Repetint patró

"Subjugat per la seva sensualitat, al noi del Gabinet d’Estudis li queia la baba per la cap, la clàssica filla de la petita burgesia barcelonesa, avesada a vendre la seva persona, a imposar-se mitjançant delicats protocols verbals i no verbals, perfeccionats durant centúries a la capital catalana a fi d'afermar el poder personal; una acumulació de gestos, entonacions, paraules, roba, actituds, procediments, tots ells, en els quals era mestra i que la convertien en una desitjable, adorable, elegant, estilitzada, llunyana deessa, encarnada en una, en aparença, fràgil bellesa de somriure segur, atraient i un xic pervers.

L’informe" que duia sota el braç aquell vespre no era, ni molt menys un exemple de solidesa, podia ser contradit en diversos extrems, tenia punts febles, prou clars, sens dubte, per l'esmolada intel·ligència de la cap, que podia qüestionar amb el seu llenguatge estudiat, melós però punyent sempre.

Aleshores, es va produir un fer casual mentre esperava la trucada convocant-a aquella reunió d’urgència fora ja de l’horari de treball: s’havia aixecat neguitós i en la paperera d’una taula propera va veure que en sobresortia una peça de llenceria femenina amb blondes, brodats i encaixos de bona qualitat. "



En Cumbert va quedar extasiat per la troballa d'aquell text escrit pel seu pare feia uns vint anys. Era un paper de llibreta de quadres, amb la lletra del progenitor mort de la grip sarcasticoidiaidia, que no tenia remei perquè mai havia estat estudiada. Li va venir al cap el film 'Els ponts de Madison'. Es va comparar als fills de la protagonista difunta que accedien, mercès a uns escrits reservats, a un tram desconegut i íntim de la seva mare. No, en Cumbert 'passava' de semblar un personatge de novel·la. No buscaria res més. Va llençar el paper a la llar de foc, que va consumir-lo amb avidesa.

Blondes!

Aquell mot sí que li va quedar. Si el tenia ell mateix incrustat en un calaix del cervell que es resistia a obrir: el record feia mal.

Blondes!
Blondes!

Se li repetia. Quant més hi lluitava, pitjor. La punyeteria del desig.

-Vinc amb el cinc?

La veu d'ella, enriolada. Aquell encontre concret en què ella feu cinc passis amb aquells 'modelets' incitants. Com en sabia, de posar-lo, quina meravellosa fèmina!

"una acumulació de gestos, entonacions, paraules, roba, actituds, procediments, tots ells, en els quals era mestra i que la convertien en una desitjable, adorable, elegant, estilitzada, llunyana deessa".


I aquell fragment.

Va començar a creure que hi ha patrons que es repeteixen. El seu, com va endevinar el del seu pare, havia estat enamorar-se d'una dona segura, sensual i passional que l'havia fet embogir. En Cumbert va recordar un temps en què el l'home es mostrava neguitós o immers en un núvol propi que ell, sent adolescent i anant més a la seva, no havia tingut massa en compte.
Ell, al seu torn, havia caigut en la màgia de llum -i d'ombres- d'un mateix tipus de dona.

Blondes!

Amb la veu ben forta. Corregué al pis de dalt i obrí un calaix d'un moble oblidat per la seva muller que havia pertangut a una àvia morta de la grip sindiosincriasiàfica, que no tenia remei perquè mai havia estat estudiada. Allà dins les guardava.

Les anà estirant i mirant, una per una. Blondes delicades, blondes cridaneres, blondes gastades, blondes ardents... tota una col·lecció, descosides de les peces excitaires i encargolades fent troca. Cada vegada ho havia fet així, perdudament eròtico-enjogassat.

Feia set anys. Merda, quan en feia tres o quatre ho havia gairebé aconseguit oblidar, si més no en el dia a dia. Perdre la rutina d'un pensament instantani era molt, restava sofriment, aprimava la pèrdua.

En Cumbert hauria de tornar a començar des de zero, aquell esborrar la 'jefa' i deessa que l'havia esgotat físicament i anímica, que mai no en tenia prou. Com havia passat al seu pare, la certesa apuntava.

Llavors sabé que, com ell, havia concentrat tota l'energia per tal que ella morís i així alliberar-se'n...i que, de ben segur, ho hauria aconseguit.

La ment s'eixampla i fa que passin coses si el cos i ella mateixa demanen ajuda a ella mateixa. Tots dos van usar aquella facultat... per més que els escurçaria la vida: hi ha esforços i esforços.




Mena (tot i que hauria de ser de la Tanganika, ;)