Detall intervenció

RE: REPTE LI

Intervenció de: Pluja | 09-11-2005


Aquest era el moment que tant havia temut des del primer dia que la va veure. Sí, em venien a la memòria els precs desesperants que intentaven al·legar una contraindicació dictada pel metge; però que no havien servit per res.

Mà a mà alçava el meu cos per sobre el d'ella per aconseguir la posició exacte. Pobra de mi, m'adonava que estava malgastant inútilment el crepuscle de la meva existència, que els instants següents serien els definitius per decidir en mans de qui acabaria: de la vida o de la mort.

Un peu, l'altre. La sentia sota meu, adormida plàcidament, però sabia que en qualsevol moment el monstre que la posseïa despertaria. Amb un esforç sobrehumà intentava clavar-li les ungles; un acció bastant ingènua que creia que m'ajudaria a aguantar l'equilibri, penosament.

Per primer cop vaig alçar els ulls, quan de sobte, em vaig adonar que un eixam de mirades em travessaven fent-me perdre l'equilibri que tanta suor m'havia costat. Com un terratrèmol de grau 8, la bèstia que jeia sota els meus peus em sacsejà violentament i m'esclafà contra el terra fred d'aquell indret.

Que què recordo? Les rialles dels meus companys i un fort mal al cul. Vaig caure en mans de la mort. Era la riota de tot l'institut; l'única que la barra d'equilibris havia impedit que caminés per sobre seu.


Respostes

  • Per Mandalf...
    Biel Martí | 08/11/2005 a les 15:58

    Jo preferiria una estil·logràfica Montblanch xapada en or de 24 kilats, el meu nom en petits rubins menys el punt de la i de Biel, que ha de ser un diamant. Vale? Vale.

    ;p
    • Bic-Bic,... Bic-Bic-Bic
      Màndalf | 08/11/2005 a les 17:52

      Bic normal escribe fino
      Bic cristal escribe normal
    • Per Biel i quetz
      Màndalf | 08/11/2005 a les 18:57

      Veig que no reacciones al meu anunci; això del màrketing mix no ha esta mai el meu fort.

      Sé que la quetz no hi és, però haurem de muntar una trobada general per fer el lliuraments de premis als guardonats.

      Els bolígrafs, de moment, estàn en remull al topí de l'ungüent corresponent a l'ortografia. Aviat passaran al del vocabulari.
  • RE: REPTE LI. Ehem , demà, dijous?????
    Carme Cabús | 08/11/2005 a les 16:41

    Vols dir demà dimecres, oi, Biel?
    • Dimecres s'acaba el plaç
      Biel Martí | 08/11/2005 a les 16:47

      Efectivamant, demà dimecres... és que ja vull el cap de setmana!
      • Una pregunta tonta
        Bruixot | 08/11/2005 a les 17:51

        quan dieu que l'extensió ha de ser 225 paraules, voleu dir exactament 225 paraules o menor o igual que 225 paraules???

        Es que cada dia ens ho poseu més difícil!!!!!!!!!!!!!

        Bruixot
        • Un resposta més tonta encara
          Biel Martí | 08/11/2005 a les 18:33

          Bruixot, bruixot, tant de temps reptant i encara no ho saps?

          Ideal i màxim: 225 paraules.
          Si en té menys no passa res, però aleshores no suposa un repte tant gran, no? No descalificarem ningú per posar-ne menys, però sí per posar-ne més.

          Biel.
      • sí que estàs a la parra....
        AnNna | 08/11/2005 a les 18:37

        efectivamant???

        és el noi ninu de l'action man???
  • RE: REPTE LI Mal moment
    Tetris | 09/11/2005 a les 00:51

    Poc em podia pensar que aquella tarda de primavera ,quan a l'hora del crepuscle el sol iluminava amb tonalitats vermelloses els núvols,la meva vida es veuria trasbalsada per un òrgan que diuen és el més important per a viure,el cor, que volguè sumar-se a la festa i organitzà un terratrèmol entre la gent que gaudia a l'envelat de l'orquestra de moda aquella festa major.Imagineu-vos en mig de tanta gent un senyor que perd el coneixement ,cau al terra ple de suor freda ,la seva respiració es rogallosa i no respon a cap dels estímuls que intenten fer-li els assistents,aquest era jo que, quan vaig recuperar una mica de consciencia ja m'havien
    ficat en una ambulància i anava camí del hospital.
    Un aixam de metges i d'infermeres m'envoltaven,les unes i els altres enfeinats per evitar que veiés de més a la vora la barba de Sant Pere, que ja s'insinuava al fons,preguntaven els meus antecedents mèdics i les alèrgies posibles que tingues,per evitar la possible contraindicació d'algun dels tractaments a que seria sotmès.Han passat els dies ,ara torno a fer vida normal pero aquelles hores entre la vida i la mort m'han fet canviar molt la meva percepció de les coses i han alterat ,i molt,el valor de les coses més properes.Torno a viure!!!
    • Mort en vida
      foster | 09/11/2005 a les 11:14

      Mort en vida

      Fèiem una bona parella. Amics des de l'escola, no ens separàvem mai més enllà d'unes hores. "Els dos contra el món!!", solíem cridar des del seu "spider" descapotable quan anàvem a tota hòstia i el vent ens feia sentir lliures i poderosos. Però el temps, i potser també la pròpia vida, l'atzar, el destí, tant li fa, ens va dur per camins diferents. No del tot, no, però els matisos van ser determinants. A n'ell el cavall el convertí en una joguina en mans dels camells i de la mateixa droga. Els seus brillants plans de futur es van anar dissolent dins la cullera on es feia i escalfava la mescla.

      ***
      Aquell últim dia al Clínic, quan el vaig veure, no me'n sabia avenir. Era l'hora d'un trist crepuscle, i l'hospital semblava haver patit un terratrèmol: la sala general era un eixam de cames i braços desvalguts, de peces de roba d'un blanc apagat, de laments i sospirs sense esperança. En Kim s'estava en un racó, amb la mirada perduda: estava inflat, irreconeixible. Una contraindicació molt específica feia impossible el seu tractament amb retrovirals. Semblava un ocellet desamparat, dèbil, però era plenament conscient del que li estava passant: es moria.

      Llavors, en acomiadar-nos, amb un darrer somriure, va dir-me entremaliat:
      -Ep, company, ara et quedes tu sol, sí, sol contra el món!!

  • REPTE LI. El llindar entre la vida i la mort
    Carme Cabús | 09/11/2005 a les 11:55

    Ei, Biel! 225 paraules sense comptar l'asterisc
    -----------------------------------------------
    ;-)


    El dolor és un puny de grans dimensions que empeny cap a totes bandes. M'assec i m'aixeco, alternativament, i xisclo, m'ofego, gemego...
    El volum del ventre en pes està sotragat per un "terratrèmol" de vida que es sacseja, trepidant.
    Em demano com he permès que aquest fill entrés i creixés dins meu. M'esparvero que ara hagi de sortir, amb el cos barrat, sense obertura, sense eixida.
    Una veu frívola, sacrílega, irromp a l'habitació.
    -Com va això? Ai, aquestes primerenques! Sou unes consentides!
    La llevadora assenyala la llitera.
    -Vine, puja aquí.
    Gemego. Crido.
    -Aviam? Noia, estàs ben tancada... això no dilata...
    Malmesa, violentada, sóc només un "eixam" de patiment.
    -No em podeu posar l'epidural? -demano plorant.
    -No. Mira, ho diu al teu historial: "con-tra-in-di-ca-ci-ó".
    -Però...
    -Tu respira bé. Va! Que totes hem parit algun cop!
    Mai m'he sentit en un "crepuscle" semblant, enllà del límit de les meves forces.

    *
    -Ei, reina, com et trobes?
    -Bé, mama... On és, el nen?
    -Ara te'l portaran.
    -Mama... m'hagués agradat parir-lo a casa...
    -Descansa...
    -...en un lloc càlid...
    -Shhh....
    -...aquí tot és asèptic, sense intimitat...
    -Dona...
    -Em sento estafada. M'han pres aquesta experiència...
    -I abans? Morien moltes criatures... i també moltes parteres...
    -...
    -...si no t'haguessin fet cesària no us n'hauríeu sortit...
    -Però... aquest hospital... el quiròfan... l'instrumental...
    -Ja ho sé, però gràcies a això sou vius tots dos, reina.


  • RE: REPTE LI
    Pluja | 09/11/2005 a les 12:56

    Aquest era el moment que tant havia temut des del primer dia que la va veure. Sí, em venien a la memòria els precs desesperants que intentaven al·legar una contraindicació dictada pel metge; però que no havien servit per res.

    Mà a mà alçava el meu cos per sobre el d'ella per aconseguir la posició exacte. Pobra de mi, m'adonava que estava malgastant inútilment el crepuscle de la meva existència, que els instants següents serien els definitius per decidir en mans de qui acabaria: de la vida o de la mort.

    Un peu, l'altre. La sentia sota meu, adormida plàcidament, però sabia que en qualsevol moment el monstre que la posseïa despertaria. Amb un esforç sobrehumà intentava clavar-li les ungles; un acció bastant ingènua que creia que m'ajudaria a aguantar l'equilibri, penosament.

    Per primer cop vaig alçar els ulls, quan de sobte, em vaig adonar que un eixam de mirades em travessaven fent-me perdre l'equilibri que tanta suor m'havia costat. Com un terratrèmol de grau 8, la bèstia que jeia sota els meus peus em sacsejà violentament i m'esclafà contra el terra fred d'aquell indret.

    Que què recordo? Les rialles dels meus companys i un fort mal al cul. Vaig caure en mans de la mort. Era la riota de tot l'institut; l'única que la barra d'equilibris havia impedit que caminés per sobre seu.
    • RE: RE: REPTE LI (Definitiu)
      Pluja | 09/11/2005 a les 14:24

      * Se m'havia colat un temps malament, perdó.

      Aquest era el moment que tant havia temut des del primer dia que la vaig veure. Sí, em venien a la memòria els precs desesperants que intentaven al·legar una contraindicació dictada pel metge; però que no havien servit per res.

      Mà a mà alçava el meu cos per sobre el d'ella per aconseguir la posició exacte. Pobra de mi, m'adonava que estava malgastant inútilment el crepuscle de la meva existència, que els instants següents serien els definitius per decidir en mans de qui acabaria: de la vida o de la mort.

      Un peu, l'altre. La sentia sota meu, adormida plàcidament, però sabia que en qualsevol moment el monstre que la posseïa despertaria. Amb un esforç sobrehumà intentava clavar-li les ungles; un acció bastant ingènua que creia que m'ajudaria a aguantar l'equilibri, penosament.

      Per primer cop vaig alçar els ulls, quan de sobte, em vaig adonar que un eixam de mirades em travessaven fent-me perdre l'equilibri que tanta suor m'havia costat. Com un terratrèmol de grau 8, la bèstia que jeia sota els meus peus em sacsejà violentament i m'esclafà contra el terra fred d'aquell indret.

      Que què recordo? Les rialles dels meus companys i un fort mal al cul. Vaig caure en mans de la mort. Era la riota de tot l'institut; l'única que la barra d'equilibris havia impedit que caminés per sobre seu.
  • Migraña
    Helicoide | 09/11/2005 a les 14:01

    El zumzumeig de les meves oïdes m'està deixant sord cada dia una mica més. No hi tinc dolor només un lleuger malestar quan comença el dia. En acabar-lo, durant el crepuscle, quan el Sol ja es pon i comencen les ànimes a voltar em resulta demolidor. Llavors el dolor és intens, i m'afecta a les neurones de manera impenitent, sense parar. Zum-zum, zum-zum, ... l'eixam de zum-zums no descansen mai, així dia rere dia. Quan el dia és plujós i fosc el soroll és més intens, i quan la tempesta és forta el terrabastall és incisiu. És un terratrèmol d'onzè grau en l'escala MSK, on la catàstrofe hi és present, no hi queda res dempeus. A un pas del canvi de paisatge pel grau dotzè, l'últim on hi havia muntanyes ja no hi ha més que planura.

    Estic desesperat. Ja no responc dels meus actes quan la virulència del dolor m'empeny a una gran agressivitat . No puc parar de trencar coses, qualsevol que està davant s'emporta la meva excessiva dolència. Només em queda una solució. És farmacològica. Una sola pastilla i tot em passarà. El zumzumeig desapareixerà i podré somriure alegrement sense tenir desencaixades les mandíbules pel dolor. Serà un alleugeriment del cos, i també de l'ànima. És una solució dràstica però l'impertinent soroll m'hi empeny. Sí, però, ... una sola contraindicació: la mort.

  • RE: REPTE LI
    Jere Soler G | 09/11/2005 a les 16:21

    Darrere els vidres, hi albiro un cel encès de roig.
    La respiració se m'alenteix.
    No vull dormir.
    Quan algú es mor, el son esdevé la principal contraindicació.
    La Maria obre la finestra. M'arriba el ventet de Sant Llorenç, la fragància del romaní i de les pedres humides del Montcau.
    El cor se'm va aturant.
    -Avisaré el mossèn -em diu la Maria.
    La miro amb compassió.
    -No vull cap més cel que aquesta terra que deixo. -faig.
    -No et fa por morir...? I si vas al purgatori...?
    -Tan dolent em veus...? Quina culpa tinc d'haver estat "jo"...?
    Em mira.
    -Quants anys... -mussita, plorosa, fent que no amb el cap.
    -I que bonics... -mormolejo -. Gracies...!
    Percebo l'udol del vent; miro a l'oest.
    Em concentro en el roig del crepuscle.
    Me'n vaig amb l'oreig, gairebé sense adonar-me'n.
    Fujo per la finestra i m'alço damunt el verd ataronjat dels primers contraforts del massís. Contemplo la Mola, el bosc obscur d'alzines que envolten Can Poble; i més avall Terrassa, amb l'eixam de llumetes que es comencen a encendre com espelmes.
    M'abandono, ja no depenc de mi.
    Se'm fa difícil mantenir la sensació de temps.
    De sobte, em sento sacsejat, com en un terratrèmol.
    Unes mans m'agafen pels turmells i em tiben amunt.
    Quedo cap per avall.
    Algú em pica les natges i pronuncia:
    -És un nen... i és preciós...!

  • RE: REPTE LI
    Àlex Casanovas Boada | 09/11/2005 a les 16:57

    Fonen a negre 226 paraules

    L'atmosfera era pesada, cansada, potser d'existir, de viure, com jo. L'evaporació de la meva suor enterbolia l'ambient. Es veien petits núvols vaporosos que no podien ésser tocats per les meves mans. Era una gran contradicció, doncs jo sentia un terrible fred. Contínuament, calfreds, em recorrien l'espinada. Les combulsions anàven apareixen cada cop amb més freqüència, intercalant-se amb la respiració d'uns bufadors feixucs, que es debatien amb un frec a frec per seguir movent-se. Un eixam d'infermeres circundaven pels meus voltants com abelles a la mel. Qui ho havia de dir, que jo em trobaria en aquesta situació, lluitant inútilment contra la sort, i tocant sense remei la fulla de la mort. Perquè com diu la cançó, "sorpreses et dóna la vida", sempre té qulecom reservat per a tú com aquell regal especial que mai vas tenir. De repent vaig sentir el pes del món sota les meves espatlles, sentia que el crepuscle de la mort, començava a arribar, el meu destí s'albirava clar. Un terratrèmol de sensacions em va sacsejar i un eixam de fantasies en va assaltar. Els meus ulls divisaven un "no se què", una mena de llum, potser un túnel. De cop vaig sentir com si m'esvaís, com si la meva ànima se separés del meu cos, em vaig converitr en una contraindicació per a mi mateix. I em vaig fondre a negre.
  • RE: REPTE LI
    Àlex Casanovas Boada | 09/11/2005 a les 16:59

    Entre el llindar de la vida i la mort 237 paraules

    El llindar entre la vida és una dolça contradicció entre la realitat i la fantasia. A la realitat, els nostres lligams amb aquesta, ens tenem sotmesos a una rutina especial i a una sèrie de fets lógics. Però en el món dels morts, la nostra ment s'allibera i ens transporta a una mena de realitat, on no estem sotmesos a rés i tot és il·lògic, i tampoc hi han raóns per totes les coses. El món en el paradís, és sencillament, com una mena de terratrèmol, una algabària de sentiments, tot imprevisible. Si vull buscar una metàfora per el paradís, puc dir sencillament, que és inexplicable com el teu silenci o tranquil com una tempesta. Puc dir fins hi tot, que és apassionant com el foc o gèl·lit com el gel. Però sobretot és fantàstic com la mar inexpugnable, sotmés a la casualitat. Aquesta és la meva opinió sobre la mort. Però la vida... La vida és fugaç com un eixam de pensaments, la vida és com un sol que lentament s'extingeix, és com la migració (ve i s'envà). Puc dir també, que sense la vida, no existeix la mort i si no hi ha mort, no hi ha vida; per tant, són com dues amigues, sempre agafades de la mà. És com la última barrera i algún dia la tindràs que superar. És el crepúscle, ni una cosa ni una altre.Una contraindicació contra el meu cor.
  • RE: REPTE LI: La contraindicació
    Alícia Gataxica | 09/11/2005 a les 17:00

    Ara, en el llindar entre la vida i la mort, t'adones que m'estimes i t'aferres a la meva mà. Un eixam de sentiments contradictoris amaren la teva ment. Desconcertat, assegures que sempre m'has estimat! Si només has viscut per acariciar lleument la meva pell, per besar amb candidesa els meus llavis, per resseguir el contorn dels meus pits, per sentir el meu cor bategar, per acaronar-me. I obres molt els ulls, espantat pel terratrèmol que jo causo en la teva vida. Ho comprenc. Tu sempre has cregut que dominar és estimar. No t'odio. Jo et vaig estimar molt, i ara, en el crepuscle de la teva vida, només un fil esfilagarsat, un dit de la meva mà et separa de la vida i de la mort. I jo, lentament, fruint per primer cop de ser tu qui tens por i no jo, deixo suaument anar aquest dit, breument tallo aquest fil que t'unia a la vida, que t'unia a mi, veig com caus, i traspasses el llindar entre la vida i la mort, amb el terror que contreu les teves faccions. Ara restes esclafat al terra del carrer. Una munió de gent observa el teu cap esberlat. La contraindicació de la meva vida és el teu amor pervers, pare. Porto un fill teu ventre i no permetré que passi pel mateix que jo he passat.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.