RE: Repte Clàssic DXXVI. El destí

'Volia demostrar que el destí domina la vida de les persones, i que els que hi interfereixen ho paguen car. ? (LA POTA DE MICO, W. W. Jacobs, del recull 'Els millors contes de la literatura fantàstica', més que recomanable, tot i que alguns relats fan pooooooor)

Aquell gat borni mig fet malbé per la vida de carrer no sabia què significava ser amanyagat. No en tenia ni puta idea. No en sabia res. Què és, que t'estimin? Què és, que et tinguin en compte? Què collons és que procurin per a tu?

Havia viscut una miserable vida felina no feliç als carrerons d'una ciutat de mala mort, bruta, empudegada, mediocre, depriment. El gat -diguem-li Calixt- només copsava això i amb això malvivia.

La seva mare havia gatinat més del compte i havia mort d'infeccions diverses i extremes. Més el verí que no va saber distingir d'una menja preparada per a rates salamenyes. Va morir entre espasmes terribles i amb un degoteig d'òrgans desfets que li sortia per la boca que no reia, com feia quan badallava (com fan tots els gats). La van trobar estesa i encarcarada. La van llençar a les escombraries on els rosegadors infectes se la disputarien. Cap llàgrima per a ella, si no fos les de l'autora del relat (i algú sensible que el llegeixi).

El seu pare era un gat siamès abandonat, massa bonatxàs per sobreviure en aquell espai hostil. No estava avesat a la duresa, a la crueltat, a la fam, a la lluita, a la supervivència. Un gos rabiós el va destrossar. Cap llàgrima, tampoc (les meves) (les teves).

Els seus germans i germanes no ho eren, perquè ni sabia qui eren.

S'havia hagut d'espavilar i molt i en cada moment, sense descans. I això desgasta molt.

No obstant, quan la lluna feia el ple, Calixt pujava a un terrat brut, on hi havia una munió de testos que eren llaunes grosses que havien contingut olives en quantitat industrial, rovellades, on hi creixien herbes i morien plantes que algun dia havien fet un cert goig. L'estenedor consevava pinces malmeses amb parracs penjant, roba oblidada feia qui sap lo. Una catifa amb estampat de caxemir lluïa taques, descolorida i moribunda. La decadència acompanyava sempre Calixt. Però hi estava acostumat, no coneixia res més.

Mirava la lluna. Sentia un caliu. Els seus bells ulls xispejats de to bronze només veien el satèl·lit rodó, somrient, acollidor. Calixt experimentava un alliberament, un benestar. Brillaven els estels, piscaires i agrupats en constel·lacions, el cel era un món llunyà, prodigiós, misteriós, atraient. Intuïa un fet, ensumava una certesa. Seguia mirant i no se'n cansava.


Un bon dia (existeixen) una gran grandísima màquina de demolició va irrompre per allà. Un monstre mecànic mai vist, el terror per al gatam i el ratam que fugia, potes ajudeu-me! Un soroll sinistre l'acompanyava en enderrocar cada edifici amb desfici, com si ho gaudís. Com una rialla destructora i reiterada.

El manipulador la va aturar per esmorzar. Menjaria un entrepà de fuet i beuria una cervesa. L'home, gras i menut, de pell greixosa i ulls esdevinguts petits per a la observació poètica (present arreu, si s'ha desenvolupat aquesta facultat) va començar a engolir-lo com un porc afamat. El líquid escumós li regalava per les comissures dels llavis i feina venir vomitera. Estava sol i els gasos i els eructes formaven part del seu fer. Tot un exemplar d'ésser humà desenvolupat. Hi va afegir remenar-se els baixos amb gran satisfacció.

Calixt ho mirava tot, amagat. No havia fugit. Aquella nit seria de pleniluni. El bloc de pisos del terrat encara era intacte perquè aquella desfeta sense tacte no hi havia arribat. Sortosament.

Tot el dia va patir per la feina esgarrifadora de la invasió. Feien molta feina, aquell parell! I, amb tot, havia de fer el cor fort i pensar, pensar, pensar. El temps no anava pas al seu favor.

Aquella lluna, de cop va saber, era la que tocava. Era inel·ludible.

Així doncs, en vesprejar, mentre l'ésser fastigós s'escalfava un àpat precuinat en en un pot sobre un fogonet, Calixt va ser llest.

Amb tota la força va fer seguir un test pesant. Se'n van desprendre fragments poc consistents, però aguantaria. El més important: assegurar la punteria.



Van trobar el treballador inconscient, amb un senyor nyanyo al cap. De resultes, havia perdut la memòria (no es perdre gran cosa) i després de la recuperació va esdevenir amant de la natura, pagès i col·laborarador en les carrosses dels Reis cada mes de gener, portant el tractor orgullosament.

Havia de ser així.
Com havia de ser que el gat, genial Calixt, pugés a la màquina, remenés els comandaments per fer pujar el braç de ferro dentellut amunt, amunt i s'hi enfilés el just per assolir el raig lunar més proper a la terra...i ser transportat allò on pertanyia i que era el seu destí.
Perquè tot va ser, sí: com havia de ser!


Mena

Em recordo, per no haver-me de lligar un cordillet en un dit, que hi ha una participació allà on poso d'allargar, més avall...eh, Mena????

Gràcies a aquesta UNA!!!!

RE: Recordeu que el repte de EL DESTÍ l'allargo fins dilluns dia 22
SandraCL | 21/10/2012 a les 20:44
[Respondre]

DIES DE PLUJA

El dia, escamat com un seitó, esperava pluja.
A la taula d’aquella senyora de cabells groguencs, les petúnies donaven un toc de color a aquell dia erm de sol. Dintre el got, el te de cardamom vessava les aromes que prohibia a l’exterior la falta de pluja. Un rotllo de papers de cuina i un fanalet, on hi havia desada una espelma, eren els fragments de blanc que podien conjuntar amb el cel platí de fora. Però no eren ben bé de la mateixa tonalitat –pensava ella – mentre feia treballar els dits-.
A ella li agradaven els dies despullats, aquells dies en què has d’agafar un paraigua o, en cas que no en portis vigilar, no quedar xopa o, molt pitjor encara, estalviar-te quedar-te bòrnia per un atac de la barnilla d’un paraigua aliè.
Li agradava sortir a plaça aquells dies. Sols una estona i, de bon matí, quan els carrers encara no estaven calçats. Aleshores, una vegada fetes les compres del peix, la carn, la verdura i la fruita s’afanyava, malgrat el seu pas petit i lent, a acomodar el cos dins els braços de la butaca i posar-se a fer ganxet.
No recordava ni els anys que feia... La seva mare li havia ensenyat el treball mesurat d’uns instants de constància, paciència i ordre en la vida. Ara, que ja feia vint-i-cinc anys que li faltava la mare, recordava perfectament aquelles instantànies d’aprenentatge de les dues.
Recordava la vivesa dels ulls loquaços de la mare, la força penetrant de la mirada que ho entenia tot, i el tacte dolç amb què reclinava les mans sobre les de la Teresa per ensenyar-li bé l’ofici. La Teresa era ben petita quan va aprendre a cosir. Potser la memòria, a mesura que ens acostem a la mort, aconseguia encerclar la vida -pensà. Potser la vida i la mort no són més que cercles i el destí consisteix a adonar-se’n sense creure-hi.
La Teresa rumiava que, a mesura que s’havia anat fent gran, més certeses havia abocat a la brossa. Als seus trenta, pensava guardar dintre seu un contraargument per cada raó, una resposta per cada pregunta, una creença per cada desemparança. Avui, la Teresa, als seus setanta-cinc anys, vivia descalça.
Als quaranta anys, va decidir ocupar-se d’ella. Mitigar els efectes que l’entorn li causava i vestir-se amb la roba que li esqueia més: la naturalitat. Va ser aleshores quan la seva devoció per fer tapets de ganxet decaigué. Semblava que, després de trenta anys –si fa o no fa- de dedicar-s’hi, la vida li repetia la mateixa pel•lícula. Com en l’etern retorn de Nietzsche, la seva vida semblava haver-se enllaunat.
No trigà però a interessar-se per la literatura, la filosofia i tot allò que li aportava un coneixement vivencial. S’adonà que ella era una mar de constel•lacions, que les persones també ho eren i que juntes formaven una simfonia irrepetible i única. La vida prengué una rellevància insospitada fins aquell moment per ella.
Els seus vincles, les seves accions, les seves mirades, la seva comprensió sentia que caminaven, corrien, s’alentien, s’escoltaven per la vida. La vida de la Teresa cosia fils de cor a cor i parlava amb veu dolça, menuda, vital, però amb una veu que ressonava amb ella.
Sonà el timbre de l’intèrfon. De seguida s’adonà que s’equivocaven, però, una vegada més, la curiositat se li va acostar de puntetes i a cau d’orella li digué:
- Queda’t i escolta aquesta conversa –
I ho va fer.
- M’estireu els cabells. Deixeu-me!!! – cridà una veu femenina-.
En aquell moment, aquell dia, que havia escalonat un reguitzell de grisos al cel, començà a amarar-se d’aigua i més aigua: cubells d’aigua queien del cel. Un cotxe de l’ambulància s’havia parat feia estona a la porteria de la Teresa. Ella, espantada pel renec provinent de l’intèrfon, ho veié quan tragué el cap per la finestra.
Veié com s’enduien aquella nena joveneta que, quan es trobaven a l’ascensor, teclejava incansablement el seu telèfon.
La Teresa baixà les escales corrents, més de pressa gairebé del que l’edat li permetia. No sabia ben bé per què. Baixava guiada per una intuïció que li deia:
- Teresa, pots fer-hi alguna cosa. Pots ajudar aquesta noia.
Arribà a peus de casa seva i la noia seguia cridant talment com una criatura embogida. Al voltant de la noia, la seva mare provava envà de calmar-la. El pare anava i tornava de l’apartament i recollia fragments de la vida d’aquella noia: la seva roba, el necesser, llibres...
Aleshores, la Teresa sentí per primera vegada el nom de la noia.
- Elena, prou! – digué sa mare-.
- Mare, mare, maaaaaaaaaaaare!!! – exclamà l’Elena fora de sí i començà a plorar.
La Teresa vacil•là. No sabia com ajudar i la premonició d’abans semblava errada en aquells moments delicats per a aquella família. No pogué evitar sentir-se com una forastera que furgava en la intimitat dels altres. Se sentí com una passavolant que mira l’interior de les cases il•luminades i topa, aleshores, amb una mirada hostil. De moment però, no havia trobat cap mirada hostil –es tranquil•litzà en veure com els infermers s’acostaven a la noia i l’acaronaven.
Se la van endur i la Teresa aquella nit va dormir confusa. L’endemà, la intuïció que podia ajudar l’Elena la reconfortà, mentre mirava pels finestrals de casa seva com el matí s’arreglava per ser dilluns. Quedava molta feina per fer.

Eiiiiiiiii, sí, sóc la Sandra, però no vull ser l'única a parlar d'un tema com el destí!!! O sigui que animeu-vos: el repte s'ho mereix!!!

M'he equivocat de lloc a l'hora de posar-lo: no trobava el repte clàssic i l'he col·locat per allà on he pogut.

Ben retrobats a tots!!! Havia escrit alguna poesia i ahir em va venir de gust posar-me a escriure aquest relat.