Repte 606 (DCVI): Verbàlia

La mires i li demanes que no marxi. Amb un crit, somrient.
-Lluna blava!
Dorms i no dorms i la seva influència se t'enduu més que mai. La mires abans d'anar al llit per guardar-ne la imatge totes les vides.
-Lluna blava!
La que apareix dues vegades cada tres juliols, algú savi t'ha informat.
-Lluna blava!
Se t'enduu on les intuïcions esdevenen certeses i et fa saber que només cal fer una empenteta, volar fora de la gàbia, que la porta està oberta fa temps.
-Lluna blava!
La seva bellesa et teletransporta a un cim i et tornes una creu blanca encarada a tots els vents on els voltors et reverencien i les papallones d'un blau com el de l'astre s'aturen, en parelles, i pleguen uns segons les ales que semblen una delicada mostra de blonda antiga.
-Lluna blava!
Exclames en pensaments i oralment aquests mots. T'extasies.
Et trastoca i ho volies amb tota l'ànima.
-Lluna blava!
La que et diu que si ella pot ser ser blava i mostrar-se dos cops trencant la seva pròpia rutina...tu, què esperes?

No t'excusis amb cap brot. Tens el color blau a dins. No és bogeria: és amor.



Mena

Mentida, tot va ser mentida'. Mira les fotos. 'Mentida, tot va ser mentida'. Mira les cartes plenes d'un 'molt' i un 'tant' llargs com el nas d'un Pinotxo i plora amargament. 'Mentida, tot va ser mentida'. Com si gaudís patint escoltant una vegada rere l'altra aquelles cançons que ara han perdut la intensitat i la validesa emocional. 'Mentida, tot va ser mentida'. Les llàgrimes, a garrafes, segresten energia, creen unes ulleres sense vidre que no es poden entelar però que entelen mirades, besos, mots, complicitats. 'Mentida, tot va ser mentida'. Enterra qualsevol espurna que pugui enfortir la vivença. Per poder continuar vivint. Destrueix, llença, esborra tot el tangible que dugui al record. I mina els sentiments per ni colgar-los, sinó per destruir-los, per matar de socarrel la relació que definia 'de la seva vida'. 'Mentida, tot va ser mentida'.
S'entrenarà en guarir-se de l'addicció del què fa i el què deixa de fer i amb qui i a on.
S'entrenarà en creure's la seva pròpia mentida que li faci gastar el 'Mentida, tot va ser mentida'.
Trenarà els fils de l'existència de la mentida d'un dia a dia que no havia d'haver canviat i esdevindrà gat escaldat que defugirà trams d'il·lusió que, al cap i a la fi, són mentides.
Les mentides i les seves dimensions.

Mena

M’he llevat de bon matí i he tornat a apropar-me a l’ampit de la finestra per poder albirar algun núvol resplendent que em conhortés, ales blanques que em fessin sortir del cau on vaig perdre la il•lusió, però avui tampoc no he aconseguit trobar diafanitat, tots els núvols romanien opacs perquè els angles de la ment em repetien la frase que porto gravada al cor: “com t’enyoro, amor…”

He deixat d’observar el cel i he anat, a poc a poc, fins a la cuina; he encès el foc i m’he preparat l’ ambrosíac cafè que havia d’acompanyar un tros de pastís; desitjava que la dolçor d’aquell pa de pessic aconseguís mitigar-me la tristesa i que el café m’aportés l’energia necessària per a afrontar el dia, però he hagut d’adonar-me que cap nou estímul em davallava les venes, que res no podia amorosir-me la melangia. La frase “Com t’enyoro, amor…” ha continuat colpejant-me el cervell i l’ànima, no he pogut recuperar aquella empenta de viure que em fugí pel trau del temps quan ell se n’anà. He intentat, també, esborrar aquests quatre mots amb clarors resignades, programació de viatges i de noves activitats, però tot ha estat inútil, darrere la finestra els núvols han continuat vessant una pluja incontenible que esdevenia llàgrimes.

Com tots els dies, m’ha estat imperceptible el sol del matí, inapreciable la música, insípid el gust, somort el tacte…Cap paraigua blau m’ha pogut arrecerar.

brins



Avui, 8 d’agost, hauríem celebrat els 49 anys de casats. Aquest humil relat pretén ser un homenatge al seu record…

M’he llevat de bon matí i he tornat a apropar-me a l’ampit de la finestra per poder albirar algun núvol blanc que em conhortés, nívies ales que em fessin sortir del cau on vaig perdre la il•lusió fa temps; però avui tampoc no he aconseguit trobar cap núvol diàfan; tots m’han semblat foscos perquè la ment em repetia la frase que porto gravada al cor: “com t’enyoro, amor…”

He deixat d’observar el cel, i he anat, a poc a poc, fins a la cuina; he encès el foc i m’he preparat l’ ambrosíac cafè que havia d’acompanyar un tros de pastís; desitjava que la dolçor d’aquell pa de pessic aconseguís mitigar-me una mica la tristesa i que el cafè m’aportés l’energia necessària per a afrontar el dia, però cap nou estímul m’ha davallat les venes, res no ha pogut amorosir-me la melangia. La frase “Com t’enyoro, amor…” ha continuat colpejant-me el cervell i l’ànima, no m’ha estat possible recuperar aquella empenta de viure que em fugí pel trau del temps quan ell se n’anà. He intentat, també, esborrar del pensament aquests quatre mots amb clarors resignades; he imaginat exòtics viatges i un munt de noves activitats, però tot ha estat inútil, darrere la finestra els núvols han continuat vessant una pluja incontenible que esdevenia llàgrimes.

Com tots els dies, m’ha estat imperceptible el sol del matí, trista la música, insípids tots els gustos,insensible qualsevol tacte…Cap paraigua blau m’ha pogut arrecerar l'enyorança.

Demà, però, tornaré a obrir la finestra ben aviat…




Avui, 8 d’agost, hauríem celebrat els 49 anys de casats. Aquest humil relat pretén ser un homenatge al seu record…>em>