Repte 609 (DCIX): Una història verídica...

La meva ànima encara lluita per alliberar-se de la pàtina de tanta pulverulència tòxica.
Vol envolar-se amb el somriure que li cal, el del benestar de l'adéu al xassís, aquella disfressa física durant l'existència humana.

Però li costa, molt. Una miríada d'imatges de dolor em va ametrallar des d'aquell dia.
Aquell dia en què no em vaig salvar, sinó que vaig morir.

He fet un traspàs lent i dolorós durant catorze anys.

Quan la nit arriba tapa l'altra nit més espessa però no és prou l'hòstia per endormiscar-la. El cervell treballa i els ulls no estan tancats com cal, carregats de tot allò tot allò tot allò tot allò...

Durant aquest temps m'ha estat impossible ni tan sols reconfortar-me amb records d'una vida tranquil·la que més o menys tenia. Era prou feliç. Una feina nova feia poc més d'un mes, en un despatx bonic i modern amb vistes extraordinàries de la ciutat. Un nen i una nena sans i alegres, malgrat el divorci que un error de joventut acaba demanant.

Fa segles que no explico contes al meu fillet. No vaig poder fer-ho més. Com creure en la màgia i en els somnis, en l'amor i en la benevolència? No podia atendre l'infant, se'm feia una muntanya. La nena se la va endur el seu pare, a un altre estat. Em trucava cada tres dies i la seva veu i la meva quasi es desconeixien, tot i tenir aquells mateixos ulls que li han quedat tristos d'herència.

Vaig sobreviure, però ha estat la més gran fal·làcia. No ho és si parlem de depressió i paranoia, no ho és si per fer-hi front vaig tornar-me alcohòlica i fumadora de crash?

Tenia 28 anys. Vaig morir. Als 42 per fi moro de la mort mort mort mort que mata mata mata mata cada mil·lèssima de segon.

Un càncer d'estómac. No, no va ser per res de 'després', no m'ho podien fer creure. Va ser per haver inhalat i retingut les substàncies de la runa i de l'odi d'aquell onze de setembre de 2001. Va ser el regal del diable per haver-me salvat, per haver aconseguit baixar tots aquells pisos sense escoltar-me el cap quan el primer avió va impactar contra la torre bessona a la nostra.

Jo, la Marcy, una dona negra i maca, jo, la dona de la pols (The Lady Dust), que vaig quedar blanca blanca, d'un blanc lapidant i compacte, esclafaire, un ja fantasma vivent obrint-me pas entre una llum d'un groc malalt d'una incomprensible tragèdia.

Em moro. Tinc 28 anys.


Mena

La coneixeu? Es diu Amèlia…

Segurament que alguna tarda l’heu vista passejar pel parc a l’hora que l’aire agafa tons violeta. Té una gosseta negra, menuda i dòcil, que sempre l’acompanya.

Les persones que fa temps que la coneixen diuen que de jove era molt bonica, esvelta i alegre; que no tenia als ulls aquest vel de cendra que ara li entela la mirada, hi tenia un munt de somnis que li oferien il•lusió... En aquest moment, tot i que porta una vida tranquil•la, sempre té un posat trist; res no la turmenta, però tampoc res no li arbora l’ànima. No és l’edat qui fa que el gris li arreli, és la pèrdua d’aquelles papallones que abans li acolorien l'aire, és el fum grisós de la tristesa que enterboleix tots els vidres dels balcons...

Abans que arribés la pal•lidesa de l’hivern a la seva llar, cap camí de pedres li era dur perquè podia recolzar-se en el braç del seu home, però ara, sense ell, cap sender no li és planer; ja no li besa les galtes l’aire tebi, cap esclat li il•lumina el cor. Se li ha esborrat la cal•ligrafia d’altres temps…

La coneixeu? Es diu Amèlia…

Si algun dia tot caminant pel parc la veieu, feu-li companyia... digueu-li que intenti fugir de racons foscos on l’enyor és teranyina llaminera; expliqueu-li que els camps encara verdegen i que encara reneix la saba; que tot i que el cel estigui ennuvolat, sempre hi ha una esquerda per on degoteja la lluna...

La reconeixereu de seguida… Té un posat trist, i es diu Amèlia...


brins




*Aquest repte demana que s'expliqui una vida verídica, i aquesta història n'és, de verídica. A la vida, malauradament, n'hi ha moltes i moltes d'Amèlies...