Detall intervenció

RE: Repte (Clàssic) DCI [601]: Esdrúixoles

Intervenció de: marga | 04-07-2015

Respostes

  • Superesdrúixol
    Mena Guiga | 02/07/2015 a les 19:38
    Un bon dia Superesdrúixol, natural d'Esdruixolàndia, estava fent la ronda nocturna amb un vol de rapidesa de màquina supersònica.

    Havia estat bevent cervesa i cervesa i cervesa i la seva panxa esdevenia més i més semiesfèrica. Algun petarró ben aprofitat accelerava el vol que començava a mostrar inelegància.
    Però ningú no deia res. Ell, Superesdrúixol, figura magnífica, esplèndida i idolatrada havia fet tant i tant i tant pels esdruixolencs/ques que l'aspecte no comptava. Sí les accions.

    -Ajudeu-me, que tinc uns comercials de les energies que em volen entabanar!

    Així cridava una bella i robusta dona des de la perifèria de la ciutat.

    Superesdrúixol s'hi va presentar al moment, escombrant brutícia pel camí amb el vent que aixecava i així els empleats de neteja pública teniem tres quarts de feina feta.

    -La única potència que cal és la meva!

    Amb aquests mots va deixar ben clar a aquells aprofitats que en aquelles terres anaven sobrats de gas. I per demostrar-ho es va girar i els en va fer regal. Val a dir que amb un ímpetu tan gran que els va enviar a l'àrea conxinxínica del planeta. Poca broma.

    Superesdrúixol es va tombar i va somriure a la fèmina. Per alguna raó còsmica i no digna d'analítica sembla ser que es van enamorar. Ella li ho va agrair en espècies i al cap de nou mesos, si fa no fa, tothom va donar la benvinguda als superesdrúixolnadons -que van ser tres: la formosa Macadèria, la mística Apostòlica i la tòtila Bledènica- amb una espectacular festa pirotècnica. Entre tanta coloraina i la celístia, Superesdrúixol era feliç, ventre ple de la frescor de la beguda alcohòlica i descendència en alça, rebotint entre els estels com si fos una estranya traca planetària.


    Mena
  • URGÈNCIA!
    RoserBG | 02/07/2015 a les 20:39
    Necessito un grapat d'esdrúixoles amb urgència! Les accepto totes, de qualsevol mida i color: màgiques, romàntiques, magnètiques o insípides, tan se val! Totes hi caben al meu sac de pèssima col·leccionista. I no patiu si són massa típiques o clàssiques, a mi no em fa res. Podeu pronunciar-les ràpides o de manera tranquil·la i plàcida també. Poden parlar-nos d'ètica, de pel·lícules fantasmagòriques o d'electrònica industrial. Recolliu-ne de la Bíblia també, si us va bé. El cas és que em cal omplir tota una pàgina sencera i encara no sé d'on les trauré! Poden ser paraules que recordin la simpàtica música d'una harmònica, o mots tècnics del ram de la física o les matemàtiques aplicades, sortits de les fàbriques metal·lúrgiques o de les clíniques i empreses farmacèutiques. O fins i tot, els més aventurers, en podeu pescar llençant l'àncora a les profundes valls oceàniques o a la nostra estimada mar Mediterrània. Però us confesso que a mi les que més m'agraden són les còmiques i aquelles que emocionen de veritat, fent brollar llàgrimes melancòliques de vells somnis anyorats. En recordeu alguna? Porteu-me també mots arribats de les Amèriques, de Bèlgica o de les antípodes. O d'altres d'estranys, amb aquella flaire aromàtica de la colònia o de la sàlvia acabada de florir. Potser també trobeu paraules llarguíssimes amagades darrera el taulell d'una rebotiga de làmpades, de túniques asiàtiques, betes i botons o ceràmica vidriada... Mai se sap on poden aparèixer els mots, són extremadament imprevisibles! I no dubteu si en trobeu algun amb sonoritat nasal o metàl·lica, també valen. És que ja m'ho deia sempre la meva àvia: el més important, Mònica, és que tingui la tònica a l'antepenúltima síl·laba, el grapat d'àtones que li queden, no importen, només són per fer bonic.
  • Mònica i la llàgrima màgica
    Rubba Bertanero | 04/07/2015 a les 08:58


    Rebotien les bales per tota la fàbrica. En qüestió de minuts la policia s´havia introduit al local i disparaven a tort i a dret. El grup de lladres ens trobàvem dispersos, ens havien sorprès a la zona on couen la ceràmica. No sabiem el número exacte de gent que estava disparant però el soroll era considerable.

    De tant en tant, algun cop sec i un dels companys que queia de gran alçada dibuixant una paràbola a l´aire, i passava a ser història. La matemàtica no fallava, cada cop en quedàvem menys.

    La Mònica ,es mossegava fort la màniga del seu jersei de llana plena de cascàrries,per a que no sentissin el seu plor ofegat. De totes maners, la olor de colònia, ens delatava.

    - Collons!- vaig pensar. Ja té nassos que a dos estudiants de física ens acabin descobrint per la química.

    De cop, aparegué l´inspector Robert pel darrera nostre.

    - Pam, pam......sou morts!.

    Jo, em vaig deixar caure sobre un sac de teules com si em filméssin en càmera lenta.

    La Mónica, però, va seguir somiquejant.

    - Ostres, Robert! Ara no! Deixa´m escapar, vull ser la darrera en morir. I una llàgrima es va escórrer galtes avall.

    El Robert, tot i considerar-ho una interferència, va claudicar davant la mirada magnètica de la Mònica,i aclucà els ulls, la Mònica aprofità per escapolir-se.

    Una vegada més, la història de la llàgrima màgica li havia sortit bé.

    En la propera trobada que fem els companys de l´institut per jugar a lladres i policies, proposaré que la Mónica no pugui jugar. Sempre utilitza la mateixa estrategia per sortir-se amb la seva. Tothom entendrà que si som un grup que defensem la independència, ho fem des de la cohesió del grup, i no que cadascú desenvolupi les seves estrategies manipuladores per sortir-se amb la seva.

  • RE: Repte (Clàssic) DCI [601]: Esdrúixoles
    marga | 04/07/2015 a les 19:29
  • Va d'esdrúixoles
    marga | 04/07/2015 a les 19:32


    La besàvia Dèbora, la més vella de la família, en veure sortir de casa al seu net Hèrcules, ingènuament li diu:
    ─Ja tens el furóncol de cul curat? A on vas tant perfumat de colònia barata i amb la càmera de fotografiar i l’harmònica?. A treballar a la fàbrica?
    El xicot per tota resposta amb les mans li fa un adéu despectiu, per ell, la vella no te importància, és una andròmina d’un altre temps, una vella sedassera i saberuda que fa preguntes i sermons que no l’interessen. L’ànima del noi és buida de sentiments cap a ella.
    El rebesnét aprofitant l’últim dia de baixa laboral va a reunir-se amb una colla d’amics, joves i alegres, que volen gaudir la vida. Passaran la tarda, a la platja del costat de la necròpolis, tocant música amb el seus instruments: guitarres elèctriques, trompeta, bateria, flauta dolça i la seva harmònica. Per acabar la diada, amb el seu cotxe anaren a un local d’oci d’un poble veí. La nit va ser joiosa, varen ballar, varen beure i barrejaren alguna pastilla per aguantar. A la tornada, desprès de recorre uns pocs kilòmetres, una topada frontal amb un altre cotxe i l’accident segà la vida dels amics que l’acompanyaven i a ell el condemnà per sempre a la nit fosca.
    Amb una ambulància retornà a casa. És la vella dona la primera en besar-lo humitejant-lo amb les llàgrimes que vessen dels seus ulls barrejant-se amb les del noi.
    ─Vella àvia, tant dolent he estat jo per merèixer semblant presó sense sortida?
    La besàvia es converteix amb la companya inseparable El temps va anar apagant el desesper i els ànims i consells de la dona varen aconseguir un bon fruit, el nostre protagonista va esdevenir un famós músic que dedicava cada actuació a la Dèbora.
    .

  • L'arbre de les catorze esdrúixoles (fora de concurs)
    Mena Guiga | 04/07/2015 a les 23:30
    -Aquell arbre de branques esquàlides però amb brancatge esponerós com una espècie d'acàcia té una apariència màgica: pel color, tot ell púrpura, i pels catorze fruits, menges esfèriques i mengívoles, que contenen mots a l'interior, tots amb accent a l'avantpenúltima síl·laba.

    -I per què catorze, avi?

    -Sembla ser que són qualitats i necessitats bàsiques.

    -I quines són?

    -Ai, fillet meu del meu cor, les que són de menester.

    -Avi...no em contestes!

    -...has de tastar cada peça i sentir quines són les teves! -xiuxiueja l'ancià.

    I el marrec hi va directe, s'hi enfila, les agafa, les posa en un cistell i les compta. Hi són totes. Se les fotrà senceres, que no són més grans que cireres cor de colom. El pinyol és la paraula i té més importància que la polpa.

    -Ummm, vaig entenent perquè no són ni planes ni agudes. Sento una força especial, com una melodia selènica i onírica.

    -Sí! A mi em va passar igual!

    -Avi...necessito tancar els ulls...sento que les lletres volen ser escrites. On és la meva llibreta amb quadrícula?

    El bon home li acosta i també li dóna una estilogràfica. I s'allunya, que hi ha intimitats incompartibles.

    El nen, empès per la ingesta fantàstica, aboca les seves catorze esdrúixoles a la primera pàgina. Ho fa sense mirar i amb enèrgica inèrcia. En acabat mira i les llegeix.

    Somriu. Efectivament, són les que li calien i que l'acompanyaran tota l'existència.

    Quan el nen, amb pèrdua de paciència, vol xerrar i compartir-les amb l'avi, desapareixen i no les recorda.

    Però hi són. L'ànima les guarda i en farà bon ús.

    (dedicat a la infància, època única, llavor màgica, que es mantigui i no esdevingui nostàlgica, sinó àlgida i poc tímida, perqué sent nens i nenes veiem les coses diferent, al costat dels adults que som -jo...poc!) :)
    • ui, he escrit 'apariència'. sorry, resorry, reresorry!!!!!!
      Mena Guiga | 05/07/2015 a les 22:21
  • Màscara bèstia (fora de concurs i fino les tres aportacions, per contrarestar els nanos que no he fet, que consti al senyor Gausachs i a qui li faci gràcia de saber-ho constat i reconstatat)
    Mena Guiga | 05/07/2015 a les 00:07
    Una vegada una dona anomenada Prúniva va voler fer més goig que mai. Era una sexagenària esquifida que vivia en una casa de tonalitat tèrbola perquè feia dècades que no havia fer pintar ni façana ni cap cambra, coses de ser excessivament estalviadora i que després ben bé que li va anar. Amuntegada una quantitat milionària i vídua d'un dentista que usava mecànica ibèrica obsoleta i que no li havia engendrat cap fill, per fi podia viure la vida. Li va donar un atac de riure que li va anar de la part més íntima a la més perifèrica del cervell amb una zona artrítica, la de la lògica (que tampoc li interessava massa).

    Va fer cap a un centre d'estètica amb una celeritat magnètica. Va demanar fer-se les ungles de ceràmica egípcia mil·lenària i quasi ni tenia paciència per veure-les fetes amb eficiència. La treballadora, una tal Lúvani, s'hi esmerçava, però la clienta trobava què dir, rondinava a cor què vols. Treia merda acumulada i l'altre aguantant aquella pèssima fèmina. Després va voler benevolència en els preus, que la depilació amb màquina elèctrica li semblava poc professional. La del local no podia suportar les exigències de la Prúniva. La va convèncer per fer-li una coloració facial perquè tenia la pell pàl·lida i granítica i alhora seria antiarrúguica. Un detall de la casa, va afegir. La gasiva hi va consentir amb un comentari que feia d'àcida làpida que millor no reproduir.

    I la Lúvani va venjar-se, que ella també tenia rocs per desfer, emocions malèvoles per reduir. La víctima propícia era aquella pècora insípida i estúpida.

    I axií va ser com la Prúniva va acabar amb la faç com una careta grotesca i carnavàlica que trencava miralls i espantava àdhuc qui feia política esotèrica. Emprenyada com una mona gens mona va fer una denúncia d'índole pantagruèlica contra la Lúvani, a qui van caure unes dècades de garjola i on va conèixer l'amor de la seva vida: un ex-president de llengua bífida i actuació desharmònica que havia passat a tocar l'harmònica per a cap filarmònica presidiària, sinó com una tres quarts de demència contra la inclemència de l'existència que no considerava justa amb ell (comentable).

    Amb aquella màscara bèstia que era el seu rostre...vét aquí que un director de cinematogràfica estrafolària, en Mocàndulhi Tuhàlpica, s'hi va fixar i refixar. La va convertir en la única actriu esperpèntica que protagonitzava amb mala llet i potència papers d'àlgida mística o brutal terrorífica o marcada èpica. Fins i tot s'hi va casar i va maleir l'univers que la Prúniva ja no ovulés i no poguessin tenir descendència amb aquella genètica. Va morir de ràbia.

    I la Prúniva, amb la herència dels dos marits, sí que va operar-se, una quirúrgica d'alt standing. Si algú la veu a les revistes roses i megaroses és...ui, no es pot dir! Que viu com una...reina!!!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: