Detall intervenció

RE: Seguiu aquí (versió conjunta)

Intervenció de: ximxim | 17-04-2005


en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.


Respostes

  • RE: comencem una història!
    xarbot | 17/04/2005 a les 16:55

    El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop.
    • RE: RE: comencem una història!
      dragaroja | 17/04/2005 a les 17:15

      El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. Baixa el carrer per anar-la a buscar. Confon les ombres en la nit, s'acosta el moment.
    • RE: RE: comencem una història!
      M.Victòria Lovaina Ruiz | 17/04/2005 a les 17:15

      El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa.
      • RE: RE: RE: comencem una història!
        M.Victòria Lovaina Ruiz | 17/04/2005 a les 17:17

        Ostres, dragaroja i jo ho hem enviat en el mateix moment i ara no sé si lligarà això meu.
        Bé, que ho arregli el proper.
      • RE: RE: RE: comencem una història!
        asurath | 17/04/2005 a les 17:20

        El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
        Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu.
        • RE: RE: RE: RE: comencem una història!
          Tiamat | 17/04/2005 a les 17:29

          El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
          Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior.
          • RE: RE: RE: RE: RE: comencem una història!
            brumari | 17/04/2005 a les 17:38

            Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
          • messss!
            AnNna | 17/04/2005 a les 17:40

            El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
            Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior.
            L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca.
            • RE: messss!
              AnNna | 17/04/2005 a les 17:41

              El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
              Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
              L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca.
              • ... en alguna butxaca.
                Miquel Bohigas Costabella | 17/04/2005 a les 18:13

                El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres.
                • RE: ... en alguna butxaca.
                  AnNna | 17/04/2005 a les 18:26

                  El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                  Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                  L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                  • RE: RE: Debia fer alguna cosa.
                    Josep Bonnín Segura | 17/04/2005 a les 18:53

                    El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                    Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                    L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                    Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Debia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava que li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.

                    • mes!
                      AnNna | 17/04/2005 a les 19:09

                      El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                      Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                      L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                      Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Debia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava que li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
                      Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar.
                      • RE: mes!
                        Shu Hua | 17/04/2005 a les 19:38

                        Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella...
                        • seguim aquest??
                          AnNna | 17/04/2005 a les 19:44

                          millor seguir aquest, no?? be, que s'ho pensi el que vingui!
                      • RE: mes!
                        EmmaThessaM | 17/04/2005 a les 19:40

                        El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                        Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                        L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                        Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Debia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava que li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
                        Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar.
                        • Seguiu aquí (versió conjunta)
                          EmmaThessaM | 17/04/2005 a les 19:48

                          Upss... Em sembla que la Shu Hua i jo hem escrit a l'hora: ara ho arreglo.

                          El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                          Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                          L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                          Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Debia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava que li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
                          Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella...
                          • tia...
                            AnNna | 17/04/2005 a les 19:50

                            però no sobra una mica això de relats i premià? es q estem intentan fer un relat seriu... xD
                            • per què?
                              Shu Hua | 17/04/2005 a les 19:56

                              hi ha d'haver una història al darrere, no?, pot ser aquesta. Per cert, gràcies per arreglar-ho.
                          • RE: Seguiu aquí (versió conjunta)
                            ximxim | 17/04/2005 a les 20:00

                            en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.
                            • quin xou!
                              AnNna | 17/04/2005 a les 20:01

                              ai mare de déu! què és això??! qui xou!!! xD! fem un altre missatge a dalt deixant aquest tancat??? per aclarir-nos? o què?
                          • RE: Seguiu aquí
                            AnNna | 17/04/2005 a les 20:00

                            El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                            Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                            L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                            Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Debia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava que li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
                            Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella només volia robar-li el que duia a sobre.
                        • ho he fet malament
                          Shu Hua | 17/04/2005 a les 19:49

                          la meva intenció era enganxar la part del meu relat a continuació del gran, però me n¡he oblidat i sembla qeu hagi començat un relat nou.
                          • jo també, però aquí està arreglat!
                            ximxim | 17/04/2005 a les 20:03

                            El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                            Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                            L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                            Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Debia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava que li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
                            Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.

                            • mes història!
                              AnNna | 17/04/2005 a les 20:16

                              El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                              Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                              L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                              Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Debia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava que li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
                              Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.
                              Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.
                              • Nomès posar unes lletres a la meva part
                                asurath | 17/04/2005 a les 20:48


                                El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                                Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                                L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                                Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Debia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava que li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
                                Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.
                                Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.

                                • RE: Nomès posar unes lletres a la meva part
                                  Baiasca | 17/04/2005 a les 21:03

                                  El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                                  Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                                  L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                                  Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Debia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava que li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
                                  Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.
                                  Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.
                                  Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent.
                                  • i seguim!
                                    AnNna | 17/04/2005 a les 21:12

                                    El noi tanca la porta de casa amb un cop fort i surt corrents cap a la dreta. Era la tercera vegada que ella se n'havia oblidat. N'estava fart. D'aquest vespre no passava, li ho pensava dir. Tot i de cop. S'atura a la primera parada d'autobús i espera amb impaciència el 29 sentint-se observat per la gent de la parada, espiat per mirades alienes que només veuen en ell un noi que ni tan sols s'ha cordat la camisa en sortir de casa. No ho pot evitar. Es grata el cap i comença a pensar que li dirà quan la trobi.
                                    Busca a la seva butxaca el paquet de tabac però es recorda que no el va agafar. No sap si demanar-ho o no a la noia que te davant seu. Decideix no fer-ho, de cop l'ha repugnat una piga grossa com una pedra que té just sobre el llavi superior. Mai hauria dit que una piga pogués tenir per a ell tanta importància, i menys en un moment com aquell.
                                    L'autobús arriba, i puja l'esglaó amb un posat cansat, buscant amb insistència els diners que ha de dur en alguna butxaca. Després d'escurar la butxaca només hi ha trobat una moneda de two pounds, segurament de l'estiu passat, quan va anar a Londres. Així doncs, després de llançar una mirada suplicant al conductor i rebre només rebuig, torna a baixar al carrer, on l'aire fred l'abraça, omplint-li els pulmons.
                                    Li venien mil idees al cervell i al mateix temps les rebutjava. Començava a caure una pluja fina. Debia de fer alguna cosa. La indecisió no li agradava gaire. El feia sentir malament, com si un gran buit l'omplis. S'encamina lentament cap al pub "Anemis". Podria tenir sort i arribar just a l'hora en que ella hi solia anar. Tan sols era una probabilitat entre moltes. Però al mateix temps era una acció. Tampoc sabia en absolut, si la trobava que li diria realment. Tampoc ara mateix no tenia massa importància. El fet de no poder agafar l'autobús, li permetia una caminada de quasi una hora. Hi havia temps per pensar-hi.
                                    Trenca al primer tombant a l'esquerra, rumb a la plaça on es van conèixer. Més tard passaria pel pub. I allí, sol entre la nit, vulnerable com se sent, comença a plorar. L'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada per una penya de penjats, d'una web de relats, que s'han anat a trobar a Premià de Mar. Fou aleshores que ella s'hi fixà. Ella, una altra ella. Més exòtica. Més estranya. Més... més asequible. Se li acostà i li xiuxiuejà a cau d'orella: "m'agraden els homes que són capaços de plorar". Ell se la mirà de fit a fit i pensà: "doncs home, per què no?" Ai! Pobre mortal! Perquè no? El que ell no sabia és que ella en venia, de Premià, i no només havia estat a la trobada i havia conegut a la noia que li havia amargat la tarda, sinó que havien escrit un poema juntes i havien quedat per veure's l'endemà.
                                    Segueixen caminant sense pronunciar ni un sol mot, el cervell del noi pensant a tota velocitat. "No l'havia vist mai, però la noia està bé... que diguem..." Per altra banda, recorda la seva noia, com l'odia, i les ganes que té de trobar-la aquella fresca i humida nit.
                                    Segueix caminant, amb pressa, i de cop s'entrebanca amb alguna cosa, mira al terra, i veu un mirall, l'agafa. I de cop s'adona que no sap exactament què sent. Per un dels trossets del vidre trencat pot veure aquella noia que havia intentat seduir-lo moments abans marxant enrabiada. El que veu després, la seva cara, desfigurada a causa dels diferents bocins, el fa pensar.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.