Detall intervenció

REPTE 280. I després dels anissos, què?

Intervenció de: Nubada | 11-10-2007


"... i foren feliços i menjaren anissos". Així acaben molts dels contes infantils amb final feliç, especialment els de casaments de prínceps i princeses. Amb aquest repte us proposo que us pregunteu: i després dels anissos, què?

Com va continuar la vida de la Blancaneus, la Ventafocs o la Bella Dorment després de casar-se amb el príncep? I la de la princesa del pèsol? I aquella que va fer un petó a una granota i s'hi va acabar casant... en què deu pensar cada cop que besa el seu marit? També es pot aplicar a pel·lícules: què deuen fer, avui, la Pretty Woman i el seu adinerat client?

Imagineu-vos contes, pel·lícules o novel·les com si el final feliç fos el començament de la història, i continueu-la vosaltres mateixos.

Tema: I després dels anissos, què?
Extensió: màxim 350 paraules
Paraules clau: mirall, nina, rovelló i esfilagarsar
Termini: dilluns a les 15 h.

Menjaren anissos i... foren feliços?


Respostes

  • RE: REPTE 280.
    ixnuir | 11/10/2007 a les 23:03

    eis! m'ha agradat la proposta! és una bona idea, en serio, vai a veure que se m'acudeix...
    no he participat mai en cap repte però el teu m'ha fet gràcia per iniciar-me.
    apa, bona nit...
  • RE: REPTE 280. Davant el mirall
    rnbonet | 12/10/2007 a les 21:50

    DAVANT EL MIRALL


    Deu anys! I d'ells, més de vuit i mig perduts. Perduts, no, si cal fer esment a la utilització cuidada dels adjectius; més bé, llavors, tirats a la merda del primer contenidor de sota el piset, mà dreta, prop la cantonada, què és el pitjor!
    Abans, just després de noces, em deia "Seràs la meua princesa del pèsol, la meua Ventafocs cendrellosa canviada…" Que seria la nina dels teus ulls...
    I de ventafocs sí; mig dia a la cuina aquella de carbó, entre esmorzars, dinars i sopars. I fer els llits, i agranar casa, i fer l'escurada, i rentar, i planxar… i fer bona cara! I de pèsols, també! Darrerament, quan t'has quedat a l'atur i me'ls feies a tothora per dinar i sopar. De pot, naturalment! "Que la situació està per estalviar… i no saps ben bé com enganxen les novel·les de la tele!", deies com disculpa quasi remugada d'última hora.
    O potser t'ho creies i tot, amb eixe esperit tan flonjo. Excusa que jo m'empassava entre cames, com així ho feia abans, per desitjar el fill ansiat, aquell aparell, més verdura que carn. Sí, sí! Flonjo com ...Que l'instrument aquell teu que jo tocava semblava més de l'horta que de la muntanya.. Més clar: com una olla amb nap, i xirivia o penca, sí! No amb xoriç, ni pernil, ni botifarra.. .Desllavassat, escàs; amb gust a poc. Esfilagarsat com un drap molt usat, vell i brut, que ha torcat sovint brutors extremes. En definitiva, que torcava poc. Així t'ho dic, al sa i al pla
    I no és per mi; tu ho saps. T'he consentit moltes coses; massa. Ara, després d'ahir, que utilitzares com pretext -un altre, la darrera excusa!- anar a caçar rovellons i marxares al xaletet de la Montse i us pillà acaramel·lats els detectiu que vaig contractar per seguir-te, et confirme que s'ha acabat. Davant el mirall ho dic, i en veu ben alta. Sense embuts ni romanços: " Ja n'estic farta; s'ha acabat!"


    ***********
    Potser massa llocs comuns,...però què li farem!!!
  • Fugiu de les ventafocs
    qwark | 14/10/2007 a les 22:17

    Els metges li havien restringit la papiroflèxia a mitja hora diària. Ara tothom es coneixia de memòria el ritual. Doblegava el paper fins que emergia la figura d'un vaixell. Després caminava fins a l'estany i el deixava surar i moure's segons el caprici dels vents. Finalment, el vaixell s'enfonsava; com tots els altres, com els seus somnis, com la seva vida. El destí recurrent de l'Edward Lewis és un vaixell que s'enfonsa cada dia.

    Tots recordareu la seva romàntica història amb la prostituta que li canvià la vida. Ella li obrí el cor i li feu veure que no volia jugar al Monopoly sinó a construir naus. I llavors van menjar perdius durant uns mesos. Però tots els personatges del Richard Gere tenen un destí indefugible: enamorar-se d'ells mateixos. Aquest fat actua com el miceli: resta ocult sota terra durant molt de temps però quan arriben les condicions adequades fa que brollin els rovellons per tot el bosc.

    L'Edward passava cada cop més hores davant del mirall, assajant la seva mirada seductora, el seu somriure d'irresistible bon jan. La Vivian n'acabà farta. Es sentia com una nina: inflable al llit, de porcellana (decorativa) als actes socials. "Em dedicava tan poca atenció que vaig obtenir el divorci i els seus diners sense que ell pràcticament ni se n'adonés" justificà la Vivian.

    La seva vida s'esfilagarsava irreversiblement. Després del divorci, un holding japonès va plantejar una OPA hostil per la seva naviliera i la va vendre per parts. L'Edward va entrar en una secta budista on li van robar l'únic que li quedava: el jo. Després de dos anys de batalla legal, la Vivian, més enamorada de la seva pròpia popularitat que del seu ex, aconseguí treure'l de la secta i internar-lo en un centre de salut mental.

    On cada dia s'enfonsa un vaixell.


    Moralitat de la història: Fugiu de les prostitutes, del sexe en general i del budisme. Caseu-vos amb algú de la vostra classe social.

    (Extret de Darwin era un mico i altres contes educatius per a cristians renascuts.)
  • Miss Chatelaine
    gypsy | 14/10/2007 a les 22:44

    Ens vam casar, m'agradaves. Han passat quinze anys, tenim dues nines encantadores, bones estudiants i que saben estar allà on van. Quan mirem el mirall de la nostra vida en comú, que hem anat construint amb el pas del temps, ens enorgullim de la nostra descendència, com tots els pares suposo.
    Em vaig casar amb tu enamorada, sobretot em trasbalsaven dues coses, la teva intel·ligència natural i la teva sexualitat potent i controlada, tan diferent de la meva, desbocada i estranya.
    No sé ben bé quan vaig esdevenir Miss Chatelaine, diria que ja portàvem junts cinc o sis anys; de tant en tant, necessitava experimentar la meva sexualitat amb dones.
    Vaig tenir por de dir-t'ho, por d'esbiaixar el nostre amor perfecte, d'esfilagarsar el mantell compacte on vam cloure el nostre particular pacte d'amor. Primer et va sobtar, suposo que et costava d'entendre; després, com ets un home intel·ligent i tot ho filtres per l'embut del raciocini, ho vas copsar atesa la meva manera de ser, com dius tu.

    Continuo boja per tu, amb el temps has guanyat, com els vins. El teu interior em destorba, aquest cervell hiperactiu àvid de coneixements i cultura. Enriqueixes la meva vida i no saps de quina manera, de vegades em sento com un vampir que et xucla tot l'esperit magne que posseeixes. Les converses amb tu mai no són avorrides, t'interessa el món i el què hi passa. I m'ho expliques amb entusiasme, com si per dins et travessés una força elèctrica inesgotable.
    El sexe, plaent com sempre, no hem perdut res, en aquest sentit.

    Alguns diumenges anem a caçar rovellons amb la meva mare i les nenes, a mi no m'agrada, però gaudeixo mirant-vos enriallats. I aprofito
    per pensar en el que fins ara ha estat la meva vida. Miro enrere i somric.









  • sense anissos.
    shrek | 15/10/2007 a les 00:09

    -...i es van casar, foren feliços i menjaren anissos.
    Satisfet, l'avi tancà el llibre, es va treure les ulleres de llegir i es mirà a en Joanet. Des de feia algun temps, havia aconseguit que deixés de jugar a la videocònsola una estona a canvi d'un conte. Aquelles maquinotes només feien que menjar-se el cervell de la canalla com si fossin rovellons..
    -Què, t'ha agradat?
    -Si...
    Però aquell era un "sí" sense massa convicció. En Joanet continuà amb els ulls fixos en el seu avi, com si esperés que el conte continués:
    -I llavors què va passar?
    -Què vols dir?
    -Què va passar després que es casessin?
    -No ho sé això, el conte només diu que van ser feliços.
    -Per sempre?
    -Sí... suposo que sí.
    Després d'un silenci breu, en Joanet digué:
    -I van tenir un fill?
    -Bé...m'imagino que sí. Si una parella s'estima, el més normal és que tinguin un fill.
    Amb els ulls humits, i amb un fil de veu, en Joanet preguntà
    -I sempre van viure junts? cuidant del seu fill?
    Finalment l'avi va entendre de què anava la cosa; la seva filla s'havia separar uns sis mesos enrere. I des de feia un parell de setmanes sortia cada nit amb aquell viatjant de nines. Per això ell era l'encarregat de fer-li fer els deures, posar-li el pijama i dur-lo al llit. I ara què coi li contestava? Com se li explica a un nen de cinc anys que els finals feliços gairebé mai existeixen.
    - Avi, potser un dia, el pare i la mare també seran prínceps, i tornarem a viure junts, i menjarem anissos, eh?
    A l'avi se li feu un nus a la gola. Es veia en les ninetes d'en Joanet, com si fossin miralls, esperant una resposta. Però no se n'hi acudia cap de satisfactòria. Per dissimular, s'abocà al comandament de la Play i digué:
    - Va, ensenya'm com s'hi juga!
    I mentre, amb l'ànima esfilagarsada, manipulava els botons de manera maldestra, una llàgrima li lliscà galta avall.

  • El final d'un llarg silenci
    manel | 15/10/2007 a les 09:21

    L'Ilsa va fer una ullada al correu. Acabava d'esmorzar i no tenia pressa, s'havia agafat el matí lliure després d'allargar la nit anterior per enllestir la feina.
    Va somriure quan, d'entre les poques cartes, en va descobrir una del seu fill, però tot seguit en va aparèixer una altra que la va intrigar. No tenia remitent i anava dirigida a ella personalment. Un tremolor la va recórrer quan va poder distingir el mata-segells: Venia del Marroc.

    A l'altra banda del menjador, Viktor, el seu home, s'estava arreglant la corbata davant del mirall, dubtant d'aquell color confús de rovelló. Pocs anys enrere havia encapçalat el grup de polítics que va engegar un projecte unitari a Europa. La comunitat econòmica sorgida encara era molt tendre, hi havia molta feina per fer i avui tenia un parell de reunions importants.
    -Alguna carta per mi?- li va preguntar.
    Instintivament, L'Ilsa en va amagar una sota el tovalló.
    -Res urgent, només una del nano des de la universitat.
    -Faig tard, ja la llegiré quan torni, segur que ens explica les històries de sempre - es va acostar per fer-li un petó abans de sortir disparat.

    El silenci va omplir l'habitació. L'Ilsa s'esfilagarsava inconscientment el vestit mentre la ment li retrocedia fins al París ocupat pels alemanys. Va recuperar la carta culpable d'aquella excitació, i es va dirigir cap el sofà. Un cop asseguda es va encarar amb la nina de porcellana que dominava la tauleta del davant. Li havia regalat en Viktor pel seu darrer aniversari. La va observar durant uns breus segons, però l'anhel la dominava, i sense més preàmbuls va agafar l'obrecartes del pot atapeït de bolígrafs que reposava ben a prop.
    El soroll del paper esquinçant-se va donar el punt de suspens. Amb exagerada lentitud va desplegar el full, però els ulls, víctimes del neguit, es van apressar cap a la firma. Les sospites es van confirmar, després de gairebé vint anys sense saber-ne ben res, el cor va obligar-li a pronunciar aquell nom amb veu alta: Rick Blaine.
    I va començar a llegir: "Casablanca, 12 de febrer del 1961. Estimada Ilsa, ..."


  • Un joc de porquets
    mjesus | 15/10/2007 a les 14:27

    Recordeu el conte dels tres porquets i el llop? Recordeu com corria el llop amb la cua entre cames, cremat i avergonyit? El veieu? Però el que no sabeu és el que deia entre dents, millor dit, entre ullals: "Un dia us ho tornaré amb escreix", mentre desapareixia dins la foscor dels boscos.

    El porquet Jorge, li va dir a la mare porqueta que volien córrer món, i ella amb posat trist, els va dir que no badessin que el llop ferotge sempre era a l'aguait. En Jorge, el garrí més vellet, va construir una granja molt segura a Mèrika amb grans gratacels que el feien sentir-se indestructible i poderós. En Toni el porquet mitjà li agradaven les cases de camp, més baixetes d'estil colonial i amb miralls, vivia a Glanterra feliç i confiat. En Pepet, matusser i escarransit, sempre seguia als seus germanets com el pollet a la gallina. Vivia a Gespania, feia i desfeia al seu gust escampant confusió.

    D'aquella feta amb el llop, els tres porquets es van tornar més entremaliats, provocant conflictes arreu del món: saltironaven i jugaven amb la merda que escampaven i ningú era capaç d'impedir les seves malifetes. Tenien a tota la població de garrins d'ultramar ben acoquinada!

    Si reprenem el fil que hem esfilagarsat d'aquesta història, trobarem a en Bin, el llop. Recordeu el que va dir? Doncs, tal dit, tal fet! Replegant forces durant anys, va planejar la manera de destruir les granges dels tres porquets. Va crear un exercit de seguidors, que va escampar allà on eren els garrins. Sempre observant en silenci, com ho faria una nina en un prestatge, es va adonar que era la cort d'en Jorge, la que coïa el rovelló més preuat. I així va ser com, sense previ avís, d'una revolada li'n va destruir les torres més altes. Els garrinets ploraven desconsolats, no havien tingut en compte les paraules de la seva mare i el llop els havia agafat per sorpresa.
    Ara ells s'hi havien de tornar, el joc no havia acabat… però això és una altra història molt llarga que explicaré en una altra ocasió.

  • Segur que no em trencaràs el somni?
    bronze | 15/10/2007 a les 14:52

    El meu repte parteix de la pel·lícula "L'apartament", del qual, per a qui no la conegui, en deixo unes dades:

    L'apartament
    (The Apartment)
    Gènere: Comèdia.
    País: EE.UU.
    Any: 1960
    Director: Billy Wilder.
    Guió: Billy Wilder i A.L. Diamond.
    Repartiment: Jack Lemmon, Shirley MacLaine, Fred MacMurray.

    Un en recordeu?
    ------------------------------------------------

    -Ai, cuco, que em fas pessigolles… I se m'ha adormit la cama…
    -Perdona, reina! Així estàs millor?
    -Sí, uf... Espera... deixa un moment que m'estiri... oh, quin descans...
    -És que m'agraden tant les teves pigues... Sempre estaria a sobre teu.
    -Senyor Buxter! Aquesta no és la manera de parlar del futur gran directiu de Hensel&Hensel! Més seriositat, sisplau!
    -Però, reina, si per això encara falta molt. Encara sóc només un simple oficinista...
    -Ai, no diguis això! No m'agrada la paraula "oficinista". Sona tan vulgar! Com si diguessis: sóc un "no ningú".
    -Però només fa tres mesos que treballo a Hensel&Hensel... I jo l'únic que vull és estimar-te. Que no t'agrada, la nostra vida?
    -I és clar que sí, cuco... però jo vull canviar els mobles de l'apartament... i, a més, vull que em portis a sopar a l'Imperial...
    -Però si ja anem fent...
    -Però jo no vull "anar fent", sinó sortir d'una vegada de la mediocritat. I a més, aquest barri és vulgar...
    -Però, reina... jo tinc els meus amics aquí... I ara que ens hem casat, em sembla el millor barri del món...
    -Sí... però a mi m'agradaria viure a Jellowsin, amb aquelles mansions...
    -Però si som tan feliços aquí, nina... A més, a mi m'agradaria entrar a treballar a correus, per tenir les tardes lliures...
    -Que no dius que m'estimes?
    -Però si ets la meva vida!
    -Doncs vull que tinguis un càrrec molt important a Hensel&Hensel.
    -Nena, jo cada matí, davant del mirall, ja m'ho dic a mi mateix. Però em costa de veure-m'hi, la veritat...
    -I ara! Ja veuràs quina vida portarem. I serem l'enveja dels teus amics, tan ordinaris, i de les seves dones, que es veu clarament que no se'n sortiran mai...
    -Ai, reina... és que ets el meu rovelló... rovellonet petit...
    -M'ho promets?
    -Sí, nena... el que tu vulguis, ai, deixa'm...
    -Segur que no em trencaràs el somni?
    -Senyoreta Kubelik, ni li trencaré... ni li esmicolaré... ni li esfilagarsaré... i juro solemnement que cada dissabte la portaré a sopar a l'Imperial.
    -Hahahahaha, ets un sol. Així, ja et pots tornar a posar sobre meu.





Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: