RE: Way up high (El traspàs)

Seria més fàcil fer-se la distreta i, com qui no vol la cosa, després de sopar, prendre una dutxa, empolainar-se, posar-se una peça de llenceria ben sensual i, havent de creuar el menjador on ell llegeix, anar fins al cistell de la roba bruta per dipositar-hi unes calcetes o una brusa, tot corroborant que ell la fita i la pretén magrejar; o almenys clavar-li una plantofada múrria i hàbil que li encalci un dels glutis i sigui el preludi d'una batussa pacífica i plena de picardia i escalf. Però no es donarà aquesta situació de trepitjar el terreny on la innocència perd el seu bell nom. Només hi haurà una entrega més d'aquest serial anomenat rutina i un dia més per afegir a l'oblit d'un matrimoni consumit, un mer afegitó a aquests tres mesos en què gairebé podria assegurar que segueix soltera.

Per tant, s'allita en passar pel bidet i entaforar-se un rònec pijama de franel·la i uns peücs de color gos com fuig, capaços d'apaivagar la més mínima espurna de desig carnal que, fortuïtament, pogués aparèixer en aquell dormitori. Acluca els ulls i regira en el seu magí, i n'extreu records. De vegades, es tracta de flaixos fugaços —com diapositives fixes—; de vegades, extensos —com pel·lícules antigues en format Súper 8—, però sempre semblen projectats en la foscor de l'estança, i sempre li deixen una aura melangiosa, una llosa pesada damunt del pit. És quan fa balanç de la seva vida i de les aspiracions que ha anat llençant per la borda en cada episodi, i de la transformació experimentada pels sentiments, des de l'encís inquiet a l'apàtica resignació.

Ara, després de parir en tres ocasions i haver-se encadenat pels quefers domèstics —perquè aquestes tasques, segons el seu marit, només les fa bé una dona—, es troba en l'atzucac més depriment que es pugui imaginar. Aquests bocins de la memòria, però, l'animen. Hi troba unes colònies a la vora d'un rierol del Berguedà i els primers petons furtius, o les vacances a l'estranger amb en Màrius, el nòvio oficial durant tres anys, i el poc turisme exterior que varen arribar a fer, en realitat. També apareix un collage de ganyotes i bajanades enmig de la Sala dels Miralls del Tibidabo, quan va sentir com se li humitejaven les calcetes en dues ocasions i per motius ben diferents. O l'ocasió en què va ser desflorada i sentí la barreja de felicitat extrema en ple clímax i de dolor per una penetració inesperada i brusca i maldestra...

I entre les imatges que, emmagatzemades dins del còrtex, li aboquen pel cos un gavadal de nostàlgia i un grau d'excitació lleu però intens, pressent l'arribada del seu home que, somnolent i feixuc, arrossega els peus fins a topar amb el travesser del seu cantó del llit i maleeix aquell tros de fusta mentre llisca sota la vànova, la mateixa vànova que oculta uns fluids corporals massa carnals i evidents per poder justificar-los. Amb un autocontrol esbalaïdor, ella respira fondo i intenta que no se li noti la respiració accelerada, i continua barrinant, en silenci i quietud, per recompondre els noms i els cognoms d'aquells homes del seu passat més fervent. Demà es descarregarà l'aplicació del facebook al mòbil i començarà la recerca. Potser ja va essent hora d'agafar el bou per les banyes i de treure faves d'olla abans de fer catúfols, perquè a on hi ha estat foc, sempre hi queda algun caliu. I a ella li'n sobra, de xardor.


d.

Sento endins la mirada, la humitat del carrer amb els seus fanals maldestres. Una sensació de gebre agònic m'aclareix les entranyes. M'abandona, o potser desterro, la Solitud.

La meva amant, la meva companya que es planyia de mi i em deixava creure'm enamorat. Sempre m'has deixat dir a la meva ànima, des dels meus àmbits externs, que sí, que estimava. Quantes pells m'han sentit xiuxiuejar aquest sentiment, mentre la solitud acaronava tot el meu cansament de mica en mica, i em permetia fugir, al seus espais, del mal que escampava.

Per a tornar a l'amant calma. Al meu aïllament, als meus silencis. Aquells soliloquis del poeta. Escriure en la soledat d'una cambra, abandonar-me o desfermar energia en neteges i masturbacions. Llegir per a tots dos, i escriure sentint-la dins tacant el vers. Fins i tot riure amb tot l'alè de la tristesa.

I ara et toca a tu, la meva companya, marxar. Ara et sent absurda, però et dono les gràcies. Per forjar la sinceritat del meu petit interior, fer la meva ànima senzilla, lluny de judicis i odis. I em sap greu allunyar-te de mi, i abandonar-te en aquest carrer humit. Però no sent cap pesar.

Recordo quan vas arribar a mi, en aquella infantessa plena de rebuig, on un nen com jo no encaixava enlloc. Vas arribar en obrir un llibre, i em vas corprendre, elaborant un secret de cada mot, de cada paisatge de la meva imaginació. Fins a esdevenir la defensa contra la vida quotidiana, contra les seves normes.

Tanmateix devies sentir en mi un buit, un desig de trobar un esclat, un port, una veu. Em pregunto si tenies por de que arribés aquest moment. La meva ironia que tu prou bé coneixes em fa dir que no ets tu, que sóc jo. Riu estimada. Mira el carrer i somriu mentre llisques al record.

No pensis pas que t'enyoraré, que tornaré a tu. Perquè ara la meva veritat és a les afores del meu cos. I li conto totes les meves intimitats, des que pren per a esmorzar, fins les meves morts. Li he parlat de tu també. Acabaven de fer l'amor. Així, ara amb sentit, fer l'amor, amb una cambra tacada de flors. I li parlava amb una veu nova i pregona de poemes i dolors, i amb un somriure de com t'he fet esdevenir la meva “ex”.

Solitud, comences a esvair-te. Ara que m'he compromès amb la meva ànima, i li dono a aquest amor, tota la meva poesia.

Després d’ell, la devastació més absoluta. I la paraula amor, brutíssima. Començar de zero. Redefinir què és l’amor. L’amor no és cap parella ni possessió. És quelcom molt més bèstia i enorme.

Jo, em vaig enamorar com una boja. Ara, amb perspectiva, no crec que sigui bo enamorar-se, perdent el seny i el propi valor d’un mateix. Ni crear una relació de dependència que sovint acaba sent insana. De vegades, enamorar-se és estimar a l’altre sense estimar-se a un mateix. Això, és una gran merda.

Reconec que el vaig odiar. L’odi és un sentiment poc intel·ligent. Sempre et retorna.
El vaig odiar en descobrir que portava una doble vida amb una altre dona i els seus dos fills. Vivien a Londres. Quatre anys fent equilibris.

Portava una agenda per poder quadrar les dues vides. A l’agenda hi havien carpetes amb noms. Una es deia ‘Cora 1’, una altra 'Cora intimitat’. Hi havia carpetes per a tots i totes. També per a les seves filles. I una per a mi, és clar.

Vaig vomitar durant molt de temps a les nits, pel que hi havia escrit en aquella agenda macabra. Era una cossificació de les persones portada a l’extrem. Sense sentiments, sense amor, d’una fredor esborronadora. Tots petrificats com a rols. La dona, l’amant, la filla de l’amant, les putes...

Quan el vaig mirar als ulls, jo no sabia qui cony era aquell paio. I em va fer ràbia que fos el pare de les meves filles. Em vaig fer ràbia jo també.

Després vaig entrar en un estat com de pau. Em vaig empassar tones d’àudios sobre el budisme i la meditació. Sobre el desarrelament i la felicitat. Allò que la felicitat rau en la manca de desig. I en l’amor, però en l’amor en majúscules envers tothom.
Ara, sóc menys sociable. M’horroritza anar a casaments o coses així. Fer el paripé. Passo molt del rotllo de quedar bé.

Ja no sento cap odi envers ell. Ell, buscava la seva felicitat i ho va fer el millor que va saber, per cert, pitjor, impossible. Però no en sabia més, pobre. I aquella agenda horrible és només el fruit de les seves frustracions, desitjos reprimits i ànsia de poder. Res és culpa de ningú. La culpa és una emoció absurda que no du enlloc. Les coses passen perquè han de passar i per fer-nos créixer. Per mostrar-nos allò que no s’ha d’aguantar per inèrcia ni costum. I per trobar-nos de veritat, per viure la vida que volem sense estar a l’ombra i al servei de ningú que no té empatia.

I que el passat ja no hi és i ja no importa. Només l’aquí i l’ara, i el goig de respirar un aire més pur, l’aire de la llibertat i del respecte envers un mateix.

To ex or not to ex

Com es pot parlar del que porten parlant les persones des de fa quatre mil anys, de més o menys quan ens vam aturar a conrear la terra i tot va es va capgirar? Però bé, endavant, provem-ho in cop més!

Veig els meus amics alguns tenen ex i no li parlen, altres tenen una ex elevada a la potencia de 10, vull dir 10 ex, i finalment els recull algú que no els deixa que s’autodestrueixin, bé en solitari, bé en companyia,...altres mai van estar aparellats, encara que ho semblés, i no poden per tant tenir-ne d’ex.

Parlar de la ex és com parlar amb els teus defectes més íntims i irreconeixibles i mai hi connectarem fàcilment. Però vull referir-me aquí a un espècimen que he conegut, inclassificable: no he arriba ta assolir completament quina és la seva postura, si és que en té, respecte a moltes coses, i en especial a la que tractem. És cert que un cop va ser anarquista i avui és més aviat de forocoches, però això es pot deure a que un amb els anys (i això m’angunieja) fa el retorn a les posicions inicials, com en un cercle.
Me’l trobava algun cop tot anant a dinar quan ell ja tornava cap a la feina, i no precisament sol, de la zona en que està l’habitatge familiar de sa mare que ara li pertanyeria. I si em veia (o veien, perquè a ella també la coneixia) no em deia res.
Per altra banda, es va casar, sí, després de molts anys de festeig amb la actual dona, amb qui no ha tingut fills per voluntat dels dos. Sempre em diu que ell no entén les dones que són força estranyes però que a “jefa” seua no li discuteix, fa el que li diu si pot i si no pot mira de canviar la jugada, i que mai ha entrat a la cuina. Li atribueixo de vegades una fixació oral de dominació quan per indicar que algú fa la pilota imita la succió del membre masculí amb certa detall.
En el tracte telefònic amb ella que li sento, és exquisit, i sí, he arribat a creure que és certa o plausible la seva relació tal com la diu, afegint que ell no és infidel. M’ho crec, tot i que es un home sense una posició política fixa, depenent del que suposi per la pela o individualment; és d’origen senzill, tirant a quillo, fill únic fet al carrer, i bastant llest però illetrat, format en els documentals de gran consum americans (posició des de la qual em defensa el bombardeig nuclear d’Hiroshima i no sap quantes divisions van perdre l’Alemanya nazi a Rússia: jo li dic: el 85%)
De vegades discutim de política, però no massa, em deixa per inútil i jo també li dic: amb el company de cella no es discuteix i ell hi està d’acord. Li corregeixo els escrits perquè ell sap parlar però no escriure correctament: sembla mentida. I ell em torna el favor i m’informa de coses sindicals i em diu que a la quarta planta es diu que un mira massa detingudament a les noies, explicació sense venir a compte que jo m’apunto i li agraeixo per tal com és bonica l’analogia.
Es llest jo he de fer servir les fórmules per saber si el Madrid te massa sort amb els equips de champions i ell ho dedueix donant -li voltes: lloable de debò. Ens respectem i en molts sentits particulars dubto que jo sigui millor que ell o mes creïble.

("El sexe només és brut si es fa bé", Woody Allen )

La meva ex era la bomba.
La xuclava de puta mare. Primer, la punteta, amb un ritme lent fins a la desesperació i després, sobtadament, se l'empassava sencera. I no s'aturava, no. Ben al contrari, fins i tot si no podies més i et corries com un cavall —massa ràpid, massa intens—, ella continuava, indiferent a la sobtada lubrificació proteínica. I quan passaves d'estrogen en barra a pelleringa blandiblub, ella insistia a xuclar, incansable i ansiosa, gemegant com un animaló famolenc.
La meva ex era la bomba.
I si volies tornar-li el favor, no es deixava. Deia que no li feia cap falta, que a ella li agradava fer-ho, no que li ho fessin. Si insisties molt, molt!, et deixava follar-la, i en acabar, preguntava si te la podia xuclar; encara que només sigui per passar l'estona, bitxo, encara que no trempis, només per sentir-te dins la boca, per assaborir-te. No ho vols, bitxo? Deia. Mira com li faig petons, m'agrada molt, la vull consentir, mira com la llepo, em puc escórrer fent-ho, bitxo. Deia. Mira.
La meva ex era la bomba.
Sovint la recordo mentre faig sexe d'estar per casa amb la parenta. Llums tancats; no fos cas que ens veiéssim els mixelins. Res d'oral; no fos cas que l'olor o el sabor ens ofengués —a ella, que no a mi—. Sense petons; no tenim edat i sí halitosis incipient. Sense cridar; ens podrien sentir els veïns. Sense dir ni marranades ni coses massa dolces; vés a saber que podría pensar l'altre de tu. Amb orgasme, això sí —i encara sort—, però valorat només com a culminació d'un feixuc l'exercici obligatori. I un cop enllestit, a la dutxa rapidament; no voldríem pas que el semen arribés a assecar-se dins d'aquest cony absurdament depilat per semblar sexi; quina angúnia, oi?
Déu meu.
Sí, la meva ex era la bomba!

Maleït sia mil vegades el dia en què va descobrir que era lesbiana.

Exhaust de glopades salades: una, i una altra, cap dins, a cada moviment- meu o de l'aigua- i ja, tan enllà que no es veu platja, exsudo encara aquesta cremor de suor i llàgrimes, aquest dolor exposat al fred, a les ones que eren blanques i que es van tornant tenebroses. Rememoro tot, sense ordre en el temps, en un exercici inútil de reiteració, que ja no porta enlloc; si de cas, a obviar la nit, que estén els seus dits filats d'estrelles. Una quietud estranya s'empara del mar i de mi, i en un instant examino amb el cap clar tot el procés de viure. Inhalar l'aire, plorar, conèixer l'amor i el dolor, exhalar finalment. No hi ha més. D'amor, ben poc; més aviat, goig de la carn i l'espasme, exhaurit en uns minuts. Val per molt, però no per reconfortar-me en l'exili on m'aboco. Del dolor, més puc explicar-me; exceptuant uns pocs estius d'infantesa, el dolor físic o psíquic ( l'èxit del dolor és, era, que una forma s'extreu de l'altra, i per tant no es pot extingir, en una vida almenys ) m'ha seguit l'ombra; explícit en malaltia, somort a les regions de la culpa, l'odi o l'enveja, excels en assumptes d'estima. Dolor és dolor, tot li val, de tot s'alimenta i s'expandeix. He viscut orfe, físicament dèbil, expòsit i exposat, i no he trobat en els anys més que exclusió dels cercles d'altres. Vaig fer moltes feines, aprenent de tot, extraordinari en res: vaig ser cambrer, pizzer, ajudant de forner i mecànic de cotxes, venedor a porta freda, rentaplats, porter d'una finca, taxidermista, pallasso. Ara, ja sóc ex- de tot això. Ex- company, ex- subaltern. Ningú va venir a trobar-me - per quin motiu haurien?- quan vaig quedar-me a casa, bevent fins a rebentar. A rebentar-me el fetge, amb un extra de ronyons fregits, cor extenuat, i un càncer extens d' esòfag per reblar l'execució- lenta, oh Déu- que m'esperava.
No sóc un gran nedador, i no aguantaré ni el fred ni aquest desori extenuant de moviment i de sal. No puc pensar en la mort com en un mal pitjor. A l'hora d'exhaurir-me, m'ha d'esperar la dolcesa que no he tingut. L'extraviar-me per l'èxtasi del consol. Exànime, el meu pobre cos.

Seguia somiant que ho sobrevolava-endreçava tot, abocada a un balcó que la ment li llençava com un salvavides de colors, mentre dormia, revivint-li les olors més antigues i tantes estades sota la llimera del corral dels pares; li voltaven pel cor animals estimats i animals nous, i algun se li ofegava incomprensiblement, mentre ella intentava retornar-lo… Inútilment. Perquè també patia malsons que li mig repetien l'angoixa del present que tenia, i li calia aprendre a corbar lleugerament les ales, enfrontant-les a l'aire de veritat, per trobar la forma de passar. I mira que havia barrinat davant la porta que la traslladava dormida des del piset gris interior sense amor a un cel magenta estrellat colpidor; i estaven eixes dues veïnes que sempre l'havien rebutjada i cada nit li mig reien preguntaven a l'uníson: Què t'ha passat als ulls? Preferia abraçar-se al coixí del silenci i tenir ben abaixades les persianes que donaven al jardí interior, mentre imaginava despertars sense el crit esgarrat que emetien les tórtores quan alçaven el vol, el collaret del pinsà embalsamat, la ferida roja en el centre del pit del tord, la vibració insuportable de tantes ales amagant-li una mort poquet a poquet, allà on el tir havia fet malbé la delicadesa cobertora del braç llastimat sense remei, el coagul paralitzador assecant-li les plomes llargues de l'ala, a prop de la finestra del dormitori.

Aquell dia, oblidant que se n'oblidava una altra vegada de la casa, es va acostar a Supradona a comprar el de sempre, sí, però, en realitat, un producte que, ella que mai no prestava cap atenció a la publicitat, havia detectat al vol; el desànim li va posar a les mans un artefacte en forma d'urna cinerària arrodonida plàstica, que funcionava amb piles i emetia, quan detectava moviment, ràfegues d'una aroma que la marca anomenava Expressió Zen. Es pensava que allò l'espentaria? El mal de cap sobrevingut li entumí encara més les forces de fer el que fos i li va expandir aquell abandonar-se i posposar un vol que ni recordava quin de tots els vols posposats era. Anotava, si més no, besllums que anaven sorgint de les fondàries d'una combustió lenta que havia estat com abaixar-se del temps i quedar-se mirant la gent que es movia en totes direccions… Sempre sense saber ella, però, quina era la seua direcció.

Va voler interpel·lar el marit i, com acostumava a ocórrer, el problema no fou entès: ell li exigia més velocitat oral i sempre que havia provat preguntar-li, notava el deix de desfici, la manca d'interès que la duia a atrotinar el discurs i la decebia encara, tant, i, sobretot, una punjadeta al cor, avesat a aquell doloret que, de vegades, li apagava els ulls i els humitejava perceptiblement, més intensa la punxa quan ell, que ni mirava, la tallava definitivament amb una altra pregunta que no tenia res a veure amb la que ella havia formulat primer. El marit, sense deixar-li temps ni d'acabar el parlament i ni tan sols de respirar un poquet, va dir: Queda molt pel dinar? Tinc gana…

Encara tornaria ella a preguntar, com qui no pregunta, discretament i indirecta, a un veí que li va parlar d'unes presències indesitjables invisibles que calia fer fora de l'habitatge, seguint un ritual de neteja exhaustiu, dimoniets, va precisar, i mals d'ull, afegí mirant-la fixament als ulls, mentre els objectes li desapareixien com si jugaren a marejar-la i les bombetes vinga parpellejar perquè algun ens allà dins maldava per fer-se escoltar; acabaven explotant sense que a casa ningú, si no fos ella mateixa, donara la més mínima importància a un trasbalsament tan corrent com el fondre's d'una bombeta roja després d'haver passat per varies arítmies i talls del discórrer natural del corrent elèctric; la foscor del final venia a corroborar la mort enmig d'una convulsió extrema, insòlitament alliberadora de tot aquell formigueig de l'ànima que havia demanat ajud i lluitat a mort per quelcom important que se li fugia, per acabar rebentant-se sense voler-ho ella.

Comprengué, tard, que la pau del piset només era aparent i que la tensió allí acumulada, potser per culpa d'ella, es podia tallar… Tard? 'Em cal descansar del dolor', i ho va anotar tremolosa, en una llibreteta sense cap cromatisme perceptible als sentits alterats d'ella ja sense cos mortal, i mentre ho feia se li dibuixava al cervell un pollet amb el plomissol revoltat i l'ala esquerra penjant, perquè allà dalt-baix tot l'havia abandonada, i ho escrigué per si de cas ho oblidava, això de vagar perduda i voler descansar del dolor mentre avançava pels trams sense calor, orfes de les seues clarors superficials, del corredor per on l'estretor discorria, la vibració de les ales esmicolant-li l'oïda i, sí, al final del passadís i per primera vegada en tants anys, va veure una llum reconeixible com a tal verdadera al fons de la grisor; la va travessar amb confiança i passió, sense preguntar-se on conduïa perquè, sincerament, no podria ser un indret pitjor que aquell d'on venia.


Cada dia, quan desperte, m'abrace al coixí dels sorolls i piule, abans d'encetar un nou vol; ja no somie que endrece una vida, perquè estic conquerint la vida que vull, mentre recorde que he recorregut aquella altra. Sempre que óbric les ales tanque una por i encenc la llum d'un paisatge que sent que puc encalmar amb els meus propis colors.

Una relació de dotze anys, provinent de l’etapa adolescent, és de difícil avaluació. Saps que part de la teva personalitat ha rebut la influència de la que fou la teva acompanyant i a l’inrevés.

No hi va haver terceres persones que em fessin decidir trencar amb tot, fou més aviat una qüestió d’estil de vida: a tot drap, a tutti pleni, estirant més el braç que la màniga, però sobretot vivint sota l’ombra de l’aparentar ser algú que no era.

Si busco el jo més sincer, un dels aspectes clau del trencament fou la decepció que em vaig endur a l’any i mig de l’inici de la relació. Qualsevol persona racional pot pensar “I vas tardar onze anys en prendre la decisió?”. Sí i no, hi va haver una ruptura curta i una reconciliació molt llarga, idíl•lica podríem dir, però l’espina va quedar perfectament clavada en un racó inexplorat del cor.

Després vingueren els projectes, la construcció d’un futur junts i una gran boda. Precisament l’últim ítem fou l’inici del meu despertar. Estava esgotat de ser perfecte a ulls dels altres, a mostrar-me com una persona d’èxit amb una vida personal envejable, a escapades ostentoses de cap de setmana, a viatges nacionals, europeus i internacionals, a no tenir mesura en les despeses que feien arribar el compte bancari a zero a final de mes tot i tenir uns ingressos generosos, però sobretot anar a dormir amb la sensació d’estar fent-me trampes al solitari.

“Prou!”, vaig dir-me. Em vaig tancar en una bombolla impenetrable, ella intentava que aixequés el vol, però era massa tard, no volia estar amb ella, no podia. Em repetia que si ella m’havia decebut, estava en el meu dret de ser jo qui, ara, la decebés. Ella em preguntava si l’havia deixat d’estimar, la meva resposta sempre era negativa; el dia que vaig decidir trencar els nostres llaços em va repetir la mateixa pregunta i sol vaig poder dir-li la veritat: “Has de tenir en compte que mai podré deixar d’estimar-te”. Ella no entenia res i potser fou això el que va provocar que intentés omplir-me d’excrements des d’aleshores.

Sempre li he perdonat la seva actitud, potser jo hagués fet el mateix, però no estic disposat a pensar que el tenir un/a EX hagi d’esdevenir un excrement un cop adquireix aquest nou status.

Per mi un/a EX hauria de ser algú EXtraordinari que ens ha acompanyat durant un lapse de temps més o menys llarg i, vulguem o no, ha forjat part de la nostra personalitat. És per això que, tot i aconseguir treure’m una espina, se’m va clavar una altra al veure que algú extraordinari em veia com un simple excrement.