Detall intervenció

RE: Repte78:.........un repte de pel.lícula!!!

Intervenció de: Tiamat | 28-12-2005


Pel·lícula: los puentes de madison...
Personatges del relat: Meryl Streep i el marit, que no sé com es diu l'actor..


- On vas, ara? - et mig pregunto, alçant el cap.
- No ho sé - respons mentre t'arronses d'espatlles.
Sec a la taula de la cuina, amb els colzes enganxats damunt l'hule i un ram de flors de plàstic tapant-me part de la visió. Faig veure que llegeixo una revista: "declaracions de Meryl Streep sortint de la terminal B de l'aeroport de...". Et recolzes a la porta, la que dóna al jardí, i que vam decorar, ja fa molts anys, amb unes cortinetes de fil blanc.
Assenteixo amb el cap mentre agafo la tassa groc pàlid, la que s'assembla tant a les del bar del poble, i faig un glop de cafè. Segueixes al costat de la porta, agafant-ne el pom, com una persona indecisa, mirant-me com si esperessis alguna cosa.
"Això nostre...", et voldria dir. "la nostra relació... fa temps que va pendent avall, i si no hi fem res... Qui sap si no valdria més deixar-ho estar".
Però com sempre, ni tu ni jo diem res i tanques la porta darrere teu.
Mentre t'allunyes pel caminet i estripes fulles de l'alfàbrega que vas plantar fa uns mesos -deies que et faria il·lusió, trobar-ne més sovint al plat-, tot marxant en direcció ves a saber on, faig un altre glop de cafè. El gat miola mentre se'm refrega a la cama.
- Tan de bo marxessis d'una vegada... - murmuro, conscient que només jo puc sentir-me.
Però sempre, sempre, acabes tornant.
Covarda.


Respostes

  • RE: bbooooooonnn
    Àfrika Winslet | 27/12/2005 a les 12:02

    dddiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
    ostres, interessant el repte... i difícil!!! Ja m'ho pensaré... jeje
    petons i inspiració per a tots els reptaires!!!
  • Repte 78: la nit en què Gilda es llevà el guant.
    annabella pampallugues | 27/12/2005 a les 21:24

    Per aquells temps tothom em deia Johnny. Vaig arribar a Buenos Aires, l'any quaranta i escaig, a fer trampes en el joc, deien alguns. Jo preferia veure'm com un Robbin Hood. Allí vaig tindre algun problemeta... sort de'n Ballin, que em rescatà de l'embrolla. Aquest senyor em convidà al seu casino, ben conegut entre els argentins. Tot i que estava indecís, vaig acceptar.
    Una nit d'aquelles, que se succeïren, vaig veure un dimoni disfressat d'àngel. Gilda, oh Gilda -Hermeregilda pels amics-. No havia vist mai una cabellera pèl-roja tan bonica des que vaig conéixer l'Annabella Pampallugues. I aquella forma segura de baixar l'escala, tot i la pendent, que m'embogí. I la seua veu, mmmh.
    Després en feren una pel·li, d'ella i jo, de la nostra història. Creà molta expectació l'escena en que Gilda es treié el guant. Encara ara escolte velles empolainades que es tiren les mans al cap per tanta descaradura.
    Recorde amb dolçor amargant els besos de Gilda i l'olor a alfàbrega assecada pels carrerons argentins. El film no captà l'essència de la nostra història, ni de la nit en què es treié el guant. Reconec que jo també em vaig excitar amb aquest gest seu, però d'això em desenganyà ella un dia; l'últim dia. Jo era a la terminal del tren, a punt de marxar. Ella, en secret, m'acompanyà. No hi hagué petons, només una confessió: la mítica nit, portava guants 50% lycra 50% viscosa, acabats d'estrenar. Picaven molt. I no sabia com treure-se'ls de forma elegant.

  • Repte 78 : Dominis.
    angie | 27/12/2005 a les 21:44

    L'Elizabet era com una fruita que només desprenia la seva fragància real quan era acariciada per aquelles mans, estimulants com l'alfàbrega, pels seus ulls vius, per les grolleries a cau d'orella, per tots els jocs perillosos i suggerents als que la feia participar.
    Els dies relliscaven per una pendent de rialles, seducció i sexe. Mai el percebia indecís, sempre segur de que ella correria a satisfer els seus desitjos, fent-los llavors d'ambdos.
    Allò la feia més vulnerable i ell aprofitava per a controlar, de manera calculadora, aquell domini.
    Ja no es limitaven a les quatre parets d'un apartament, la intimitat era una malatia terminal. Es besaven apassionadament entre la gent, es palpaven els racons obertament i cada trobada tenia una mica més de perversitat que l'anterior.
    Ell la coneixia molt bé, ella d'ell descobrí que no. La trasbalsava fins i tot quan no hi era, amagat en el seu subconscient, replegat en cada arruga del seu vestit, difòs en l'aire que respirava ...
    I com tot joc, té un final, un guanya i l'altre perd...La passió obre els braços a la por, el bes dóna pas al cop i l'excitació sofisticada pren somriures i els converteix en plors.
    En la ment de l'Elizabet, qui guanyà, els desitjos o el seu propi benestar?.

    • RE: Repte 78 : Dominis.(correcció)
      angie | 27/12/2005 a les 21:53

      on diu una pendent ha de posar un pendent.
  • Enmig del vespre fosc
    mirna | 27/12/2005 a les 23:40

    Per al jurat: he entès bé l'enunciat del repte? És vàlid el meu conte?
    És que en la primera crida m'ha semblat que havíem de recrear una escena d'una pel·lícula arxiconeguda (no sabia que havíem de canviar res).
    En fi, aquí va. Espero que compti!
    ------------------------------------------------


    En la petita terminal d'avions bufa fort l'aire, i enmig del vespre fosc tu t'aguantes el barret per una ala.
    Em mires directament als ulls, i després, amb la mateixa intensitat, abaixes la mirada fins als meus pits. T'hi detens lentament, i llavors abaixes el cap com si no podessis suportar la mesura de la pèrdua.
    Jo t'estrenyo la mà, i tots dos vibrem alhora, ens transmetem els nostres densos sentiments.

    Definitivament, ens hem de separar, però encara intento capgirar el nostre destí.
    -I si em quedo amb tu? -et demano.
    Tu mai has estat indecís, però ara fas un moviment de dubte. Després, et refàs.
    -El món té problemes massa greus per fer cabuda al nostre amor -em dius, mentre l'aire trist porta olor d'alfàbrega.

    Sé que tinc una missió important per fer que s'acabi la guerra, que els documents que avui mateix he de lliurar són essencials. I hi ha, també, el meu marit.
    Però et miro i només et veig a tu, ningú més amb qui vulgui restar.

    L'hèlix de l'avió em fa retornar al pendent inhòspit de la realitat.
    -Ballarem un altre cop el nostre vals? -et demano amb llàgrimes als ulls.
    -No. T'espera el teu marit
    Però els teus llavis, oferts com mai, et delaten. Cremen com els meus, igual que les genives, talment com la sang.

    I em dius adéu i et gires d'esquena. Camines endavant, allunyant-te de mi, per sempre, un sempre que m'ofega mentre pujo l'escala de l'avió i només vull morir-me.

  • Com que ningú no és perfete?!
    pivotatomic | 28/12/2005 a les 09:30

    Mentre la llanxa deixava enrere la terminal, Jerry va admetre que Joe havia guanyat novament. Quan, indecís, havia confessat a Sugar que era un saxofonista sense ni cinc, ella l' havia abraçat, assegurant-li que preferia els seus deutes als milions d'un altre. Ara, mentre es petonejaven al darrere, a Jerry només li quedava aquell talòs de l'Osgood, que seguia insistint en casar-se amb ell.

    L'encarà:

    -Osgood. No podem casar-nos.
    -Per què, reina?
    -Doncs... No sóc rossa natural.
    -Oh! No m'importa!
    -I fumo! Fumo moltíssim!!
    -M'és igual...
    -Tinc un passat horrible. Fa tres anys que visc amb un saxofonista!
    -Et perdono!
    -Però és que... No puc tenir fills!
    -Els adoptarem.

    Què li passava a aquell homenet? Jerry ja no sabia què dir-li! Només quedava arrencar-se la perruca i confessar: "Sóc un home, tros d'ase!".

    Però, quan es portava els dits al cap, reparà en els ulls plens d'amor de l'Osgood i es preguntà quan algú l'havia volgut tan sincerament i incondicional.

    Reflexionà.

    Podia llançar-se per aquell pendent sense retorn i acabar menjant alfàbrega en alguna cantonada de Witchita o Kansas City... o dir-li que sí a l'Osgood i viure, ric i estimat, per sempre.

    La mà no arribà als cabells. A mig camí canvià de direcció, per acabar reposant a l'espatlla de l'Osgood. Qui sap? Potser era ell i no Joe qui havia fet sort.

    -Saps què, reiet? Tens raó. Casem-nos!
    -Ho veus? Ja sabia jo que eres perfecte!

  • RE: Repte78:.........un repte de pel.lícula!!!
    Tiamat | 28/12/2005 a les 18:55

    Pel·lícula: los puentes de madison...
    Personatges del relat: Meryl Streep i el marit, que no sé com es diu l'actor..


    - On vas, ara? - et mig pregunto, alçant el cap.
    - No ho sé - respons mentre t'arronses d'espatlles.
    Sec a la taula de la cuina, amb els colzes enganxats damunt l'hule i un ram de flors de plàstic tapant-me part de la visió. Faig veure que llegeixo una revista: "declaracions de Meryl Streep sortint de la terminal B de l'aeroport de...". Et recolzes a la porta, la que dóna al jardí, i que vam decorar, ja fa molts anys, amb unes cortinetes de fil blanc.
    Assenteixo amb el cap mentre agafo la tassa groc pàlid, la que s'assembla tant a les del bar del poble, i faig un glop de cafè. Segueixes al costat de la porta, agafant-ne el pom, com una persona indecisa, mirant-me com si esperessis alguna cosa.
    "Això nostre...", et voldria dir. "la nostra relació... fa temps que va pendent avall, i si no hi fem res... Qui sap si no valdria més deixar-ho estar".
    Però com sempre, ni tu ni jo diem res i tanques la porta darrere teu.
    Mentre t'allunyes pel caminet i estripes fulles de l'alfàbrega que vas plantar fa uns mesos -deies que et faria il·lusió, trobar-ne més sovint al plat-, tot marxant en direcció ves a saber on, faig un altre glop de cafè. El gat miola mentre se'm refrega a la cama.
    - Tan de bo marxessis d'una vegada... - murmuro, conscient que només jo puc sentir-me.
    Però sempre, sempre, acabes tornant.
    Covarda.

  • Somnis d'un seductor
    ambre | 28/12/2005 a les 21:44

    _Surts aquesta nit Allan? Una altre amiga de la Linda Allan?
    Es porta la cigarreta a la boca, fa una calada i s'abaixa l'ala del seu barret gris, per acabar sentenciat: _ La lluna plena d'aquesta nit pot fer estralls en el teu infortuni estètic, un joc d'ombres i reflexes esfereïdors sobre les teves faccions.
    Satisfet es puja el coll de la gavardina i es rasca la perilla somrient de veure els progressos cap a la perdició del seu deixeble.
    L'Allan està davant del mirall obsessionat amb la nova piga que s'ha trobat l'espatlla, quan veu que només queda un hora per la cita d'aquella nit de lluna plena.
    _Mal auguri! La Linda ja sap que sóc supersticiós; no hauria d'haver preparat la cita en una nit com aquesta.
    Després de la dutxa s'afaita amb talls ràpids que es claven en el pendent de la barbeta fent enrossir l'escuma, es llença una ampolla sencera del seu afer-shave amb perfum d'alfàbrega i surt corrent cap a la terminal.
    No l'ha vist mai la Sally, la Linda li ha dit que portaria un vestit de vellut blau.
    _ Amb qui surts aquesta nit Allan?
    L'Allan es comença a trobar malament, les nits de lluna plena no li senten bé, el cel es va enfosquint i la lluna es va fent poc a poc més palesa així com el seu malestar. Li creixen els cabells, les ungles, els ullals, es gira per trobar en Humphrey però ja està fugint carrer avall cames ajudeu-me.

    • RE: Somnis d'un seductor 1.1
      ambre | 29/12/2005 a les 20:32

      Es que... es que... El vaig penjar amb preses per que començava el futbol... i no sabia que el termini s'havia allargat fins avui...
      ...perdoneu les molesties...

      Somnis d'un seductor

      _Surts aquesta nit? ...Allan? Una altre amiga de la Linda? ...Allan?
      Es porta la cigarreta a la boca, fa una calada i s'abaixa l'ala del seu barret gris, per acabar sentenciat: _ La lluna plena d'aquesta nit pot fer estralls en el teu infortuni estètic, un joc d'ombres i reflexes esfereïdors sobre les teves faccions.
      Satisfet es puja el coll de la gavardina i es rasca la perilla somrient de veure els progressos cap a la perdició del seu deixeble.
      L'Allan està davant del mirall obsessionat amb la nova piga que s'ha trobat l'espatlla,
      pensa que és un càncer terminal. S'arregla per la cita d'aquesta nit: Una nit de lluna plena.
      _Mal auguri! La Linda ja sap que sóc supersticiós; Una cita amb un desconeguda en una nit com aquesta... Em posa malalt la lluna.
      Es dutxa ràpid i s'afaita. Indecís davant l'armari, agafa una camisa verda amb un estampat que recorda fulles d'alfàbrega.
      _Aquesta camisa et posaràs? ...Allan?
      A l'aparcament de la terminal, recolzat sobre el seu cotxe observa els vianants: La Sally li ha dit que la portaria un vestit blau.
      _ Amb qui surts aquesta nit? ...Allan?
      L'Allan es comença a trobar malament, les nits de lluna plena no li senten bé, el cel es va enfosquint i la lluna es va fent poc a poc més palesa així com el seu malestar. Li creixen els cabells, les ungles, els ullals, es gira per encarar-se a en Humphrey però aquest ja fa estona que corre pendent avall.

  • RE: Repte78:.........un repte de pel.lícula!!! A Woody Allen
    mjesus | 29/12/2005 a les 01:18

    La Cecília sabia que el cinema tancaria aviat, el rètol que informava de l'enderroc ja estava col·locat, construirien una terminal d'autobusos. Durant dies havia assistit a la primera sessió d'estrena; era el seu refugi, el seu marit la maltractava i a la feina l'explotaven. Va entrar com ho havia fet en anteriors ocasions, coneixia pam a pam la platea, va assseure's just on començava la pendent. La música omplia tots els racons, els seus ulls resseguien els primers plans del protagonista, se n'havia enamorat, el somiava desperta a totes hores: estimava el seu rostre, els seus ulls, l'elegància dels seus moviments, ... la seva veu.

    Tom Baxter es va fixar en ella, la mirava de reüll com si la convides a acostar-se, amb gest impacient la incitava. Estava confusa, la fortor de l'ambientador del cinema la marejava, -aquella olor indefinida ..., si,si, com d'alfàbrega acabada regar, va pensar- no podia resistir-se, una pluja d'emocions l'embriagava. Poc a poc es va acostar indecisa. Ell va estirar el braç, travessant la pantalla que els separava. Ella allargava el dits delerosa acaronant-lo.

    "Hola! amor meu, t'esperava! va dir en Tom". El seu bes fou llarg, intens, la vida va recórrer el seu cossos.
    "Explica'm com és el món real, jo tant sols sóc una ficció"

  • Torna-la a tocar, Biel
    Biel Martí | 29/12/2005 a les 10:42

    La ploma estilogràfica fregava el paper deixant un lleu soroll que sonava de fons, perdent-se entre les converses de les taules i difuminant-se per la pols de llibres amuntegats. El jove aspirant a escriptor seia sol, amb aires de grandesa, com cada tarda, i llençava mirades escrutadores a tota la sala. Ella era allí, havia tornat. Després de tant de temps esperant en va, ara s’adonava que havia valgut la pena. Mossegà el bolígraf i es va treure les ulleres, mentre la noia, amb el seu perfum d’alfàbrega avançava lentament entre les taules. En encarar-s’hi, ell va abaixar la mirada al foli que tenia davant.

    - De totes les biblioteques del món, havia de venir a aquesta –es va dir ell.

    De primeres va pensar en parlar-li amb duresa, mostrar-se inflexible després de la pendent en que ella el va precipitar en abandonar-lo, sense explicacions, anys enrere. Però com sempre va vèncer el seu costat tou, i indecís va deixar-la asseure’s amb ell. En Biel apartà a un costat la novel•la en fase terminal, doncs cada cop que ella apareixia tenia temptacions de llençar-la al foc. Es van mirar uns segons i després el ulls verds d’ell i castanys d’ella es perderen entre els llibres. A penes van dir-se res, les ferides seguien obertes i els records evitaven que el temps les cicatritzés. Finalment, ella va alçar-se per marxar, i amb un murmuri ell es va dir:

    - Torna-la a tocar, Biel.

    I, com si res hagués passat, continuà escrivint.

  • Put the blame on mame
    Espiadimonis | 29/12/2005 a les 11:00

    La Gilda va començar a treure’s el guant, mentre Put the blame on mame es deixava sentir per tot el local, on centenars d’ulls d’empresaris i executius miraven aquella bellesa pèl-roja moure les seves sinuoses corbes enfundades en un vestit negre. Des de la porta del magatzem del bar, en Johnny Farrell es premia amb força els punys, indecís entre entrar corrent a l’escenari i fer-la fora o esperar a que acabés aquella provocació. L’actitud d’ella, lentament cargolant el guant sobre l’avantbraç cada cop més nu, va fer sentir-se xiulets entre la multitud excitada. Sens dubte sabia com posar-lo a cent, i sabia també com fer-lo entrar en un estat terminal de nervis. N’estava enamorat, colat perdut, però al mateix temps desitjava fer-li mal.
    Quan la noia va tirar el cap enrere i tota aquella cabellera esplèndida picà contra la seva esquena nua, traient-se el guant de l’altra mà i cantant, ell no va poder-se aguantar més, va fer l’últim glop al licor d’alfàbrega i va entrar disposat a aturar aquell espectacle. I en aquell precís moment ella va fer l’últim cop de cintura, el públic masculí es va alçar aplaudint amb cares radiants i vermelles. Com si caigués per una pendent interminable, en Johnny va fer mitja volta i consumit per una gelosia que no creia que pogués experimentar mai, va decidir esperar-la al corredor dels camerinos, disposat a deixar-li clar per on havien d’anar les coses a partir d’ara.

  • RE: Repte78: Gandalf
    Màndalf | 29/12/2005 a les 21:28

    El balandreig del carromat em feia ballar alegrement cap a Hobbiton, terminal del meu viatge d'aquella preciosa diada. Acaronat per l'escalfor d'un matí espectacular a la Comarca, el pas rítmic de l'egua pujant pel suau pendent, el dring-dring del cordatges i els piulets dels ocells m'acaronaven les oïdes i m'impulsaven a canturrinejar distretament. L'olor del meu tabac, barrejat amb l'aroma d'alfàbrega i d'herba recent tallada perfumava el camí.

    Confiat i segur, cap força del mal aterradora podia colpir el meu esperit, malgrat les males notícies provinents de Mordor. La meva màgia, els conjurs i el potent bàcul s'afegien a la força de la meva ment.

    La presència metàl·lica, petita i poderosa que notava indecís feia dies, ara s'aproximava a pas de gegant, concretant-se.

    Amb el carro ple de focs d'artifici meravellosos, pensava en algun truc per la festa de la nit amb els meus amics els hobbits. Volia alegrar la meva visita i distreure'ls dels mals auguris.

    En aquestes estava quan el jove Frodo, el nebot del meu estimat amic Bilbo, va aparèixer com per encanteri al costat del caminol, alegre com un pardal. El vaig convidar a pujar o es va convidar ell, no ho sé, però de seguida vaig veure que era un xicot assenyat per la seva edat. Per les barbes del Gran Bruixot que hi tocava. O molt m'equivocava en la meva intuïció o aquell peus peluts cordial i xafarder havia de ser un protagonista especial en la gran història de la Tercera Edat que s'albirava...

    Image hosted by Photobucket.com

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: