RE: REPTE POÈTIC VISUAL 131 - LA DIVINA COMÈDIA

Aquí
tothom sap
que la cua es mossega la cua.

I vosaltres, digueu-me:
Encara esteu vius?

quantes hores al dia?

Fan cua per purificar-se...
Són ànimes negligents,
en vida desfigurades,
doncs van caure en temptació.

Ara els toca redimir-se.
Però hauran de pagar les penes,
no val només penedir-se,
costerut es mostra el cim.

Caldrà passar les carenes
dels set pecats capitals:
Els superbs seran humils.
Els encegats per l' enveja,
hauran de ser generosos.
La paciència tastaran,
els que han viscut irats.
Cadascú transformarà...
la peresa en diligència
en despreniment, l'avarícia
la seva gola en dejuni
I la luxúria en castedat.

Entre elles fent camí,
s'entrellacen formant baules
tot dibuixant esperances...
Potser faran cap al cim.

Només des d'allà dalt
es mostra la Llum Suprema.
Però només les mereixents,
si beuen les aigües sagrades
seran finalment esmenades,
tot oblidant els pecats
per només remembrar el Bé...
A tocar del Paradís.

Jo també m'he submergit

en la llum pertorbadora,

sota l'ala trencada

de l'àngel del misteri,

recer d'esponjosa rosa

i espines no esquitllades.

Tenir-te era acceptar

aquest hàlit de país

desconegut i exòtic

on s'anava imposant

l'aire aturat de la teva ferida,

entre el nèctar emergent

dels petons més intensos.

I llavors esdevenies

una presència sense àncora

ni còrpora, i dibuixaves el neguit

d'una carnal, ansiosa,

desnonada pregunta,

que sotjava la veritat

de la teva existència.

Cabellera estampada

en l'extensa nit en penombra.

Un ull observant

espiava el meu devenir,

un altre m'engolia

amb la seva promesa

de tèrbola esperança.

I sota el seu recer

s'elevava el meu somni

de platges i d'estiu,

amb la sorra, miracle d'agost,

enganxada a la pell tòrrida.

I aleshores joguinejava el mar,

esquitxador i rialler...

Però el teu ull observant,

que tibava de mi,

em feia davallar a la llum

esmorteïda de l'estança.

I així, amb el neguit revoltat

fins a adormir-me,

tan sols podia rescatar

una petita, minúscula,

gairebé invisible

llavor d'or,

entre les teves bambolines de teatre,

rere els teus telons, amagatalls i ales,

que no podien ser mai

l'aixopluc on arraulir-se,

ni podien retornar-nos renascuts

al centre del matí,

ell sempre immers en el renou

de les flors fresques

de la tipuana i la xicranda.

Ai amic !, el nostre destí...
Un mar de foc; solitud extrema l'infern ?;
o un riu de compatriotes recargolant-se,
- espai transitori, final de fum fugisser -
entre ànimes efímeres i precaris interins, el purgatori ? .
Ambdós, el preu d'un destí abocat al buit,
el silenci més absolut, resolut.
Serem detritus dins un trist cendrer
o serem aigua purgada amb escassa potabilitat ?.
Serem el somni pendent o no serem.
Sense dret a decidir, presos per la tragèdia,
suspesos pel clamor a no extingir-nos.
Vida i mort, aigua i foc, riu o mar,
sol amb silenci o acompanyat a crits...,
contradictoris fins al final.
Fal·làcia consistent !, purgatori ? :
tots els rius moren al mar. La síntesi:
viatge al delta, on el temps moribund s'eternitza,
on un mar de foc, on solitud extrema ...
Sense paradís, ni purgatori ni infern amic.
La darrera baixada entre xiscles d'ocells,
i el silenci com a darrera utopia
és el nostre punt i final.

Només per fer 'bulto', que no podré ocupar-me de convocar el pròxim! Tenim balneari.
Excepte a l'epitafi, que no podran escriure "Dos de gambes i un de calamar!" (fora el cas) perquè me'n vaig directe al crematori.
Sempre OP-TI-MIS-TA!!!
Bo, xicona! Va!

PURGATORI
Mirem als ulls sense eixugar les llàgrimes;
lliures, anant més enllà dels fets i la memòria.
I avancem amb mesura, tot analitzant
l'opressió d'uns botxins que han estudiat
i aprés el seu afer passa a passa.
Nosaltres ho tenim tot per començar.
O molt a fer, encara.
Alleugerim el cor, retrobem la vida.
Malgrat esser esclafats, ferits i morts,
no som carn de martiri,
ni anestesiada memòria d'uns fets històrics. Del passat.
Res no ens impedeix tenir l'escalfor d'allò
anomenat humà. El desig no és utòpic.
Encara que aleshores no ho sabíem.
Si més no, curem-nos en l'antídot dels desitjos.
Ara.


Molta SALUT! I força REBOLICA!

Embenam els ulls, no deixis que pensi.
Que vull creure.
Donam un déu que no em vulgui veure mort
per dir-me que he sigut bo.
Diguem que has vist el paradís
-al menys els plànols-
és avorrit i trist, com el diuen els llatins,
o calent, com el frueix mitja lluna?
L'altra mitja és gai...?
Compta'm els pecats que m'he de fer perdonar
per saltar-me el tediós purgatori quasi etern,
assegura'm que potencials efebofílics psiquicament castrats
no aprofitaran els meus secrets en interès seu.
Diguem que els funcionaris de les religions
-que gran en Brossa-
es desviuen pels desposseïts, apostaten de la injustícia,
escupen sobre els posseïdors.

Com es de plaent viure aquest infern. El Banc del Vaticà
-rentadora global de diner negre-
m'ha concedit una hipoteca per una parcel·la amb hortet
al paradís celestial.

Visc en la comèdia de l'absurd celeste
voltada de foc.

Malson de guspires que esquitxen els núvols.
Crònic dolor.

Vesso llàgrimes inflamables
de somriures grotescos.

Avanço en davallada
cap a l'hivern.

Final feliç: àngels i dimonis es besen en el purgatori
en divina unió.



.

CONTRICIÓ

Defujo tèrbols bassals terrenals,
tolls d'aigües confuses i efímeres
enmig d'un sòl d'herba humida;
reflex ombrívol de cel inexistent...
Esclareixo tenebres del meu passat,
fosca obaga d'on aviat m'allunyaré,
i faig brollar, del llot, un aiguaneix;
una deu d'aigua clara i límpida
que vol ser riu etern i transparent,
sense cap brossa ni cap brogit;
riu impol·lut amb color blau de cel
que davalli sempre pel paradís.

Som flama incandescent
de cossos que ara cremen
en la foguera dels pecats
i de la densa ignomínia.
Tots ens socarrem alhora,
les sentors es barregen mentre
s'alça l'aire pútrid que ara som;
ens mirem els ulls cercant
una darrera esperança per fugir.
Les nostres cendres basteixen
un mur gèlid de consciències
perdudes en la malvestat i
en l'oblit immens dels segles.

Ei! una correcció al meu poema: 'esbelt' està malament, és 'esvelt'.