Detall intervenció

REPTE 85 ------- road movies

Intervenció de: foster | 11-01-2006


Hola relataires,

bé, un nou repte, aquest em fa especial il.lusió...

Es tracta d'escriure sobre la carretera, sobre històries que es desenrotllin en aquest espai físic tan especial, metàfora de viatges iniciàtics, de fugides i retorns, d'encontres inesperats...

Tema: Històries de carretera

Paraules obligades: benzinera, motel, autoestopista i capritxós (valen els plurals).

Extensió: 250 màx.

Termini: divendres 13 a les 21,00 hrs.

Ara me'n vaig, si hi ha dubtes deixeu-me'ls i us respondré.

foster


Respostes

  • Sense anar enlloc
    pivotatomic | 12/01/2006 a les 09:58

    En Paul condueix amb la ment en blanc.

    La carretera, una línea d'asfalt que travessa una planura resseca i inacabable, es perd en l'horitzó com si no tingués final. Ell sap que no és així. Però si ho fos, li seria ben igual. L'únic que desitja és conduir. Cap a on, no importa.

    Fa deu mesos que condueix sense rumb. Des de poc després de la mort de Júlia i les nenes. Van pujar a un avió i no van tornar més, deixant-li un buit impossible de reomplir.

    Llavors, un matí de tristor monòtona, ho va saber.

    S'ho va vendre tot, casa inclosa, i es va comprar un Pontiac descapotable del 93. Va pujar-hi i començà a conduir. No tenia idea d'on anava, i tant li feia. Aviat va saber que no volia arribar enlloc. Però això no el va fer aturar-se.

    Ara només condueix. Dotze o catorze hores al dia.

    El seu itinerari és capritxós com el vent. Para només a benzineres i, quan l'esgotament el venç, a algun motel de carretera. Evita les cues i els llocs molt habitats i mai recull cap autoestopista.

    Mentre pilota, amb la capota abaixada i el vent als cabells, no pensa en res. La carretera li agrada. Té unes regles clares i definides. I, si les segueixes, tot va bé.

    Al contrari de la vida.

    Molt dins seu, sap que algun dia haurà de parar. Que haurà d'intentar omplir aquell forat sense fons. Que haurà de plantar cara als seus dimonis.

    Però no serà demà.

  • El pont
    ninona | 12/01/2006 a les 15:09

    La carretera s'obre als seus peus com una línia infinita, grisa i desdibuixada en la llunyania.
    L'Albert se la mira amb determinació, intentant descobrir si aquell revolt que s'endevina uns quilòmetres més enllà amaga alguna cosa o si només és un caprici de la seva imaginació per trencar la insuportable monotonia d'aquella recta inacabable. Li sembla veure un llum, no sap si d'un motel o d'una benzinera. Ben mirat, li és ben igual, o hauria de ser-ho.
    Des del pont on s'hi està només l'interessa saber que el salt serà definitiu. Ja fa estona que ha arribat i s'ha enfilat a la barana amb el ferm propòsit a deixar-ho tot enrera, però no s'acaba de decidir a saltar.
    Ha comès una errada absurda. S'ha assegut a sobre la barana per agafar forces per saltar i ara és incapaç de fer-ho.
    La carretera s'obre als seus peus com una línia infinita, grisa i desdibuixada en la llunyania. S'ha sentit atrapat per la seva immensitat i ara li sembla que potser la pot recórrer. Se li apareix com la seva vida oberta als seus peus i desdibuixada. Se sent com un autostopista inquiet que pot fer el camí, ara sol, ara acompanyat pels capritxosos conductors que vulguin compartir el trajecte.
    Tanmateix, dubta. Sap que si no salta potser es penedirà, potser no tornarà a tenir el valor de pujar al pont. O potser és ara quan té por, quan li falta el valor.

  • Islàndia
    Joanra | 12/01/2006 a les 16:35

    Aquell hivern, aprofitant que estava farta de la feina, vaig decidir-me a viatjar a Islàndia, un país que sempre m'havia fascinat.

    A Reykjavík vaig llogar un cotxe, i intuïtivament em vaig dirigir cap al nord. El sol, poc abans del migdia, lluïa damunt un volcà.

    La meva vida de Barcelona va quedar-se de sobte molt lluny. A qui tenia a prop, en canvi, era un autoestopista, palplantat davant d'una benzinera. El vaig recollir: tenia cos de víking. En anglès, em va explicar que es dirigia a Olafsfjördur. El dit damunt el mapa, el seu camí va esdevenir el meu.

    Vam viatjar en silenci durant hores per la carretera circular que dibuixava aquella illa, a l'empara de grans géisers, rius reptant per negres planúries, i fiords agoserats.

    Ja es feia de nit i no volia seguir conduint, ni ell tenia carnet, així que ens vam aturar en un motel, a Blönduós. Ens van donar dues habitacions: sis i set. M'acompanyà a la meva: damunt la porta deia sex. Somriguerem la broma idiomàtica. Em digué góða nótt.

    Em despertaren uns cops a la porta, a la matinada. Era ell. Entrà, corregué les cortines sense dir res, i damunt el poble blanc, al cel, vaig poder veure unes cascades lluminoses, ara verdes, ara vermelles, dansant un ball capritxós per a nosaltres. Era com sentir una preciosa música silenciosa. Vaig obrir la finestra, i el fred em gelà l'expressió. Damunt la meva mà s'hi posà la seva. Vaig xiuxiuejar-li el meu nom: Aurora.

  • La Interamericana
    angie | 12/01/2006 a les 21:52

    Viatjava dins d'un autobús amb més places de les que permetia el sentit comú. El Riu Caldera els acompanyava en tot el recorregut per les terres baixes i era l'únic que feia minvar la sufocant calor, tot i que els mosquits el tenien fregit.
    La caiguda d'un fruit del tamany d'un meló just al centre del parabrisa, va obligar al xofer a aturar-se en una benzinera al cap d'uns quants kilòmetres d'airejar-nos. Per a un europeu, semblava que el temps no hi corria allà i encara quedaven nou hores fins a San José, sense tenir en compte el problema afegit : es faria de nit ben aviat.
    Va maleïr els ossos del seu cap al recordar la conversa que havien tingut a l'aeroport, just abans d'enlairar-se cap al nou continent. Una projecció de futur, li va dir. Mira que n'era de capritxós el destí... ara allà enmig del bosc tropical, voltat de venedors de tot tipus de mercaderies, remeis indis per les llagues i penjolls de plata, només el preocupava saber on hi hauria un motel.
    Va veure que un autòcton caminava pel marge de la carretera i llavors decidí provar fent d'autoestopista. Potser el recolliria algú!. Es penjà l'equipatge a l'esquena i s'endinsà en aquell paissatge d'arbres a les voreres, tancant-se en galeries d'ombres on no servia la tarja de crèdit ni el tenir un idioma de més....


  • Fugint amb el botí
    Filalici | 12/01/2006 a les 23:28

    El meu patró és molt capritxós. Per això hem robat aquell enorme diamant, peça única i absolutament invendible. Per això ara em toca travessar Austràlia d'est a oest amb el cotxe, és una ruta tan impensable que ni la vigilarà, i ell podrà gaudir de la joia a la seva finca de Perth. Jo, per fer aquest viatge, cobraré prou com per retirar-me.

    Era al tercer dia de desert i estava aclaparat. El que més havia temut del viatge era la soledat, però després de que aquell autoestopista aborigen del dia abans no m'hagués dit una paraula en cinc-cents kilòmetres, ara ja no se'm fa pesada. El que sí que em té rebentat és la monotonia del paisatge. Per afegir-hi maldecaps, el cotxe se m'està començant a escalfar. Encara n'hi ha per moltes hores de dia, però amb sort si trobo aviat una benzinera amb un motel em sembla que m'hi quedaré fins demà. I de passada miraré de donar-li un bon repàs a aquest vehicle...

    -------------

    Definitivament el cotxe m'ha jugat una mala passada: s'ha quedat parat. Fa dues hores que camino per la carretera, i ni un sol cotxe... oh, allà hi ha una senyal... a veure si m'indica alguna cosa... oh, no!

    "Propera estació de servei, 174 km"

    No hi ha més gran fortuna, en aquest món, que portar milions de dòlars a la butxaca. Els milions de dòlars, ara mateix, més inútils de tots.
  • Passava per aquí...
    Àfrika Winslet | 13/01/2006 a les 00:05

    Aquella era una nit serena i la lluna plena il·luminava la carretera... No sabia quantes hores havien passat des de que havia parat la última vegada a una benzinera. Portava ja 1357 quilòmetres i les parpelles li començaven a pesar massa. No va veure l'autoestopista que hi havia dret al marge de la carretera i va haver de girar el volant en sentit contrari per no atropellar-lo. Ja no controlava el cotxe, era la son que la controlava a ella.

    Va decidir que ja era prou lluny quan va veure un cartell que anunciava "Motel ‘Passava per aquí' a 500 m." Va trobar que era un nom ben graciós i original i va aturar-se allà. A la recepció va demanar una habitació i li van donar la número 13, doncs el destí és capritxós, però a ella no li va importar gaire. Hi entrà i deixà vora el llit la maleta. Duia el seu vestit preferit, el necesser amb les seves coses i el ganivet que havia comprat. L'agafà i se sentà al llit, recorrent amb els ulls l'habitació. Era maca, no gaire gran però neta i ordenada, i amb un toc rústic que li agradava. Havia escollit bé, igual que amb el ganivet... pensà, acariciant la fulla amb el seus dits.

    Llavors es posà el vestit i deslliurà la seva cabellera arrissada de la pinça que li recollia. S'estirà al llit, agafant amb les dues mans el ganivet i posant-se'l al pit. Serà fàcil... va pensar.


  • RE: REPTE 85 El Chevrolet
    Màndalf | 13/01/2006 a les 00:25

    Amb el seu Chevrolet Corvette Z20 anava per la carreta en direcció al túnel del Cadí. En veure la benzinera va posar l'intermitent però la veu metàl·lica de l'Easy, l'ordinador de bord, li va dir clarament: "NO. És més barata a Andorra". No va aconseguir girar.

    Recolzada a l'anunci d'un motel, una autoestopista per sucar-hi pa li va ensenyar la cuixa movent sensualment els malucs. Va intentar reduir la velocitat però l'Easy va indicar: "NO. El temps mínim que ha seleccionat per arribar no permet reduir". Quan intentava canviar els paràmetres el bombó ja s'havia introduït al miserable Corsa del darrera.

    Capritxós, va intentar abaixar la finestreta per sentir el vent a la cara; l'Easy protestà: "NO. A l'exterior concentració de pol·len excessiva per a la seva rinitis".

    Avorrit, es va posar a picotejar la bossa de cireres que portava.

    L'esportiu tenia airbags al davant, als costats, al darrera i al sostre. L'Easy li indicava si es desviava del carril, la pressió de les rodes, el grau de somnolència del conductor i les parades que havia de fer. Detectava un element rodant a 3 km. de distància i sabia a quina velocitat venia.

    De sobte, aquell pinyol li va bloquejar totalment el garganxó. Angoixat, es va voler treure el cinturó de seguretat, però en marxa no va poder. Desesperat, va intentar parar el vehicle, però l'Easy li ordenà: "NO. No és possible al mig de la via. I temps límit en perill". El van trobar a Andorra, ofegat al volant.

  • Road blues.
    Jere Soler G | 13/01/2006 a les 15:14

    Jerry mai no havia recollit una autoestopista tan jove.
    -On vas?
    -A Califòrnia.
    Una bonior de pigues capritxoses li envoltaven el nas; els cabells roigs, els ullets blaus, el rostre opalí.
    -Com et dius?
    -Eileen.

    S'aturaren en una benzinera.
    Un vell se'ls acostà.
    -Aneu a l'oest?
    -A Sacramento.
    -L'autocar ha marxat sense mi, i no porto prou diners pel motel.

    El chevrolet sallava per la carretera del desert. El vent feia rodolar branquillons agombolats en una mena de pilotes. El paisatge, amb la caiguda dels últims raigs del dia, anava adquirint un to fosforecent.
    -A què et dediques, Jerry? -preguntà Eileen.
    -Sóc empresari.
    -Jo, actriu.

    De cop, la bòveda del cel es tenyí d'un vermell roent, el vent s'aturà, la planúria s'emplenà d'una claror ataronjada.
    -Déu meu...! -exclamà Eileen, ullant l'horitzó.
    -Indescriptible. -afegí el vell.

    Caminaren desert endins, lluny del vehicle. S'assegueren damunt el sòl estopós.
    El vell tragué una harmònica i encetà una tonada de Willy Nelson.
    -Sabeu...? -digué Jerry, gratant-se el cap -. No us he dit la veritat. M'han acomiadat de la feina, la dona m'ha deixat i no sé on vaig.
    -Jo tampoc he estat sincera -digué Eileen -. He fugit de casa.
    -Doncs, a mi, la meva filla m'ha abandonat a la benzinera -explicà el vell, amb els ulls com plats.
    Després d'uns instants d'incertesa, varen començar a riure com ximples.
    -I ara què...? -preguntà Jerry.
    -Toquem-ne una altra... -va fer el vell.
    El roig del cel s'anà apagant mentre la nostàlgia amarava el paisatge.
    Image hosted by Photobucket.com





    • Road blues. (Aquest és el que val)
      Jere Soler G | 13/01/2006 a les 15:23

      Jerry mai no havia recollit una autoestopista tan jove.
      -On vas?
      -A Califòrnia.
      Una bonior de pigues capritxoses li envoltaven el nas; els cabells roigs, els ullets blaus, el rostre opalí.
      -Com et dius?
      -Eileen.

      S'aturaren en una benzinera.
      Un vell se'ls acostà.
      -Aneu a l'oest?
      -A Sacramento.
      -L'autocar ha marxat sense mi, i no porto prou diners pel motel.

      El chevrolet sallava per la carretera del desert. El vent feia rodolar branquillons agombolats en una mena de pilotes. El paisatge, amb la caiguda dels últims raigs del dia, anava adquirint un to fosforecent.
      -A què et dediques, Jerry? -preguntà Eileen.
      -Sóc empresari.
      -Jo, actriu.

      De cop, la bòveda del cel es tenyí d'un vermell roent, el vent s'aturà, la planúria s'emplenà d'una claror ataronjada.
      -Déu meu...! -exclamà Eileen, ullant l'horitzó.
      -Indescriptible. -afegí el vell.

      Caminaren desert endins, lluny del vehicle. S'assegueren damunt el sòl estopós.
      El vell tragué una harmònica i encetà una tonada de Willy Nelson.
      -Sabeu...? -digué Jerry, gratant-se el cap -. No us he dit la veritat. M'han acomiadat de la feina, la dona m'ha deixat i no sé on vaig.
      -Jo tampoc he estat sincera -digué Eileen -. He fugit de casa.
      -Doncs, a mi, la meva filla m'ha abandonat a la benzinera -explicà el vell, amb els ulls com plats.
      Després d'uns instants d'incertesa, varen començar a riure com ximples.
      -I ara què...? -preguntà Jerry.
      -Toquem-ne una altra... -va fer el vell.
      El roig del cel s'anà apagant mentre la nostàlgia amarava el paisatge.
      Image hosted by Photobucket.com


  • RE: REPTE 85 ------- afegit
    Màndalf | 13/01/2006 a les 17:23

    fosternanillu, he aprofitat el repte motoritzat per explicar aquesta anècdota que un dia em va contar un amic. No cal que el comentis, considera'l fora de concurs que la història no és meva. Tot això no val per contar les paraules, has de començar des de després de l 'asterisc aquest d'aquí ->*

    Van pujar tots al cotxe cap a Tossa. La sogra, la dona, els dos crios, el gos i ell. Quan sortien per la Meridiana la va veure: una sabata vermella que despuntava per sota el seu seient. (No corris tant!) Cagundena! L'autoestopista de la nit anterior portava les sabates vermelles! Després de les copes, el motel, la tornada, el comiat ardent al cotxe... com va poder marxar descalça? Una suor freda li lliscava pel front. El destí capritxós li jugava una mala passada (Vigila el revolt!).

    Amb el peu esquerre va anar apropant la sabata cap a la porta, a la cantonada (Papa, quan arribarem? tinc pipi!). Com va poder la va apujar una mica i amb la mà esquerra se la va posar al costat ocult (Què et passa? Què tens el mal de Sant Vito? Vigila!). La benzinera. Era la solució (He de posar benzina). Va parar al costat del sortidor, obrí la porta i baixant, amb el maluc, va fer caure la sabata a fora del cotxe. Una puntadeta de peu i el cos de delicte va anar a parar a sota el vehicle. Ple el dipòsit va arrencar... primera, segona... quinta. Va respirar tranquil, quin descans!

    Quan van arribar la sogra estava amoïnada (algú ha vist la sabata que em falta?) Després de buscar i rebuscar pel cotxe li va costar molt convèncer a la seva dona de que la seva mare es feia gran, desvariejava i havia pujat al cotxe amb només una sabata.

  • Fragilitat
    mirna | 13/01/2006 a les 17:53

    foster: 250 paraules + 2 asteriscs
    ;-)

    ---------------------------------------------------------------------

    Entre el cel i la llarga línia de la carretera, el Pontic s'obria pas a una velocitat constant.
    En Brian, amb les barres serrades, pitjava a fons l'accelerador amb una mirada obsessiva en l'horitzó. Els voltors feien cercles al cel en aquella terra de ningú.

    *

    Va ser després de la benzinera on va aparèixer la noia: morena, segura, ferma.
    No era una autoestopista més, de les que fugen de les pallisses dels pares, de l'alcoholisme de les mares. Per això en Brian va parar, cremant roda, absolutament interessat.
    La Marnie va pujar després de poques paraules. Com nosaltres, voltava per Arizona. Només buscava un motel.
    En Brian va arrencar. Aparentment, tot normal. Però jo li notava, flotant al seu voltant, la frescor d'una expectativa.
    Al motel, la Marnie em va triar a mi.
    Jo coneixia la fragilitat del Brian per les dones que volia. I no era un home capritxós. Per això a ella li tapava la boca a l'habitació, en tota aquella confusió de crits de plaer, on em movia frenèticament amb un deix de culpabilitat.
    Quan vaig sortir a buscar aigua, el Brian era assegut a la capota del Pontiac. Planava damunt d'ell un ensorrament absolut.

    *

    L'estrèpit del xoc va ser tan fort que ho va fer retronar tot. Vaig mirar per la finestra: el Pontiac s'havia estavellat i incendiat contra la carena del Colorado.
    Aquella nit, el Brian s'havia llançat al seu últim destí, en la seva cursa infructuosa des del no-res fins a un altre nihilisme.

  • RE: REPTE 85 La lluna mig adormida!
    mjesus | 13/01/2006 a les 20:05

    Tornava molt tard de la feina. Els meus moviments al volant, completament autòmats, canvi de marxa, posar cinquena, reduir, un revolt, segona…
    La carretera era llarga, silenciosa i buida,
    la conducció era per gaudir de la nit, l'aire perfumat pel bosc humit entrava a fer-me companyia.
    Vaig mirar cap al cel, dels núvols entre-llucava la lluna mig adormida.
    Que estrany! -vaig pensar-
    sempre altiva, mirant a dreta o esquerra,
    o bé ensenyant l'esquena,
    el seu posat, avui, era capritxós,
    tombada sobre uns coixins i acotxada per uns edredons, reposava tranquil·la.
    Volia aturar-me l'espectacle era fabulós.
    Ho vaig entendre de seguida.
    "Amor, m'esperes, estàs avorrida!"

    Vaig sentir grinyolar uns pneumàtics, i un cotxe va sortir pel darrera. Quin ensurt! M'avançà i tallà el pas. "Boig! Malparit!" -Vaig escridassar- En sortir del túnel, vaig veure la benzinera. El dipòsit necessitava hidratació i la meva ànima repòs.

    Quan ja tornava cap al cotxe, un autoestopista que voltava despistat, em preguntà:
    -Sap si hi ha un motel a prop d'aquí?
    -No ho sé! -vaig respondre tallant, sense ganes d'encetar una conversa- em mirà fastiguejat i marxà rondinant.

    No volia companyia, ni ningú que em destorbés de la vetllada tant especial que em reservava el cel.

    Tenia un sopar amb la lluna, m'esperava, ella i jo, amants impossibles, un altre nit!.

  • RE: REPTE 85 ------- road movies
    c | 13/01/2006 a les 20:50

    Una noia mig pelada de fred, està a la benzinera.. Fa una setmana que fa d'autoestopista, i ja n'està farta. Qui sap què la porta en aquells racons, i perquè vol anar a París. Mentre mira com un noi capritxós demana als seus pares un cotxe dirigible de la botigueta, la seva cara dibuixa una ganyota. Potser per la situació desagradable que es va trobar al motel, quan a la dutxa, l'aigua calenta es va transformar a freda ràpidament per problemes de les canonades, pel matalàs ple de cabells d'uns desconeguts (caiguts fent vés a saber què), o simplement per com es comportava aquell nen.

    Es retira la cabellera llarga i morena, no tan sedosa com abans, després de tres dies sense rentar-los, i amb un somriure fals em mira. Els seus ulls semblen dir el mateix de sempre: "Què he fet, Rocky? Anem a un lloc sense sentit ni lògica. Igualment ho tinc que fer, ja ho saps."





    No, no ho sé. Igual que no sé que faig aquí, que faig sota els seus braços quan em desperto, els d'una persona que no té res a veure amb mi. Com, quan i perquè?





    Tan hi feia. Ens estimàvem, sabia que no m'abandonaria mai, encara que diguessin que tots ho acaben fent. Ella era la meva propietària i jo la seva mascota fidel, però som més que això: som amics, encara que tots dos ens preguntàvem que com ens havíem creuat, que perquè ella i no una altre, i viceversa.

  • RE: REPTE 85 ------- road movies
    huyenphamfouner | 15/02/2019 a les 04:27
    Heu vist la pel·lícula amb el showbox, conec la caixa del showbox a través de showboxvpn.com, que és un bon producte que us permet veure pel·lícules per actualitzar pel·lícules.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: