Recurrències (o Sedífera)

S'anava endormiscant, extenuada, mentre somreia agradablement, la Loongkoonan. Darrere d'ella, en una paret d'un sèpia clar, la seva darrera creació, acabada de penjar al costat de les altres, seguia mostrant tota la seva força. La dona negra, de cent tres anys, escanyolida i encongida en una cadira de rodes, no perdia aquell somrís. El fotògraf copsà la bellesa en la figura i en l'obra i se sentí inexorablement traslladat a un món de somni, on imatges d'un cromatisme ancestral l'omplien d'energia sana i guaridora. Sí, la Loongkoonan era una bruixa artista i en alguna altra vida s'havien estimat.

Cada quadre, esquitxat de tons virolats sàviament, intuïtivament combinats amb formes giragonsaires o mandàliques, restituïa un record, el tornava vividíssim, però amb excessiva celeritat: només en podia copsar una intensa emoció que li feia tremolar cada cèl·lula.

L'anciana, amb la vista borrosa, assentí quan ell la mirà amb posat interrogatiu-confirmatiu.

Jeff acostà amorosament un coixí a la dona gran abans que li pengés el cap i li féu recolzar. Els ulls, dominats per Morfeu, empetitiren. I els cabells blancs, que endevinava d'una flonjor meravellosament estranya, es movien lleugerament amb copets d'aire que impedien sentir tanta xafogor en aquells dies de canícula.

Abans de cloure les parpelles, la Loongkoonan va murmurar:

-Com una catenària.

El periodista de cultura peculiar les entengué perfectament.

-Sí: com una catenària.

El van impactar. L'ànima va sotsobrar I Jeff va haver d'asseure's a terra, contra un moble de fusta fosca que no tenia corc perquè tenia un caràcter. La respiració se li va assossegar i va reviure tots els trams que havia compartit amb aquella persona feia tant i no feia molt. Havien viscut just davant la via del tren, en una casa estreta i humida, amb un pati ple de tortugues pigallades que atipaven amb poma reineta i fulles d'escarola i que mai van deixar escapar: no moririen esclafades per cap comboi (ésser lent i traspàs ràpid eren de mal averany). En passaven cada ics y-grega temps. Mai, ni ell ni ella, es van avesar al sovintejarie so trepidant de la presència de la cuca de ferro que feia trontollar l'habitacle. Contemplaven, des d'una finestra ridícula i pseudomedieval, la línea de la catenària i feien com si la reseguissin amb un dit índex. Aquella estesa de cables, invariablement, formava part del cada dia. Ella la copià en una tira de fulls enganxats uns amb els altres per tenir més llargària i hi traçà la ratlla contínua. De tant en tant hi dibuixava una pinça d'estendre la roba amb una anotació important d'algun fet que compartien i que els enriolava, afligia, il·luminava (cada sentiment tenia un color). Quan el paper s'esgotava, en feia una altra tirallonga. Així tota una existència. Les closques de les tortuges, a vegades, picaven unes contra les altres: avisaven que tot fina.

L'home de quaranta-cinc anys perdé aquell somieig. La Loongkoonan seguia dormint: una admirable dona que als noranta anys havia començat a pintar, un recurs per tal d'entretenir-la a la residència. Qui havia de dir que el seu talentós potencial apareixeria a aquelles alçades! Els treballadors dels centre se'n feien creus. Amb nervi i paciència, ella plasmava tot l'amor dels seus i pels seus ancestres. Ella que havia recorregut la seva Austràlia a peu sense estar atenta dels rellotges. S'amarava. La vida l'havia feta treballar feixugues hores, havia parit una extensa prole, havia passat malures, havia vist desgràcies, abusos... havia aguantat.


S'aixecà, s'acostà a la dona i la besà en el present, en el passat, en el somni i en la realitat.

Després marxà. Havia d'escriure la notícia.





Mena

Quan m'abandone en braços del fill d'Hipnos i de Pasitea no acostume a deixar-me influenciar per cap dels dos progenitors del déu.. Dorm i punt. A rabiar. Com un soc. D'una tirada. O dues, si m'aixeque a meitat nit per pixar, que en aquesta edat la bufeta no aguanta la pressió de la pròstata, cada vegada més voluminosa. I em sembla que no somie i, si ho faig, no recorde mai aquelles aventures neuronals i possiblement neuròtiques.

“...l'aigua brilla i explota amb una pluja de foc m'ompli els ulls oberts de bat a bat llum i ombra llum i ombra m'ofegue entre bombolles que ixen per la boca i m'entren pel nas i les orelles...una imatge borrosa reflectida en un espill...no és...sí l'ull d'un dofí que m'empeny cap la superfície respire fort i li veig les dentetes a tires, a cada costat de la boca entreoberta pronuncia uns sons aguts com de comiat fa una ganyota i em pica l'ullet i desapareix fent 'plop' com una bombolla de sabó ben gran a l'aigua tenyida del blavet que utilitzaven abans les dones per blanquejar els llençols abans m'ha assenyalat una barca...

Respire profundament. M'hi fixe, ja més tranquil. La barqueta, bolcada, encara sura. Encamellat, una a babord, l'altra a estribord, Dalí mirant amb uns prismàtics japonesos comprats a Andorra. Arribe a copsar, molt a prop, una casa blanca vora mar. Al terrat, un hortet casolà: bajoques, cols, tomaques... Gala s'agatxa i s'alça. Va collint naps -ara ho veig més clar- mentre s'ho fa amb el Breton. Entenc, fins i trot, fragments del que diuen: “Aquest com el de Max; aquest com...” “à la pointe de tes cils...” “..i aquest, mitjanceret com el d'Éluard...” “...sorti de la malle entre'ouverte des âges, derrière toi...” “...així, més!!!” “..et plus bas...qui s'ouvrent...” “i el menudet, semblant al de...”
“...ara, amb força, que ja...! ai, quin nap!!!”

No puc cridar. Li faig senyals de socors al Salvador, que no em veu, abstret en la contemplació de l'escena. Pense quins quadre pintarà, al•lusiu al tema. No aguante més. Deixe de fer esforços per sostenir-me a l'aigua. M'enfonse...”

I és aleshores quan em desperte.
Potser abans, al principi, he dit massa aviat 'mai'. Perquè hi ha un somni que recorde perfectament, per repetitiu. És aquest que us he explicat.

El dia calorós dins el calabós ombrívol no salvava res: la xafagor ho humitejava tot.

Una incontinència de mots amarava el cervell i la inconsistència de respostes feia que en busqués més. Li calia actuar.

Per això, en un moment de flash va copsar, hauria de mirar de dormir el màxim possible. És clar, provocar-se el transtorn funcional que li era de menester: patir la malaltia de la son, per més que els insectes portadors fossin segurament a les quimbambes. Aleshores, davant la vigilància massa seguida, faria efecte. Sí, calia públic o el psicosomatisme esdevenia absurd. Ho havia llegit en un article feia no sabia quan -què importava poder comptabilitzar el temps, fos endarrere...o pitjor, endavant...no hi havia escapatòria. Estava tancat!

Afegiria, sí, el parlar al món oníric. Allò potser el salvaria? Si li endevinaven connexions superiors potser els faria tenir canguelis: una porta oberta.

Cavil·lant tant va començar a sortir-li fum del cap. Aviat es formà una columna, tot i que segurament era subtil. La veia sense mirar-se. Era una prova? L'escalforeta pel coco reescalfat el reconfortà. No arribaria a cap incandescència més. La idea la duria a terme. Va somriure com un infant murri a punt d'una trapelleria que en el seu cas era supervivència.

Va gronxar el cos, va bressolar records, va taral·lejar quelcom arquetípic. Ni es sorprenia en el fer. I, de cop -o un progressivament no mesurable- entrava al món de la llibertat. Trobaria les paraules que emanarien del baix ventre, certes i justicieres, que desestabilitzarien, que afeblirien el poder. Aconseguiria salvar-se.

Si el pres aconseguia ser pres per boig en el món diürn i nocturn...l'engegarien a la jungla espessa i espabila't. El que desitjava...perquè ell no era un home. Era un esperit, el d'una fera estratosfèricament perillosa.

I seguí. Seguí en el somni...




tyb

El meló mal triat és massa madur, ja fa sopes. El meló mal escollit no és gens dolç i només serveix per afegir a daus a l'amanida. El meló pell de gripau granellut és l'acneic amfibi que salta, salta, saaaaaltaaaaaa i es menja les vocals d'una afortunada sopa de lletres o desafortunada sopa de lletres perquè vol ser un 'vocalferit' i les consonants ja afectaran a algú altre o no afectaran a ningú. El gripau rellisca amb una taca d'oli d'arbequina de primera premsada i vola, vola, volaaaaaa fins el terra cobert amb pàgines de premsa rosa on una reina somriu perquè s'ha operat àdhuc els pàmpols de les orelles i s'ha fet fer els clotets de Venus per accedir a un plaer que no tenia i no li donava la gana la gana la gaaaanaaaaa o va punxant amb la corona mentre treu fum pels queixals del no-seny. Entra la mestressa: vulgar, amb un inici de dentició de rosegadora inquieta, carregada de tatuatges d'hortalisses i farcida d'anells als genolls. D'un d'ells en penja una clau com de conte de princeses que fan suflés vestides amb xandalls d'organdí amb un estampat de gripaus que hi esquien, tela lliscosa perfumada amb essència de meló cantaloup. I un llop udola per fer cantar la lluna per cada cràter que emana un so diferent inefable mentre un fabulador es confabula amb l'univers per causalitzar que un meló ben triat o un meló mal triat...

Com cada matinada, el gat rasca la porta. Demana més pinso i que se li canviï l'aigua: la vol neta, fresca i regalada. L'ha despertada. Però el farà esperar uns minuts. Recolza el cap contra el coixí prement el front, ulls ben closos, sense ofegar el nas... mirar de no pensar en res i deixar que el fil es capdelli enrere.

El quadern de navegació, el ioga blanc, funciona si s'ha tingut disciplina, si s'ha practicat. I així s'enceta una imatge de l'oníric recent que de forma a vegades més clara a vegades més obscura confegeix una de les històries acabades de captar/crear/arreplegar...l'inconscient és inesgotable...però vol explorar-lo. I entendre'l.

No té temps d'anotar el que recorda. No han aparegut colors...i sí olors? I veus? Té clar que ella era cada personatge, ho va llegir. Quina relació hi ha entre ella i un meló? I entre ella i les dones imbècils que vol jutjar? I quin rostre era el del fabulador?

Cal obrir la porta, que la mascota no ha d'esperar. L'acaronarà. El felí ronxarà, satisfet. I li picarà l'ullet. O és que encara es troba immersa en un somni?

Això només ho sap el gat...tot i que ara està dormint profundament. Després no es pot saber si ho recorda ni si ho anota.

No. L'entesa entre les parts del cervell reptilià no poden solventar aquests dubtes. Sí, va dient-li el gat: només s'aconsegueix arran de la intuïció al plexe solar no edificat amb grataterres sobre gespa de bigotis de morsa ametllera. Apalanca un somriure i empalma: l'estampa en un meló mal triat o qui sap si ben triat que ara té boca i si parla serà amb les vocals que fa engolir d'un plat fondo...



TGNK

Es tractava d'un somni recurrent. Almenys això era el que el psicòleg s'obstinava a dir-me quan li insistia que, nit rere nit, es repetia la mateixa escena, en una seqüència invariable, reiterativa, gairebé obsessiva. I aquesta obsessió, provocada pel malson m'aclaparava també durant les hores en què romania despert, amb la reminiscència d'aquell episodi nefast, malastruc, quasi fúnebre. No em feia gràcia esdevenir un nou Gregor Samsa però real. Perquè la metamorfosi s'esdevenia, tant sí com no, just quan aclucava els ulls.

Immediatament, en cloure els parpres, els membres se m'entumien i se suavitzaven, flonjos en l'extrem, com si la flexibilitat que mai no havia tingut durant l'existència, em vingués de cop. Engolia de forma voraç les fulles fresques d'una morera, que havia aparegut del no-res, igual d'increïble que notar-me transformat en cuc de seda. Amb una celeritat insòlita, el cos canviava. S'engrandia, s'eixamplava, mudava de pell. Com si el ritme del temps s'hagués modificat també.

I, de sobte, aquella massa tova i elàstica que era el meu cos s'embolcallava gràcies a un filament enganxifós i resistent alhora, en un capoll asfixiant, estret, inclús claustrofòbic. En aquell espai limitat la manca d'aire era tangible, notòria, fins i tot versemblant. I era quan les mans, que em tornaven a aparèixer com per art de màgia, esquinçaven aquella seda, que realment no era res més que el llençol que em cobria, ajudada per una apnea heretada pels progenitors. Tardava uns segons a reconèixer la meva habitació, en la penombra m'ubicava al llit, sense cap altra amenaça que l'ofec momentani i somnolent, el record vívid i insistent.

Per això, acostumat a aquesta recurrència, he esperat que l'espasme em deixondís del mal tràngol d'haver estat atrapat per mi mateix en la secreció d'una larva que no sóc jo, però que, al mateix temps i indirectament, sí que la sóc. No sé si m'explico... La pitjor part és haver-me adonat que no apareixen les dimensions que formen la meva cambra, ni la lleu lluïssor dels dígits del rellotge despertador, ni tan sols la sensació d'ofec no es dissipa lentament. M'adono que he d'estripar la seda que noto a pocs centímetres de mi, i sé que hi haurà fusta després de la tela i inclús prego perquè el nínxol que em pertoca encara resti buit, a l'espera de rebre el taüt on, malauradament, m'he despertat. Sense voler entendre recurrències, només delitós d'aire fresc, pur, també necessari.


d.