Detall intervenció

REPTE CCCXLIV (364) . INVASIÓ

Intervenció de: Galzeran (homefosc) | 15-12-2008


REPTE CCCXLIV (364) - INVASIÓ

Quantes maneres d'invasió coneixem, la de la Guerra de les Galàxies? La dels ianquis i la dels espanyols a Amèrica; la del veí que vol veure el teu pis; alguna altra cosa més íntima?
Una invasió de formigues, de mosquits tigre, o una invasió imaginada... mireu la versió del Pere Calders d‘una invasió; Invasió subtil.

Au!, a envair les pàgines del fòrum amb relats originals, no cal que siguin estil Calders, sols era un exemple.

Extensió : 250 a 500 paraules
Paraules obligades : Arena - candidesa - cerimònia - vermella.
Termini : fins dissabte dia 20 a mitja nit

Tinc la setmana una mica envaïda d'obligacions i he de fer un xic llarg el termini del repte, em sap greu, però així podreu envair més tranquil·lament el fòrum amb relats.


Respostes

  • Un text per al repte
    Calderer | 16/12/2008 a les 16:40

    QUAN EM QUEDO SOL A CASA SEC I PENSO

    Quan la dona i les nenes surten i jo em quedo sol a casa sec i gaudeixo del silenci. I penso. En què? Doncs en qualsevol cosa, per banal i vulgar que sigui. En les cadires, per exemple, sovint hi penso, no em feu dir per què.

    Us heu parat algun cop a observar-les? Les teniu presents? Heu vist com sempre n'estem envoltats? Com, literalment, ens envaeixen?

    Porto molts anys estudiant-les: són meravelloses però alhora estranyes i inquietants. Voler classificar-les és com llaurar en l'arena; només explicant del què són fetes ja podríem omplir un tractat: de fusta, de plàstic, d'alumini, de materials incerts, imaginatius o fins i tot improbables. I a voltes, quan ens referim a la fusta, quina poesia pronunciar amb veu alta: cedre, roure, faig, noguera, alzina, pi, castanyer, avet... I n'he vist de tots els colors possibles: negres, blanques, metàl·liques, d'un groc canari o d'un vermell rutilant.
    Si les observeu amb una mica de perspicàcia, trobareu tres elements mínims i comuns: una superfície plana, desitjablement horitzontal que anomenarem seient; unes potes, en nombre discutible i un respatller, més o menys alt però imprescindible si tractem del noble gremi de les cadires i no ens rebaixem a parlar de la plebea categoria dels tamborets. I si cal destriar bé les cadires dels tamborets tindrem encara més cura de no confondre-les amb les butaques, éssers eminentment autocomplaents, ni amb els sofàs, conformistes i burgesos.
    Deia abans que podem discutir sobre el nombre adient de potes. Però no ho farem, no cal. I és que, encara que ens van ensenyar a l'escola que tres punts no inscrits en una mateixa línia defineixen un pla i que aquest és estable per definició, l'experiència ens demostra un cop i un altre la terrible inseguretat de les cadires de tres potes. Caldria, doncs, condemnar aquests espècimens, ara i per sempre, a l'oblit de les formes errònies o fallides.
    Són gregàries per naturalesa, n'heu vist algun cop una sola o aïllada? Les trobareu, sempre en grup, envoltant taules, tauletes o pantalles. També arrenglerades a les terrasses, orientades cap al sol, potser convocades a adorar-lo en una misteriosa cerimònia.
    A mi em semblen, i aquí deixo de banda les velles nissagues dels lluïssos o de les chippendals o les tenebroses elèctriques, discretes i modestes, alhora que elegants.
    Gràcils moltes, estrambòtiques algunes; totes, però, aparenten una gran candidesa. Ara, jo sospito que accepten aquest dur peatge de suportar la humanitat perquè preparen, potser de fa mil·lennis, una secreta revolta que acabi amb tanta vexació, que ens llenci a tots per terra i ens deixi, i perdoneu la vulgaritat, amb el cul a l'aire.

    Aquests i altres pensaments són els que m'ocupen quan em quedo sol a casa, en silenci.

    I ara us pregunto altre cop: Us heu parat algun cop a observar les cadires? Les teniu presents? Fixeu-vos-hi. Mireu-vos-les. Us adoneu de quins éssers més meravellosos, inquietants i estranys són?



  • Invasió
    Vladimir | 17/12/2008 a les 00:49

    Sempre he estat una persona metòdica, de rutines establertes i costums sedentaris. He viscut tota la vida en la casa de la família, en un barri privilegiat de gent benestant. Fins no fa gaire, em llevava de bon matí i tota la casa s'emmotllava a les meves necessitats. Cada objecte -com un servent fidel- complia la funció que tenia encomanada per atendre'm en les cerimònies quotidianes: em dutxava, m'afaitava, em vestia, i els estris que em calien per cada acte semblaven aparèixer sol·lícits per servir-me. Després, com un terratinent rondant amb arrogància per les seves propietats, verificava que la nit no havia alterat la disposició de les habitacions, que es mantenia l'ordre establert a la vigília (tampoc es que hi hagués motius de desordre, ja que aleshores vivia sol). La casa em pertanyia, n'era l'amo. En la meva candidesa, confiava conservar per sempre aquell equilibri perfecte, però agents externs van desbaratar-ho tot.

    Primer va ser l'Elvira. L'Elvira una nit va deixar els llençols del meu llit rebregats, bruts i enganxosos, i, insaciable, va entestar-se en venir a visitar-me a diari. L'acompanyava un exèrcit de potingues, perfums i locions, que s'apropiaren del lavabo, arraconant sense cap escrúpol les meves pobres pertinences, que van haver-se de batre en una retirada humiliant. Als armaris els va tocar una mica més tard: envaïts per una tropa aclaparadora de vestits llargs, faldilles, calces i sostenidors, les meves americanes, camises i pantalons van anar perdent terreny fins a esvanir-se sense oferir resistència. I no van tardar a aparèixer mobles de disseny modern, que subreptíciament s'apoderaven de l'espai que ocupava el vell i noble mobiliari familiar, el qual va optar per una rendició incondicional, acabant els seus dies en una deixalleria. El mateix destí esperava a les estores i tapissos, mentre altres elements de la decoració -quadres, gravats, figuretes- patien baixes continuades (només les peces de cert valor malvivien a les golfes, en un reducte fosc i humit).

    Després van venir els bessons. Els bessons no només van fer-se forts en la cambra més lluminosa de la casa -una fortalesa inexpugnable per la fortor persistent a excrements-, sinó que també van apropiar-se del meu temps i les meves energies. I aviat va irrompre una legió de bolquers i biberons, de joguines permanentment escampades arreu, com restes de cossos en l'arena d'un circ romà. Les criatures conquerien també l'espai acústic amb insistents crits i plors i, barruts, reclamaven tota mena d'atencions excessives.

    I un matí va visitar-me el doctor. El doctor, carregant el pes feixuc de l'instrumental dins un maletí vermell fosc, va examinar-me, va recomanar cures, medicines i repòs. Va parlar de defenses baixes, de danys col·laterals i d'atacs preventius.

    Últimament, quan em llevo de bon matí, els objectes m'eviten, no em reconeixen, es comporten de la manera més imprevista. I camino d'esma, com un espectre, un estrany. Em trobo envoltat de desconeguts, d'enemics temibles i l'heroisme m'ha abandonat. Veig propera la derrota: la veritat és que no em falten les ganes de capitular. Demà m'internaran.


  • Grindaknívur
    deòmises | 18/12/2008 a les 03:09

    Any rere any, la invasió de les costes de les illes Fèroe per milers de balenes pilot és una excusa que utilitzen els adolescents per demostrar que ja són capaços de ser considerats adults. Aquesta tradició, la grindadráp, quasi una cerimònia ritual, es remunta a l'època dels víkings. Fins i tot s'utilitzen les mateixes eines que fa un mil·leni: la força de l'home, una corda i el Grindaknívur. Res més per aturar aquesta invasió quasi obligada dels cetacis, inofensius fins al darrer instant, malgrat nedar en una aigua ja vermella per la sang dels exemplars ja sacrificats.

    Hákun desperta i es vesteix. Avui és el dia de la invasió de les balenes. I aquest any també compleix els divuit. Ha de ser a la platja ben d'hora per aturar els insults i els cetacis. Des de petit tots els companys de l'escola l'han titllat de covard i d'homosexual. Sobretot Pauli Ellefsen, el fill de l'alcalde. Avui, però, s'adonarà que ell ja no és un mocós que només sap plorar i demanar ajuda.

    Després d'esmorzar, Hákun s'abriga i es dirigeix cap a la badia de Nes, on la munió de mamífers s'aplegarà. Allà, tot sol damunt de l'arena molla, sense familiars per recolzar-lo, haurà d'aconseguir la seva proesa: matar amb les pròpies mans un d'aquells animals, que invadeixen les seves costes i fan perillar les reserves de peix per suportar el llarg hiverns. Cal demostrar-los que la sang víking també corre per les seves venes.

    En arribar a la platja, el primer que veu en Hákun és en Pauli somrient amb el seu posat burleta, que se li acosta i li etziba un clatellot sense dirigir-li cap paraula. Esclafeix a riure mentre s'allunya i retorna al grupet format pels seus companys d'insults, tots ells segurs que en Hákun serà tan covard com sempre i es farà enrere. Les rialles s'aturen sobtadament perquè les balenes pilot comencen a omplir la badia. Darrere seu, dues barques tanquen el cercle que barra el pas a una possible escapatòria dels animals, conduïts a una mort més que segura.

    El senyal és estrident. El xiulet engresca els homes i els adolescents, que corren vers l'aigua escollint la seva presa. En Hákun s'endarrereix -serà l'últim a entrar a l'aigua- per allunyar-se el màxim d'en Pauli. Tria el cetaci, se li apropa i topa amb ell suaument, amb una candidesa que no sembla real. Se'l mira i per uns instants dubta de fer-ho. Aquella balena té cor, encara que li hagin dit que és un invasor perillós, i no es mereix que li facin mal. Un nou clatellot, més fort que l'anterior, li retorna el valor que li havia fugit, amb més força en sentir de nou els insults d'en Pauli. Ara ja sap que la mirada càndida del cetaci no l'aturarà. Amb el Grindaknívur ben agafat, el clava fondo i el degolla sense cap mirament.

    Ara poden seguir titllant-lo de covard i homosexual, però almenys ha estat capaç de matar un home amb les seves mans.


    d.
    • Grindaknívur [versió bona; amb aclariments lingüístics...]
      deòmises | 18/12/2008 a les 03:14

      Any rere any, la invasió de les costes de les illes Fèroe per milers de balenes pilot és una excusa que utilitzen els adolescents per demostrar que ja són capaços de ser considerats adults. Aquesta tradició, la grindadráp, quasi una cerimònia ritual, es remunta a l'època dels víkings. Fins i tot s'utilitzen les mateixes eines que fa un mil·leni: la força de l'home, una corda i el Grindaknívur. Res més per aturar aquesta invasió quasi obligada dels cetacis, inofensius fins al darrer instant, malgrat nedar en una aigua ja vermella per la sang dels exemplars ja sacrificats.

      Hákun desperta i es vesteix. Avui és el dia de la invasió de les balenes. I aquest any també compleix els divuit. Ha de ser a la platja ben d'hora per aturar els insults i els cetacis. Des de petit tots els companys de l'escola l'han titllat de covard i d'homosexual. Sobretot Pauli Ellefsen, el fill de l'alcalde. Avui, però, s'adonarà que ell ja no és un mocós que només sap plorar i demanar ajuda.

      Després d'esmorzar, Hákun s'abriga i es dirigeix cap a la badia de Nes, on la munió de mamífers s'aplegarà. Allà, tot sol damunt de l'arena molla, sense familiars per recolzar-lo, haurà d'aconseguir la seva proesa: matar amb les pròpies mans un d'aquells animals, que invadeixen les seves costes i fan perillar les reserves de peix per suportar el llarg hiverns. Cal demostrar-los que la sang víking també corre per les seves venes.

      En arribar a la platja, el primer que veu en Hákun és en Pauli somrient amb el seu posat burleta, que se li acosta i li etziba un clatellot sense dirigir-li cap paraula. Esclafeix a riure mentre s'allunya i retorna al grupet format pels seus companys d'insults, tots ells segurs que en Hákun serà tan covard com sempre i es farà enrere. Les rialles s'aturen sobtadament perquè les balenes pilot comencen a omplir la badia. Darrere seu, dues barques tanquen el cercle que barra el pas a una possible escapatòria dels animals, conduïts a una mort més que segura.

      El senyal és estrident. El xiulet engresca els homes i els adolescents, que corren vers l'aigua escollint la seva presa. En Hákun s'endarrereix -serà l'últim a entrar a l'aigua- per allunyar-se el màxim d'en Pauli. Tria el cetaci, se li apropa i topa amb ell suaument, amb una candidesa que no sembla real. Se'l mira i per uns instants dubta de fer-ho. Aquella balena té cor, encara que li hagin dit que és un invasor perillós, i no es mereix que li facin mal. Un nou clatellot, més fort que l'anterior, li retorna el valor que li havia fugit, amb més força en sentir de nou els insults d'en Pauli. Ara ja sap que la mirada càndida del cetaci no l'aturarà. Amb el Grindaknívur ben agafat, el clava fondo i el degolla sense cap mirament.

      Ara poden seguir titllant-lo de covard i homosexual, però almenys ha estat capaç de matar un home amb les seves mans.


      d.
      • Grindaknívur [versió bona; amb menys de 500 paraules]
        deòmises | 18/12/2008 a les 17:56

        Any rere any, la invasió de les costes de les illes Fèroe per milers de balenes pilot és una excusa que utilitzen els adolescents per demostrar que ja són capaços de ser considerats adults. Aquesta tradició, la grindadráp, quasi una cerimònia ritual, es remunta a l'època dels víkings. Fins i tot s'utilitzen les mateixes eines que fa un mil·leni: la força de l'home, una corda i el Grindaknívur. Res més per aturar aquesta invasió quasi obligada dels cetacis, inofensius fins al darrer instant, malgrat nedar en una aigua ja vermella en plena massacre.

        Hákun desperta i es vesteix. Avui és el dia de la invasió de les balenes. I aquest any també compleix els divuit. Ha de ser a la platja ben d'hora per aturar els insults i els cetacis. Des de petit tots els companys de l'escola l'han titllat de covard i d'homosexual. Sobretot Pauli Ellefsen, el fill de l'alcalde. Avui, però, s'adonarà que ell ja no és un mocós.

        Després d'esmorzar, Hákun s'abriga i es dirigeix cap a la badia de Nes, on la munió de mamífers s'aplegarà. Allà, tot sol damunt de l'arena molla, sense familiars per recolzar-lo, haurà d'aconseguir la seva proesa: matar amb les pròpies mans un d'aquells animals, que invadeixen les seves costes i fan perillar les reserves de peix per suportar el llarg hiverns. Cal demostrar-los que la sang víking també corre per les seves venes.

        En arribar a la platja, el primer que veu en Hákun és en Pauli somrient amb el seu posat burleta, que se li acosta i li etziba un clatellot sense dirigir-li cap paraula. Esclafeix a riure mentre s'allunya i retorna al grupet format pels seus companys d'insults, tots ells segurs que en Hákun serà tan covard com sempre i es farà enrere. Les rialles s'aturen sobtadament perquè les balenes pilot comencen a omplir la badia. Darrere seu, dues barques tanquen el cercle que barra el pas a una possible escapatòria dels animals, conduïts a una mort més que segura.

        El senyal és estrident. El xiulet engresca els homes i els adolescents, que corren vers l'aigua escollint la seva presa. En Hákun s'endarrereix -serà l'últim a entrar a l'aigua- per allunyar-se el màxim d'en Pauli. Tria el cetaci, se li apropa i topa amb ell suaument, amb una candidesa que no sembla real. Se'l mira i per uns instants dubta de fer-ho. Aquella balena té cor, encara que li hagin dit que és un invasor perillós, i no es mereix que li facin mal. Un nou clatellot, més fort que l'anterior, li retorna el valor que li havia fugit, amb més força en sentir de nou els insults d'en Pauli. Ara ja sap que la mirada càndida del cetaci no l'aturarà. Amb el Grindaknívur ben agafat, el clava fondo i el degolla sense cap mirament.

        Ara poden seguir titllant-lo de covard i homosexual, però almenys ha estat capaç de matar un home amb les seves mans.

        d.
  • Invasió
    diamant | 18/12/2008 a les 12:11

    La noia m'havia caigut bé. La seva cara vermella pel fred tenia candidesa i el seu somriure era ple d'una bella dolçor. Asseguts a una taula del Cafè de l'Òpera, el meu amic Rossend es va aixecar per fer-li dos petons, i jo em vaig posar dret alhora a fi de donar-li la mà.
    Ella es va asseure amb nosaltres al voltant de la petita tauleta rodona. Era italiana, dissenyadora, artista, m‘anava explicant el meu amic. Jo assentia amb una expressió aprovadora i beatífica. Com a mostra d'acolliment en vaig posar a parlar-li en italià, llengua que conec per l'any que vaig passar fent un lectorat a la Universitat de Torí. Ella era molt jove i responia amb timidesa, sempre càlida però una mica distant. Després es va adreçar al meu amic, amb qui compartia de feia temps el taller de pintura, i ho va fer en un castellà pulcre de paraules, arrossegant només un deix forà en la pronúncia d'algunes vocals. A mi se'm va encendre un llum d'alarma. Coneixedor de com al meu amic Rossend li tocava el voraviu el fet de parlar en castellà, jo estava a l'aguait de la llengua que empraria en la contesta. I quina no va ser la meva sorpresa quan es va adreçar a la noia amb una barreja confusa d'idiomes, que de seguida em vaig adonar que volia ser l'italià impossible que ell no era capaç de parlar. Naturalment, em vaig quedar perplex. Ell de seguida es va adreçar a mi per donar-me una explicació: és que ella encara no sap català, però l'està aprenent. Li anava a respondre que això estava molt bé quan ella va intervenir en la conversa, sense fer cap cerimònia, per assegurar-nos, en el seu castellà tan polit, que el català no li interessava en absolut ni per a res. Jo vaig restar mut, com colpejat, i el meu amic va fer un gest neguitós i va començar a explicar-li, amb aquella barreja llastimosa de mitges paraules de llengües diverses, que el català era la llengua d'aquí, que sí era la primera que s'hauria de parlar, que si hi havia una gran literatura..., mentre la noia se'l mirava amb un menyspreu tan absolut que a mi em va fer agafar basques. Vaig voler restar al marge d'aquella escena indigna i vaig mirar enfora, cap a la Rambla. Davant hi havia un quiosc de diaris, i entre els esgarrifosos souvenirs que s'hi venien hi havia exposades les sangglaçadores banderes espanyoles marcades amb el toro a l'arena de la plaça. Vaig aixecar els ulls cap al Liceu i, damunt les portes d'entrada, onejava, més alta que la senyera i l'escut de la ciutat, una bandera espanyola grossera i despectiva, que s'imposava imperativa com un bastió de conquesta.
    Em vaig aixecar, tan pàl·lid que el meu amic em va preguntar si em trobava malament. Gairebé no vaig respondre. Vaig sortir al carrer desesmat, amb la clara i pesant consciència que no tenia on amagar-me a la meva pròpia ciutat.

  • L'última invasió
    Tere SM | 19/12/2008 a les 20:06

    Calla!

    Tu no saps el què és. No saps el què és. No saps... El veuràs entrar a casa, com si no passés res. Et saludarà, li tornaràs el somriure. En una cerimònia mil cop s repetida, veuràs com posa les claus al pany i empeny la porta. La candidesa del seu rostre desapareixerà tan aviat com creuï el llindar; però tu no ho veuràs.

    Calla!

    Arraulida en un racó, sento el seus passos. Quieta. En silenci. Amb els ulls plens de llàgrimes. Amb les ungles rosegades. Amb el cos podrit de blaus. M'estirarà als cabells, m'arrossegarà a la força fins a l'arena del circ. El Cèsar ha dictat sentència. El terra de la cuina. O el del menjador. O el de l'habitació. O el del bany. No importa. Contra el terra de no importa, a qui ningú no importa, em trencarà els ossos, em destrossarà els músculs, em rebentarà les venes, em deixarà estesa, morta, enmig d'una taca vermella; vermella de sang. Demà el meu rostre serà una fotografia a peu de pàgina en un diari d'abast nacional: «Víctima número...» El teu testimoni parlarà per dir que el monstre semblava un ésser normal; normal!

    Calla!

    Arraulida en un racó, sento el seus passos. Sento com et saluda, com tanca la porta. Sento com s'acosta, un peu rere l'altre. Sento la seva respiració continguda, la seva ràbia. Sento com prepara la invasió, una vegada més, com fa girar el pom de la porta, com entra en el meu territori amb els ulls embogits, amb el puny enlaire.

    Una bala al cor li desencaixa la mandíbula. El tret em ressona a les orelles. La pistola em cau de les mans.

    Parla ara; si pots.

  • Catalans d'Agdé (Fora de concurs per raons nadalenques)
    Jere Soler G | 20/12/2008 a les 15:25

    Bruts, esgotats, amb la roba amarada de suarda i els solcs dessota els ulls moradencs i enfonsats; la nineta tremolosa. Repic a portes que s'obren dubtoses. Mirades de desconfiança. Por dels rics per la fam dels miserables. Por dels castellers en veure perillar, ni que sigui un bri, la calidesa de la seva llar flairosa.
    Baixen de les muntanyes com ombres del més enllà. Arrosseguen enyorances i tragèdies. La mort els ha assenyalat la faç i malda per endur-se'ls. Desenes. Centenars. Milers. Envaeixen França amb l'arma de la llàstima. Repic vergonyant de gana i fred. Els qui manaven són a casa d'algú. Els qui morien a les trinxeres, els qui cridaven a les places i als carrers, s'arrosseguen com bèsties de bast desnonades. La cerimònia de la humiliació dels llibertaris, dels somiadors, dels qui varen creure en utopies massa perfectes. El poder ancestral de la nit, gelós de la joventut de la vida, els esclafa amb acarnissament, com si volgués assegurar-se que mai més no gosarà posar en dubte el poder terrenal dels botxins de l'alegria.
    La posta vermella tenyeix l'arena d'Argelers. Bancades de fusta. Xarxes gèlides de rovell salabrós. Escuma trencada a la ciutat vençuda dels arraconats. Centinelles de les colònies vigilant els moviments dels malalts, dels moribunds dels vençuts... no fos cas que la invasió dels seus camins sense destí, fes trontollar les columnes de la França lliure igualitària i fraternal.
    -Viurem aquí, mama? -la Laia esbatana els ulls, contemplant els recs de sorra plens de pluja i el desori aclaparador del camp de refugiats. Un desori pansit, animal i instintiu. Malalts i morts, criatures i vells, parracs arrapats a cossos esprimatxats, dones rentant esquinzalls allà on trenquen les onades, fortor de fems i orins, el plor d'un nen, el renec d'un avi, la pregària d'una vella que plora asseguda al costat d'una cabana.
    -Només uns dies, reina -li respon la mare cercant un tros de blau al cel, enmig del blanc gèlid i estàtic d'un firmament d'hivern que no canvia.
    La nena corre fins a un gos que remena la cua, l'acarona amb candidesa. El ca li llepa les galtes. La nena riu. Un feix de raigs travessa una escletxa entre les boires. Granellons de llum per l'aire humit del trencant sobre el blanc escumós del mar.
    Terra endins, i nord enllà, s'acosta una foscor aterridora que amenaça amb aiguar els carrers de la platja i endur-se les parets de palla daurada. La superfície blavissa es pica. Els peixos salten esverats per l'embat de les gavines. El vent udola.


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: