Repte 606 (DCVI): Verbàlia (comentaris i veredicte)

Ciència díscola (o Glàndules i memòria)

Hipòfisi. Amb aquesta paraula al cervell, la consciència m'ha donat la benvinguda al món en despertar. No és per fer l'acudit fàcil. Era un ressò estrany i recurrent, que retornava a cada instant, un mot que semblava reclamar un espai protagonista en un cosmos que és caos i desordre des que l'amor ha esdevingut nostàlgia. Mentre s'escalfaven els motors d'aquesta andròmina que és el meu cos de vellard, he consultat el diccionari per ubicar-me

[del gr. hypóphysis 'rebrot, crescut per dessota', comp. de hypó 'sota' i phýsis 'el que creix o brota']

f ANAT ANIM/FISIOL Glàndula de secreció interna, en forma de mongeta, situada a la base del crani, sota l'encèfal, que regula la major part de funcions de l'organisme.

i només ha servit per perdre'm encara més amb tanta ciència a primera hora del matí. Ara em caldria un cafè, sobretot per oblidar-me d'anatomies i de fisiologies que em duen cap a records que no vull regirar. No podia haver-se'm aparegut, per la mateixa combustió espontània, alguna figura retòrica o la tornada apegalosa d'una cançó de Passenger?

Hauria esquivat la ciència i l'episodi tortuós d'una relació que ja havia passat als annals de l'oblit, de la que no hi ha ni tan sols fotografies per il·lustrar-ne una existència. Tot al contrari del cos dactilífer i datiler que nit i dia em martiritza amb carícies imaginàries i turgències que em fimbren l'ànima. O la nimfa d'Heliòpolis que, malgrat silencis i absències, em fa trontollar el sòl que trepitjo només intuint una única síl·laba del seu nom selvàtic i de sílfide. Per no parlar de la verònica que em cobreix el seny en rememorar la virginitat perduda en el llit patern entre els braços minúsculs d'unes sines joves i majúscules, allà on les dents hi deixaren rastres invisibles però permanents que han perdurat anys, lustres, dècades...

I la hipòfisi ha volgut estroncar tanta memòria inútil però satisfactòria, aquest reguitzell femení que no retorna el caliu als meus llençols però que ajuda a empènyer dies. La solució serà recuperar The Final Countdown per posar en guaret aquestes neurones díscoles. I xiular com un posseït durant una bona estona. Potser vinguin al record la blonda d'unes calcetes a parvulari, o la cigarreta que havia de ser fumada per aconseguir un exòtic petó suec, als meus tendres setze anys... I resar perquè la hipòfisi s'extirpi de soca-rel i es desterri del meu cervell...


d.

I a veure com se'm va posar aquella lluna blavax2 per inspirar nous relats que mai se sap, mai no sé...com seran. Però hi són...i ben endins!

Un somriure d'agost amb olor d'orenga dels camins de Vilallonga de Ter!

Lídia

Felicitats, Mena, per aquesta prosa poètica tan bella i sentida; ha estat un plaer poder compartir el repte amb una relataire tan prolífica i sensible com tu.

Gràcies, deòmises, per deixar-te embolcallar per les nostres paraules i oferir-nos un comentari comú que deixa ben palesa l’especial sensibilitat amb què les has llegides. La lectura d’un text no comporta la matemàtica del verb ni la ciència de memoritzar paraules, comporta endinsar-se en l’emoció contenida que ha inspirat el relat. T’agraeixo molt aquest punt de trobada.

Pilar