Detall intervenció

RE: REPTE LXXXVI (86) PAU.

Intervenció de: biel | 14-01-2006


Seria interessant participar-hi. el tema és atractiu...
Però, x cert... : la foto? per algún motiu especial?
Simple curiositat, eh... jeje


Respostes

  • RE: REPTE LXXXVI (86) PAU.
    biel | 14/01/2006 a les 20:41

    Seria interessant participar-hi. el tema és atractiu...
    Però, x cert... : la foto? per algún motiu especial?
    Simple curiositat, eh... jeje
    • el premi interesant... et compromets, eh?c(no+)
      c | 14/01/2006 a les 20:47

    • RE: RE: REPTE LXXXVI (86) PAU.
      Jere Soler G | 14/01/2006 a les 21:34

      Aquesta foto la vaig fer aquest Nadal, a Hernani. Està feta al Museu del Chillida, l'escultor; i vam tenir la sort que va nevar i el paisatge estava preciós.
      Aquest "Caserío" és del segle XVI i a dins hi ha les escultures petites. A fora, en uns camps d'herba extensos, hi ha les escultures grans.

      En principi he posat la foto només perquè m'agrada i així qui vulgui se la copia; però ben mirat... sí que se li pot buscar alguna relació amb la pau... no?
      • jo hi he estat!!
        Yáiza | 14/01/2006 a les 22:20

        Al museu Chillida, l'estiu del 2oo4!! Molt curioses les obres d'art enormes....!
  • RE: REPTE LXXXVI (86) PAU. A la platja
    Màndalf | 15/01/2006 a les 18:56

    Aquest matí he agafat uns relats i un llapis i me n'he anat xino-xano cap a la platja. Portava musiqueta a les orelles per aïllar-me de l'eixordadissa de la ciutat, però en arribar a la platja m'he tret els auriculars... quina cançó és comparable a la música de les onades ballant sobre la sorra? I als càntics de fons de les gavines i la brisa marina remenant les branques?

    M'agrada saltironar entre les roques de granit fins arribar a la punta de l'espigó i asseure'm a una que tinc triada, plana i propera a l'aigua. I allí m'he posat, davant de la blavor immensa que relaxa els sentits i omple de pau l'esperit.

    Milers de petjades a la sorra m'expliquen que no estic sol... quantes històries, quants desitjos, quantes il·lusions pintades a la vora del mar!

    Sento enyor i enveja dels velers que veig escorar lliures per l'horitzó, triangles somiats i llunyans que semblen lliscar pausadament.

    El xiuxiueig dels ocells a les altives palmeres del darrera s'afegeix a la festa dels sentits i em pessigolleja el clatell. Les rialles d'uns infants em fan brollar velles històries, antics records estimats que guardo com un tresor a la memòria, fins que digui prou. Se m'humitegen els ulls i quan els obro els reflexos del sol a l'aigua es tornen esprimatxats.

    Els torno a tancar. Tanco els ulls a poc a poc. L'absència de visió és un pecat aquí, ho sé. Però només serà una estona, la suficient per sentir intensament l'escalfor del sol, la brisa a la cara, el batec del meu cor i el fluir dolç dels pensaments. Aquest còctel de sensacions és una força que m'entra al cos i em va omplint serenament, com si estes despullat, endollat a la natura.

    I penso que això ha de ser la pau. La pau interior que sento en aquests moments. Quan crec que estic en pau amb la gent que estimo, però sobretot amb mi mateix. I em pregunto si n'hi ha prou amb aquest sentiment. Com pot conviure aquesta pau interior amb les misèries de l'exterior, amb les maleïdes desgràcies del món? Però sempre he pensat que la teoria és fàcil i vella com l'home mateix: "fer als altres el que voldries que et fessin a tu". Quines paraules més senzilles que ho podrien canviar tot!

    No cal cap religió per una creença, tant sols la força de la pròpia convicció.

  • La pau
    angie | 15/01/2006 a les 19:43

    Es demana a crits el seu blanc silenci
    quan de colors hauria de lluir el bec pintat.
    Els somriures muts i plens d'hipocresia
    la disfressen amb vestits cars de vanitat.

    Sota pendó de dol, de feblesa
    i columnes de fum esprimatxat,
    pateix de nou infart de maltracte,
    impotència a cada conflicte armat.

    En el repòs de sa malaltia plora :
    llàgrima seca, vaticini amarg.
    Les flors que el seu flaire criaren,
    Exhalen suspirs, estigma exiliat.

    Bufa, sentit comú i respecte,
    reparteix el teu eixordadís xiular,
    que trontolli el ciment de la cruesa
    que arreli en cada nen, valent baobab.

    De la mà la duu l'ànima lliure,
    el que el cor té de fel desputllat,
    el que fa feliç al que l'envolta,
    el que ajuda i vol ésser ajudat.

    Allotgem-la a la cambra més senzilla,
    omplim de la seva llum el carrer,
    utilitzem-la com a moneda de canvi,
    té més valor que un bitllet de paper.

  • Miralls de glaç
    c | 15/01/2006 a les 20:03

    Miralls de glaç,
    Ulls de serp,
    Mans de corall,
    Rostres punyents.

    Mira'm, atreveix-te a mirar-me.
    Atreveix-te a veure el teu infern.

    Mirades de ratolí (a les urpes del gat),
    Rostres de sang,
    Mans marcades,
    Ments esclavitzades.

    Mira'ns.
    No pots ni aguantar la mirada,
    No tens valor de mirar el que has creat,
    Amb la teva ment enterbolida per diners.


    Cossos esprimatxats,
    Anhels de ser lliures,
    Figures despullades davant ments escrutadores i cruels,
    Ments esclavitzades...


    Mirades de nins,
    Plenes de terror,
    Sense poder jugar a saltar corda,
    Sense poder jugar a fet i amagar a la plaça.

    Sorolls eixordedissos de plors desconsolats,
    mars de llàgrimes...

    Mira'ns, mira'ns directament als ulls,
    aguanta la nostra mirada.
    Què hi veus?
    Què hi veus al nostre rostre?

    Pau robada,
    llibertat privada,
    ales decapitades,
    esperança treta.

    Miro al cel i què hi veig?
    Res... tot és gris...apagat.

    Peus sense suport,
    peus sense camí,
    aquests són els meus peus.
    Mira'm.

    Vida sense pau,
    Només el trist record de dins l'úter...

    Aquesta sóc jo,
    convertida així per la teva ment entarbolida.
  • Repte 86 ---> El món perfecte, malauradement, no existeix
    c | 15/01/2006 a les 20:05

    Envoltada per líquid càlid, que m'abraça i em fa adormir, jo visc dins el meu lloc, indiscutiblement meu, per naturalesa pura.

    Amb el meu cos despullat i esprimatxat, cargolada dins una pau irrompible, sense mot que em nombri, sense lletres ni llengua, sols visc per viure tranquil·la sense preocupar-me per expressar-me i ser escoltada.
    Enmig del silenci, on no molesten els sons eixordedissos, ni paraules absurdes (insults) visc lliure sense ésser de ningú, només amb un lligament a algú.

    Dins el meu racó del món, envoltada de líquid amniòtic, lligada per un cordó umbilical, puc ser propietària del meu cos petitó, al 100% puc viure amb pau, sense preocupacions, sense insults, sense racisme, sense hipocresia, sense disputes per propietats (això és meu i això teu), sense violència, sense injustícies (només mala sort, si neixes malalt)…

    Tot i així, en un lloc tan perfecte i tan legalment (segons la naturalesa) teu, pots perdre. Perdre per decisions i/o actes dels teus progenitors i/o personatges indesitjables de la humanitat, un entre tants.

  • RE: REPTE LXXXVI (86) PAU.
    La Riera del Fluvià | 15/01/2006 a les 21:10

    És la primera vegada que participo en el repte. Com que veig que s'ha d'escriure ràpid us envio una petita cosa que tenia amagada entre els esborranys. És molt senzilla, però tot és començar.

    Era el mes de desembre. Feia una nit serena, clara. Els estels brillaven com no ho havien fet mai i la Lluna il·luminava els racons més amagats de la Terra. El fred era viu, intens i el vent bufava amb força. Degut a la glaçada, el terra brillava com si hi haguessin tirat milers de petits diamants.
    En un camí solitari, un home caminava arraulit al costat d’una mula esprimatxada que portava sobre el seu llom una dona, a punt de donar a llum. Havien demanat aixopluc en fondes i hostals i en totes les llars que trobaven, però en les poques que encara hi havia algú, els havien tancat la porta.
    Caminaven penosament, mig morts de fred, sense saber on anar, fins que finalment varen trobar un estable mig abandonat. Només hi havia un bou i una mula famèlics, ageguts al mig d’una pila de palla bruta. S’instal·laren en un racó i al cap d’una estona els plors del nen, acabat de néixer, trencaven el silenci de la nit.
    A l’endemà al matí varen passar uns pastors que fugien cap a les muntanyes. Portaven pocs aliments, però quan varen saber que aquella parella no tenia res per menjar els deixaren bona part del que portaven, fins i tot els donaren roba per abrigar el nadó despullat.
    A la nit, una intensa llum il·luminà tot el cel. Pel camí arribaven tres rics personatges amb un gran sèquit. Ells també abandonaven la seva ciutat. Quan arribaren a l’estable i veieren aquella penosa escena, deixaren uns quants presents pel nen.
    Afganistan, desembre del 2001. Al mig de la guerra, de l’eixordadissa dels milers de bombes que queien del cel, dels grans estels -que no eren res més que els míssils que disparava l’enemic- i de la fam, la misèria i la mort, s’havia produït, una vegada més, el miracle de Nadal. Ara, només calia un altre gran miracle: l’acabament de la guerra, de totes les guerres. Per a un món lliure!

  • El camí a la pau o la pau és el camí?
    Filalici | 15/01/2006 a les 22:20

    Avui és un dia important per en Nawang. Fa temps que l'eixordadissa de la vida mundana el té desesperat, necessita trobar la pau d'una vegada. Quan creua les portes del monestir, del que no potser no tornarà a sortir mai més, l'emoció que l'amara fa que vessi algunes llàgrimes. Els cims nevats, la suau brisa del migdia, la humitat de l'aire... tot el que l'envolta l'agombola suaument i l'omple d'esperança. L'anhel que li esquinça el cor podrà, finalment, acomplir-se.

    ------

    Les trompetes anuncien l'hora de la meditació. Poc a poc, amb un silenci respectuós, els monjos van entrant a la sala i ocupant els seus llocs per a l'hora més sagrada del matí. Com cada dia en els darrers deu anys, en Nawang ja fa una estona que hi és. Amb el cos esprimatxat per una ascesi meticulosa i constant, poc a poc s'ha anat fent savi el crit del seu cor segueix viu.

    ------

    L'hivern, molt rigorós, s'ha allargat més enllà de l'habitual. La neu acumulada no permet, per primera vegada, celebrar la festa de la primavera al gran pati central del monestir. El gran àpat amb els vilatans, el ball, tot s'ha de fer a la sala fosca de les cerimònies. Tot i que l'ambient no acompanya gaire, en Nawang, que avui fa cinquanta anys, està content. El seu cor encara li pena, però l'ensenyament del Buda és savi. Atrapat a la presó que la meteorologia els hi ha assignat, celebrant una festa que mai no li ha entusiasmat, es sent més lliure que mai.

    -------

    Un jove novici entra al monestir. Quan travessa l'entrada segurament per no tornar a sortir mai més, l'emoció que l'amara fa que vessi algunes llàgrimes. L'abat Nawang, un home vell que camina amb dificultat, el rep amb un somriure i una mirada tendra. Recorda la seva pròpia iniciació, ara ja fa molts anys. S'ha fet vell, sí, i és definitivament feliç veient les muntanyes immòbils, els monjos pregant, els vilatans vivint a la terra. Tot segueix el seu ordre, tot és perfecte tal com és. Aviat, despullat de tota preocupació, de tots els anhels que tants anys el van acompanyar, se n'anirà, per fi, a descansar per sempre en la gran pau que l'envolta, tan gran que no es pot ni anomenar. En Nawang no sabria dir si ha caminat tota la vida vers la pau, o si la pau ha estat el seu camí.
  • RE: El so de la seva fi.
    Àfrika Winslet | 16/01/2006 a les 00:49

    Era a prop de la finestra, una llàgrima li lliscava galta avall. A les seves mans reposava un llibre vell, una enciclopèdia catalana del segle vint, plena de pols i d'oblit. Va recordar la seva mare, les seves mans fines, la dolçor de les seves paraules quan ell era encara un noi innocent i esprimatxat... Ho havia descobert.

    Tenia quaranta-tres anys i, per fi, se sentia lliure d'aquell pes de no saber el perquè. Aquell dia, després de tants anys buscant el seu significat, havia arribat a aquella biblioteca mil·lenària seguint un seguit de rumors que l'indicaren que el seu nom, Pau, tenia origen en una paraula d'una llengua morta ja feia uns quants centenars d'anys. Li havien dit que era català, i que s'havia parlat al Mediterrani, al voltant de l'antiga ciutat de Barcelona, durant força temps però que va caure en l'oblit en l'època de la globalització... I en efecte, el seu nom provenia d'aquella llengua, i el seu significat s'escolava entre les línies que ara rellegia, i arribava a la seva ment i al fons del seu cor.

    "Estat de tranquil·litat o de quietud no torbat per fatics, molèsties,... Estat de l'ànim tranquil, no torbat per la passió, l'ànsia,..." Hi rumià i pensà que pau devia ser l'estat al que arribava quan escrivia els seus versos, quan llegia llibres antics de poetes morts. Llibres, versos, paraules que ningú tenia temps per llegir, o per escriure... Llavors se'n recordà de la Miessan, del seu somriure i els seus ulls negres, de les pigues que recorrien el seu cos, guiant per un camí ple de tendresa. I pensà, també, que pau era restar adormit al seu costat, tots dos despullats, i somiant amb ella mentre acariciava suaument aquella pell enfosquida sota el sol...

    Tornà, però, dels seus pensaments i seguí llegint. "Estat d'una nació que no està en guerra amb una altra; exempció o cessació d'hostilitats internacionals." Això el deixà estupefacte...

    De sobte, una eixordadissa trencà el silenci d'aquella biblioteca. Els vidres de les finestres es van trencar en mil pedaços i en Pau només va tenir temps de llençar-se a terra. L'enciclopèdia caigué a un costat, mentre algunes de les seves pàgines voleiaven per sobre del seu cap, esquinçant-se en l'aire amb els trossos de vidre. Després d'uns segons de silenci i angoixa, començà a sentir, cada cop més a prop, el so de la seva fi.


  • La pau deu ser
    Joanra | 16/01/2006 a les 12:12

    Aquells tres nois no volien fer la mili. L'un, esprimatxat, amb els cabells negres i arrissats, creu que la vida és per a viure-la i no per a perdre-la ni que sigui un trosset. L'altre, ros i baixet, és un amant del silenci, i no suporta l'eixordadissa que sent sovint prop de casa i que ves a saber si prové del "seu" bàndol o de l'"altre". El tercer, alt i atlètic, seria un bon soldat; en canvi, s'ha capficat a desmuntar ordinadors i veure de què estan fets.

    A aquells tres nois l'atzar els ha fet néixer a Israel. Allà la mili és obligada i dura dos anys.

    Els dos primers tenen el suport dels pares en la seva decisió de rebutjar qualsevol mena de formació familiar, i fins i tot l'existència de l'exèrcit. L'altre necessita el recolzament d'aquests, perquè a casa seva el titllen de traïdor a la causa jueva.

    Un amic català no els creu prou valents: el que haurien de fer és deixar d'ocupar la terra on van néixer.

    El problema de la pau és que és quotidiana, per anar tirant (no peguis el teu germà); la guerra, en canvi, té reservades les grans empreses (defensa la pàtria davant els qui li volen mal). La pau té dimensió humana; la guerra té una dimensió que se'ns escapa. La pau és lliure; la guerra, obligada.

    Estem entossudits a moure'ns per causes deshumanitzades i grotesques: lluitem per constitucions i estatuts, lluitem per diners i per religions; matem per petroli. Si l'economia creix, el país va bé; qui s'enrecorda del preu?

    Aquells tres nois han decidit abaixar els braços. Els seus compatriotes, uniformats, els alcen en senyal de força, i miren avall, la seva terra santa; ells, despullats, amb els cossos oprimits sense possibilitat de moure's, alcen la vista i veuen un ocell.

    Dos d'ells ja són a la presó, i esperen l'entrada imminent de l'altre.

    La pau és abaixar els braços davant els crits d'uns i els odis d'altres; davant les forces d'ordre i les terres santes.

    La pau deu ser, des d'una fosca cel·la, fer plans, impotent, a dos anys vista.
    • El poder de les paraules
      foster | 16/01/2006 a les 12:34

      El poder de les paraules

      La Corinne aturà la mà a escassos centímetres del rostre, imaginant una carícia. Els seus sospirs, planant per sobre l'eixordadissa de fons, d'aquell retronar llunyà però inacabable
      -com una mala consciència que no descansa-, revelaven indiscrets l'amor i el desig que havia covat indegudament cap a aquell desconegut.

      L'Allan intuïa amb un calfred el palmell de la noia prop les seves barres sempre serrades, en un gest que no l'abandonava des d'aquella nit fatídica...
      Desitjava notar la seva escalfor, voldria abraçar-la, agrair-li tot el que havia fet per ell, però en aquelles darreres setmanes d'intimitat obligada s'havia adonat que ella defugia amb pànic tot contacte físic que no fos l'imprescindible de les cures.

      I durant tot aquell temps, les paraules, només les paraules...

      La Corinne l'observava ja sense pudor. Coneixia el cos d'aquell home alt i esprimatxat millor que el seu propi: l'havia rentat, l'havia ajudat a orinar, l'havia untat un i altre cop amb la pomada per a les cremades..

      I durant tot aquell temps, les paraules, només les paraules...

      En la seva ceguera temporal, l'Allan havia après a veure-hi a través les poques i tímides frases de la seva infermera particular. Ell, per la seva banda, empès pels calmants i la imperiosa necessitat de confessar-se a algú, no havia dubtat a despullar-li la seva ànima turmentada per la gran traïció al seu millor amic.

      -Secret per secret -li havia demanat l'Allan aquella tarda en acabar de buidar les seves misèries-. Ets pèl-roja, veritat? -i deixà anar una mitja rialla.
      La Corinne somrigué; una mica contracor, sí, però somrigué. I llavors, agafant la mà de l'Allan se la dugué als pits que havia alliberat de la brusa. En notar les horribles cicatrius dels talls antics, l'Allan començà a somicar, a plorar desconsoladament. Ara ho entenia, per fi sabia què era allò monstruós que havia acabat amb aquella dolça noia deixant-la com un zombie.

      **

      Dos dies després de l'alliberament de París, uns soldats aparegueren per recollir l'Allan. S'havia firmat la pau definitiva i ja podien traslladar-lo a Anglaterra.
      Però ell ja feia dies que havia firmat la seva pròpia, de pau: amb ella, amb la Corinne, en aquell racó de món, amb aquell racó de cor esquerdat que, per fi, començava a intuir-se lliure i amb necessitat d'estimar i estimar-se...

      • Jeremías....una correcció
        foster | 16/01/2006 a les 13:40

        per compir amb les regles, canvio
        "no havia dubtat a despullar-li la seva ànima..." per

        "li havia despullat la seva ànima turmentada..."

        gràcies

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.