Detall intervenció

RE: REPTE POÈTIC VISUAL 166 – L’ONADA

Intervenció de: Sandra Domínguez Roig. | 03-04-2011

Allà no hi habia res, un fossar de desampar de cossos, i la sang fosca i negra estesa fins on atansava la vista, les deixalles de les vides esparses engolides per una mar voraç. que fent palesa de l'existència d'una natura plena de ira havia deixat els llibres oberts pel ventre i les despulles de destins esquinçats i tan sols eren audibles algunes veus de vidre clamant per salvar la vida.
Una mà es desprengué de la mare, i un plor mut els sega a tots per sempre més, un silenci quallat instaurat en les hores i els dies.
Allà no hi habia res, només la sospita de la devastada presència humana.


Respostes

  • mare mar
    perunforat | 02/04/2011 a les 11:11
    mare mar

    amb força
    s’abraça a la sorra
    liquant els peixos nocturns
    el passeig de les gavines
    i la brúixola dels vents

    escuma com garrots
    un puny
    i un garfi que rasura
    la carn terrosa
    i la sal coent les ferides

    bondat desmesurada

    mare, no m’estimis tant
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 166 – L’ONADA
    Sandra Domínguez Roig. | 03/04/2011 a les 21:58
    Allà no hi habia res, un fossar de desampar de cossos, i la sang fosca i negra estesa fins on atansava la vista, les deixalles de les vides esparses engolides per una mar voraç. que fent palesa de l'existència d'una natura plena de ira havia deixat els llibres oberts pel ventre i les despulles de destins esquinçats i tan sols eren audibles algunes veus de vidre clamant per salvar la vida.
    Una mà es desprengué de la mare, i un plor mut els sega a tots per sempre més, un silenci quallat instaurat en les hores i els dies.
    Allà no hi habia res, només la sospita de la devastada presència humana.
  • Haiku
    Cargolsalalluna | 04/04/2011 a les 13:51
    Ones s'esbaten
    contra l'escarpat negre,
    trencant-se, afuant.

    Salut i reptes!
  • El desig
    Ogigia | 04/04/2011 a les 13:59

    La calma de l'aigua estancada
    només guarda una imatge, algues,
    restes, ossos llimats.

    ... puc contar-te que mai
    no s'atura: va i ve
    com un ritme de sal,
    lleus crancs tous,
    i sembla que no hi hagi perill;
    el matí és càlid, mullo
    el peus, arriba als turmells,
    em deixo acaronar, em tempta,
    em mormola: vine,
    t'abraçaré sense ferir-te,

    i llavors avanço,
    i va pujant
    lentament,
    sento el cos mancat
    de pes,
    avanço,
    però és ell qui entra,
    qui em penetra com
    si jugués...
    i quan me n'adono
    suro tan lluny de la platja...

    Però, altres cops,
    ve creixent des de lluny;
    estic tranquil•la en el secret,
    d'esquena o adormida.
    Porta en la cresta enorme
    criatures ansioses
    de la meva placidesa
    i la meva cautela...

    Quan el sento i em tombo
    cobreix, de cop i volta,
    el llit i els sentits,
    devasta la memòria,
    tot allò que estimo.

    I un instant més tard,
    tot és aigua

    Submergida fins al fons,
    naufragada,
    no em trobo el cos, s'ha dissolt
    en el plaer.

    Em balancejo
    arrasada i feliç,
    transparent,
    medusa.
  • retorne a casa, antoni cànovas
    Xantalam | 04/04/2011 a les 22:04

    retorne a casa
    antoni cànovas | 04/04/2011 a les 19:23

    Amb força m'abraces
    em portes de nou cap a tu
    ens arrosegues a avecs profuns
    del teu cau per retrobar la felicitat
    que no vam poder trobar aquí

    amb virulència reclames
    allò que és teu
    un lloc on poder morir amb calma
    un espai on poder trencar les aigues
    amb la solitud d'una sorra verge

    et revetles contra allò que mou l'home
    a ser menys humà
    dolços imaginaris de deïtat
    per burlarla ment
    per enganyar el cos

    i mentre baixe a les profunditats
    veig el meu passat amb claredat
    i cerque aquells instants
    que de petit acaronaven la meua pell
    mentre la mare llegia poemes vora tu .
  • Onades de llibertat
    Fidel | 05/04/2011 a les 22:24
    Que primaveres són
    les onades que tu fas,
    i jo , l’arbre assedegat
    que a la vora està esperant.
    LLUÍS LLACH, ‘Onades’



    Onades.
    Onades alçades per un tsunami de revoltes ?
    Onades; velers i guerrers que lluiten en va
    per dominar l’indomable esquitx de la natura.
    Onades de passió desfermada,
    ball arrauxat, crits i cants de masses.
    Onades. Batzegades sensuals de coratge
    per coronar-te de follia a la blanca cresta,
    clímax d’altíssimes humitats relatives.
    Onades per capgirar la història;
    belles, velles i noves onades xopant-te de plaer
    que moren als meus peus a la platja
    on la poesia dels somnis atzurs... Onades.
    Punys alçats. Onades alçades al batec
    dels meus versos que brollen a tot cor
    quan tu navegues d’ardor fins la darrera llepada per fi.
    Onades. Onades de llibertat.
  • Xiscla la mort
    Núria Niubó | 06/04/2011 a les 11:06




    Embolcallada d'escuma,
    xiscla la mort.

    Brots de primavera naveguen
    en l'obaga espessor,
    de mar, terra i llàgrimes.

    A palpentes...

    Desorbitades ninetes
    van segellant temors,
    van perdent esperances.

    Porosa realitat de vides caduques.
    Espills de silencis trencats a l'alba.

    ..............

  • Aigües virulentes
    diamant | 07/04/2011 a les 10:04

    Pàl•lid s’ha aixecat el dia
    entre violentes ones.
    Dintre la barca la càrrega
    que els mariners custodien
    en les aigües virulentes
    fràgil sotsobra i perilla.
    La mar rugeix, s’esvalota
    ferotge i enrabiada,
    mentre una pàtria llunyana
    de dret els mariners guia.
    I es va esquitllant la barca
    entre furioses mandíbules,
    i impel•lit el cel es bada
    per rebre la llum del dia.
    Mantenen ferm el timó
    els mariners, que a mà remen,
    i en l’envitricoll d’onades
    seny i força perseveren.
    En cada guany de batalla
    salven altre cop la vida.
    La mar es va aixecant brava
    mentre ells remen cap a Ítaca.
  • Sístole rítmica, marítima diàstole
    deòmises | 07/04/2011 a les 16:35
    Sístole, xiscle
    De gavina que endega
    El seu vol fràgil.

    *

    Aigua. Més aigua,
    Amb l'ímpetu de l'ona
    Que abraça i sembra
    La sal, el bressol, l'alga
    En el batec de l'home.

    *

    Naufragi o vida.
    I el silenci retorna
    Quan l'embat fèrtil
    De l'aigua ha de romandre
    Entre el cel i la platja.

    *

    Aigua. Més aigua.
    Mentre la brisa és l'hàlit,
    La llum propera.
    I l'aurora rogenca
    Creix, galerna callada.

    *

    Onatge rítmic,
    Diàstole que compta
    El malmès viure.

    * * *



    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: