REPTE 599:LES EMOCIONS a través dels SENTITS

Et ve dels dins més endinsats, d'un baix ventre, de l'ancestral, atàvica com és. Quan apareix notes com puja a pressió, iracunda i ferruda, com no té cap problema en colgar la roda subtil energètica que nia al coll, aquella que es tradueix en un color blau astral i que significa comunicació. Entens que farà per escanyar-la o tergiversar-la, que hi malparidejarà, i no vols o no pots fer-hi massa, per més que sàpigues de què va per l'experiència. En el fons et ve de gust el gust de l'acidesa que comporta, aquell fuetejar amb mots o mirades o accions. T'agrada lluir d'aquest poder.

Et ve i és ràpida, característica que no perd. Tant se li'n fot el sedàs de la raó que queda llunyana, un dèbil so que l'huracà que et posseeix engoleix i mareja i passeja fins a les quimbambes, que allà no destorba, espai de mutis i remutis i que tingui clar qui mana.

Et ve arran d'una conversa, d'un fet, d'un pensament, d'una suposició... Crema des dels ulls, no us hi possessiu al davant. Socarra i fulmina, aquesta mena de diable sense flaire de sofre.

Però hi ha una cosa: el seu tacte varia. Intangiblement esdevé com d'ullals de felins esmolats, com de punxes hiperbolitzades de rosers salvatges. I s'enfonsa en la víctima. S'hi enfonsa ignorant que a vegades esdevé compresa i acceptada, que cau del pedestal, i que qui la rep en aquestes condicions la pot notar com una pluja fina de closques de cacauet que únicament...fa pessigolles. I es posa a riure. L'ha combatuda! Algun cop en pot restar un residu tan minso que toca el dos cap el baix ventre, on hi té el cau i hi viu.


Mena

¿No has aprendido, inocente,
que en tercera persona
los bellos sentimientos
son historias peligrosas?


Jaime GIL DE BIEDMA (1929-1990)


Respiro amb força i l'oloro, a escassos metres. La seva flaire és intensa, plena de totes les partícules odoríferes que poden voleiar per l'atmosfera. Sento el desig com em batega a les temples mentre els ulls s'omplen del panorama de veure'l al meu davant, un cop més. La música estrident no em destorba per escoltar el so dels seus xiuxiueigs quan xerra amb altres persones. Dissimulo tot bevent el gintònic i el gust dolç dels nabius i de l'amargor de l'angostura m'embafen el paladar. Desitjaria més sentir la seva llengua dins de la boca, juganera com pressento, amb el tacte vellutat que he imaginat en els meus somnis més humits.

Acluco les parpelles i visualitzo les paraules que endevino, entretallades i aleatòries. Les tenyeixo amb el roig encès i el groc estrident, els colors de la passió que m'embolcalla i de la gelosia que, de tant en tant, m'embarga. És tan jove, tan delectable, tan impressionable, que temo que algú se m'avanci. Sempre he pecat de poca gosadia, en qüestions amatòries, de prudent en extrem. Les mans em tremolen, que, suoses, no sabrien començar una trajectòria per aquella esquena desitjada, blanca, immaculada... I se m'eriça la pell en imaginar unes ungles clavades a les meves natges. Se m'inflamen les galtes, i és una barreja de timidesa i d'excitació. Ja em costa dissimular el meu estat. Tanta influència del pleniluni en el cos no és saludable...

Escuro el contingut del got en un darrer glop que m'oferirà l'empenta que necessito. I el valor que llueix per la seva absència. I em trobo amb les meves pupil·les abocades en els iris verdosos del jove desconegut que ha coincidit, malèficament i capriciosa, en les últimes festes que s'han celebrat a casa d'en Carlos. Aquest sagal m'ha provocat tantes nits d'insomni i manllevat el do de la paraula sempre que ha aparegut a prop meu que m'avergonyeixo de reconèixer-ho. Llavors, ironies de la vida, escolto la meva veu i la frase que he pronunciat mil vegades davant del mirall del bany de casa meva:

— Hola, sóc Jaime Gil de Biedma, el poeta, i em poses molt — balbucejo.


d.

Bon dia, Mena i Deòmises. Gràcies per la vostra participació!!
Aquí teniu alguns comentaris sobre els vostres textos i el veredicte final!


Mena,
M'ha agradat el teu text sobre la ràbia. Crec que has sabut transmetre molt bé aquesta emoció utilitzant tots els sentits. Fas servir un to punyent, rabiós i un vocabulari molt adequat: ancestral, pressió iracunda i ferruda, malparidejarà (jejejeje...), fuetejar, socarrar, fulminar...
Dèbil so de l'huracà?!!! Jo n'he viscut un en directe i el seu so de dèbil no en té res. El vent huracanat és brutal, destructiu, poderosament fort.
“Et ve de gust el gust...” repetició.
Una colada: possessiu no: poséssiu al davant.
Metàfora: ullals de felins esmolats o ullals esmolats de felins? Els esmolats són els ullals, no pas els felins.
Final sobtant amb bon missatge: malgrat tanta ferocitat, tot depèn de com es rep la ràbia de l'altre. És fàcil de deixar-la fora de combat si s'és capaç de comprendre-la. M'encanta!


Hola, Deòmises,
En primer lloc valoro molt l'atreviment d'escollir una emoció tan especial per la seva radicalitat.
Text molt ben escrit on el sentiment de desig va pujant fins el punt que el protagonista l'expressa verbalment.
Bona ambientació: tot i no veure en cap moment l'espai on passa, ens fem una idea del lloc, de l'entorn.
Luxúria (diccionari): “desig o activitat sexual desenfrenats ”, “és el desordre o falta de control dels desitjos sexuals que es manifesta en el que podria qualificar-se com a conducta sexual patològica”.
Crec que, més que luxúria el teu text ens parla de desig sexual. N'és una mostra el final quan el mateix personatge es presenta i diu “em poses”. La luxúria és una emoció molt més descontrolada, apassionada, desordenada, fins i tot patològica, com diu el diccionari. En canvi el personatge no em sembla un tio luxuriós, ell mateix es defineix com amb un punt de vergonya, de poca gosadia per a lligar, malgrat el seu gran desig sexual pel noi que observa.
Hi ha totes les paraules del repte (cinc sentits), però en alguna ocasió no fan referència o descriuen l'emoció en si, sinó quelcom de l'entorn: la flaire és la del noi, no pas de la luxúria. El gust és dels nabius o la beguda...


Així que finalment em decanto per la ràbia de la Mena.

Felicitats i de nou se't gira feina!!!!

"Et ve i és ràpida, característica que no perd. Tant se li'n fot el sedàs de la raó que queda llunyana, un dèbil so que l'huracà que et posseeix engoleix ...". ---Em fas dubtar si queda clar que el que és dèbil és el sedàs de la raó que queda llunyana enfornt a l'huracà que és la ràbia. Això volia dir. Ja sé que un huracà no és dèbil i tant de bon no ho hagi de comprovar. Però sí que sé que la ràbia és huracanada i espero haver-ho de comprovar ben poc i en poc voltatge, tant si és pròpia com aliena, en aquesta vida (i en les altres).

"Et ve de gust el gust" és un joc seguit i fet expressament amb el mateix mot. A mi m'hi agrada, però m'agrada, també, saber-ne d'altres opinions.

'possessiu', i tant que és un error, i és 'posessiu'.

'ullals de felins esmolats', tornes a tenir raó, són els ullals els esmolats i cal canviar el posicionament d'aquest adjectiu.

Vaig triar 'Ràbia' perquè no hauria dit mai que és una 'emoció-sensació' que sense voler-la em ve i l'experimento així. No per fer mal, però que apareix, és una reacció primària. Algun cop potser m'utilitza per ser jo un ullal esmolat punxaire escrivint (manera de fer mal, també) però miro de tenir-la ensinistrada i saber-la ho és. No sé si a més gent li passa. M'ho hauré de fer mirar. Rabiocòleg, serà car?

I al deo dir-li que admiro aquesta constància en el repte, aquesta perfecció que mai no perd, Que costi alguns cops de captar alguna part, ja és cosa d'erudicions. Jo he sabut qui era un personatge que desconeixia i quina vida íntima tenia (ho vaig haver de buscar). Un bon exercici. T'espero al repte 600, però no anirà de cotxes dels temps d'auge econòmico i turisme in crescendo, que el Carles Ferran ja en va fer el nano 600. Vaig a rumiar rumiar rumiar.

I, Roser, si et ve de gust serà un gust (repetició!) que hi prenguis part.

Abraçada virtual i somrient a tots dos,

Mena