Detall intervenció

REPTE 388. Viatge en transatlàntic

Intervenció de: medusa | 08-06-2009


Benvolguts amics, avui us proposem un tema peculiar, per al qual us donem també quatre paraules clau que formen part de la terminologia nàutica. Esperem que us agradi i que us suggereixi una història exquisida, terrible, increïble, misteriosa, divertida, eròtica, romàntica... Tant és, perquè de la vostra ploma sabem que sortirà el bo i millor, com ja ens teniu acostumats.
Així, aquí van les dades per aquest nou REPTE, que arriba al corprenedor número 388!


Tema: Viatge en transatlàntic
Paraules clau: proa, quaderna, estribor, coberta
Nombre de paraules: de 300 a 1.000
Termini: dissabte, 14 de juny, a les 12 de la nit

Vinga, que esperem les vostres creacions inigualables. Endavant, creadors d'universos!

Gypsy i medusa


Respostes

  • El cicle de satisfacció de les necessitats
    Dolça Parvati | 12/06/2009 a les 12:02

    El vampir no podria haver somiat d'anar a parar a un indret millor, si és que concedim als vampirs la capacitat de somiar. Enmig de tanta gent, ningú repararà en els seu hàbits nocturns, i per quan les desaparicions es tornen evidents i algú alarme la capitana, ja estaran fent escala a Santiago de Cuba i podrà desaparéixer durant alguna de les visites a terra ferma.

    Ha anat a parar al Dark Lady per casualitat. De fet, és el seu primer viatge per mar tot i que, això sí, l'estrena ha estat de luxe. Més que un camarot, les dependències són una suite ornada amb tot de rams de flors exòtiques i cistells de fruites tropicals. Pels finestrals d'estribord, -res d'ulls de bou-, ha pogut contemplar en més d'una ocasió les manades de dofins solcant el mar. Ahir fins i tot li va semblar albirar a prop de l'horitzó una balena amb la cria. I és que no sabem del cert si els vampirs somien, però el que és seguríssim és que la seua vista abasta un radi de visió considerablement més ampli que el que ens ha estat concedit als ulls humans. I contràriament al que hom creu, sí que poden romandre desperts durant el dia, però ho han de fer en un lloc tancat i protegits de la llum directa del sol per un vidre o una cortina.

    Li ha fet la ullada a una dona vídua d'uns cinquanta anys. Anit va entropessar intencionadament amb ella just en el moment que l'orquestra atacava El Danubi Blau, de manera que la forma més natural de disculpar-se semblara convidar-la a ballar el vals. Els vampirs, a més d'una extraordinària visió, posseeixen la facultat de desplaçar-se pel sòl sense a penes tocar-lo, amb la qual cosa l'experiència del ball esdevé un exercici fascinant. I així, lliscant encisadorament enmig la pista al so dels compassos de Strauss, s'ha assegurat la devoció de la vídua i un àpat sens dubte suculent.

    Durant el sopar de gala, el vampir i la dona seuen a la taula de la capitana. Tot i que la major part dels homes llueixen sobris esmòquings, ell s'ha abillat amb un vestit fosc amb el coll d'estil Mao que torna més esvelta encara la seua figura. La dona ha optat per un vestit drapejat de seda negra amb l'escot de barca. S'ho pot permetre, té els muscles bonics, els pits rodons aplegats en un si provocador, la pell bronzejada sense arribar a semblar colrada. Aquesta dona fa tant de goig que el vampir comença a salivar.

    Ah, quina nit més càlida, més estrellada, més perfecta que llueix a la volta del cel confosa amb la negra superfície marina com si foren un tot! Repenjada en una barana propera al castell de proa, la vídua li ha parlat al vampir de les seues empreses, dels fills ja emancipats, de les ganes de gaudir la vida un cop superat el dol pel marit difunt. Ell se l'escolta i li va donant petites informacions personals amb comptagotes, per tal que ella no el prenga per un home hermètic però alhora se senta protagonista de la conversa. Els vampirs tenen una gran intuïció, de manera que pot percebre que la intimitat ha pujat uns quants graus, els suficients com per a atansar-se suaument a la dona, recolzada d'esquenes a la barana de coberta, i passar-li les mans pels muscles i pels braços en un delicat exercici de carícies. La sent fremir, endevina com tanca els ulls i somriu mentre se li dilaten lleugerament les aletes de nas... A mesura que els batecs augmenten per l'excitació, l'olor de la sang a través de la dolça i vellutada epidermis femenina es torna més perceptible. Li encanta l'olor de la sang de les dones madures en general i el d'aquesta en particular. Olor a serenitat, a experiència, a desinhibició... Una delícia que el seu cos sol agrair amb digestions plaents.

    Hem d'aclarir que els vampirs mascles són capaços d'experimentar ereccions. Com un tribut a la vida mortal, la seua pell també té memòria. D'altra banda, el cervell rèptil fa les mateixes funcions que abans d'esdevenir no-morts, tot i que les funcions reproductives sí que es veuen afectades pels canvis metabòlics i per això els vampirs no poden engendrar fills. I en aquest agradable formigueig all baix ventre, amb la pulsió de fer seu el cos veí, el vampir es deixa dur per l'instint sexual i opta per ajornar unes hores la satisfacció de l'altre instint, el de la fam.

    No donarem detalls dels procediments preliminars d'un vampir en un acte sexual, atés que els humans, sobretot si són homes, es podrien sentir frustradorament acomplexats. Acudirem, això sí, al recurs de la hipèrbole per a assenyalar que els dos amants gaudeixen tant, que han fet estremir fins i tot les sòlides i gegantines quadernes del poderós Dark Lady. Primer, en unes apassionades evolucions in situ, després, al camarot de la dona.

    Han brindat, contents i satisfets, molt satisfets, a la zona de coberta on havien iniciat tan íntim contacte, i ara brinden amb els esguards lluents pel recent plaer. Si algú passara a prop d'ells, copsaria immediatament quin tipus de felicitat vénen de regalar-se. Però no hi ha ningú: és tard, de matinada. Llavors el vampir torna a atansar-se a la dona vídua, la mira amorosit, amb els seus ulls hipnòtics del color de les avellanes, l'encisa, l'extasia ... i a poc a poc, subtilment, li clava els ullals al coll, no sense abans haver llepat la zona amb cura. Els vampirs poden segregar voluntàriament una substància anestèsica que juntament amb la hipnosi sol facilitar la col·laboració de la presa en el procés d'alimentació. En acabar, llença el cos inert de la dona per la borda. S'adona que somriu.

    Demà mirarà d'intimar amb una escriptora de best-sellers que li van presentar la nit del ball. Si les seues novel·les li agraden, potser ajorne l'àpat o el canvie per alguna altra suculenta presa. Els vampirs solen ser voraços lectors.

    • El cicle de satisfacció de les necessitats (ací millor)
      Dolça Parvati | 12/06/2009 a les 13:11

      El vampir no podria haver somiat d'anar a parar a un indret millor, si és que concedim als vampirs la capacitat de somiar. Enmig de tanta gent, ningú repararà en els seu hàbits nocturns, i per quan les desaparicions es tornen evidents i algú alarme la capitana, ja estaran fent escala a Santiago de Cuba i podrà desaparéixer durant alguna de les visites a terra ferma.

      Ha anat a parar al Dark Lady per casualitat. De fet, és el seu primer viatge per mar tot i que, això sí, l'estrena ha estat de luxe. Més que un camarot, les dependències són una suite ornada amb tot de rams de flors exòtiques i cistells de fruites tropicals. Pels finestrals d'estribord, -res d'ulls de bou-, ha pogut contemplar en més d'una ocasió les manades de dofins solcant el mar. Ahir fins i tot li va semblar albirar a prop de l'horitzó una balena amb la cria. I és que no sabem del cert si els vampirs somien, però el que és seguríssim és que la seua vista abasta un radi de visió considerablement més ampli que el que ens ha estat concedit als ulls humans. I contràriament al que hom creu, sí que poden romandre desperts durant el dia, però ho han de fer en un lloc tancat i protegits de la llum directa del sol per un vidre o una cortina.

      Li ha fet la ullada a una dona vídua d'uns cinquanta anys. Anit va entropessar intencionadament amb ella just en el moment que l'orquestra atacava El Danubi Blau , de manera que la forma més natural de disculpar-se semblara convidar-la a ballar el vals. Els vampirs, a més d'una extraordinària visió, posseeixen la facultat de desplaçar-se pel sòl sense a penes tocar-lo, amb la qual cosa l'experiència del ball esdevé un exercici fascinant. I així, lliscant encisadorament enmig la pista al so dels compassos de Strauss, s'ha assegurat la devoció de la vídua i un àpat sens dubte suculent.

      Durant el sopar de gala, el vampir i la dona seuen a la taula de la capitana. Tot i que la major part dels homes llueixen sobris esmòquings, ell s'ha abillat amb un vestit fosc amb el coll d'estil Mao que torna més esvelta encara la seua figura. La dona ha optat per un vestit drapejat de seda negra amb l'escot de barca. S'ho pot permetre, té els muscles bonics, els pits rodons aplegats en un si provocador, la pell bronzejada sense arribar a semblar colrada. Aquesta dona fa tant de goig que el vampir comença a salivar.

      Ah, quina nit més càlida, més estrellada, més perfecta que llueix a la volta del cel confosa amb la negra superfície marina com si foren un tot! Repenjada a coberta en una barana propera al castell de proa, la vídua li ha parlat al vampir de les seues empreses, dels fills ja emancipats, de les ganes de gaudir la vida un cop superat el dol pel marit difunt. Ell se l'escolta i li va donant petites informacions personals amb comptagotes, per tal que ella no el prenga per un home hermètic però alhora se senta protagonista de la conversa. Els vampirs tenen una gran intuïció, de manera que pot percebre que la intimitat ha pujat uns quants graus, els suficients com per a atansar-se suaument a la dona, recolzada d'esquenes a la barana, i passar-li les mans pels muscles i pels braços en un delicat exercici de carícies. La sent fremir, endevina com tanca els ulls i somriu mentre se li dilaten lleugerament les aletes de nas... A mesura que els batecs augmenten per l'excitació, l'olor de la sang a través de la dolça i vellutada epidermis femenina es torna més perceptible. Li encanta l'olor de la sang de les dones madures en general i el d'aquesta en particular. Olor a serenitat, a experiència, a desinhibició... Una delícia que el seu cos sol agrair amb digestions plaents.

      Hem d'aclarir que els vampirs mascles són capaços d'experimentar ereccions. Com un tribut a la vida mortal, la seua pell també té memòria. D'altra banda, el cervell rèptil fa les mateixes funcions que abans d'esdevenir no-morts, tot i que les funcions reproductives sí que es veuen afectades pels canvis metabòlics i per això els vampirs no poden engendrar fills. I en aquest agradable formigueig all baix ventre, amb la pulsió de fer seu el cos veí, el vampir es deixa dur per l'instint sexual i opta per ajornar unes hores la satisfacció de l'altre instint, el de la fam.

      No donarem detalls dels procediments preliminars d'un vampir en un acte sexual, atés que els humans, sobretot si són homes, es podrien sentir frustradorament acomplexats. Acudirem, això sí, al recurs de la hipèrbole per a assenyalar que els dos amants gaudeixen tant, que han fet estremir fins i tot les sòlides i gegantines quadernes del poderós Dark Lady. Primer, en unes apassionades evolucions in situ, després, al camarot de la dona.

      Han brindat, contents i satisfets, molt satisfets, a la zona de coberta on havien iniciat tan íntim contacte, i ara riuen amb els esguards lluents pel recent plaer. Si algú passara a prop d'ells, copsaria immediatament quin tipus de felicitat vénen de regalar-se. Però no hi ha ningú: és tard, de matinada. Llavors el vampir torna a acostar-se a la dona vídua, la mira amorosit, amb els seus ulls hipnòtics del color de les avellanes, l'encisa, l'extasia ... i a poc a poc, subtilment, li clava els ullals al coll, no sense abans haver llepat la zona amb cura. Els vampirs poden segregar voluntàriament una substància anestèsica que juntament amb la hipnosi sol facilitar la col·laboració de la presa en el procés d'alimentació. En acabar, llença el cos inert de la dona per la borda. S'adona que encara somriu.

      Demà mirarà d'intimar amb una escriptora de bestsellers que li van presentar la nit del ball. Si les seues novel·les li agraden, potser ajorne l'àpat o el canvie per alguna altra suculenta presa. Els vampirs solen ser voraços lectors.

  • EL Ciutat de Lisboa
    Jeremias Soler | 13/06/2009 a les 14:22

    -Com abans res, xicot; avui els vaixells els fan les màquines. Quan jo era grumet, tot sortia de les mans del mestre: la quilla, les quadernes... Els costellams de fusta tenien cor, fill meu. Ai... quins temps!
    Me'l miro fent veure que m'interessa el que m'explica i vaig fent que sí amb el cap convençut que sóc la persona més tolerant del món i que avui hauré fet la bona obra del dia. Li veig el rostre solcat d'arrugues, els ulls tremolosos i blaus, el cabell nivi i abundós.
    Ens movem. El Ciutat de Lisboa surt del port. El vent s'aferma. Oreig de terra cap a mar. Pugem i baixem. M'agafo a la barana blanca. Sento que el terra se me'n va cap a vall i que peso menys; ara puja, i peso més; ara torno a baixar. El sol cau com una foguerada. Rebo un esquitx d'escuma. El vell riu.
    -Sigui com sigui, el mar és el mateix -afegeix -. Ai, pobre "Sabre" encara deu navegar per algun d'aquests mars -ho diu com si jo hagués d'entendre què vol dir, i com que vaig fent que sí amb el cap i mig somric, em continua parlant d'en Sabre -. Li van treure un ull d'un cop de sabre; i mig any després li van haver de tallar una cama. El millor capità amb qui he navegat; cap allà a finals del dinou, quan vam perdre Cuba -diu, i jo m'agafo fort a la fosa de la barana i calculo els cent vint-i-sis que com a mínim hauria de tenir aquest pobre avi si el que diu fos veritat i no estigués com un llum; no ens podem fer vells.

    Passo el dia com puc; viatjar sol sempre se'm fa tediós, però és el preu que haig de pagar pel meu pànic a l'avió; i més ara que encara recullen les restes de l'Air France. Passejo per coberta. Veig, de tant en tant, el vell donant taba a algú que fa cara de no saber com treure-se'l de sobre. Observo el cel que a poc a poc es tapa: núvols negrencs que canvien de forma a velocitats desorbitades, llamps, retrunys llunyans que s'apropen, el mar s'arbora. A poc a poc la gent s'amaga al saló; es comencen a veure cares de mareig, de por, d'inquietud. A proa el vent es torna insuportable. A popa encara es pot aguantar. La megafonia del vaixell recomana posar-se a cobert. Ens movem tant que no hi ha manera de caminar. M'assec en una butaca del bar, a estribord, prop d'una finestra des d'on contemplo l'espectacle de l'Atlàntic enfadat. M'aferro a una barra d'acer que fa de columna. Al costat hi torno a tenir el vell que em mira i em pica l'ullet.
    -Això rai, jove... No he vist tempesta més gran que la que em va escopir d'en costat d'en Sabre.
    -Fa molt temps d'això, oi? -li dic amb ganes de fer-lo sortir de la seva fantasia.
    -Molt. Massa. Més de cent anys.
    -Es conserva força bé, vostè.
    -No t'ho creguis pas, criatura; que ja em fa mal tot.
    -Però quants anys té vostè.
    -Molts; ja t'ho dic. En Sabre era el meu capità i vaig tenir la mala fortuna de caure al mar enmig de la pitjor tempesta que mai he patit -quan acaba de dir això, la làmpada de cristalls venecians del mig del menjador, branda excessivament i cau damunt d'una taula parada, esmicolant-se en milers de bocins. Crits. Plors. Atacs de pànic. Ningú ha pres mal, però la gent té molta por.
    -I llavors el van salvar? -li demano al vell, intentant vèncer el terror mitjançant l'absurda conversa que compartim.
    -Suposo.
    -Home, si és aquí deu ser que no es va morir, oi?
    -Sí, és clar -i trenca a riure -. Em vaig despertar en un altre vaixell que segons em van explicar em va trobar a la deriva.
    -No hi ha res com la joventut per a sobreviure les desgràcies! -li dic, fent-li creure que accepto tota la història.
    -Joventut? Res, noi... Si va ser l'any passat, que em van trobar!
    -L'any passat? -li pregunto desconcertat i una mica cansat de tanta bogeria. Però el vell no em pot respondre, perquè en aquest moment el vaixell es mou fins a tal punt que tothom surt disparat d'un cantó a l'altre del saló. Tinc tan mala fortuna que pico contra la finestra, la qual estava mal tancada, i surto llançat cap a coberta. M'enganxo a l'últim moment a la barana blanca; però al meu damunt hi cau el vell, i tots dos caiem al mar enmig d'una sensació d'impossible i d'horror que no té explicació. Penso en la meva mare, a Barcelona, en el disgust que tindrà quan li expliquin, i a l'instant em noto capbussant-me, i sento la salabror a la nou del coll. Nedo absurdament cap a munt. El vell xipolleja al meu costat, respirant feixuc.
    -Aguanti! -li dic, quasi plorant. Al mateix temps que albiro el vaixell enmig de la cortina de pluja, cap per avall i mig cobert per les onades. Ens agafem a un embalum de plàstic que ha caigut del Ciutat de Lisboa. Cinc hores després la gran massa metàl·lica s'enfonsa, com si partís conscientment cap al fons de l'oceà en un viatge sense retorn. No veiem cap altre supervivent al costat nostre.

    Poc després, quan les boires s'han esvaït i la pilota roja del sol comença a enfonsar-se; descobrim la silueta d'un veler de fusta amb les veles desplegades. Enmig del silenci de les aigües, estàtiques com un mirall, la veu del vell sembla un bram d'ase.
    -Sabre! Sabre! Sóc aquí!
    Del vaixell estant, un estrany personatge, sense un ull i amb una pota de fusta somriu incrèdul i aixeca el braç, saludant-nos.

  • Home a l'aigua
    Vladimir | 13/06/2009 a les 18:50

    El moment abans de tocar l'aigua encara reviu la darrera setmana al creuer -aquella sorpresa de la Marga, per celebrar els deu anys de casats-, els llargs matins consumits a coberta, recolzat a la barana d'estribord, contemplant el paisatge que se li oferia: al davant la proa encarava un horitzó inabastable i gris; a la dreta el mar oferia un blau tediós, una monotonia cromàtica només truncada per les ocasionals aparicions de fauna marina; a l'esquerra una exhibició de carn humana torrant-se impúdicament al sol atlàntic, els formidables abdòmens boteruts dels turistes, amb tofes de greix desbordant sobre els vistosos eslips florejats, pells clivellades, untoses, lluents, i la fortor a crema protectora competint amb la salabror de l'aire marí, que empudegava també l'interior del vaixell quan anaven a dinar al restaurant de bufet lliure, una exposició obscena d'aliments a la qual s'abocava la multitud, omplint els plats fins a vessar d'aquells productes recuits, reescalfats, de textura flonja, nedant en salses espesses de gust indeterminat que engolia mentre la Marga, amb un entusiasme forçat, l'il·lustrava en la terminologia nàutica -quaderna, carena, codast, baus de coberta- mirant de fer-li el viatge més agradable, potser penedida d'haver-lo embarcat sabent que ell detestava el mar, una xerrameca que amenitzava l'àpat i la sobretaula i que es perllongava al camarot, on ell feia la migdiada perquè el metge li havia prescrit repòs, un canvi d'aires i un estol de fàrmacs, que la Marga li dosificava escrupolosament però que ell -prestidigitador improvisat- amb un imperceptible joc de mans feia desaparèixer dins la butxaca de l'americana per, hores després, durant la passejada de la tarda, llençar-los subreptíciament per la borda -un grapat de confeti de colors perdent-se en la negror abissal-, "el Prozac pels peixos!", pensava exultant, mentre les primeres víctimes dels excessos etílics del dia emergien dels budells de la nau per prendre la fresca, tentinejant desvergonyidament a la claror platejada del capvespre, abans del preceptiu sopar de gala, al qual calia assistir amb aquells ridículs vestits d'etiqueta, i l'espectacle nocturn de varietés tronades -presentador engominat, tristes vedettes en declivi, humoristes deplorables-, que ells sempre abandonaven abans no acabés, per refugiar-se al camarot, on la Marga li feia prendre l'última píndola del dia, no un antidepressiu aquesta vegada sinó un somnífer d'efectes fulminants, que amagava sota la llengua abans d'escopir-lo a la tassa del vàter, i després calia fingir badalls i una son que el deixava immòbil, estès sobre el llit, des d'on sentia grinyolar la porta, la Marga s'esmunyia i ja no tornava fins la matinada del seu encontre amb aquella ombra que ara, just quan s'endinsa en les aigües gèlides, li sembla distingir allà dalt, abraçant-la, però potser només s'ho imagina, perquè l'aigua ja se l'empassa, el xucla, i li omple els pulmons i l'ànima.

  • RE: REPTE 388. Viatge en transatlàntic-xampany i pastes
    Francesc Piñol | 13/06/2009 a les 19:34

    REPTE 388 -
    Xampany i pastes

    No coneixia res de tot allò, si algú li preguntava no sabria dir on era la proa, ni a on situar el que devia ser l' estribord i encara menys sabia quants quilometres havia fet rastrejant per aquell monstre de ciutat en mig del mar, de ben segur que en devien ser molts, però encara i així per fi al tercer dia de intensiva recerca ho va aconseguir. A la primera ullada en mig de tota aquella munió de gent del menjador de la coberta de classe A, la va trobar, davant seu la seva dona reia feliç, apurava amb deliri el menjar i obria botelles de xampany francès una darrera d'altra. Ell la observava des de una columna dòrica. Tota aquella sala grandiosa reproduïa un temple grec, un temple ple de sinuoses i daurades figures d'un cert gust impossible. Tan prop i a la vegada tan lluny, en silenci veia tots els seus gestos, també aquell vestit, portava un vestit negre cenyit que la feia molt desitjable a qualsevol ull, massa desitjable potser, (va pensar). De fons la música d'una orquestra sense nom, tediosa, posava la banda sonora a l'escena, l'actitud i el cos de l'home es va relaxar en comprovar que l'acompanyant de la seva dona, efectivament era la seva amiga. Va sentir com tots els muscles i tendons en aquell mateix moment de la certesa, s'ablanien i un somriure s'obria pas al seu rostre fins ara rígid , hermètic.
    Durant molt de temps, no sabia quant, havia dubtat de la seva Montse, la dubta hauria anat creixent dia a dia, alimentada per moltes tardances sense justificar, trucades no contestades, SMS d'amagat a la nit…fins arribar al punt de decidir fer aquesta bogeria.
    Ara feia deu dies de la ultima conversa, ella com sempre , tranquil·lament, serenament tan sols li va dir:El dijous que be, aniré de creuer... abans de que m'ho preguntis …. aniré amb la meva amiga. Estaré fora vint dies.
    No va tenir forces per contestar, totes les seves ànsies i preguntes li van arribar a esgarrapar la gola i van caure avall direcció a l'estomac, en canvi ràpidament en un descuit d'ella va obrir la seva cartera i va prendre les dades del bitllet, del transatlàntic i l'agencia de viatges. Va tenir sort, hi quedaven places. Va esperar fins el dia senyalat per comprovar realment quanta sinceritat havia en el seu matrimoni. Aquesta espera en silenci el neguitejava i sacsejava fins fer-lo tremolar per les nits, fins fer-lo plorar en silenci.
    Ara per fi, sabia la veritat, la tenia davant seu, havia estat un pallús, com podia haver dubtat d'aquesta manera?,com podia haver faltat al respecte a la seva dona posant en dubte la seva devoció i lleialtat?, quant de temps perdut amb inquietuds? quina malaltia obscena i perillosa li havia enterbolit el cap?, no volia recordar, un mal interior es feia present i una petita gota salada en resposta va fer-se camí des de el front fins reposar als seus llavis tancats, era el gust de la vergonya, de la pitjor de les vergonyes, de la vergonya intima, pròpia , sense testimonis. En silenci va tornar a sortir a la coberta, a cada pas seu les rialles i la música d'aquell recinte s'anaven esvaint , mentre que la nit penjava el seu estol de lluminàries cobrint-ho tot, el seus pensaments inclosos .
    El millor, una vegada ara aclarit tot, seria donar una sorpresa a la seva estimada, llogaria un vestit de cambrer, compraria un gran ram de roses blaves, una ampolla de xampany, pastes de xocolata i amb una safata es presentaria a portar-ho a la seva cabina. Les roses taparien el seu rostre….. Segur que aquesta sorpresa faria del seu amor un sentiment etern compartit pels dos. Mentre ell seguia dintre dels seus pensaments, unes rialles van omplir el silenci de la nit, una parella anava apropant-se, parlaven agafats de la ma, en un segon un platejat reflex de la lluna va caure sobre els dos cossos i va ser quan va creure reconèixer una de les siluetes. Ja a mig camì i davant seu la parella es va parar, es van mirar l'una a l'altra i agafant-se amb tota la passió del mon, amb l'abraçada més gran que mai hauria vist ell o sentit en la seva vida, es van besar fins desfer-se l'una amb l'altra…Ell va perdre el sentit del temps, aquella visió el va cremar per dintre.. va perdre quelcom al instant en que la seva dona el va mirar de reüll, mentre ella seguia bevent dels llavis humits de la seva amiga…ell ho va perdre tot.. per dintre va sentir com es trencava en mil bocins la quaderna de la seva quilla, de la seva essència , de la seva ànima. Absort, tan sols va poder ser testimoni del seu naufragi. Elles sense adonar-se'n seguirien acariciant-se, estimant-se , mirant-se als ulls . Quan van passar al seu costat , tan sols ell ja no hi era.


    Francesc 13-06-09
    Cesc602




Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: