Detall intervenció

Repte 682; PREPARATIUS

Intervenció de: Anna Sant i Ana | 23-04-2018

Preparatius per a un viatge, per a un crim, per a una mort. Sentiments i eines fent els preparatius per a una cita, per a un petó, per a un oblit.
Àmbit adient i preparatius per a escriure un repte, per a una solitud, per a una lectura.

Aquest és el repte 682.
Teniu fins el dilluns dia 30.
500 paraules més o menys.
Us espero.
Gràcies.


Respostes

  • RE: Repte 682; PREPARATIUS
    edelfa | 23/04/2018 a les 16:28
    Dificil no acceptar el repte, a veure hi puc fer.
  • Calia enllestir
    touchyourbottom | 26/04/2018 a les 15:42
    Tenia la maleta ben plena, farcida, feia bonys i tot. Pesava un ou. Havia deixat l'habitació ben endreçada, sense pols, vidres lluents, cortina rentada, terra escombrat i fregat dues vegades. De l'armari, les perxes corcades, de fusta i antigues, que es quedessin. Les altres, les de filferro folrat de plàstic de colors lletjots, no va tenir esma de llençar-les, que hi seguissin. La roba tronada, dins una bossa per a ser duta a Humana, li va fer pena. S'imaginà les cares dels receptors amb un 'això gosa posar-nos?', però si realment hi havia crisi no havia de ser així, sinó 'gràcies, malgrat els forats, el desgast, els botons escapats, les cremalleres estropellades, els descosits, les pelades, les taques i els talls'...bé, els darrers no comptaven, moda modíssima com absurdament havien esdevingut. Començà a enyorar certes peces, com les calcetes de blonda donades però tan còmodes i uns texans de pota d'elefant herència d'una tia viatgera hippy-bohèmia que havia treballat per a una empresa via telefonia -tenia bona i convincent veu per a vendre àdhuc ulleres de sol per a l'ull del cul- que mai deia l'edat que tenia i que va gaudir de la solteria i d'un grapat de nòvios. La dona de seixanta-tres anys s'espolsà pensaments i ment només uns segons, emetent un crit que va rebotre contra els espais de silenci on hi havia hagut molts dels mobles que el camió s'havia endut sense contemplacions.
    Aprofitar l'energia del crit per fer via, contra les emocions que l'apressaven l'allargà per passar per les tres cambres. La del gran, que en marxar a la universitat va ser un adéu i et veig un cop cada...quant feia? La del mitjà, que emigrà amb una russa que el va deixar per un coreà i que va finalment vivia a la Patagònia on el dol agonitzant de l'amor perdut el colgava amb un voluntariat. La del petit...els dibuixos de la infantesa encara eren rera la porta. Va haver de tancar. Se n'havia anat un dia, dir-ho i executar-ho sense cap tram pel mig. A Austràlia hi falta gent. Bufà des del baix ventre, la dona tocada, tacada ja la cara de llàgrimes amb rimmel i llapis d'ulls. Admeté, un cop més, la seva manca de preparació per a un fet natural, llei de vida. Després vingué la depressió.
    Prou. Avançà fins el pati per agenollar-se en un angle on creixia un arbust de carolina. Era el temps d'estar groc arxigroc. Les arrels es nodrien dels cossos de dues gates amb qui havia sublimat la manca de companyia, de caliu, la solitud.
    -No us quedeu aquí, sou a dins meu. Com els meus fills.
    S'afanyà a no menjar més records ni observar més l'espai, cap flor, cap retall de moments que tossudament se li materialitzés, res.
    Quan va ser a la cantonada...va saber que no podia. Retrocedí i entrà a la seva llar, la seva vida. Quan l'enderroquessin les màquines que l'empresa de construcció tenia a punt ella suraria amb tot el que havia estimat. Per allò sí que estava preparada, per aquell altre marxar.

    tyb

  • RE: Repte 682; PREPARATIUS
    edelfa | 27/04/2018 a les 19:58
    NOCES D’OR
    El dia 29 d’octubre del 2006, els meus pares varen celebrar el seu aniversari de noces, però no un qualsevol, complien 50 anys de casats, que si tenim en compte que abans les parelles es passaven anys festejant, en definitiva, és tota una vida, amb tot el que això implica; moment bons i de no tan bons.
    Per tal ocasió vaig decidir que allò requeria d’un esdeveniment especial, de manera, que vaig intentar reproduir amb la màxima fidelitat aquella dia.
    Malauradament, la cerimònia no va poder ser, ja que, el meu pare, havia patit un càncer de laringe, amb traqueotomia inclosa i un ictus a la banda esquerre del seu cos. Cal dir que, que el càncer el va superar i va ser donat d’alta malgrat la seva edat. Els metges de St. Pau, se’n feien creus de la seva valentia i ganes de viure que tenia.
    Així que mi vaig posar mans a l’obra: les madrines van ser les seves dues netes, que van ser les encarregades de llegir un poema que vaig fer per l’ocasió, van llegir-lo, fent-li entrega del ram a la núvia. El ram anava a conjunt amb la decoració del cotxe, i amb la flor a la solapa, pels homes de la casa i per les dones, un petit tocat pel cabell.
    El dinar, va ser al “7 portes”, aquell que es troba situat a la vora del port del Maremàgnum, cadascú es va demanar el que més li va agradar.
    Havia de ser una celebració d’allò més intima: els familiars més directes i una amiga d’aquelles de tota la vida. Originàriament, n’havíem de ser molts més, ja que, els dos germans es van casar junts, però malauradament el meu tiet, va morir setmanes abans, per culpa d’una terrible malaltia :l’Alzheimer.
    Les postres, les vàrem fer a casa meva, abans de marxar, havia preparat el replà amb un camí de pètals de rosa i la taula, preparada, amb tota mena de detalls nupcials per a l’ocasió. El pastís, però ens esperava a la nevera, per tal que els nuvis, els podessin gaudir. El presidia una parella anciana de nuvis que votaven amb un motllo plens d’energia.
    Finalment, van rebre, els regals; a més del nuvis del pastís, els vam regalar una foto, amb les dones de la família d’aquests 50 anys de la seva vida, perquè a casa totes som dones, tret dels caps de família. En total érem cinc. I uns dies desprès un àlbum de fotos d’un fotògraf que tenia contractat per aquell dia.
    Ara ja en som sis, perquè amb el temps, una nova dona, ha vingut a la nostra vida, la meva filla de deu anys, és a ella, qui quan ha tingut l’edat d’entendre, li hem ensenyat aquell àlbum i li hem explicat com va ser aquell dia, que sempre més tindrem en els nostres cors, doncs malauradament, el meu pare va morir, arran de complicacions de salut a l’edat de 78 anys, quan tan sols ella tenia 9 mesos d’edat.
  • La intermitència (o Dàmocles)
    deòmises | 30/04/2018 a les 03:33
    La casa resta en silenci. Tothom ja s'ha allitat i tu has entaforat el nas en el darrer llibre que t'ha caigut a les mans, obert per la meitat, en l'equador de la narració. Ara, però, és el moment més arriscat del dia. L'hora i la proximitat del final del sopar, junt amb la calma que regna al menjador i la satisfacció de tenir la totalitat del sofà per a tu sol, cosa que et provoca relaxació i la temptació d'abocar-te tot al llarg del seient i seguir amb el plaer de la lectura.

    Però també cal que endeguis la tasca que has posposat dia rere dia, gràcies a excuses inexcusables i tan fal·laces que no t'enganyen ni a tu mateix. És un text factible, d'una extensió gens exagerada, sense més regles que un termini que, de mica en mica, es va escurçant. Més per la desídia que per ser escàs. Per això, la fita del capítol enllestit de la novel·la escollida per a la lectura nocturna és l'esperó per deixar-la en aquell punt i autoobligar-te a moure el cul des del sofà fins al despatxet, on reposa el portàtil.

    N'aixeques la tapa i prems el botó d'encesa de l'aparell. En 5 segons el sistema s'engega i apareix a la pantalla el requadre de la contrasenya, que mecànicament tecleges. Cerques amb el ratolí la icona del programa d'edició de textos i t'exaspera la lentitud del temps de reacció que, en els darrers mesos, s'ha anat agreujant. Potser seria moment de renovar la màquina, abans que l'obsolescència programada la jubili sense el teu vistiplau ni avís previ.

    Quan finalment fa acte de presència el menú d'accions possibles, selecciones l'opció Document en blanc i apareix al teu davant la franja blanca i vertical del full figuratiu, on el batec del cursor et recorda que tot aquell espai immaculat cal que sigui emplenat pel teu magí, mitjançant el moviment dels dits damunt de les tecles. Transcorren uns minuts i la immobilitat dels teus membres és perfecta: no has mogut ni un artell ni una falange, i el glapir tirà d'aquella minúscula ratlla vertical intermitent t'exaspera cada cop més.

    Consultes el rellotge; la suor freda t'indica el cangueli de no saber què dir. I sents l'espasa damunt del teu cap, com un Dàmocles modern. Continues in albis, la neurona en letargia indefinida perduda al fons de la matèria grisa que vessa mots i trames llegides, però que no ajuda a crear-ne del no-res. Ara que havies aconseguit alguna cosa productiva i trencadora de la rutina més avorrida, la mala notícia és que, després de tanta preparació i del mandrós impuls que t'ha fet alçar de l'entapissat flonjo del sofà, la musa t'ha abandonat.

    Deu fer un horari de funcionari poc avesat a unes normes fora d'un reglament rígid, establert. Dins de la legalitat sempre, penses amb sorna. I la intermitència del cursor no s'atura, com el degotall esmunyedís i insistent, que et tamborineja el crani i et tortura, i s'obrirà camí tard o d'hora.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.