RE: Repte LII

¿Ens hi fas posar cinc paraules?

Aquell personatge que ,quan jo era petit ,em resultava esfereidor,ara ,de gran, m'agradaria representar-lo,ésser el rei Baltassar ,encara que només fos una vegada a la meva vida.Per aconseguir-ho he tingut de perseverar en les meves solicituts als responsables de la cavalcada ,si bé tots els meus intents han resultat endebades ,no m'han volgut .És que potser sóc una aberració de la naturalesa?És que no pot haver-hi un rei negre ,baix, rodanxó i amb el cabell rosenc? No entenc per qué no m'han escollit.M'he posat de mala llet,jo ja em veia dalt de la carrossa,acompanyat dels espetecs dels caramels que llançava a la quitxalla en tocar a terra,la mirada il.lusionada de tots aquells que esperarien que els portés els regals que havien demanat en les seves cartes i l'esvoranc que s' obriria en les seves il.lusions si jo el fallava.
No tinc altre remei que seguir perseverant si vull que l'any que ve pugui ocupar un tron de cartró ,ja sé que no seré el rei negre ,pro per que no puc ésser el ros o el blanc ?.L'esperança és l'últim que es perd.

Sí, 5 paraules, no són pas complicades, i són paraules que m'agraden del llibre que estic llegint.

L'adveniment estava apunt de succeir i per fi seria coronat. Era el què sempre havia desitjat, i com el pare li havia dit sempre, un dels pocs que havia pogut sobreviure a "le grand bouf" dels seus temps.

-Eudald, si vols mai alguna cosa has de perseverar. Però compte amb el teu mal cap.

Era el moment de màxima tensió, després tot serien espetecs d'emoció. Cascades d'alegria i un gran banquet digne de reis.

Maria, la reina del lloc havia decidit que s'esposaria amb ell. Era una dona de grans dimensions, d'escultural bellesa i una intrèpida mirada.

Havia arribat ja el moment de la consumació. Ell no en tenia prou amb poca cosa, així que s'atansa sobre d'ella i dues hores d'extrema efervescència, no sabia que havia caigut en un esvoranc d'on no en sortiria.

Extasiat per la consumació de l'acte, l'Eduald es mantenia quiet. Maria, amb rapidesa i cura va llençar un atac esfereïdor. Zas! El cap tallat i rodolant. I ella va començar a cruspir-se'l. L'aberració de la natura o la supervivència de l'espècie. Na Maria la reina de les Mantis Religioses havia ja estat copulada. Eudald que volia ser rei sols va ser menjar de reis.

Guanyar el Repte s'havia convertit en una autèntica obsessió per a ell.

S'havia presentat a les cinquanta una edicions anteriors. A totes! I res. Un fracàs total. Esfereïdor. Com a molt, un parell de vegades havia rebut comentaris elogiosos, que li feien pensar que havia estat a punt. Però, victòries... zero!

Potser va ser tota aquella frustració, tot aquell perseverar sense premi, el que va fer caure el seu enteniment en un esvoranc sense fons i el va dur a cometre aquella aberració.

Coneixia al l'últim guanyador del Repte d'una reunió de relataires. Sabia on vivia. No li va costar massa posar en pràctica el seu pla.

"Si vols tornar a veure al teu fill amb vida, procura que el proper Repte el guanyi l'autor que signa com a SeanConnery". I va acompanyar el mail amb una mala gravació del nen, plagada d'espetecs, suplicant-li al pare que el salvés.

Als Mossos d'Esquadra els va costar menys d'una hora rastrejar el missatge i alliberar al xaval.

El repte el va guanyar un altre mediocre, un tal pivotatòmic.

Però va valer la pena. A la Model, on compleix 20 anys per segrest, tothom el coneix com el Dostoyevski de la galeria 5.

Un sol esfereïdor de migdia queia sobre l’immens palau. Als jardins cuidats amb esmeri s’agrupaven tots els convidats a la presentació en societat del Príncep, que acomplia 18 anys. Al voltant d’aquests, un llarg i ample esvoranc limitava el llindar de la possessió reial. Els soldats, els patges i la comitiva reial ja eren a les seves posicions i esperaven l’únic convidat que faltava: el Príncep. Sota aquella calor sufocant de juliol, ben aviat alguns s’apartaren dels jardins protegint-se a l’ombra dels arbres. Després d’hores d’espera, la majoria tendiren a asseure’s al terra jugant a daus, cartes o qualsevol altra distracció i la comitiva xafardejava inquieta per la tardança i només els soldats insistien en perseverar dempeus, suant. La tarda arribà sense noves notícies i el cel amenaçà amb una tempesta d’estiu, cobert de núvols i amb l’espetec dels primers llamps. Al capvespre, farts de l’espera, molts vilatans i nobles anaren abandonant el jardí reial, mentre pensaven que era una aberració i una falta de respecte fer-los aquella mala jugada.
Dins el palau, malgrat les insistències del rei, la reina i els consellers, el Príncep segui assegut a terra, creuat de braços i remugant que ell no volia ser rei.

Gira, gira, volta, volta, ... és un continu perseverar. Una idea fixa, un caminar senzill, tranquil i sense sortir del camí. Carruatges fastuosos un rere l'altre amunt i avall sense cap descans. Cotxes de policia, ambulàncies, bombers, res no hi falta. Espetecs d'emoció clamen el cel i llueixen petards i jocs de llum. Gira, gira, ..., volta, volta ...és un continu no parar. Convidats en filera somrient i joiosos no s'adonen de l'esvoranc al ben mig del carrer, cloc, cloc i el gira, gira i volta i volta, és l'aberració del no poder parar.

Per fi arriben els prínceps abans d'entrar a palau. Sí, per fi trobem el carruatge major, tirat per cavalls de bella estampa, poc a poc, cloc, cloc i noten l'enclotat. La gent aclama al seu pas i el cap de la guàrdia reial amb el seu posat esfereïdor>/i>, fa que ningú s'acosti, tothom volta i volta, ... gira i gira, ... tot sense parar. El príncep somriu, aviat serà coronat, ell serà rei, joiós amb el cap ben alt. Aixeca la mà, la mou i una altra salutació, i al fons veu a sa mare, gira, gira, ... volta i PARA, ... Els Cavallets s'han acabat.

Es sentia tan incomprès. Els seus companys més propers només feien que repetir-li que el seu somni era una gran aberració per tota la comunitat, però dins del seu cap només es perseverava una idea: Volia ser rei!
Sí, desitjava deixar enrere aquelles vestimentes plenes d'esquellerincs que repicaven contínuament i sense descans.

De sobte va tornar a sentir uns espetecs massa coneguts. Ja hi tornaven a ser, i ara ell no en tenia ganes; però que no veien que tot el seu voltant estava ple d'esvorancs que un dia o un altre acabarien partint la seva vida? No volia sentir aquest sentiment tan esfereïdor en aquests moments, però sempre queia a les seves urpes. Sí, tenia por de morir a l'oblit; per això volia canviar el guió de la seva vida.

Tothom el veia com un personatge molt graciós, i el feien servir com a comodí per a qualsevol cosa; però realment us penseu que aquest era l'objectiu que s'havia proposat? Clar que no! Ell volia que el respectessin, que a cada partida que li tocava jugar tingués un pes important... Però no, el destí l'havia maltractat; ell només volia ser el rei de bastos, i no un simple jòquer.

Mai no entendré com algú pot arribar a cometre un acte com el que has fet. És repulsiu, esfereïdor i indigne d'una persona. Vergonyant i abominable.
Les aberracions d'aquest tipus comeses per un home només tenen una solució: la mort. I en cas de que algú dubti que es pugui jugar a ser Déu, donant la vida i dictant la mort, hi hauria un altre remei: l'aïllament total.
L'altre dia digueres que volies ser un dels tres reis. Que res et faria més il·lusió que donar l'alegria dels nadals a les criatures del poble. El missatge de pau, d'amor i solidaritat. No et vam creure, però per desgràcia ens feres pena i al final accedirem a les teves peticions. Allà cometeres l'últim crim. I prengueres, per sempre, el nadal a tota una família.
Ara només queda que el dimoni s'apiadi de tu. La teva malaltia no té cura. Ho demostra la perseverança en cadascun dels teus actes, fins que aconsegueixes l'objectiu, com la gota malaia, que és capaç d'obrir l'esvoranc més gran. Només és qüestió de temps. Acabarà caient una altra víctima. Una altra nena serà violada. I ni l'espetec del tret que et mati podrà fer mai la pau.

Hola Alícia! Per molts anys pel premi del Repte LI. Passem, doncs, al Repte LII, proposat per tu.

------------------------------------------------

Va ser "esfereïdor" com em vas respondre aquella nit que et vaig proposar seguir amb tu, fer algun pla junts, allargar en el temps els nostres dies i bastir la nostra vida amb la meravella de la troballa de tots dos.

Just vas rebutjar-me.

"Espetecs" llançava la pedra foguera que vas clavar-me al cor. Tota la bellesa creada va obrir-se en "esvoranc" i va començar a escolar la seva saba nutrient, fins a deixar-me en la indigència.
Tota la nit sencera vaig "perseverar" i vaig trucar a la teva porta insistentment, però la tenies barrada, igual que tenies col·lapsada l'ànima i, a les venes, la sang.
Sé que vas voler ser el rei de tota la nostra història, comandar el nostre destí, decidir només pel teu compte. Jo havia de ser una comparsa adaptada als teus desitjos, a les teves prediccions unívoques. Però en realitat, qui actuava era jo: pensava, interpretava, sentia, mirava i, encara més, et deixava l'espai que volia, que coincidia amb el que volies tu.
No et vas adonar que, ensorrant-me a mi, també t'ensorraves, que només podies regnar si em tenies de súbdit, que amb la teva "aberració" deixaries de ser cabdill del regne d'allò possible.

Les pastilles me les havia deixades al restaurant de l'aeroport, a la recepció de l'hotel, a dintre l'avió mateix. L'altaveu em va cridar amb la seva cantarella autoritària i fins l'hostessa em va renyar.
Era "esfereïdor" pensar que podia agafar-me el tifus-influenzae per aquella negligència, però no hi havia res que, de cap manera, fes recordar-me'n. Fins i tot portant-les a la mà.
En aterrar, vaig estar a punt de deixar-me-les al jeep, però els "espetecs" d'un edifici encès em van fer girar el cap a la dreta i vaig trobar-les.
Vaig "perseverar" una estona en no deixar-me-les al casalot on vaig arribar, però al final, en caminar pels vestigis d'un parc d'aquella abans magnífica ciutat em van caure per un "esvoranc" i així vaig perdre definitivament l'oportunitat de vacunar-me.
El meu cap va dir que era una "aberració" no haver-me-les pres abans de sortir de casa, sabent que anava a cobrir informativament un país on un home que havia volgut ser-ne rei, recolzat per les potències estrangeres, havia fet esclatar una guerra sagnant i on el virus d'aquesta malaltia s'escampava.
Escric aquesta nota per deixar constància que la culpa de la meva mort imminent només em pertany a mi.

Fa tres anys que visc aquí; perdut enmig d'una raça d'éssers humans cecs, que no saben que ho són, perquè mai han conegut la visió.
Per a ells, els ulls són un parell d'apèndixs inútils, una aberració de la natura.
Estava segur que em convertiria en el seu rei; amb la vista m'imposaria a tothom; i si era capaç de perseverar, ningú no podria competir amb mi.
No obstant això, em van prendre per boig. No vaig poder fer-los entendre que jo hi veia, i ells no.
Deien que els colors, dels quals jo els parlava, no eren res més que dèries, obsessions que m'abassegaven.
Els vaig arribar a fer llàstima.
Tenien la resta de sentits tan espavilats, que per esfereïdor que pugui semblar, em superaven en tot.
Eren capaços d'escoltar la més lleu agitació; la respiració, la torsió del coll. Esquivaven qualsevol esvoranc mercès a l'eco del vent. Em flairaven a quilòmetres.
No els calia la vista, i jo no els sabia explicar què era.
Però jo freturava el poder; i, un dia, els vaig deixar mig sords amb els espetecs d'uns petards.
Ara sóc a la presó, sense ulls.
Fet i fet, tampoc no em servien de gaire.

Bé. Amb el plaç ja tancat, donaré el veredicte en uns minuts.