Detall intervenció

RE: RPV 266: Perdut al bosc

Intervenció de: Rodamons | 19-11-2013

Cansat de caminar
decidí parar allà mateix.
Cansat d'alenar
deixà passar per sobre seu la vida


Respostes

  • Retorn als orígens
    Mena Guiga | 08/11/2013 a les 09:50
    I va perdre's, la gata domèstica, en un bosc, per gosar travessar-ne, tota tafanera, el llindar.
    I pel musell li van arribar sentors que retrobava.
    i el collarí li feia nosa, nus i lligam.
    i obria els ulls com taronges gens "navel·late"
    potser sí com mandarines sense vernís, no tractades.
    La calicó, felina esplendora de taques dentades
    pèl sec d'aire de moll
    el cor bategant
    cap consciència de pèrdua de pinso i llaunes
    i jaços de coixins
    i protecció
    l'animal lliure interior
    la crida ancestral
    la natura que abraçava
    cada arbre
    cada pas
    mentre els de casa seva la buscaven i ploraven, l'estimaven
    ella vivia intensament
    perquè no pensava
    sinó que era tot instint
    i l'instint no es perd.


    Mena
  • RE: RPV 266: Perdut al bosc
    ninona | 15/11/2013 a les 18:39


    Prorrogat fins dijous 21 de novembre a les 21:11 hores

  • Ni rastre
    magalo | 17/11/2013 a les 19:55
    Trepitjant, trepitjant
    t’he perdut el rastre
    I l’ombra que et seguia al caminar
    s’ha fos en mig dels arbres.
    Les branques m’assenyalen el camí
    les fulles me’l tapissen
    No sento ni tan sols la teva olor
    doncs la molsa l’amaga.
    La pena del meu trist caminar
    deixa les meves botes
    ben soles i pansides sense uns peus
    que afligits s’allunyen.
  • La tardor es clou
    diamant | 19/11/2013 a les 14:19


    La tardor es clou
    feta de fulles,
    de bolets molls,
    d'aiguats i pluges.

    La tardor es clou
    amb olors denses,
    lluentors de sol,
    boires espesses.

    La tardor es clou
    amb gust de molsa,
    deixant al bosc
    les velles botes.

    La tardor es clou
    ensomniada,
    se'n va a dormir
    fins l'altra anyada.

    La tardor es clou
    com una nimfa,
    la mà d'un nen
    pot sostenir-la.

    La tardor es clou
    dins d'un somriure,
    l'hivern es lleva
    al tron del príncep.


  • Un vot devot pels boscos
    llamp! | 19/11/2013 a les 18:02

    Estic esmorteït i exhaust després d’una excursió,
    quan la pluja no ha cessat i jo, enmig del bosc,
    buscant fongs de la més diversa índole.

    Estic aquí, entre l’humus carregat de terra negra, gairebé obsidiana
    i la fullarca, estesa, com infinita estora de bocins de pergamins,
    sota un cel difús, permanentment gris i desesperador.

    I la molsa que abraona cada racó d’aquest indret remot,
    que no perdona cap soca inert en el camí,
    i que no té compassió de les meves botes xopes i putrefactes.

    Em veig envoltat dels òxids i ocres tardorencs
    en el bosc dels arbres de les escorces molles per gotes argentades,
    que són omnipresents en el degoteig constant i simfònic d’aquesta tarda insípida.

    En el laberint del caos més selvàtic neix i reneix la vida.
    No he fugit del clima Mediterrani, no, i tanmateix som a la tardor.
    El bosc és sempre bosc, siguem a la temporada que siguem.

    Tingui el nom que tingui, el bosc és sempre bosc.
    El bosc és com la democràcia, que és sempre democràcia,
    A pesar de moltes constitucions democràtiques.

    Perdut al bosc, el bosc se’m fa casa meva.
    Se’m fa meu, se’m fa dels i de les nostres i es fa d’ells i d’elles.
    El bosc no és per perdre’s, sinó per acollir-s’hi.

    Ans el bosc, és la mare que ens acull.
    D’on ha sortit i surt la fusta de les finestres i les portes.
    I les bigues que sostenen les nostres cases.

    Els fruits que mengem, els animals que sacrifiquem, l’aigua que bevem, ...
    Tot emana dels boscos que un bon dia ocupaven tota la terra.
    I la pau i la tranquil•litat que d’ells n’emanen, tots ens en fem ressò.

    Un vot devot pels boscos, aquells ecosistemes dels que n’emana tot.
    Fins i tot la nostra existència.

    ______________________
    llamp! emboscat.
    • Una correcció només
      llamp! | 20/11/2013 a les 12:11
      En el segon vers de la segona estrofa hauria de dir: "fullaraca" i no fullarca com posa ara. M'havia deixat una "a" entre la "r" i la "c". De manera que la segona estrofa queda així:

      Estic aquí, entre l’humus carregat de terra negra, gairebé obsidiana
      i la fullaraca, estesa, com infinita estora de bocins de pergamins,
      sota un cel difús, permanentment gris i desesperador.


      Amb la bènia de la jutgessa, li prego que en el post de les votacions tingui a bé corregir aquest meu error ortogràfic, i que no s'entorpeixi la lectura del meu poema, en pro d'una millora en la qualitat dels treballs presentats. I en concret, de rectificació del meu poema.

      Moltes mercès.


      ll.
  • Sense amo, sense amic
    rautortor | 19/11/2013 a les 19:17
    Allí les va deixar quan decidí d’anar-se’n.
    El darrer foc de camp va esmicolar
    el que encara restava de confiança.

    Junts havien creuat els rius de la infantesa,
    plegats havien encetat els misteris adolescents,
    havien volat, navegat, trescat tots els camins
    amb la il·lusió de gaudir l’un de l’altre. Fins avui.

    La caminada els havia dut a un bosc exuberant.
    No només de natura verda, fresca i arbòria,
    sinó també de bestioles i vida de tota mena.
    El silenci remarcava, fins i tot, la brisa més suau.
    En conjunt, un edèn, un veritable paradís.
    Tothom reia, cantava, corria entusiasmat.
    I arribà la nit, i el foc de camp, i la decisió.

    Entre converses, comentaris, reflexions i apostes,
    ell decidí de quedar-se per sempre més al bosc.
    Nu, de dalt a baix. Físicament i mentalment nu.
    I allí abandonà les botes. Per sempre més.
  • RE: RPV 266: Perdut al bosc
    Rodamons | 19/11/2013 a les 19:31
    Cansat de caminar
    decidí parar allà mateix.
    Cansat d'alenar
    deixà passar per sobre seu la vida
  • Pareidòlia (o Brúixoles)
    deòmises | 21/11/2013 a les 18:08
    Potser aquest era el problema. Desitjar l'horitzó
    I caminar sense un rumb fix, com si la perdició
    Fos la similitud més afí a la pèrdua, i l'aigua
    Només asfixiés; i la molsa i els líquens en la pell.

    Potser calia arranjar la pau interior, rebre l'oxigen
    En sendes i en dreceres, del bosc fet llar i origen,
    Perquè saber els noms de Déu no alliberava la farga
    Dels passos sota els peus; i l'escorça era rostre vell.

    Potser aquest era el problema. Aturar el temporal
    I mossegar el fruit prohibit amb la fam de qui perdia
    Sostre i brúixola i paciència; i pertot arreu tot d'ulls.

    Potser només la pausa oferia camps sembrats de sal
    I fendir els segons amb el silenci i la quietud garantia
    Rectitud i harmonia entre l'entorn; i en les botes, esculls.



    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: