Detall intervenció

RE: Repte Clàssic DCXV-Addiccions

Intervenció de: rnbonet | 15-11-2015

De 111 a 333 mots, encara tindria coratge. Però més de cinc-cents...


Respostes

  • RE: Repte Clàssic DCXV-Addiccions
    rnbonet | 15/11/2015 a les 23:11
    De 111 a 333 mots, encara tindria coratge. Però més de cinc-cents...
    • Lo reboli, lo reboli...
      Mena Guiga | 15/11/2015 a les 23:40
      servidora vol -intentaré- entatxonar-n'hi tres. Estic pel primer. Si els mots, com...(gran llistat d'accions i coses): com més, millor! ;)
      L'hi espero (pot fer un fora de concurs, no serà tan fofi, però menus da una pièdra). Hhahaha. Petons castos i amistosos, lo bon reboli!!!!!!!!!
  • En Dalmau i en Tomeu (fora de concurs)
    touchyourbottom | 15/11/2015 a les 23:59
    Els estimava tant, tant, tant, retant a en Dalmau i a en Tomeu que tot carinyosament els anomenava Mau i Meu. Els cridava allargassant expressament aquelles consonants nasals que introduïen els noms escurçats... i s'hi va feliçment aviciar: Mmmmmmau, Mmmmmmeu...sonaven a petons com aquells que dècades més tard molta gent faria servir escrivint 'muacs'... bé: 'mmmmmuuuuaccs'. Un vici ben amorós.

    Sí, aquella cadena d'emes l'usava i no la gastava, l'àvia Francisqueta que caminava a poc a poc a causa de la mania dels seus peus a col·lecconar ulls de poll (i de gallina ponicana, que són terribles d'aguantar i escabrosos d'extirpar). I sabia, també, aquella benèvola Francisqueta, allò que agradava tant tant tant retant a aquells dos béns de Déu, un tan ros i l'altre tan blanc. Tant tant tant retant adorables. I és que eren manyancs i bons minyons i feien bé la feina, mai ningú es va queixar d'ells.

    La vella Francisqueta estava boja per ells. Sempre els volia al seu costat i els amanyagava. Exagerava encara més l'estona de les mmmmmmmmmmmm i alguna vegada li van quedar els morros enganxats. Llavors li calia desinhibir la dentadura postissa i fer que ajudés a obrir-los amb la col·laboració de la musculatura internobucal. Allò impressionava a en Mau i a en Meu i s'estaven quiets quiets observant aquell número de circ inaudit...i esperant.

    Esperant. L'anciana rebregada com una pansa i dolça com una ídem aviat apareixeria amb el pot que desitjaven, ple del que delir-se'n els sentit i els alegrava tant tant tant retant l'existència.Tan jovenets i tan orgàsmics. I ella tossuda a proporcionar-los aquella addicció mentre els acompanyava amb els indefectibles mmmmmmmmmmmmm.

    A vegades la dona gran -gran dona- marxava uns dies a Torredequinaparra a visitar una germana que parasitava una rectoria vivint d'encolar santorals estripats -que prèviament ella havia malmès- cobrant per la feina aliment, unes sopes de pa irrisori (sí, el forner de la vila era de mena pallassot) que el rector, persona més recta que un cagarro erecte defecat per cans en estat visc-en-el-carrer i hi cago dret i si no hi tinc dret adopteu-me, li oferia si hi afegia que li fes un massatge als bessons, que els tenia carregats i...peludíssims, cosa que dificultava la tasca que no serà explicada amb pèls i senyals. Aquell fet que l'Esteveneta remenés unes porcions de les cames del sant home es considerava tres quarts de pecat semicapital i perquè no esdevingués una condemna etiquetada com a 'vici' la Francisqueta repartia hòsties -en sabia un munt- entre la gent del poble que llavors callava i a ofici a fotre's les altres, amb un ull de vellut violaci o de blonda morada, alguna dent perduda i per cap lupa retrobada, algun blau a les galtes -les que fossin-, etcètera (els etcèteres no es comentaran, són pur vici de l'escriptora).

    Quan tornava a ser al casalot ni mig isolat, a l'indret de somni -així el descrivia quan anotava mots de goig sobre la seva llar centenària on seria la reina i senyora fins el traspàs- volava perquè ja els sentia que la intuïen i la demanaven i corrien també cap a ella.

    -Mmmmmmau, Mmmmmmmeu.

    Encara que se sentís ultrahiperextraarxifatigada, ells havien de levitar de goig. Ningú ho podia entendre: encara no es contemplava el record d'altres vides, en letàrgia no tan somorta dins del xassís actual. L'àvia Francisqueta segurament regalava, sens dubte ho feia, sensacions d'embriaguesa, clímaxs que així ella revivia.

    -Mmmmmmmmmmmmm.

    Un dia, tremolosa per l'emoció, li va caure el recipient i ells, àvids i encegats a fer el de sempre, van ferir-se amb els vidres.

    Per això, només per amor incondicional va accedir a posar el continent dins una carmanyola d'un material innovador, però de tacte antinatural: plàstic. Prevenció i protecció.

    I en Mau i en Meu, agraïdíssims, els dos únics gats en uns quants quilòmetres, rebolcant-se en la valeriana que els 'posava' tant i tant.

    tyb



  • Doblant (fora de concurs)
    Tanganika | 16/11/2015 a les 01:01
    "I aixínss el rei aquell Borrbóo ho tennia bé: un bonn princippi preppara un bonn futurr".

    Gggggggrrrrrrrrr (expressió de gossa mosquejada amb llavis pintats d'un rosa purgatori i els ulls amb ombra blaucelestià en una cara que semblava, com algú gosava xiuxiuejar d'amagat, 'caracteritzada'): li havia col·locat el lema de les 'Papilles D'Aupa', les que anunciaven per la tele! I les més no volgudes però previssiblement esperades faltes de doblatge consonàntic.

    La senyoreta Nati, d'origen sorià i casada amb un sirià que feia de taxista de vídues adinerades que tenien els fills campats i dona de la neteja que els deixava la bugada més blanca que la de les veïnes aviciades a la impecabilitat de tovalloles, llençols i roba íntima exhibible, arrufava nas i arronsava celles. Altra vegada la Maria Teresa Itxàs li entregava un control d'Història amb errors ortogràfics per a 'molt deficient' que li feien gastar el Bic Cristal tan si era de boleta giraire -ella mai deia 'punta'- fina com gruixuda. Ella que el volia per d'altres usos...

    I indefectiblement la condemna: sense hora del pati. I si el boli no aguantava afegia que l'endemà al matí la nena pugés a l'aula una estona abans a posar la bata de cada companya del penjador al pupitre corresponent. I si algunes d'aquestes peces no tenien el nom o cognom brodats per una mare curosa sinó addicta a no fer-ho, senyal que era una fresca (sempre eren les mateixes, els mals hàbits es repeteixen, recriminava la Nati, enganxada a clonar els pertinents comentaris de les monges castocarmesilanes que li pagaven el sou).

    Quan aquella dona de rostre indefinible s'havia casat se li havia regalat un joc de cafè de ceràmica ribetejada d'or de dents postisses desfetes amb campanes sobreres de la guerra que no s'havien reincorporat mai més al seu lloc i que servien per a crear el pseudometallvaluós passa-prou-com-puguis 'resultón' i barat, útil per a llepades decoratives d'intents d'objectes burgesos, abans no semblessin instruments en letàrgia, que tot s'ha d'aprofitar.

    Però existeixen les llistes. I els controls. La Maria Teresa no havia pagat la seva part. Allò era una falta més gran que quan li va venir la primera regla, li va travessar la roba i totes es van exclamar en veure la tacarra vermella i una monja de pits propulsats a la disciplina i la fe, ben retinguts sota roba tipus armadillo, va córrer a tapar la vergonya amb una túnica polsegosa d'una icona de nom tan llarg com Sant Periconci Patrici Benisans Prímul Concordius.

    La Nati va maquinar una venjança amb recança. Una classe sobre els rius de la vessant afroesquimala a prendre pel sac i una part del seu regal esqueixalada que va haver de ser pagat per les religioses que, és clar, li van descomptar de la mesada. Una cadena de fets que la superava, per més bolígrafs calmaires que tingués i més vídues que el marit pasturés.

    Així que havia ensenyat a escriure malament a la nena a posta, via telepàtica i insistent. Només ho va haver de desitjar que ho va aconseguir, ignorant que si amb el mateix sistema hagués volgut un altre anhel materialitzat...no hagués estat millor? La fúria encega.

    Únicament que quan llegia en veu alta les grans cagades de l'alumna per tal de fer-la víctima de mofa, les altres reien.

    La Maria Teresa va continuar aviciada a doblar sense dubtes consonants... i al final vocals i nombres i...més coses a la vida. I addicta a escriure bestieses que va anar entenent que ho eren i que pagava la pena que ho fossin. La mestra va morir, per excés malaltís de bolígrafs o de vídues massa assídues o de sous amb osques com les tasses amb el pas dels anys o perquè tocava.

    I aquella nena no va parar mmai maaii dde ddobbllar ttot el que pugguéés que ho fsos i quee foss connvenniennt ddinns unna caddenna dde bbona ssortt que màggicamment sse lii vva conffeggir.

    TGNKTGNK



  • La bruixa que es descontrolava massa.
    Mena Guiga | 16/11/2015 a les 16:19
    Va decidir fugir de tot i tot era tant que feia mal.
    Tocava benvolguda letàrgia: anhelava l'assiduïtat d'aquell estat.

    Va voler arraulir-se en una cabana mig enrunada poc amagada i de seguida va sentir una emoció pensant en Daudet i el molí atrotinat provençal on l'escriptor francès s'havia inspirat, àvid de mots, xuclant natura i immortalitat.

    La bruixa conservaria encara més el penós (per què?) costum de rentar-se els cabells cada setmana i mitja. S'ho podia permetre, ressecs com els tenia, i amb aquell to de coure que confessava una no-malignitat -o només una mica? Qui se'n salva, si es duu a dins?- aconjuntat amb la mirada intensa que tenia l'arximania de protegir sota ulleres tronades de disseny excèntric, un altre reflex d'aquella dona que amb l'escombra invisible s'entestava en anar a contracorrent, cosa que podia semblar un condemna, però no: era el peatge per ser com era. I s'estimava.

    I així anava.

    El llindar al món psíquic considerat anormal se li dibuixava sovintejairement, amable i melós, clar i fluint com el rierol que centellejava, element aigua addicte als somriures -amb tota la gamma dels blaus- i a la col·lecció de còdols en el seu transparent pòsit preciosista.

    La bruixa sentia progressivament una escalforeta: era la serenitat, com un trànsit continu que la feia acceptativa i abraçaire. Què més podia desitjar? Respirava Molp ,que pesava, perniciós i aviciat en ser present en els pulmons de tot ser vivent. Si li capgirava el nom... intoxicava més. Per això s'inventava aquelles enganyifes que la feien riure mentre s'explicava històries -o les contava a la munió de felines tricolor que mantenia, per amors arrelats a aquestes bèsties (de ben segur n'havia estat una en una altra existència).

    La felicitat era allà. L'haver d'aprendre a no dependre. Tot i que impulsos i satisfaccions, que no eren la majoria tresors, els tenia sumats i guardats en el cofre de l'obrir-se sol o quan es vol i això no li treia ningú ara que es decantava per l'addicció a un plàcid abandó, sense considerar massa res, desinhibint l'ego més autèntic.

    Rebobinava neguits i obsessions passades amb una calma espatarrant:

    L'època en què es fotia pa goludament. 'Panarra!', tant els coneguts com forasters exclamaven. Quina cadena de tipus i gustos! Pa rodó com el pleniluni, pa blanc fet amb greixos dubtosos de camells mississípics , pa encegat de sègol, pa de llavors voladores, boletes de pa i molles eixutes.
    El temps en què va ser enamoradissa de mena. Els homes i els seus què, sense magnificar-los. Suspirs d'enyor, melangia presa, bretxes de colors.
    La temporada d'una imparable dedicació a comptar cotxes pintats groc-maionesa, mirant la carretera hores i hores.
    O, més endavant, el no parar d'observar micromóns pràcticament immòbils que paradoxalment movien tant i que la van ajudar a superar la convalescència dels pinyons fixos per assolir més saviesa i finalitzar una ineludible lluita interna que cadascú duu com pot i sap.

    I va acabar amb l'objectiu de ser habitualment dependent a conciliar cervell i cor.


    Mena

  • RE: Addicció trinitària
    rnbonet | 16/11/2015 a les 19:19
    -Què bé, un altre any que ens veiem!
    Així s'exclamava la senyoreta Na Laxiosa Trempata Clitorisa, a les deu del matí del vint-i-quatre de desembre d'aquell any gloriós de mil nou-cent vuitanta-sis, dirigint-se al seu conegut i estantís amic de balneari En Felip Piucurtigros de Coscoll i Riera.
    -I seguiré, que l'aigua em prova- li contestà el susdit personatge, aquell que acabem d’anomenar.
    Tots dos havien fet coneixença al Balneari Grisenc, ple Pirineu, uns anys abans. I tots dos coincidien en tres hàbits, potser heretats d'avantpassats antiquíssims -a hores d'ara diríem 'qüestió ramificant d'ADN'- que arribaven als sibaritismes més absoluts que passem a enumerar a continuació:
    a) Devoció suprema per l'estança a balnearis. Aigua i tractaments amb aigua. Un pur miracle.
    -La campaneta de Na Clitorisa se n'eixia i s'eixamplava...
    -El membre del cognom d'En Felip s'allargava una mica. Poc. Però engrossia encara més.
    b) Passió extrema pels bons àpats. Foren casolans, ‘delicatessen’, o simplement aliments a la brasa.
    Amb quasi el mateixos efectes que l'agua balneàrica -del balneari, diguem-. c)Aprofitament 'in extremis' del sexe que la natura els donà.
    Aquest extrem, amb l'anterior, estaven ben definits per l'aforisme nostrat que diu "A la taula i al llit, al primer crit". I no eren uns hàbit tan sols. Més bé, una addicció. Tres addiccions en una. Com allò de la Trinitat. Als balnearis. I als menjars. I als actes de cintura per avall.
    Aleshores, i seguint en cadena els actes que devien esdevenir-se després del bany una nit de Nadal, hi hagué un bon sopar amb titot, vi i dolços i cava, que convidaven, tot plegat, a la letargia del llit compartit entre dos. I precisament aquestos dos foren els nostres amics Na Laxiosa i En Felip. Que, segons diuen les cròniques del balneari, establiren una fita d’ais i gemecs nocturns que perdurarà en el record dels contertulians.
    I que esdevingué una condemna per les altres parelles –casades, amigues, o amants- que passaren la nit en vetla. Tots, i totes, imaginen i recorden els fets. I els homes recriminen a les dones no haver fet el mateix. I les amigues recriminen a l’amic no haver actuat en conseqüència. I els amant... Ai, les parelles d’amants! Dormiren tota la nit.

  • RE: Repte Clàssic DCXV-Addiccions
    rnbonet | 16/11/2015 a les 19:20
    No he comptat mots. Si està dintre el còmput, AVANT! Si no, fora concurs.
    Salut i rebolica!
    • 371 parauletes, senyor rebolicaire, però, per mi que no el posaria desconcursable.... Una opinió sense addiccions...
      deòmises | 18/11/2015 a les 00:10
  • RE: Repte Clàssic DCXV-Addiccions
    aleshores | 20/11/2015 a les 11:07
    Adicte a la microeconomia
    Ningú no ho dirieu però existeix el,sindrome d'addicció als estudis econòmics i en concret a l'especialitat de la microeconomia.

    Al professor Gumersind, el pilota del cap del catedro que per poc enxironen per la seva addició malatissa als diners i només als diners, n'es un d'ells; li encanta parlar de la funció de producció, de la substitució de factors que se'n deriva.

    De la paradoxa de composició, en canvi, ni parlar-ne, és cosa, diu, dels addictes al keynesianisme diabòlic, malèfic i macroeconòmic i mefestòlic- letargic, adhuc, segons la qual allò que funciona a nivell micro pot no fer-ho a nivell macro i portar al desequilibri. I això és anatema per a Gumersind i el seu mentor, enxironable, per arrambament de la cosa dels altres, que per a sort seva no va arribar a condemna.

    Tots els addictes, a la macroeconomia, a l microeconomia, al tabac,...per citar les pitjors, comencen actuant ja de matinada. L'individu afectat mira nerviós el mòbil per saber si ja és hora de consultar el correu, el whats,...i veure si ja hi ha hagut un comentari, o de fumar-se el primer cigarret, condimentat o no. És una cadena.

    Per a ell no ho ha atur sinó desutilitat per treballar (que no els hi surt del collons, vaja!) i així ho ha fet saber urbi et orbe, i està segur que el seu comentari d'ahir portarà cua entre els infames col.lectivistes o homsexuals keynesians. La dona el va deixar desprès d'algins teoremes d'aquests que no entenia. Ella savia de sobres que es pot portar el cavall a l'aveurador però no obligar-lo a veure d'aquestes fonts! I un bon di es va fugar amb un postkeynesià australià que parlava be la llengua de Shakespeare. Menys esotèric.

    Jo crec que al Gumersind i al seu enxironable catedro, no els convé en absolut que emetin per tve3 l'economia en colors, que els fa més viciosos del tema; els provoca la desutilitat marginal de què parlavem i deseconomies externes i això els pot portar a un crack a ells i a nosaltres: recomanen-los una sana addició, no al que podeu pensar, sinó al pernil del Terol en vena.




  • RE: Repte Clàssic DCXV-Addiccions
    aleshores | 21/11/2015 a les 13:34

    Adicte a la microeconomia
    Ningú no ho diria però existeix el,sindrome d'addicció als estudis econòmics i en concret a l'especialitat de la microeconomia.

    El professor Gumersind, el pilota del catedro que per poc enxironen per la seva addició malatissa als diners i només als diners, n'es un d'ells; li encanta parlar de la funció de producció, de la substitució de factors que se'n deriva,...

    De la paradoxa de composició, en canvi, ni parlar-ne; és cosa, diu, dels addictes al keynesianisme diabòlic, malèfic i macroeconòmic, i mefestòlic- letargic, adhuc, segons la qual composició, allò que funciona a nivell micro pot no fer-ho a nivell macro i portar al desequilibri. I això és anatema per a Gumersind i el seu mentor, enxironable, per arrambament de la cosa dels altres, que per a sort seva no va arribar a condemna.

    Tots els addictes, en general, a la macroeconomia, a la microeconomia, al tabac,...per citar només les pitjors, comencen actuant ja de matinada. L'individu afectat mira nerviós el mòbil per saber si ja és hora de consultar el correu, el whats,...i veure si ja hi ha hagut un comentari, o de fumar-se el primer cigarret, condimentat o no. És una cadena.

    Per a les teories d'en Gumersind, contràriament al que semblaria percebre's, no hi ha atur el que hi ha és desutilitat per treballar (que no els hi surt del collons, vaja!) i així ho ha fet saber urbi et orbe, i està segur que el seu comentari d'ahir portarà cua entre els infames col.lectivistes o homosexuals keynesians. La dona el va deixar desprès d'alguns teoremes d'aquests que no entenia. Ella savia de sobres que es pot portar el cavall a l'aveurador però no obligar-lo a veure d'aquestes fonts! I un bon di es va fugar amb un postkeynesià australià que parlava be la llengua de Shakespeare. Menys esotèric.

    Jo crec que al Gumersind i al seu enxironable catedro, no els convé en absolut que emetin per tve3 l'economia en colors, que els fa més viciosos del tema; els provoca la desutilitat marginal de què parlavem i deseconomies externes i això els pot portar a un crack a ells i a nosaltres: recomanen-los una sana addició, no la que podeu pensar, sinó al pernil del Terol en vena.
  • La fada de les tenebres (fora de concurs)
    Rubba Bertanero | 21/11/2015 a les 20:02
    Era sortir de treballar i seguir el camí que el portava fins al seu refugi, Cada tarda s' assentava en el mateix racó del bar, al final de la barra, a la mateixa cadira. Cada tarda des dels darrers tres anys.

    No podia arribar a casa seva abans de les set de la tarda. Sabia que ,si hi anava abans, tindria una sorpresa com la que va tenir aquell dia que, a la feina ,el van deixar plegar més d'hora perquè no hi havien comandes. No volia tornar a passar aquell mal tràngol. Des de llavors la seva hora d' arribar a casa eren les set de la tarda. Era la seva condemna, havia de respectar aquell horari que s' havia autoimposat tot enganyant a la seva dona.

    Quan entrava per la porta, el Genís, el cambrer del seu refugi ja li tenia preparat el de cada dia. Dos gots de tub bens plens de la cervessa negra que, a ell li agradaven tant. Entraven ràpids,i, llavors, repetia ronda tot donant un cop amb el palmell de la mà a sobre de la barra. En acabar el tercer got, li entrava una mena de letargia. És quan se li apareixia ella al fons del got, la fada de les tenebres, tot recriminant-li la seva actitut, la seva cobardia, la seva esclavitut a una dona que ja no l'estimava,i, que el tenia als seus peus com si l'hagués lligat amb una cadena.

    Quan començava el quart got, la fada ja desapareixia, i s' oblidava de les paraules que li rebotien a la conciència.Les veritats couen, però l' alcohol les dissipava i l'ajudava a no pensar-hi, el mateix alcohol que li feia aparèixer la fada, la feia també desaparèixer. Anava depressa a acabar el got, les set eren ben a prop, i l'altre ja no hi seria a casa. Hauria marxat de veure's amb la seva dona. I li feia mal.

    Però, la fada no sabia que, mentre arribés a les set, tindria pagada la llum, el gas i el lloguer del pis, i la dona contenta. Encara que la felicitat li portés el propietari del pis, que els hi havia llogat, i que com si fos una adicció arribava cada tarda, de cinc a set.
  • Dodecàedre (o Cròniques)
    deòmises | 22/11/2015 a les 12:23

    Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar;
    després hi veurem cara a cara.
    Ara el meu coneixement és limitat;
    després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.

    1 Co. 13.12




    Cr.5.52."Reflection"


    Neguitós, tanques el llibre i mires novament el telèfon. Els dígits et revelen que han transcorregut només dos minuts de l'últim cop que l'has consultat. El reflex que et retorna la pantalla de l'aparell en blocar-lo és el d'un rostre demacrat amb bosses sota els ulls, envermellits pel descans precari que suporten. Tens la sensació que el temps s'ha aturat capriciosament i la reminiscència d'una immobilitat que et deixa en el desempar del món. Obres el llibre i continues la lectura, encara més nerviós.


    Cr.4.07."Restoration"


    Les paraules es transformen sobre la blancor de la pàgina i es barregen entre elles, com si la dislèxia et visités i no et permetés restaurar el teu sistema. L'enderroc és latent i has entrat en una decadència que evidenciaries en cada detall si l'analitzessis. Lentament, compons el trencaclosques del que llegeixes i intentes captar-ne el missatge, capint les frases lapidàries amb un sentiment feble que cal enfortir. Sota el tamborineig dels dits, l'escalfor del telèfon et manté en un assossec inquiet.


    Cr.4.08."Revelation"


    Esbufegues en girar el full i trobar-hi indicis dels teus errors. Cada paraula ressona dins teu i entomes la bufetada quan t'hi veus representat. Una ínfima tremolor a la mà provoca que canviïs el ritme dels teus moviments i el dit índex llisqui damunt de la superfície d'aluminosilicat, tot descrivint el traç del patró de desbloqueig. A la pantalla, però, no hi ha cap element que t'indiqui una novetat. Només els dígits de l'hora, que han afegit un minut a l'anterior consulta.


    Cr.5.30."Reflections_of_Reality_(Revisited)"


    Has imaginat la vibració per desenganxar els ulls de la realitat; te n'adones. Reconeixes que ets feble i ja és un pas. Una música inexistent et fa moure la cama esquerra al seu ritme accelerat mentre et duus un dit als llavis. Te'l mossegues amb ràbia i observes un cop més la portada del llibre. El cercle, el triangle, la doble a. L'autoria queda relegada a un segon pla. El que importa és el control. Expires i et convences que així serà.


    Cr.4.47."Release"


    Penses en fets de mesos enrere, la sensació de sentir-te llastat, ancorat a una rajola qualsevol, com si l'estaticisme ajudés a passar les hores i a empènyer dies. En el cap emboirat i amb una única fixació: restar minuts en trams cada vegada més curts i la comprovació que la fita negociada amb tu mateix era fulminada abans d'hora amb escreix. Optes per activar el so del mòbil i així no hi haurà l'excusa de la vibració per consultar-lo. Ressegueixes el patró.


    Cr.3.40."Ready"


    Et sents preparat per aguantar durant una hora amb la ment en blanc, només centrat en la lectura del llibre. El sospeses, corrobores el número de la darrera pàgina. Són poca quantitat i és farcit de reflexions que ajuden a agafar les regnes del rumb que és correcte, amb la gràcia de Déu. Però ets ateu, aquest favor ha de venir d'un ens superior. Digues-li Natura, digues-li energia. Crearàs un tòtem per abraçar-t'hi amb força i no naufragar. Fer-ho seria una condemna.


    Cr.4.46."Remove"


    Elimines les imatges mentals d'allò que deleges i les esborres del teu cervell. Penses en el paisatge que es desplega al teu davant, a través dels vidres del finestral, i els ulls es claven al rellotge de paret del menjador. Per l'absència de la busca dels segons, et fa la sensació que s'ha aturat i agafes el telèfon per confrontar les hores. Tot correcte, amb una sincronia quasi helvètica. Aprofites per consultar la connexió. Potser el whatsapp no s'actualitza per estar desactivada.


    Cr.5.43."Regret"


    Sents la gola seca i el remordiment de no ser capaç de focalitzar-te, de centrar-te. Sense blocar el teclat, deixes l'aparell i tornes a obrir el llibre. La suor a les mans humiteja la plana que toques i la bufarà quan canviïs de pàgina. T'alces i vas cap al lavabo. T'eixugaràs amb la tovallola i agafaràs el paquet de mocadors de paper de la tauleta de nit de l'habitació de matrimoni. El mirall et delata els llavis clivellats. Fas tan mala cara...


    Cr.5.00."Restitution"


    Tornes al sofà. La brillantor de la pantalla, burleta, et recorda que els minuts segueixen transcorrent amb una parsimònia exasperant. Regires la butxaca i n'extreus un caramel. Almenys per salivar i distreure't l'estómac, que reclama alguna partícula per digerir o per calmar-se. Però l'embolcall està completament integrat a la massa ensucrada, que és tova i llefiscosa. Haurà suportat un programa de rentat per una bugada feta amb presses o la temperatura d'una bateria reescalfada pel propi ús. Desisteixes d'entaforar-te'l a la boca.


    Cr.5.21."Restraint"


    Rebatries qualsevol objecte per trencar la cadena que et té lligat a la dissort. El llibre, el caramel del dimoni, inclús el telèfon. No li tens por a la incomunicació ni a l'aïllament. Pitjor és ser un titella. Escometries contra les lleixes i les peces de cristalleria, seguiries amb gerros, plats decoratius i souvenirs. D'impotència, sobretot, per no saber acabar amb aquest sortilegi, que et fa viure entre la badoqueria i la letargia, un dia rere l'altre sense trobar-hi cap diferència substanciosa.


    Cr.3.56."Receive"


    Reps la glopada virulenta de fel i comprens els fils que et lliguen a una dependència que t'aliena, aquest deliri que és tremebund i tremend com un metrònom gegantí que et martelleja i et polvoritza el seny en cada nou pas que desitges efectuar. Aquesta amargor àcida et crema per dins i saps que no hi ha marxa enrere quan se t'enduen la renúncia i la rendició. No et calen rellotges per conèixer el temps que ha transcorregut des del darrer cop.


    Cr.3.30."Responsible"


    Ets responsable de les teves accions, sí. I d'ignorar quant fa de la reunió on et comprometies a canviar i a seguir les pautes d'en Bill Wilson i d'en Bob Smith. El que pots dir amb exactitud és quantes hores han passat des de la darrera copa. Amb la màxima responsabilitat, com un autòmat programat per autodestruir-se, et llances a la captura de l'ampolla de brandy de cuinar. La buidaràs d'un trago i desapareixerà el tremolor i el neguit que no et deixen rumiar.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.