REPTE 380(CCCLXXX):Pluja d'estrelles

Dedicat als nens i nenes d'RC
      En Roger tenia nou anys i aquell dia se sentia especialment feliç. Els pares havien decidit que marxarien a sopar, per veure la pluja d'estels, a un romàntic restaurant-mirador. Ell i la seva germana Laia es quedarien a casa sopant una pizza i mirant la tele. Malgrat es barallaven sovint, en el fons, s'estimaven. Ella, amb setze anys, es considerava molt superior i, gairebé sempre, l'anomenava Mico-filós per tal d'empipar-lo.
      Aquell vespre, però, es disposaren a gaudir d'una nit d'independència. Els pares ja havien marxat ben mudats, el pare duia corbata i la mare s'havia posat l'abric nou de color cru. Ells prepararen les pizzes i, un cop enllestides, es llançaren sobre el sofà per iniciar el seu saborosíssim àpat. La Laia, com sempre, s'apoderà del comandament i connectà el televisor.
      -Mira, Mico-filós, aquest documental sobre simis t'interessa molt, oi? -rigué.
      En Roger anava endrapant la pizza mentre remugava fins que sonà el telèfon. Veient el posat mandrós de la Laia, despenjà ell l'aparell.
      -Diguim?
      -Roger, sóc la mama. M'he oblidat de recollir la roba estesa del balcó. Comença a refrescar. Oi que la recolliràs?
      -Sí, mama. Adéu.
      Malgrat sabés que la resposta seria negativa, decidí intentar-ho:
      -Laia, reculls la roba del balcó?
      -No. No has dit a la mama que ho faries tu? Doncs..., apa, Mico-filós!
      Es dirigí, resignadament, cap al balcó. Despenjà la roba, mirà al cel i desitjà, amb totes les seves forces, que la seva germana es convertís en una mona peluda.
      Un cop enllestida la missió encomanada, entrà al menjador i tingué una gran sorpresa. L'esmentada sorpresa anava vestida com la Laia, estava asseguda al sofà, era peluda i s'havia menjat tota la pizza.
      - Mico-filoooós, vull dir,... Rogeeer! -digué la mona del sofà-. Mira què m'ha passat! Segurament tu hi tens molt a veure, oi?
      -Jo... només he desitjat que et convertissis en una mona, però..., com podia imaginar-me que...? -en Roger es quedà encallat, no sabia què més dir.
      -Segurament, has tingut el desig quan hi ha hagut la pluja d'estels i s'ha fet realitat.
      En Roger reconegué que la Laia tenia sempre respostes, malgrat fossin desgavellades. Tots dos restaren callats rumiant com solucionar la situació. No se'ls acudia cap idea brillant, fins que...
      -Tinc una idea! -cridà la mona..., la Laia, vaja-. Surt al balcó i, quan vegis un estel fugaç, demana el desig que em converteixi de nou en una noia.
      Novament ella havia trobat una resposta. En Roger decidí provar-ho. No podia perdre res, només podia guanyar un refredat. S'hi passà molta estona, al balcó. No podia deixar les coses així. Se sentia neguitós i culpable. L'estimava molt. No albirava cap estel fugaç ni res que se li assemblés. De sobte, en detectà un que venia per l'est i... Va, va! concentrem-nos!...
      En Roger es tombà amb els ulls clucs. No tenia valor per obrir-los... Però..., veié l'estimada germana de nou.
      -Vull ser sempre el teu Mico-filós preferit! -exclamà mentre s'abraçaven.
      Ara sí que la veia "mona"!

Tres persones m'ho havien dit i recomanat.

Joan no siguis mandrós... ja sabem que ets persona d'anar a dormir d'hora, però avui és una nit especial...hi ha pluja d'estrelles.

A l'arribar a casa vaig triar entre anar cap al llit i treure'm la corbata...encara que l'aprecio i utilitzo, i cercar una finestra per veure la pluja d'estrelles.

És una finestra singular. Veu i admira molt. Li parlo moltes vegades, Finestra gran i ample m'ofereix molt. Dia i Nit la meva finestra amb connecta amb l'espai.

Un espai ple de colors. Sobretot a la nit he descobert i valorat els colors de la nit. Entre ells el color cru. Un color que sembla demana companyia.

L'avís no em deia l'hora de la pluja d'estrelles. Tant era. Veure les estrelles ja és com una pluja de llum i energia.

Vaig prémer el mecanisme per fer córrer el vidre protector i poder admirar directament les estrelles i la seva pluja.

Òndia ! El mecanisme s'havia encallat.... Òndia ! això ha de funcionar... sempre ha funcionat.... Molts intents i res de res.

De cop i volta una estrella.... ja havia començat la pluja.... arribar a la meva finestra i desbloquejar... Màgicament la finestra s'obri.... i una pluja d'estrelles entrar, sense cap mena de permís, per la finestra.... i vaig notar la seva fricció lluminosa.

I ja no recordo res més.

Al cap i a la fi, una esperança

En Carles porta una vida trista i buida. Des que ho va deixar amb la Joana, fa dos anys, res no el motiva, i a la feina, abans un exemple feliç de vocació i entrega, ara no fa sinó posar un peu davant l'altre. La seva existència s'ha encallat en arenes movedisses, i s'enfonsa lentament dins la sorra color cru amb un irrefutable final angoixant de tedi. Per sort li queda en Pol, el seu fill estimat. Seu i de la Joana, és clar, però el cas és que ja no recorda els moments en què el van compartir i disfrutar. Sí, sap que van existir en un passat llunyà en la memòria, però ara en la seva relació no hi ha ningú més que ells dos. Si una cosa té clara, és que amb ell i per ell es manté viu.
En Carles es vesteix amb la millor americana que té, es posa l'única corbata que té, i va content cap a l'escola a complir la promesa. A l'entrada, mentre espera que en Pol surti, un gos mandrós mandreja la tarda i el mira amb cert menyspreu. En Carles se sent incòmode, estranyament confús. Aquell petaner l'inquieta i torba la mica de felicitat que respirava fa uns instants. Treu una cigarreta i l'encén, pensarós. I si queda decebut amb la sorpresa? I si la brutal pluja d'estrelles que a ell tant l'emociona i tants genials records li porta, a en Pol li sembla un ni fu ni fa i l'excursió a Cadaqués és un desastre, un frau a les enormes expectatives creades una semana enrere quan s'hi va comprometre pintant-li el fenomen com una cosa màgica i inigualable? I si hi ha núvols que desllueixen la nit i queda en un no res insuls i apagat? Aix, puto gos, per què segueix ullant-lo fixament?, remuga inquiet en Carles, canviant novament de peu.
Ja és l'hora i obren les portes d'accés al col.legi. En Carles s'ha decidit per un sobtat i eficaç canvi de plans: durà el fill a Port Aventura, sap quant ho desitja, el cap de setmana serà un èxit; i necessita que la cosa vagi de fàbula per demà seguir endavant. D'altra banda, en Pol segur que ni recorda de què li va parlar aquella tarda, o sigui que millor jugar sobre segur, accepta resolt però amb dura i trista resignació. Fa vint anys que sempre sempre ha anat ran de mar a veure la pluja de meteorits, és l'única tradició que manté intacta, una mena de símbol inequívoc de mínima esperança en l'enllà i en ell mateix alhora. Però una esperança, una sortida, al cap i a l fi.

****

Llavors, quan amb la campana i d'enmig d'un grup en Pol treu el cap i el veu, llença la cartera per l'aire, fa un salt de cangur embogit i aterra als seus braços.
-Pare, pare, saps? Avui m'han explicat allò de les llàgrimes! I vull veure-ho! Quan hi anem, quan hi anem? M'hi portaràs, oi, papa?

El carrer que duia fins els dipòsits de l'aigua era polsegós. La tarda queia lenta i les rialles juvenils s'estenien pel camí que pujava entre cases blanques, amb les portes obertes a un capvespre encara mandrós. Al costat dels portals hi havia cadires ocupades pels vilatans que descansaven, i la feien petar, d'una jornada de forta xafogor. També a l'estiu, durant l'agost, tenien feina a fer al poble, però el jovent no ho volia veure això, preferia el festeig.

El Llorenç estava encaterinat de la filla del ferreter, la Purificació.
Pujaven el carrer que duia a les runes del castell, just al costat dels dipòsits de l'aigua, un reguitzell de joves que reien i es donaven cops de colze i empentes. Jugaven a ser homes i dones, i encara eren lluny de ser adults. Tot just començaven a dur corbata, els nois, per anar a ofici dels diumenges.
Tot pujant el carrer, la Ció, que avui duia aquell vestit cru que tant li agradava a ell, feia coincidir els seus dits amb la mà del noi. Ho feia com si no volgués tocar-lo, com si una casualitat les hauria fet xocar. En ell li pujaven els colors a la cara cada volta que alguna de les amigues li observava la simultaneïtat de l'aürt mal simulat.
-Quan tornem del castell i després de sopar, quedem. T'esperaré en els gronxadors del riu sec, -va dir-li en un xiuxiueig.
-Vindré amb la Marta i el seu xicot, el Ramon, -li va contestar.
-Serem quatre doncs, a mitja nit.
I va sortir corrents, carrer avall, sentint en les temples el dolor de les rialles de les amigues. Quinze anys, i tant poques paraules d'amor, encara!
Ella les renyava, -deixeu-lo estar, és de ciutat, no té costum.

El Llorenç veia passar lentes les hores, semblava que el rellotge s'havia encallat. La seva mare el guaitava emmurriat com estava, observant el cel, ja de nit, aquella de la pluja d'estels.
-Fill, no siguis com aquests estels que veus passar, -la mare l'alliçonava amanyagant-lo. -Tingues sempre a mà allò que més t'estimis, o una part d'allò que vols tenir, i lluita perquè no marxi dels teus dits, i després mira els estels passar, amb la seguretat de la mà plena.
Ell li va somriure.

A mitja nit recordava les paraules de la seva mare, estirat en un banc del parc silenciós, amb el cos de la Ció sobre del seu, tots dos mirant el cel i ell amb les mans sota la brusa de la noia, mesurant la flexible textura d'aquells pits joves.
-En diuen les llàgrimes de Sant Llorenç d'aquesta nit d'estels fugissers, -comentava la noia.
-Si puc viure sempre com ara, tenint-te a les meves mans, mai fugiré del teu costat.
-Has vist? Aquest sí, que era gros.
-M'has escoltat?
Ella va girar el seu cos, ara estaven pit contra pit, el va fer callar amb una besada tendra i llarga. Llarga besada, com el recorregut d'un estel fugaç, una nit d'agost.

En Chandra somnia pels carrers de Mumbai. Des dels sis anys que vagareja per ells i busca la benevolença dels turistes que, de tant en tant, deixen caure's fortuïtament i ell aprofita l'ocasió per demanar unes monedes amb quatre paraules maldestres en un anglès que ha après d'oïda. No en calen més per entendrir els seus cors. Avui, però, el dia ha deixat unes rupies extres, que guardarà a l'amagatall de les llambordes, al costat del desguàs de la claveguera.

Se sent mandrós en escoltar la cridòria de la resta de nens del carrer. S'apropen, al capvespre, fins on es troba ell i escolten les seves històries, que no alimenten l'estómac però els entretenen. Ja és un personatge conegut entre la quitxalla, un dels més grans dels nens d'aquella zona. Mentre parava la mà, ha imaginat la seva pròpia història com si hagués nascut en una família brahman o no haver estat repudiat per la família. Ha imaginat que podia sentir l'escalfor d'una llar i la tendresa d'uns pares plens d'amor. Però el carrer és fred i dur, fins i tot en les nits d'estiu.

Ha imaginat que creix i troba una bona feina en un despatx d'aquells que pot veure en escoltar els rumors dels pidolaires que arriben de la part rica de la ciutat. Es veu vestit amb un pantaló i una americana a joc, una camisa de color cru o crema (en aquest punt del relat sap que es quedarà encallat perquè no sap la diferència entre els dos colors) i corrent cap a l'autobús que el dugui a la feina. Ser útil i productiu, no perdre els dies de la seva vida en aquests carrers i esperar la bona sort, que costa tant de trobar...

La cridòria cessa perquè els nens ja són al seu voltant, en rotllana, com els agrada seure per escoltar els contes d'en Chandra. Avui, però, la nit sembla calmada i demana uns minuts abans de començar la seva història: aprofita el silenci expectant i para esment en els xiuxiueigs dels nens més propers a ell. Parlen en veu baixa entre ells, sobre les creences d'alguns turistes i sobre uns estels que travessen el cel en certes nits, que els han dit que aquell que en veu un pot demanar un desig perquè se li concedeix.

La conversa ja és confusa dins del cap d'en Chandra quan els nens han arribat a la part dels estels que atorguen desigs i se li oblida la munió de canalla que espera la seva narració, i també li marxa del cap aquell somni que ha tingut despert mentre parava la mà en els carrers de la barriada que sovinteja. En Chandra se sent més mandrós encara perquè sap que mai no podrà tenir allò que desitja. Cap estel passarà pel seu davant i podran copsar-lo els seus ulls, que són cecs des que va néixer.

En Chandra segueix somniant i explicant històries pels carrers de Mumbai...



d.