RE: Repte Poètic Visual 275. LA TEMPESTA

Ens parla la teva fúria
amb crits que clamen al cel,
onades de barbes blanques,
espuma de sorra i sal.

Un mar que avança implacable
que escomet sense pietat,
majestuós, imparable,
tan bell tot i estar enfadat.

Sent demà, per fi entrarien a port,
tornarien a casa després de deu anys
donant tombs per la mar de l’exili.
Al capvespre havien escomès ja
la navegació ran del litoral de Samos.

Ulisses s’havia endormiscat tot resseguint
els detalls del seu encontre amb Penèlope,
com si es tractés de la primera vegada.
El trobaria canviat, l’estimaria encara?

De sobte, el despertà la fúria de la galerna.
Què heu fet, insensats? –cridà fora de si.
La cobdícia havia empès els companys
a obrir el sac dels vents desfavorables,
aquell que el déu Èol els havia regalat.
El bòrees i els seus germans, en veure’s lliures,
s’abraonaren els uns contra els altres,
engrescaren els núvols, els llamps i els trons,
desfermaren un huracà prenyat de terbolins,
aïraren els déus del mar, de la terra i del cel.

No hi havia res a fer. No servirien
ni pregàries, ni planyiments, ni resignació.
El fill de Posidó ho havia deixat prou clar.
No l’obriu, per res del món, o morireu
lluny de la pàtria, lluny de casa.

Amada, amiga,
Deixa que l'embat fermi
L'ànima teva
De tempesta calmada
Als esculls dels meus llavis.


d.

Naufragi


Força colossal primera,
estremiment pur de pànic,
el teu embat de tempesta
és un déu vell en naufragi.

Rugeix amb un tro d'oratge
s'enduu els vaixells, se'n duu els fars,
alça la mar turbulenta
fins que, ja calm, s'ha salvat.

Dallonses de primavera que, amb el daixonses de canvi climàtic s'ha avançat unes hores!

T'agegantes, pretensiosa,
blasonant l'urpar d'un corb, o d'un felí...?
Salvatgina famolenca, on tens l'aturador?
Pretens ser una deessa marina...?
l'esposa de Neptú...?

Faroneges, atemorint un oratori mínim,
un farell tant ignot, que no té nom;
d'aparença desnerida
més, reclou la fortalesa adquirida
d'unes mans encallides,
que l'obraren amb vocació d'evitern.

També tu has de morir,
malgrat que ara gallegis
amb impostura fatxenda,
d'una força manllevada
que mai podràs exercir...

Sí! també has de transir
humiliada a l'arena,
o al peu del penyal rompuda
en estèril bromereig...

I amb arcs d'iris que, del cert,
seran només d'artifici...

Per què no deixes que l'embat de la nova tempesta
Esborri les antigalles de la memòria, el caprici
Fragant d'un funàmbul que fa equilibris en el desfici
Del meu batec, tornaveu del teu nom de flor de ginesta?

Per què m'embalumes al centre de l'abandó el suplici
I el goig, la set i els llavis, l'escalfor de la conquesta
I el gebre de la derrota, quan enmig de l'onatge resta
La fam, ingent com la mar, de l'atracció pel precipici?

Per què fuges i m'apropes els llavis a la bella ferida
Dels teus ulls de sal oberta i reclames la companyia
Que anhelem i que necessitem per gaudir de la vida?

Per què hauria de deixar-te i, malgrat tot, començo el dia
Amb el far dins del cervell, amb el pont que no s'oblida
De retornar-nos besos porucs, mirades tendres, Maria?


d.

Ella és la tempesta,
llamps eterns i escuma blanca,
assoten el far enravenat.

És millor viure-la a la nit, fosca,
sensual i salvatge criatura.

La lírica del seu clam,
amara els sentits.

Taques d'escuma
empelten l'espai que
mulla el meu rostre,
poruc observador
enfront la natura,
sarcàstica i freda, visc la
tempesta dels sentits, com una
amant en el jaç del plaer.