo, però, a frec, d'ell; li observo els pantalons negres, la corbata, la camisa color d'os, els llavis blavissos, la boca entreoberta exhibint unes dents brutes de pols en un gest de dolor contingut. Em mira de reüll, amb molta ràbia, amb molta pena, i tot d'una desapareix.
    El cor em bat embogit, hauré d'anar al metge. La cara del nen em sona, no hi puc fer més; tinc el seu nom a la punta de la llengua; regiro els arxius de la memòria intentant de trobar el precís moment en què aquesta criatura se m'ha creuat abans a la vida i no me'n surto. És clar que, si sóc jo que m'ho imagino, pot ser un déjà vú, una falsa sensació de familiaritat, una imaginària elucubració de la meva ment que ho crea tot, que trena les percepcions reals i les falses, les barreja i me les ofereix com el tot de l'existència.
    Em prenc una til·la i em fico al llit, convençut que tot ha estat un somni d'aquells que es tenen amb els ulls oberts en un entreson. M'adormo, i tan és endinsar-me en la dolçor del descans, que noto com una mà freda m'agafa el turmell; i al mateix instant torno a sentir el gemec, que aquesta vegada acaba en udol; torna el gemec i torna l'udol; i la mà, gèlida, em continua prement el turmell. Me'n desempallego com puc, encenc el llum de la tauleta de nit i torno a caminar cap al menjador, d'on prové el plor. El veig novament a la taula, escrivint i somicant, i se'n va el llum, tot es fa negre. El gemec s'intensifica. Algú m'agafa. Algú m'abraça amb unes ungles excessivament llargues. Algú em mossega dessota el pit fins a fer-me molt de mal. Sento pudor de mort i la pols se'm fica a la gola.
    Torna el llum i estic sol. Immediatament sona el telèfon. M'hi poso corrent amb ganes d'escoltar algú real, i torno a sentir el gemec de la criatura. Deixa, de sobte, de gemegar i pronuncia amb una veu suau, com en un xiuxiueig, el meu nom. Penjo, i intento de córrer fins a la porta per a sortir al carrer i veure algú; però ell és a la porta i em diu que m'he mort i que tot això són els prolegòmens del gran llibre de la meva mort, un assaig per acostumar-me al fet de ser mort. Intento de convèncer-me del fet que haig d'estar somiant; però no; tot és real. Si estigués somniant em podria despertar a força de voluntat, però no em puc despertar, perquè ja estic despert. Em mira amb la cara blanca, els solcs moradencs de sota els ulls. Somriu amb una expressió falsa; és un somriure sense fons, mentider, buit, d'espectre bufó que fingeix una alegria que no pot ni sap sentir.
    -Estàs mort -repeteix -, i riu balmat, com una titella de carn gèlida.

    *

    Després de dies i dies de desconcert, en veure que el sol no surt, que la nit és continua, que de la finestra estant no veig ningú caminant pel carrer, concloc que efectivament estic mort; li dono la raó, confiant que tal vegada es produeixi algun canvi i deixi de viure espaordit. I el canvi es produeix, em diu que se'n va i que ara em toca a mi d'anar a buscar algú altre. M'assenyala el bloc del davant i em diu que algú a qui toca morir-se m'està esperant sense saber-ho, i que tant bon punt aconsegueixi convèncer-lo que està mort, seré lliure. S'esvaeix.

    *

    Abans de sortir al carrer, obro l'armari, escullo un tern de color negre i una camisa blanca. Després vaig a la cambra de bany, em despentino, em poso farina a les galtes, una mica de canyella dessota els ulls. Assajo ganyotes d'horror. Confio que no em costi gaire d'espantar qui sigui. Per si de cas, em tallo els narius per sagnar una mica i dibuixar-me unes ratlles vermelles al voltant dels llavis. Confio que hi hagi sort i que em toqui d'espantar una noia jove i bonica.

    • Temps d'anar-se'n, d'OriolFontelles
      deòmises | 27/09/2008 a les 11:43

      Estic sol a casa. Són les dotze i decideixo anar-me'n a dormir. Em fa mal el pit i sento que necessito estirar-me i descansar. Llegeixo una mica, abans d'agafar el son, arraulit entre els llençols. Em sorprèn aquest silenci; no percebo ni un soroll; normalment m'arriben els grinyols del llit dels veïns quan fan l'amor; avui no. La son em venç i m'adormo amb el llum encès.
      Em desperto que no sé quina hora és, amb un sotrac, i des del menjador m'arriba un somic que em posa la pell de gallina. Hi ha algú a casa. M'atanso molt a poc a poc, tremolant, convençut que ha entrat un lladre. El terra de marbre bull. Com pot ser que cremi tant? El so creix, la por m'atordeix, sóc a la porta del menjador. Clavo els ulls a l'origen del plor.
      A la taula de fusta de roure que la meva mare va estrenar el dia del seu casament, enmig de la penombra, hi veig un nen vestit de negre, assegut a la taula, escrivint. Té la pell molt blanca; escriu i gemega alhora. Tinc molta por, no me'n sé avenir, però m'hi acosto perquè necessito trobar una explicació a tot això. Arribo, però, a frec, d'ell; li observo els pantalons negres, la corbata, la camisa color d'os, els llavis blavissos, la boca entreoberta exhibint unes dents brutes de pols en un gest de dolor contingut. Em mira de reüll, amb molta ràbia, amb molta pena, i tot d'una desapareix.
      El cor em bat embogit, hauré d'anar al metge. La cara del nen em sona, no hi puc fer més; tinc el seu nom a la punta de la llengua; regiro els arxius de la memòria intentant de trobar el precís moment en què aquesta criatura se m'ha creuat abans a la vida i no me'n surto. És clar que, si sóc jo que m'ho imagino, pot ser un déjà vú, una falsa sensació de familiaritat, una imaginària elucubració de la meva ment que ho crea tot, que trena les percepcions reals i les falses, les barreja i me les ofereix com el tot de l'existència.
      Em prenc una til·la i em fico al llit, convençut que tot ha estat un somni d'aquells que es tenen amb els ulls oberts en un entreson. M'adormo, i tan és endinsar-me en la dolçor del descans, que noto com una mà freda m'agafa el turmell; i al mateix instant torno a sentir el gemec, que aquesta vegada acaba en udol; torna el gemec i torna l'udol; i la mà, gèlida, em continua prement el turmell. Me'n desempallego com puc, encenc el llum de la tauleta de nit i torno a caminar cap al menjador, d'on prové el plor. El veig novament a la taula, escrivint i somicant, i se'n va el llum, tot es fa negre. El gemec s'intensifica. Algú m'agafa. Algú m'abraça amb unes ungles excessivament llargues. Algú em mossega dessota el pit fins a fer-me molt de mal. Sento pudor de mort i la pols se'm fica a la gola.
      Torna el llum i estic sol. Immediatament sona el telèfon. M'hi poso corrent amb ganes d'escoltar algú real, i torno a sentir el gemec de la criatura. Deixa, de sobte, de gemegar i pronuncia amb una veu suau, com en un xiuxiueig, el meu nom. Penjo, i intento de córrer fins a la porta per a sortir al carrer i veure algú; però ell és a la porta i em diu que m'he mort i que tot això són els prolegòmens del gran llibre de la meva mort, un assaig per acostumar-me al fet de ser mort. Intento de convèncer-me del fet que haig d'estar somiant; però no; tot és real. Si estigués somniant em podria despertar a força de voluntat, però no em puc despertar, perquè ja estic despert. Em mira amb la cara blanca, els solcs moradencs de sota els ulls. Somriu amb una expressió falsa; és un somriure sense fons, mentider, buit, d'espectre bufó que fingeix una alegria que no pot ni sap sentir.
      -Estàs mort -repeteix -, i riu balmat, com una titella de carn gèlida.

      *

      Després de dies i dies de desconcert, en veure que el sol no surt, que la nit és continua, que de la finestra estant no veig ningú caminant pel carrer, concloc que efectivament estic mort; li dono la raó, confiant que tal vegada es produeixi algun canvi i deixi de viure espaordit. I el canvi es produeix, em diu que se'n va i que ara em toca a mi d'anar a buscar algú altre. M'assenyala el bloc del davant i em diu que algú a qui toca morir-se m'està esperant sense saber-ho, i que tant bon punt aconsegueixi convèncer-lo que està mort, seré lliure. S'esvaeix.

      *

      Abans de sortir al carrer, obro l'armari, escullo un tern de color negre i una camisa blanca. Després vaig a la cambra de bany, em despentino, em poso farina a les galtes, una mica de canyella dessota els ulls. Assajo ganyotes d'horror. Confio que no em costi gaire d'espantar qui sigui. Per si de cas, em tallo els narius per sagnar una mica i dibuixar-me unes ratlles vermelles al voltant dels llavis. Confio que hi hagi sort i que em toqui d'espantar una noia jove i bonica.



      Impecable. I amb final desconcertant però amb el darrer paràgraf amb cert humor. La darrera frase m'ha fet somriure. Només queda el dubte: és mort, el protagonista? O sols ha estat enganyat? Anguniós i inquietant. Original i ben tramat. Paraules clau, extensió, tot correcte.
  • Observat
    Bruixot | 26/09/2008 a les 22:33


    Em sento observat. No sé, tinc la sensació continua que un parell d'ulls m'estan escodrinyant tota l'estona, com si estiguessin damunt les meves espatlles, com si em sobrevolessin. Però em giro i no veig res. Davant meu tot està buit, blanc immaculat. I hi ha un silenci que em fa avançar de puntetes, amb un lleu xiuxiueig, mig arrossegant els peus. No puc evitar notar un pessigolleig a la nuca que em posa els pèls de punta. De fet amb aquesta angunia constant fins hi tot he oblidat on anava. De totes maneres no sembla que hi hagi cap punt de referència a part d'una mena de límits imprecisos als costats que em fan anar girant lleugerament cada cop que m'acosto a la vora. Així que anirem endavant.

    Vaja, m'ha sembla sentir un murmuri, com un lleu brunzit d'abelles que em sonava, encara que sembli mentida, just sobre la coroneta. Miro amunt però no veig res. Miro als costats, i tampoc. Miro enrere i veig que estic deixant un rastre a terra, just darrera meu. És el peu que em sagna! Sembla que a mesura que he avançat el degoteig de la meva sang ha quedat marcat en el terra blanquíssim, i ara es veu tot un rastre blau que l'ha maculat.

    I ara, això ha estat clarament un esternut! Però, d'on surt aquest soroll? Per més que miro no veig res. S'amaga de mi, ho sé, però on? El que faré serà fer
    unes
    passes
    corrent
    a
    veure
    si
    em perd
    de vista.

    Buf, m'he cansat. És que ja tinc una edat. I a més, amb tota la sang que perdo m'estic quedant sense forces.

    Però, ara sí, he sentit una veu! És a mi? Algú em crida?

    Què? Què fas aquí dalt mirant-me amb ulls inquisidors?

    Qui ets tu per a jutjar-me? Si no t'agrado, passa pàgina i deixam morir amb pau.

    O llença'm a la paperera!



    X
    • Observat, de Bruixot
      deòmises | 27/09/2008 a les 11:56

      Em sento observat. No sé, tinc la sensació continua que un parell d'ulls m'estan escodrinyant tota l'estona, com si estiguessin damunt les meves espatlles, com si em sobrevolessin. Però em giro i no veig res. Davant meu tot està buit, blanc immaculat. I hi ha un silenci que em fa avançar de puntetes, amb un lleu xiuxiueig, mig arrossegant els peus. No puc evitar notar un pessigolleig a la nuca que em posa els pèls de punta. De fet amb aquesta angunia constant fins hi tot he oblidat on anava. De totes maneres no sembla que hi hagi cap punt de referència a part d'una mena de límits imprecisos als costats que em fan anar girant lleugerament cada cop que m'acosto a la vora. Així que anirem endavant.

      Vaja, m'ha sembla sentir un murmuri, com un lleu brunzit d'abelles que em sonava, encara que sembli mentida, just sobre la coroneta. Miro amunt però no veig res. Miro als costats, i tampoc. Miro enrere i veig que estic deixant un rastre a terra, just darrera meu. És el peu que em sagna! Sembla que a mesura que he avançat el degoteig de la meva sang ha quedat marcat en el terra blanquíssim, i ara es veu tot un rastre blau que l'ha maculat.

      I ara, això ha estat clarament un esternut! Però, d'on surt aquest soroll? Per més que miro no veig res. S'amaga de mi, ho sé, però on? El que faré serà fer
      unes
      passes
      corrent
      a
      veure
      si
      em perd
      de vista.

      Buf, m'he cansat. És que ja tinc una edat. I a més, amb tota la sang que perdo m'estic quedant sense forces.

      Però, ara sí, he sentit una veu! És a mi? Algú em crida?

      Què? Què fas aquí dalt mirant-me amb ulls inquisidors?

      Qui ets tu per a jutjar-me? Si no t'agrado, passa pàgina i deixa'm morir en pau.

      O llença'm a la paperera!



      Experiment molt original: el paper essent observat mentre és llegit pel lector que sigui. Imagines què dirà o com reaccionarà a aquesta angoixant sensació de ser observat. Sempre sorprenent amb les teves propostes, Bruixot. En la brevetat del teu escrit has col·locat les quatre paraules clau i has fet una senzilla història amb cap i peur, amb cara i ulls, mai millor dit. ;)
  • La fera de Vilaufanor
    Galzeran (homefosc) | 26/09/2008 a les 22:46

    La tarda es feia curta en el bar, abans de tornar al mas amb la família. Els homes del poble jugaven a cartes, explicant contes que cap d'ells es creia de veritat. Poques noies hi entraven, i les que hi anaven tenien fama de fresques, gairebé cap era casada.
    Aquella nit plovia a galledes quan el Cinto va entrar al bar de Vilaufanor. La seva cara era la pura expressió del desesper, l'estrèpit dels porticons en tornar-se a tancar la porta va sobresaltar als contertulians que jugaven a la botifarra, un dels jocs més practicats a la comarca.
    -M'ha mort la Paquita! -va cridar amb desconsol, -maleïda la bèstia.
    El Pep i el Fiblà van alçar-se, encara que no havien acabat la partida, tirant els seus seients al terra, provocant també força enrenou en rebotar amb les altres cadires.
    Totes les altres partides s'havien aturat, allò ja passava de taca d'oli. Tothom sentia aquella mort, la Paquita era de tots coneguda. Era evident que una famosa fera endimoniada havia tornat a la comarca.
    -Per mil camins rebenti, la barjaula que l'ha mort. Haurà de morir també! -cridà en Pep, home gros i pilós de barba abundant. La seva corpòria feia respecte a qualsevol que el desafiés.
    Tothom deia saber qui en tenia la culpa d'aquelles malevolències, però ningú dels presents no l'havia vist mai, i els que deien haver-ho fet... no en parlaven. O no havien tornat al bar a fer la partida, ni els havien vist mai més pel poble. Aquella fera anava i tornava com un Guadiana, imprevisible el seu erràtic deambular pel món.
    Ara feia temps que no se'n sentia parlar.
    El Pep va posar-se la granota encara molla, com ho estava la del Cinto, que abatut i braç caigut, s'arraconava en una cadira de l'entrada del bar. Quan es va alçar, el Pep encara el mirava de dalt, li treia un parell de pams, amb escreix.
    -M'has de dir on ha estat... -li demanava l'homenot.
    -Pep, sol no pots fer-ho, -el Fiblà el volia retenir, agafant-lo d'un avantbraç,- ho han intentat altres, i ja saps com han acabat.
    -Mira "xispes", si ho vols m'acompanyes, però si tens por, deixa fer als homes.
    -Sóc el teu company de partida, què faré quan no tornis tu tampoc.
    -Jugar amb el Cinto, ara que no té la Paquita, tindrà més temps per la partida.
    -No sé què tenia la Paquita, si era la teva mula més vella, -es demanava en Fiblà, -si hauria estat una vaca!
    -Tu hi entens de bombetes i fils elèctrics, jo d'animals, -va respondre, moix, el Cinto. -A mi encara em feia força servei.
    -Menys xerrameca companys, -el Pep estava impacient, -digues-me on he d'anar.
    -A tocar de cal Quim, pel camí vell de baix, tornava cap a casa quan he escoltat un xafarranxo prop dels esbarzers de Cal Comí. -narrava compungit el Cinto. -Quan hi he arribat s'havia acabat el soroll, sols es veien els ossos espargits... i no he trigat ni dos minuts... quina escampada més salvatge. I ara ni rastre del culpable, busca'l!
    -Au Cinto! Has de ser valent home... -el Pep no podia veure el seu company abatut d'aquella manera.
    El Janot va atansar-se al grup del tres amics i va oferir-li la seva escopeta al Pep. -Té, company, et farà falta.
    El Pep se'l va mirar seriós, semblava que acceptava l'arma, però tot seguit va apartar-se la camisa que duia per sobre dels pantalons, i va mostrar el seu ganivet mata valents. La fulla feia dos pams ben bons, i estava dentada per la part superior, oposada al tall lluent i afilat a primera vista. -Amb aquesta li he de treure les entranyes a la causant del desori, la faré sagnar fins a la darrera gota, i el problema serà un record per parlar-ne a la vora del foc, i fer por als minyons. -Mostrava la fulla lluent a qui la volgués veure.
    Tots admiraven la decisió del paleta del poble, i el valor que mostrava per enfrontar-se a aquella criatura feréstega i menyspreable. Un xiuxiueig inaudible va fer-se present en el local, glaçant la sang del més xulesc dels allí presents.
    Tot sol va abandonar el local.

    Ningú sap, del cert, com varen anar els fets, però plovia força quan va marxar. El camí estava enfangat, i les botes del Pep -tot el que varen trobar d'ell, -amb prou feines li permetrien seguir caminant. Ja a tocar del lloc, devia començar a veure les restes de la tragèdia. Ossos per aquí i per allà, el camí n'estaria farcit, hom diria que la mala bèstia havia mirat de deixar-los ben escampats.
    Un baf llenegós i pudent devia omplir el paratge boirós. Havia parat de ploure, tot i que alguna gota encara devia caure de les branques dels arbres. No devia veure ni un borrall, però sentiria alguna olor, fètida potser. Devia ensopegar més d'un cop, en aquell camí fangós i ple d'ossos.
    Tots podien imaginar les seves paraules provocant la fera.
    -Sóc el mestre d'obres del poble, surt a respirar l'últim raig llunàtic que els núvols et neguen, -devia dir quan un bram eixordador sorgí de darrera d'una arbreda plena de matolls. -Els déus han volgut que mai més vegis la lluna, avui que és plena i plou.
    Fins dins les cases dels voltants es va sentir un udol esfereïdor.

    Mai més va tornar.
    En alguna nit de pluja diuen que se sent el seu crit llastimós demanant pietat. També diuen que tant sols és l'aire que mou les fulles. Després d'aquell dia, la salvatge bèstia que els tenia acovardits no va tornar a molestar.

    A l'endemà d'aquella desagradable desaparició, la gent seguia jugant a la botifarra. Mentre en un racó, lluny dels comentaris i amb un somriure en els llavis, el Fiblà i el Cinto brindaven en silenci pel carregament perdut d'ossos fruiters que duia la pobra Paquita, abans d'estimbar-se i rebentar.

    En aquell cràpula, encara avui el plora la dona, i les set filles que havien tingut.

    • La fera de Vilaufanor, de darkman
      deòmises | 27/09/2008 a les 12:31

      La tarda es feia curta en el bar, abans de tornar al mas amb la família. Els homes del poble jugaven a cartes, explicant contes que cap d'ells es creia de veritat. Poques noies hi entraven, i les que hi anaven tenien fama de fresques, gairebé cap era casada.
      Aquella nit plovia a galledes quan el Cinto va entrar al bar de Vilaufanor. La seva cara era la pura expressió del desesper, l'estrèpit dels porticons en tornar-se a tancar la porta va sobresaltar als contertulians que jugaven a la botifarra, un dels jocs més practicats a la comarca.
      -M'ha mort la Paquita! -va cridar amb desconsol, -maleïda la bèstia.
      El Pep i el Fiblà van alçar-se, encara que no havien acabat la partida, tirant els seus seients al terra, provocant també força enrenou en rebotar amb les altres cadires.
      Totes les altres partides s'havien aturat, allò ja passava de taca d'oli. Tothom sentia aquella mort, la Paquita era de tots coneguda. Era evident que una famosa fera endimoniada havia tornat a la comarca.
      -Per mil camins rebenti, la barjaula que l'ha mort. Haurà de morir també! -cridà en Pep, home gros i pilós de barba abundant. La seva corpòria feia respecte a qualsevol que el desafiés.
      Tothom deia saber qui en tenia la culpa d'aquelles malevolències, però ningú dels presents no l'havia vist mai, i els que deien haver-ho fet... no en parlaven. O no havien tornat al bar a fer la partida, ni els havien vist mai més pel poble. Aquella fera anava i tornava com un Guadiana, imprevisible el seu erràtic deambular pel món.
      Ara feia temps que no se'n sentia parlar.
      El Pep va posar-se la granota encara molla, com ho estava la del Cinto, que abatut i braç caigut, s'arraconava en una cadira de l'entrada del bar. Quan es va alçar, el Pep encara el mirava de dalt, li treia un parell de pams, amb escreix.
      -M'has de dir on ha estat... -li demanava l'homenot.
      -Pep, sol no pots fer-ho, -el Fiblà el volia retenir, agafant-lo d'un avantbraç,- ho han intentat altres, i ja saps com han acabat.
      -Mira "xispes", si ho vols m'acompanyes, però si tens por, deixa fer als homes.
      -Sóc el teu company de partida, què faré quan no tornis tu tampoc.
      -Jugar amb el Cinto, ara que no té la Paquita, tindrà més temps per la partida.
      -No sé què tenia la Paquita, si era la teva mula més vella, -es demanava en Fiblà, -si hauria estat una vaca!
      -Tu hi entens de bombetes i fils elèctrics, jo d'animals, -va respondre, moix, el Cinto. -A mi encara em feia força servei.
      -Menys xerrameca companys, -el Pep estava impacient, -digues-me on he d'anar.
      -A tocar de cal Quim, pel camí vell de baix, tornava cap a casa quan he escoltat un xafarranxo prop dels esbarzers de Cal Comí. -narrava compungit el Cinto. -Quan hi he arribat s'havia acabat el soroll, sols es veien els ossos espargits... i no he trigat ni dos minuts... quina escampada més salvatge. I ara ni rastre del culpable, busca'l!
      -Au Cinto! Has de ser valent home... -el Pep no podia veure el seu company abatut d'aquella manera.
      El Janot va atansar-se al grup del tres amics i va oferir-li la seva escopeta al Pep. -Té, company, et farà falta.
      El Pep se'l va mirar seriós, semblava que acceptava l'arma, però tot seguit va apartar-se la camisa que duia per sobre dels pantalons, i va mostrar el seu ganivet mata valents. La fulla feia dos pams ben bons, i estava dentada per la part superior, oposada al tall lluent i afilat a primera vista. -Amb aquesta li he de treure les entranyes a la causant del desori, la faré sagnar fins a la darrera gota, i el problema serà un record per parlar-ne a la vora del foc, i fer por als minyons. -Mostrava la fulla lluent a qui la volgués veure.
      Tots admiraven la decisió del paleta del poble, i el valor que mostrava per enfrontar-se a aquella criatura feréstega i menyspreable. Un xiuxiueig inaudible va fer-se present en el local, glaçant la sang del més xulesc dels allí presents.
      Tot sol va abandonar el local.

      Ningú sap, del cert, com varen anar els fets, però plovia força quan va marxar. El camí estava enfangat, i les botes del Pep -tot el que varen trobar d'ell, -amb prou feines li permetrien seguir caminant. Ja a tocar del lloc, devia començar a veure les restes de la tragèdia. Ossos per aquí i per allà, el camí n'estaria farcit, hom diria que la mala bèstia havia mirat de deixar-los ben escampats.
      Un baf llenegós i pudent devia omplir el paratge boirós. Havia parat de ploure, tot i que alguna gota encara devia caure de les branques dels arbres. No devia veure ni un borrall, però sentiria alguna olor, fètida potser. Devia ensopegar més d'un cop, en aquell camí fangós i ple d'ossos.
      Tots podien imaginar les seves paraules provocant la fera.
      -Sóc el mestre d'obres del poble, surt a respirar l'últim raig llunàtic que els núvols et neguen, -devia dir quan un bram eixordador sorgí de darrera d'una arbreda plena de matolls. -Els déus han volgut que mai més vegis la lluna, avui que és plena i plou.
      Fins dins les cases dels voltants es va sentir un udol esfereïdor.

      Mai més va tornar.
      En alguna nit de pluja diuen que se sent el seu crit llastimós demanant pietat. També diuen que tant sols és l'aire que mou les fulles. Després d'aquell dia, la salvatge bèstia que els tenia acovardits no va tornar a molestar.

      A l'endemà d'aquella desagradable desaparició, la gent seguia jugant a la botifarra. Mentre en un racó, lluny dels comentaris i amb un somriure en els llavis, el Fiblà i el Cinto brindaven en silenci pel carregament perdut d'ossos fruiters que duia la pobra Paquita, abans d'estimbar-se i rebentar.

      En aquell cràpula, encara avui el plora la dona, i les set filles que havien tingut.



      Bona feina, Ferran. Has sabut guardar la sorpresa fins al darrer paràgraf. Mentrestant, Lovecraft ha passejat pel teu relat (L'horror de Dunwich). Un homenatge al relat de terror amb monstres, existents o inventats per a venjar-se dels "companys de partida". Les raons? No cal saber-les, però. Bona redacció, 999 paraules, paraules clau col·locades però invisibles i els ossos (de fruiters) encara escampats...
      • Veredicte
        deòmises | 27/09/2008 a les 13:03

        El veredicte m'és difícil. Però m'he de decidir.

        bronze: m'agrada l'estructura però sobrepasses l'extensió en 17 paraules.

        aleshores: m'agrada l'originalitat del tema, com quadres la història, però et descuides (o uses incorrectament una paraula clau).

        bocidecel: m'agrada aquest dubte que deixes a l'aire, que veig que t'agrada deixar al llarg dels teus relats, però no hi trobo peròs.

        Dolça Parvati: m'agrada el teu estil narratiu, entre d'altres coses, però tampoc hi trobo peròs.

        OriolFontelles: m'agrada la teva història, la redacció, el tempo, el final amb dosis d'humor i de desconcert. Un gran relat, on no hi trobo peròs tampoc.

        Bruixot: m'agraden els teus experiments, però és un text una mica breu per al meu gust, és clar: 320 paraules, dins del paràmetre... I la qualitat és extraordinària...

        darkman: m'agrada l'ambientació, la trama, la inesperada sortida que tens, però tampoc hi trobo peròs.

        Per tant, sense peròs de quatre relats de qualitat extraordinària... cal decidir entre els quatre.

        El més original
        El més anguniós
        El més incòmode
        El més persistent

        ha

        estat

        el relat de

        bocidecel, Sense comiat

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: