Reposta reivindico

I fins i tot puc arribar a estar d'acord amb tu en el fet que hi ha gent que deu tenir pocs problemes a la vida com per a autoproclamar-se puristes de l'ús ortodox d'una web. En aquest sentit diria que no en fessis cas, que el mateix dret que tens tu a penjar, com a relat, un anunci, el té ell, o ella, de criticar-t'ho.
Ara, però, et vull agrair també que hagis posat aquest post com a resposta a la proposta de repte, perquè d'aquesta manera contribueixes a que es vegi millor el post del repte, que últimament té poca participació, i així em fas una publicitat gratuïta que em va molt bé.
Gràcies!

Octubre/62

Sóc en Harold, avui em començo a escriure, sóc conscient del món terrorífic on m'han abocat. La mare és malalta, s'apaivaga devorada pel càncer de pulmó i jo només m'ho puc mirar. He après a mirar atentament.

Octubre/65

Primer dia d'universitat. Seré metge.
He vist tota aquesta fauna de nens de casa bona i de nines artificials emetent rialles frívoles.
Però, entre la multitud l'he intuïda, sembla diferent, m'ha captivat - Primrose Oxtoby- . M'hi casaré.

Març /74

Veig el cel a Lancashire, i m'adono que és tant o més espectacular el fenomen de la mort com el del naixement. Bé, la mort té quelcom millor, aquell deixar-se anar, l'instant quan ja saps que s'ha acabat, no he vist res més sublim. La millor poesia es construeix en l'instant del traspàs, aquella mirada inefable, incopsable, la manera com s'afluixen els músculs i els sentits, d'una bellesa inaudita, tan sols digne del silenci més absolut.

Gener/77

Esmorzar a casa amb la Pimrose i els nens. Tinc una família encantadora, la Pim em doblega la voluntat. Vull que sigui feliç.

M'espera un dia atrafegat, He decidit matar a la Shelley March, una eufòria incontrolable em devora, les hores esdevenen lentes. Vull els seus ulls estràbics fitant-me, innocents. La mort, la dolça mort sóc jo. Cap plaer material és superior a veure com un hom llangueix, trist i sol mentre algú altre se'l mira com un fenomen primordial i bàsic, com les marees i els vendavals naturals. I no res més que això. Sóc només un artista al servei del seu art, veig la poesia intrínseca que duu la mort incrustada al damunt. Ningú no ho entendria omplint la seva vida d'estupideses i banalitats supèrflues.

Juny/92

La consulta a Hyde rutlla d'allò més bé.
Ara disposo de tot el temps i dels mitjans per cercar en l'acabament allò que no es pot trobar durant el devenir quotidià.
Avui he injectat a en Paul Russell, encara prou jove, però superb i antipàtic. Cap mort és igual, com cap ésser humà tampoc és igual. Hi han infinits registres i matisos alhora de desaparèixer i ser pols d'una carn ja rosegada per l'oblit dels amics i dels familiars. Ningú mai no retroba a ningú.

Setembre/98

La policia sospita. Els col·legues metges, aquells que haurien d'entendre més que ningú altre que no he fet cap mal, m'han traït i denunciat. Púrria. Què sabran ells de l'art de viure i de morir?

Juliol/00

Cadena perpètua. Inútils, desferres humanes em condemnen, s'afoguen en la ignorància més primitiva, no són prou evolucionats.
No veuré a la Pimrose tallant les males herbes del jardí, aquelles tardes quan el Sol ja se'n va i el cel és roig com de sang que raja i deixa pas al negre de la nit que s'atansa com una dalla.

Gener/04

És hora de marxar. Vull que la Pim no passi pena en la seva vellesa, que pugui cobrar el màxim de la pensió. He decidit penjar-me en aquesta cel·la infesta on no paga la pena seguir vivint.
M'ofego i aquest deliri de la mort viscut en primera persona, encara és quelcom més profund i salvatge del que podia imaginar.

"A les teves portes vinc, Mort" (Walter Whitman).


Harold Shipman

Octubre/62

Sóc en Harold, avui em començo a escriure, sóc conscient del món terrorífic on m'han abocat. La mare és malalta, s'apaivaga devorada pel càncer de pulmó i jo només m'ho puc mirar. He après a mirar atentament.

Octubre/65

Primer dia d'universitat. Seré metge.
He vist tota aquesta fauna de nens de casa bona i de nines artificials emetent rialles frívoles.
Però, entre la multitud l'he intuïda, sembla diferent, m'ha captivat - Primrose Oxtoby- . M'hi casaré.

Març /74

Veig el cel a Lancashire, i m'adono que és tant o més espectacular el fenomen de la mort com el del naixement. Bé, la mort té quelcom millor, aquell deixar-se anar, l'instant quan ja saps que s'ha acabat, no he vist res més sublim. La millor poesia es construeix en l'instant del traspàs, aquella mirada inefable, incopsable, la manera com s'afluixen els músculs i els sentits, d'una bellesa inaudita, tan sols digne del silenci més absolut.

Gener/77

Esmorzar a casa amb la Pimrose i els nens. Tinc una família encantadora, la Pim em doblega la voluntat. Vull que sigui feliç.

M'espera un dia atrafegat, He decidit matar a la Shelley March, una eufòria incontrolable em devora, les hores esdevenen lentes. Vull els seus ulls estràbics fitant-me, innocents. La mort, la dolça mort sóc jo. Cap plaer material és superior a veure com un hom llangueix, trist i sol mentre algú altre se'l mira com un fenomen primordial i bàsic, com les marees i els vendavals naturals. I no res més que això. Sóc només un artista al servei del seu art, veig la poesia intrínseca que duu la mort incrustada al damunt. Ningú no ho entendria omplint la seva vida d'estupideses i banalitats supèrflues.

Juny/92

La consulta a Hyde rutlla d'allò més bé.
Ara disposo de tot el temps i dels mitjans per cercar en l'acabament allò que no es pot trobar durant el devenir quotidià.
Avui he injectat a en Paul Russell, encara prou jove, però superb i antipàtic. Cap mort és igual, com cap ésser humà tampoc és igual. Hi han infinits registres i matisos alhora de desaparèixer i ser pols d'una carn ja rosegada per l'oblit dels amics i dels familiars. Ningú mai no retroba a ningú.

Setembre/98

La policia sospita. Els col·legues metges, aquells que haurien d'entendre més que ningú altre que no he fet cap mal, m'han traït i denunciat. Púrria. Què sabran ells de l'art de viure i de morir?

Juliol/00

Cadena perpètua. Inútils, desferres humanes em condemnen, s'afoguen en la ignorància més primitiva, no són prou evolucionats.
No veuré a la Pimrose tallant les males herbes del jardí, aquelles tardes quan el Sol ja se'n va i el cel és roig com de sang que raja i deixa pas al negre de la nit que s'atansa com una dalla.

Gener/04

És hora de marxar. Vull que la Pim no passi pena en la seva vellesa, que pugui cobrar el màxim de la pensió. He decidit penjar-me en aquesta cel·la infesta on no paga la pena seguir vivint.
M'ofego i aquest deliri de la mort viscut en primera persona, encara és quelcom més profund i salvatge del que podia imaginar.

"A les teves portes vinc, Mort" (Walter Whitman).


Harold Shipman