RE: REPTE POÈTIC VISUAL 166 – L’ONADA

mare mar

amb força
s’abraça a la sorra
liquant els peixos nocturns
el passeig de les gavines
i la brúixola dels vents

escuma com garrots
un puny
i un garfi que rasura
la carn terrosa
i la sal coent les ferides

bondat desmesurada

mare, no m’estimis tant

Allà no hi habia res, un fossar de desampar de cossos, i la sang fosca i negra estesa fins on atansava la vista, les deixalles de les vides esparses engolides per una mar voraç. que fent palesa de l'existència d'una natura plena de ira havia deixat els llibres oberts pel ventre i les despulles de destins esquinçats i tan sols eren audibles algunes veus de vidre clamant per salvar la vida.
Una mà es desprengué de la mare, i un plor mut els sega a tots per sempre més, un silenci quallat instaurat en les hores i els dies.
Allà no hi habia res, només la sospita de la devastada presència humana.

Ones s'esbaten
contra l'escarpat negre,
trencant-se, afuant.

Salut i reptes!

La calma de l'aigua estancada
només guarda una imatge, algues,
restes, ossos llimats.

... puc contar-te que mai
no s'atura: va i ve
com un ritme de sal,
lleus crancs tous,
i sembla que no hi hagi perill;
el matí és càlid, mullo
el peus, arriba als turmells,
em deixo acaronar, em tempta,
em mormola: vine,
t'abraçaré sense ferir-te,
i llavors avanço,
i va pujant
lentament,
sento el cos mancat
de pes,
avanço,
però és ell qui entra,
qui em penetra com
si jugués...
i quan me n'adono
suro tan lluny de la platja...

Però, altres cops,
ve creixent des de lluny;
estic tranquil•la en el secret,
d'esquena o adormida.
Porta en la cresta enorme
criatures ansioses
de la meva placidesa
i la meva cautela...

Quan el sento i em tombo
cobreix, de cop i volta,
el llit i els sentits,
devasta la memòria,
tot allò que estimo.

I un instant més tard,
tot és aigua

Submergida fins al fons,
naufragada,
no em trobo el cos, s'ha dissolt
en el plaer.

Em balancejo
arrasada i feliç,
transparent,
medusa.

retorne a casa
antoni cànovas | 04/04/2011 a les 19:23

Amb força m'abraces
em portes de nou cap a tu
ens arrosegues a avecs profuns
del teu cau per retrobar la felicitat
que no vam poder trobar aquí

amb virulència reclames
allò que és teu
un lloc on poder morir amb calma
un espai on poder trencar les aigues
amb la solitud d'una sorra verge

et revetles contra allò que mou l'home
a ser menys humà
dolços imaginaris de deïtat
per burlarla ment
per enganyar el cos

i mentre baixe a les profunditats
veig el meu passat amb claredat
i cerque aquells instants
que de petit acaronaven la meua pell
mentre la mare llegia poemes vora tu .

Que primaveres són
les onades que tu fas,
i jo , l’arbre assedegat
que a la vora està esperant.
LLUÍS LLACH, ‘Onades’



Onades.
Onades alçades per un tsunami de revoltes ?
Onades; velers i guerrers que lluiten en va
per dominar l’indomable esquitx de la natura.
Onades de passió desfermada,
ball arrauxat, crits i cants de masses.
Onades. Batzegades sensuals de coratge
per coronar-te de follia a la blanca cresta,
clímax d’altíssimes humitats relatives.
Onades per capgirar la història;
belles, velles i noves onades xopant-te de plaer
que moren als meus peus a la platja
on la poesia dels somnis atzurs... Onades.
Punys alçats. Onades alçades al batec
dels meus versos que brollen a tot cor
quan tu navegues d’ardor fins la darrera llepada per fi.
Onades. Onades de llibertat.

Embolcallada d'escuma,
xiscla la mort.

Brots de primavera naveguen
en l'obaga espessor,
de mar, terra i llàgrimes.

A palpentes...

Desorbitades ninetes
van segellant temors,
van perdent esperances.

Porosa realitat de vides caduques.
Espills de silencis trencats a l'alba.

..............

Pàl•lid s’ha aixecat el dia
entre violentes ones.
Dintre la barca la càrrega
que els mariners custodien
en les aigües virulentes
fràgil sotsobra i perilla.
La mar rugeix, s’esvalota
ferotge i enrabiada,
mentre una pàtria llunyana
de dret els mariners guia.
I es va esquitllant la barca
entre furioses mandíbules,
i impel•lit el cel es bada
per rebre la llum del dia.
Mantenen ferm el timó
els mariners, que a mà remen,
i en l’envitricoll d’onades
seny i força perseveren.
En cada guany de batalla
salven altre cop la vida.
La mar es va aixecant brava
mentre ells remen cap a Ítaca.

Sístole, xiscle
De gavina que endega
El seu vol fràgil.

*

Aigua. Més aigua,
Amb l'ímpetu de l'ona
Que abraça i sembra
La sal, el bressol, l'alga
En el batec de l'home.

*

Naufragi o vida.
I el silenci retorna
Quan l'embat fèrtil
De l'aigua ha de romandre
Entre el cel i la platja.

*

Aigua. Més aigua.
Mentre la brisa és l'hàlit,
La llum propera.
I l'aurora rogenca
Creix, galerna callada.

*

Onatge rítmic,
Diàstole que compta
El malmès viure.

* * *


d.