RE: Repte CXXXIV - Un repte apassionant

PASSIÓ DE TU

I la passió se'm enduia carrer avall, sense saber ben bé a on anava. Les cames dansaven soles i les gronxava el vent…continuava sentint la remor de la teva veu dins del meu cap, i ara, m'atabalava.
Cega d'aquest amor prohibit que m'oferies, temia que la meva vida no tingués port. Continuava portant el peu penjoll nacrat al coll; i a la cartera, una de les teves fotografies sense somriure. La passió que el meu cos i el meu cor sentien per tu es trobaven penjades, ara, en un fil de seda...què se'n havia fet d'aquells dies joiosos d'amor i tendresa?

Mentre feia aquest camí d'Enlloc, vaig adonar-me que la ginesta havia florit, com és ella: verda de poques branques i flor groga; i feia olor, i m'omplia el matí amb la seva aroma. Jo avançava, i la ginesta se'm fonia als peus, i em feia recordar aquells matins de bosc i albada que ens prenien d'un desig tossut de tenir-nos, i tocar-nos, i abraçar-nos...i sentia encara la teva escalfor, aquella que m'oferies de nit, quan abraçats, els nostres cossos encaixaven amb perfecció, l'un damunt de l'altre...
Et recordava, i t'enyorava, presa d'aquest sentiment que no m'abandonava, i volia oblidar-te per sentir-me menys sola, si tu no hi eres...però llavors, m'adormia i et somiava, i no em podia desfer del teu record que, tancat dins del meu cor, semblava haver perdut la clau per escapar-ne.
Mentre feia aquest camí d'Enlloc se'm negaven els ulls...i era la passió la que continuava enduent-se'm carrer avall.

Continuo adormint-me amb el so de l'acordió, del piano i d'un violí encetat de dolor, que dóna voltes en el vell tocadiscs. La passió ve a acotxar-me i torno a aquella Milonga del primer pis del carrer Corrientes, on et vaig descobrir, a tu i a ella, als dos.
En pujar les escales, ja m'entregava a la teva olor de suor, de cigarreta consumint-se, a la remor de les teves paraules que vinculava a les meves emocions i, en travessar el dintell de la porta de doble fulla i després de calçar-me les sabates de ball, em convidaves a la mística d'un efímer però intransferible goig. El fet de necessitar de les abraçades, feia de tu un terreny fértil on dipositar fantasies i allà va néixer, sens dubte, la meva veritable passió.

El tango és un monstre de dos caps i quatre cames, amb posat lànguid i pell nacrada sota el trajo fosc, que es deixa veure pel tall de la faldilla, que porta collaret de seda al coll, que viu el que dura la cançó i mor, assassinat, per l'últim compàs. El millor era "palpar" cada peça amb un cos diferent on somiar.
En acabar cada tanda, agraïa sempre a la meva parella l'haver-me regalat la possibilitat de compartir el seu sentiment i la seva habilitat, les quals donaven aire al meu ego i ales per viure la meva escollida soledat. I ara, de la mateixa manera, m'hi vull acomiadar agraït… Tornaré a Buenos Aires, deixaré aquests camps de ginesta puix no puc encaixar els últims esbufecs de vida, sense entregar la meva passió a aquell "Así se baila el tango", sobre la fusta envellida del saló on em va seduïr.

La noia era maca, simpàtica i una mica innocent. Duia un vestit groc ginesta per sota els genolls i la seva cabellera pèl-roja li queia en cascada sobre les seves espatlles nues. La mirava i només podia veure's explorant aquella terra ferma i sinuosa que era la seva pell pigada. No va gaudir de la coca-cola que van prendre ni va assabentar-se gaire de l'argument d'aquella pel·lícula de terror que havia llogat, tot i que es va aprofitar de l'escena culminant per poder aferrar-la entre els seus braços i sentir la seva escalfor reconfortant. Olorant la fragància exòtica del seu coll, que podia entreveure a través de rínxols enredats als seus dits, va imaginar com li trauria la roba, poc a poc. Admirant la iridescència del seu penjoll nacrat, que semblava turmentat per la lluita existent entre la gravetat que l'empenyia cap als seus pits i la tanca que ho impedia, va sentir un magnetisme irrefrenable que li va fer provar noves postures que el permetessin veure quelcom més enllà, ni que fos un mil·límetre. Va imaginar, fins i tot, una escena més salvatge on ella, ferotge i despietada, el subjectava a les potes de ferro forjat del llit i li feia coses innombrables... i els veïns colpejaven la porta, queixant-se d'aquella remor de crits inconfusible que durava ja de feia estona, a altes hores de la matinada... De sobte, va veure que la pel·lícula ja havia acabat, que ja no quedava coca-cola, que ella el mirava amb els seus ulls verds, temorosa. Sense dir una paraula, amb por d'espatllar el moment, va apropar-se-li lentament mentre ella s'encaixava en aquell vell sofà que ara semblava tan petit. Va començar amb un petó dubtós al coll...
- Besa'm als llavis. - va dir ella, tendra i agosarada.
- A quins...?

La Roser esperava amb delit les nits dels dissabtes d'estiu. Només de sentir la remor dels nois que s'ajuntaven baix de casa seva, al carrer, ja li feia posar els pèls de punta. Un lleu i gustós formigueig li pujava de la punta dels dits dels peus fins al bell mig del cor.

Reien, bebien, els sentia parlar de dones, i de tant en tant dir el seu nom. Se'ls imaginava elegants, poster amb camisa blanca de botons nacrats, o vestits d'elegant negre, perfumats i amb flors a la mà, rams de ginesta, alguna rosa, clavells.

Quan els combinats que es prenien a les terrasses, o bé l'alcohol que duien a sobre, els començava a fer efecte, sempre n'hi havia un parell que arrencaven a cantar, la veu potent i alhora com engrunada, intermitent.

La Roser se'ls mirava des de la finestra, encaixada amb la cortina, deixant tan sols a la vista el seu ull dret, amb el que hi veia millor. La cortina era el seu vel, la permetia mirar sense deixar-se veure.

I així passava la Roser les nits de dissabte: imaginant antics pretendents, que feia anys que ja no li pujaven al pis. I és que la Roser aquell any en faria setanta-un.

El seu pis de soltera romania inalterat, les mateixes fotos d'excursions, balls i viatges. El temps no passava dins les seves entranyes, però si a la seva pell; i era aquest un pas del temps que la passió no passava per alt. Les Rosers de les cançons que sentia aquelles nits li eren estranyes; tanmateix, aclucava els ulls, seia en el sofà, posava els seus peus descalços sobre la tauleta i somreia, somiava, escoltant-se'ls, fins que la son la guanyava.

Quan tot va acabar, en Pol va permetre's un crit que alleugerís la tensió acumulada. Va ser una explosió de so llarguíssima, sense significat. Un Ai, ai aiiiiiiiiiiiiiiiii que va anar pujant d'intensitat fins fregar gairebé el paroxisme. En un altre lloc, un crit semblant hauria fet que la gent es girés per mirar-lo amb una barreja d'alarma i censura. Allà, el seu xiscle es va barrejar amb milers d'udols similars, creant una mena de mantra. Un remor fet d'alegria en estat pur.

De passió.

Encaixat entre una munió de persones igualment satisfetes, va deixar-se dur per la multitud. Les empentes i trepitjades li eren indiferents. De fet, li haurien pogut dir que la Mercè l'havia abandonat, enduent-se de passada el monovolum, el compte corrent, el gos i els dos xavals i la notícia no li hauria esborrat el somriure beatífic dels llavis.

Res, absolutament res, podia espatllar la perfecció d'aquell moment.

A les hores prèvies, en Pol havia intentat racionalitzar aquella passió, més que res per preparar-se pel pitjor. S'havia repetit mil vegades que no tot s'acabava allà. Que hi havia més coses: l'olor de la ginesta a la muntanya, el blau d'aquell Mediterrani que li donava la vida, el plaer de veure un penjoll nacrat ballant entre les sines generoses d'una adolescent...

Finalment, havia claudicat a l'evidència. Sí, val, totes aquelles coses estaven molt bé. Però per ell, per en Pol Martínez i Serratallada, empal·lidien al costat d'Allò. Potser, precisament, aquell era el secret de la força de la seva passió.

Així que va decidir no pensar i dedicar-se a gaudir la màgia del moment. Mentre enfilava la sortida de l'estadi de Saint Denis, sense importar-li que tenia 52 anys i era gerent de Catalana d'Assegurances, va afegir-se als càntics fins esgargamellar-se: "Campioooons, Campiooooooons , oé, oé, OÉ!!!".

Des d'quest racó de món, on he tornat i em fas falta, penso en la plena passió que hi ha hagut entre nosaltres, en la història sencera que hem viscut durant la setmana del meu sojorn al teu país. Perquè entre nosaltres hi ha hagut trobada, seducció, desig, recerca, admiració, petons intensos. I també, la darrera nit, sencera, hem fet l'amor amb un delit fervent, barrejat amb el lament de deixar-nos.
Una història que pren la seva plenitud el mateix dia del comiat, trencada en el moment que començava a desbordar tota mesura: però jo he hagut de tornar a Barcelona i tu has hagut de quedar-te a Carolina del Sud.
Ara resta només el meu amor orfe, que segueix buscant-te, i torno a sentir la remor cruixent de les fulles seques de la meva solitud. Perquè, sense tu, jo torno a trobar-me enmig d'un desert on el sol ha desaparegut, on s'han assecat les fresques flors i la ginesta, i tota la meva vida transcorre encaixada entre penombres.
Sense la teva passió per viure i transformar-me, la mort s'assembla a la vida que ara visc, aquesta pau silenciosa de tomba on tu ja no hi transites, amb les teves mans tendres, els teus petons coents, tota la teva delícia de cos ofert i els llargs vespres parlant al bar de la Universitat, on cada dia ens buscàvem després de les conferències.
Se t'hagués endut amb mi per omplir-me de tu, per omplir-te de mi en el temps que a mercè de la nostra passió ressorgeix real, complet, absolut en la seva expansió i rodonesa, el temps que, estant junts, es torna íntima primavera de dies nacrats. I em seguiria oferint a tu cada dia com ja en vaig ser capaç, i com ho voldria fer ara, mentre vaig escrivint-te.

Mai hagués imaginat que en la nostra relació hagués arribat a tenir tanta importància la Pastisseria Foix.
Ella ja havia fet els 80 anys i jo l'anava a veure cada quinze dies a la residència on s'estava, que ella mateixa, soltera i sense família, s'havia triat després d'una estricta anàlisi de condicions i serveis entre altres residències per a vells.
Quan jo arribava, ella ja m'esperava a la saleta comunitària, amb la seva manteleta polida i una expressió ansiosa que no podia contenir. I sempre, després dels ràpids petons que em tornava, com si l'apressés el temps, em feia la mateixa pregunta:
-Què m'has portat, avui?
Amb aquesta frase es referia, invariablement, al berenar, que jo duia en una fantàstica caixa bombonera penjada amb tres dits de la vaga de llaç.
El berenar jo li anava a comprar expressament a la Pastisseria Foix, que excel·lia entre les seves selectes preferències, al barri on havíem estat veïnes.
Amb un neguit intens que la somovia sencera, esperava que jo desmuntés l'embolcall fins que, per fi, amb una aroma encisadora, apareixia un pastís de xocolata, ple d'exquisits adorns nacrats, o bé un braç de nata ornat amb cireretes encaixades en forma de cor, o una sara de mantega amb ametlles disposades com flors de ginesta.
I després de servir-li el berenar d'aquella tarda, en el moment de fer-se arribar el pastís a la boca, era quan desfermava l'única passió que li restava a la vida. Emocionada fins al punt que gairebé li queien llàgrimes, amb els ulls tancats per copsar-ne més intensament el gust, mentre assaboria lentament aquella menja deliciosa, feia una remor greu de satisfacció que s'escampava per tota la sala.
I, com una amant ansiosa, ja esperava que tornés a veure-la, al cap de quinze dies, amb l'exquisit pastís del berenar.

El Rafael està encaixant les selles als cavalls.
-T'ajudo? -li pregunto mentre em poso les botes.
-Deixa lliure al Pigat, està neguitós. Vols canviar de cavall avui, Gemma?
-De debò em deixes que el munti?
Sentim el remor de les rodes d'un cotxe que trepitgen les pedres del camí. Ja hi som tots.
-El Pigat sempre vol anar al davant, però no li deixis fer. Pren les regnes amb fermesa, sents?
-D'acord.
-Vinga nois! -crida el Rafael sense deixar caure la branca de ginesta que rossega amb les dents. Li dóna una puntada amb els estreps nacrats i comença a galopar en fred.
Sorpresos de la seva actuació cinematogràfica el seguim. Davant es remou un núvol de polseguera que no em deixa veure, tanco els ulls perquè petites pedres se'm projecten a sobre.
-Corre! Corre tant com vulguis! -no faig força. Vull que el propi cavall marqui el pas.
Encoratjat per la rivalitat accelera el ritme i anem deixant enrere als companys.
Queda el Rafael.
-Gemma! No deixis que m'avanci!
-Ho intento! -dic tot mentint-lo-. No puc fer-hi res. Ens veurem a dalt del turó.
El barret, lligat per un cordill que em passa pel coll, em voleia pel darrera les espatlles.
Amb una estibada de les regnes cap a la dreta li indico al Pigat que vull canviar de direcció, ell obeeix a la primera. Faig drecera pel mig del bosc. Ajupo el cap per no esgarrapar-me la cara amb les branques. Crido apassionadament. El Rafael em sentirà i farà seguir el grup per allà on jo vagi. En arribar a la font em preparo per saltar el bassal d'aigua. Inclino el cos cap enrera per no caure. Paro el cavall en sec i s'enlaira victoriós. Els demés no trigaran en arribar. I quan això passi, tornarem fugir plegats.



Gemma34

.

La rauxa d'una educació piramidal el conduí allà on ell mai no hauria volgut arribar.
De dia, tern i corbata, la clenxa ben traçada, els ulls fits en els ulls del competidor, un somriure buit que travessava entranyes, reunions i dinars li engarjolaven l'ànima.

I recordava els mestres:
-Heu de ser peces que completin el trencaclosques desorganitzat d'aquest món d'ingenus.
De nit, sortia a la terrassa de l'àtic de Diagonal, contemplava la celístia i entonava les cançons de la infantesa, i li semblava percebre la mà grossa dels seu avi amb aquella veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicens... sempre lliure"

Però tornava sempre un endemà de cadena perpètua.

I un dia li parlaren d'un negoci rodó: encimentar una platja de canyissars i dunes.
Es llegí el projecte amb la mirada glaçada. Alçà els ulls envers el seu cap que somreia burleta, i li llença el paperam al rostre. Es desféu la corbata i desaparegué darrere un cop de porta.
Es vengué l'Audi, el pis, el xalet i la roba.
Es comprà una borda en un racó de costa lluny de tot arreu.

De dia escriu, assegut a la platja, completament nu. A voltes pinta, o treballa a l'hort, o modela gerres de terrissa.
De tard en tard es capbussa.
Al pit, hi llueix la circumferència d'ivori nacrat sobre la pell bruna, amb el símbol de la pau i de l'amor lliure, feliç d'esdevenir la peça que no encaixa al trencaclosques de la societat. I al voltant de la borda hi ha escampat llavors de ginesta; i s'adona que quan fem això els plançons i les flors sempre acaben apareixent.

De nit s'ajeu sobre un matalàs vellutat de sorra finíssima.
I li bressola el son la remor de la mar sota la celístia.