Detall intervenció

RE: REPTE CLÀSSIC 678 - EL PERDÓ

Intervenció de: allan lee | 14-03-2018

Una trobada casual
( Pot no haver culpables, però sempre hi ha víctimes )

Ga’ha prem el fill contra el pit quan s’ajup per passar sota d’ uns esbarzers, mentre el grup de dones descansa. El nen s’arrapa a ella i tremola, però no deixa de xuclar el pit petit i esgotat de la mare. Ella té uns llargs pèls foscos a tot el cos i és gràcil i fibrada. La gran sabana és la seva llar. Ben cert que la cremor del sol ha fet morir moltes herbes, i els fruits dolços són escassos i durs, però ella i els seus quatre fills han perviscut.
Veu en la distància, amb els seus ulls esclarits i bons, unes formes blanques; lentament s’hi atansa: són les flors d’un petit arbre. Ella i el nen es mengen totes les flors que poden, fins que s’adona, de cop, que la llum fa ombres llargues, i que potser s’ha allunyat massa del grup. El nen somica. Torna enrere per les branques de punxes, però es va fent fosc i no troba les dones. No vol cridar, perquè de nits és millor el silenci.
Però veu llavors, unes passes enllà, una figura, i sent joia al pit. Però la joia s’estronca en una mitja por estranya. L’animal que té davant camina amb dues potes com ella, i té pits de femella, però s’adona amb por que no és com les altres dones. És pelada, com si estigués malalta, té la cara aplanada i a les mans duu un llarg pal. Aquesta bèstia l’ha vist, i es mou tan de pressa que en un batec la té a tocar.
Les dues dones es miren. Ga’ha l’olora sense fer cap moviment. La nou vinguda allarga una mà petita, de llargs dits, i toca el nen. Tal vegada ella també siga mare. Ga’ha observa amb admiració els braços de l’altra dona, plens de dibuixos negres i vermells. Després, la mira a la cara; les dues femelles es miren als ulls.
Ga’ha tomba el cap suaument, destensant el coll. Veu en els ulls de l’altra quelcom que coneix, un esclat de pensaments que són olors i llums, un vincle que sent a dins, com una escalfor petita.
Tanca els ulls quan sent l’estrebada. El petit xiscla, la dona pelada és sobre seu i crida amb una veu que fa estremir. Altres veus i altres ombres enormes s’abaten sobre seu. Abans de morir sota els pals punxents, entén que ella i el petit són, per aquests nous, el que les flors blanques han estat per ella.

( Ga’ha pertany a una espècie d’homínids que va poblar la sabana africana fa uns tres milions d’anys, nomenada Paranthropus. Eren éssers bípedes, s’alimentaven de vegetals i vivien en grups. Possiblement eren forts, però no tan ràpids com l’altra espècie, Homo, amb qui van coexistir durant un milió i escaig d’anys. Es creu que condicions adverses del clima, o manca d’aliments, va dur els Paranthrops a desaparèixer. També s’apunta que, molt possiblement, els Homo caçadors van contribuir a la seva extinció.)


Respostes

  • Rèmores, escórpores, cànteres (o Espècies)
    deòmises | 12/03/2018 a les 19:02
    —Dis... —provo de xiuxiuejar la paraula, però no hi ha cap altre so que em sorgeixi de les cordes vocals després d'aquesta síl·laba. La gola ha esdevingut un pou profund on encabir una llengua sencera, un forat negre que engoleix tot l'existent? Em crispo i em grato el braç, amb una urticària imaginària causada per la tensió, com si hi tingués un centenar d'escórpores. La situació em supera i no sé tractar-la: tan fàcil que és pronunciar el mot «disculpa» i és tan complex plasmar-lo en una frase que podria ser un mer imperatiu i prou. I res més. Una telegramàtica fórmula que duria implícit el perdó sol·licitat. Perquè el penediment hi és, els ulls a flor de plor, els incissius clavats al molsut llavi inferior.

    —Per... —intento de nou disculpar-me, tot emetent un sinònim d'aquest verb, un substantiu que, tot i ser més breu, és igual de dificultós de ser pronunciat. I em sento inútil i impotent, un merda seca i un capsigrany. Orgull i covardia alhora, i l'enrojoliment ja deu ser evident en el meu rostre. Això sí que no es pot dissimular ni amagar darrere de la pàtina del silenci: de sempre que els mals tràngols i la vergonya han tingut aquesta conseqüència. Com si s'originessin en el mateix lloc, aquell país on el gat es menja la llengua de qui no gosa xerrar en el moment adient.

    —Ho sen... —la nova fórmula escollida tampoc no arriba a bon port. Només ha recorregut un exigu tram, que és insuficient inclús per amarrar-se en un trist escull, i com si el llast que duu al damunt pesés i enfonsés tota la nau d'aquesta correcció de la conducta. I no és perquè no la senti sincera, que és una llosa feixuga al damunt del diafragma, que m'ofega el somriure i m'alenteix la respiració. Sinó que el topall arriba abans de deixar anar el reguitzell de lletres que formen la demanda d'absolució per part de l'altra persona, i em lacra i em segella la boca amb fermesa.

    Davant del televisor, resto en silenci, en ser testimoni d'uns esdeveniments que ablanirien el cor de pedra de qualsevol tirà. I sóc incapaç de demanar disculpes per formar part d'aquesta espècie humana que ho corromp i ho destrossa tot. Inclús la innocent infantesa d'un arcàngel terrenal. I segueixo astorat, esguardant aquelles pupil·les plenes de vida, i ja no evito les llàgrimes que retenia dins dels meus ulls.


    d.
  • La facilitadora
    Mena Guiga | 13/03/2018 a les 20:36
    -Plores a raig per dins mentre somrius. Jo estic igual.

    -Saps? Va ser i ha estat bé que fos. Però tot té una vida. Com vam poder deixar que un tram fosc esborrés els anteriors?

    -Seguiu.

    Però es va crear una pausa llarga, com els primers dies. El silenci rebobinava records. Els va fer seure i els va servir una infusió fumejant que feia una olor reconfortant. A fora plovia, com si el temps fes per conjuntar-se amb ells.

    Mentre prenien la beguda va posar-los, també, música que sàviament va escollir.

    Els rostres es van anar suavitzant amb la melodia acaronadora.


    -Mireu-vos ara, sense parlar. Fins que us avisi.

    Comptaria quatre minuts.

    Als ulls de l'home i la dona els va costar de no desviar-se, com encara evitar centrar-se en les pupil·les l'un de l'altre.

    Fins que ho van aconseguir. Era com una abraçada. No existia res més que aquell instant de recuperació del que els unia. De cap manera el que els desuní apareixia. Només veien moments comuns entranyables. Retrobaven el vincle.

    -I ara...podeu perdonar-vos?

    La psicòloga va fer unes passes enrera, anà cap a un racó ombrívol per deixar-los en la intimitat.

    -Em sap greu, Isolda, et vaig menysprear, vaig manar massa, vaig exigir, et vaig fer mal. Ja no m'agradava el teu cos, va anar així. Podies anar al gimnàs si volies, no perquè jo t'hi obligués, t'hi insistís emprenyat.

    -Em vas fer mal. Està en el passat. Jo et vaig treure els nens, per tornar-t'ho. La separació em va anar a favor i et vaig prendre els nens tant com vaig poder. T'ho mereixies. I ara...no ho faria.

    -Vaig liar-me amb dones per vici, per recuperar una joventut perduda. Va ser buidor i superficialitat. On són les nostres converses?

    -Allà on les vulguem, quan quedem.

    -Jo t'estimo, Isolda. Vaig ser imbècil.

    -Jo també t'aprecio, Pascal.

    -Perdona'm.
    -Perdona'm.

    Van donar-se les mans i van girar dibuixant un cercle.

    -Les parelles neixen i moren. L'important és que perduri la llum- conclogué la psicòloga que per dins pensà que ella no havia estat capaç de fer el que aquella parella, guiada per ella, havia pogut. És clar que...no ho havien de saber.


    Mena


  • RE: REPTE CLÀSSIC 678 - EL PERDÓ
    allan lee | 14/03/2018 a les 18:16
    Una trobada casual
    ( Pot no haver culpables, però sempre hi ha víctimes )

    Ga’ha prem el fill contra el pit quan s’ajup per passar sota d’ uns esbarzers, mentre el grup de dones descansa. El nen s’arrapa a ella i tremola, però no deixa de xuclar el pit petit i esgotat de la mare. Ella té uns llargs pèls foscos a tot el cos i és gràcil i fibrada. La gran sabana és la seva llar. Ben cert que la cremor del sol ha fet morir moltes herbes, i els fruits dolços són escassos i durs, però ella i els seus quatre fills han perviscut.
    Veu en la distància, amb els seus ulls esclarits i bons, unes formes blanques; lentament s’hi atansa: són les flors d’un petit arbre. Ella i el nen es mengen totes les flors que poden, fins que s’adona, de cop, que la llum fa ombres llargues, i que potser s’ha allunyat massa del grup. El nen somica. Torna enrere per les branques de punxes, però es va fent fosc i no troba les dones. No vol cridar, perquè de nits és millor el silenci.
    Però veu llavors, unes passes enllà, una figura, i sent joia al pit. Però la joia s’estronca en una mitja por estranya. L’animal que té davant camina amb dues potes com ella, i té pits de femella, però s’adona amb por que no és com les altres dones. És pelada, com si estigués malalta, té la cara aplanada i a les mans duu un llarg pal. Aquesta bèstia l’ha vist, i es mou tan de pressa que en un batec la té a tocar.
    Les dues dones es miren. Ga’ha l’olora sense fer cap moviment. La nou vinguda allarga una mà petita, de llargs dits, i toca el nen. Tal vegada ella també siga mare. Ga’ha observa amb admiració els braços de l’altra dona, plens de dibuixos negres i vermells. Després, la mira a la cara; les dues femelles es miren als ulls.
    Ga’ha tomba el cap suaument, destensant el coll. Veu en els ulls de l’altra quelcom que coneix, un esclat de pensaments que són olors i llums, un vincle que sent a dins, com una escalfor petita.
    Tanca els ulls quan sent l’estrebada. El petit xiscla, la dona pelada és sobre seu i crida amb una veu que fa estremir. Altres veus i altres ombres enormes s’abaten sobre seu. Abans de morir sota els pals punxents, entén que ella i el petit són, per aquests nous, el que les flors blanques han estat per ella.

    ( Ga’ha pertany a una espècie d’homínids que va poblar la sabana africana fa uns tres milions d’anys, nomenada Paranthropus. Eren éssers bípedes, s’alimentaven de vegetals i vivien en grups. Possiblement eren forts, però no tan ràpids com l’altra espècie, Homo, amb qui van coexistir durant un milió i escaig d’anys. Es creu que condicions adverses del clima, o manca d’aliments, va dur els Paranthrops a desaparèixer. També s’apunta que, molt possiblement, els Homo caçadors van contribuir a la seva extinció.)

  • RE: REPTE CLÀSSIC 678 - EL PERDÓ
    aleshores | 16/03/2018 a les 09:41
    Ferides mal tancades

    Havia entrat a la cambra d’una revolada. Als ulls hi tenia una llàgrima que es va eixugar davant meu amb les seves grans mans femenines . Ben podia fer jo si bé entenia qui podia ser-ne el causant. La seva presència s’havia anat fent més pesant i aixafadora des que havia mort l’àvia, que era la mare del pare, persona que tenia autoritat sobre ell. Potser un cop superat el sotrac de la seva mort s’havia lliurat a passions controlades fins aleshores.

    Havia baixat a l’oficina on s’estava ella discutint amb el seu marit, recorda ara. Se la va mirar de fit a fit en un llarg i tens silenci, he sabut després. Com gosava de venir a casa seva? Potser creia que no tindria els pebrots de encarar-se-li? L’ambient es va electritzar i els segons van durar una eternitat.
    No se si per la victòria, va poder perdonar. Quina victòria, per Altra banda? Pírrica. No era temps per a divorcis no hi havia possibilitat material. Què faria? Marxaria a casa d’un familiar? Què passaria amb els fills? Potser eren preguntes seves en aquell moment jo no ho sé i ja no ho puc preguntar,....els moments passen...“Perdono però no oblido” es deia amb el cap però no amb les vísceres. El cas es que temps va acabar refrescant la situació. Moltes altres coses, és clar!, amortiren l’enfrontament d’aquell instant,...

    Sempre havíem cregut que la seva capacitat era inferior a la de l’home i no era cert, només estava amagada...Em va dir jo he treballat mai. I jo li deia, com? No has estat tu qui ha fet això o allò? Però ella responia que mai no havia guanyar diners i no tenia dret a una pensió pròpia, a una paga per la feina de telefonista que tan li agradava de fer i que mai li va fer oficial o declarada.

    Les coses canvien, i el fort esdevé feble. I ara que ell era vell desvalgut, prevalien, no obstant, en ella els sentiments de compassió; compassió, però no tan de perdó per tal com el ressentiment de les ferides mal tancades actuava quan podia. No oblidava en el fons, el tema, no havia quedat vist per sentencia seguia viu i punyent per tal com la humiliació, que imposa certa connivència, es difícil que desaparegui, queda i queda; per això oblidava però no, perdonava, o a l’inrevés. Allò que un sincer i verificable acte de contrició hagués sanat.
  • Replet de perdons buits
    Antari | 16/03/2018 a les 11:16
    En Ricard no dubtava en atonyinar a qualsevol marrec que s’interposés en el seu camí.

    - Perdó... – deixava anar quan la mestra exigia una explicació.

    En Ricard no dubtava en malmetre les joguines de la seva germana petita.

    - Perdó... – murmurava quan els seus pares reprenien la seva actitud.

    En Ricard no dubtava en entrar a la botiga d’ultramarins del barri per rampinyar el berenar, aprofitant que la mestressa era d’avançada edat i molt confiada.

    - Perdó... – somicava quan la “guardia civil” el plantava davant la botiguera perquè retornés els queviures.

    En Ricard no dubtava en copiar en els exàmens durant la seva breu etapa a l’institut.

    - Perdó... – balbucejava quan el feien seure davant del director del centre.

    En Ricard no dubtava en forçar a les seves parelles a mantenir relacions sexuals quan li venia en gana.

    - Perdó... – deixava escapar, penedit, quan elles volien posar punt i final a la relació.

    En Ricard no dubtava en agredir físicament i psicològica a la seva muller.

    - Perdó... – al•legava quan ella l’amenaçava en demanar el divorci.

    En Ricard no dubtava en abusar sexualment de la seva filla.

    - Perdó... – deia, afligit, quan ella plorava desconsoladament perquè era un secret que no podia explicar a ningú.

    En Ricard no dubtava en manipular les feines que havien fet els seus companys perquè sortissin malament.

    - Perdó... – xiuxiuejava quan el seu cap li feia firmar els documents de baixa a l’empresa.

    En Ricard no va dubtar en assassinar als seus pares perquè no estaven disposats a donar-li més diners, tenia que espavilar-se per sí mateix.

    - Perdó... – s’excusava quan la policia se l’enduia pres.

    La seva muller denuncia les agressions, la seva filla denuncia els abusos sexuals i en Ricard es condemnat per assassinat, violència de gènere i violació d’un menor. Entra a la presó i tothom se’l mira sabent qui és.

    Tres presos s’apropen al Ricard, el subjecten amb força i, per torns, penetren el seu anus sense compassió. En Ricard retorna a la seva cel•la, adolorit i humiliat.

    - Perdó... – pensa mentre s’esquinça les venes amb la fulla metàl•lica i es tomba al llit.
    Els companys atonyinats estaran plens d’inseguretats; la seva germana tindrà un caràcter fred i distant; a les seves “ex” els hi costarà gaudir del sexe; la seva muller tardarà en confiar en un home; la seva filla, probablement, serà insegura, freda, distant, no gaudirà del sexe i no confiarà en els homes; els seus pares no tindran oportunitat d’avergonyir-se del seu fill.

    Hi ha casos on no hi cap ni l’oblit ni el perdó.
  • Sense perdó.
    lisboa | 16/03/2018 a les 15:25
    El tret de l'escopeta dins del petit "saloon" retruny com un tro. Un home surt volant, desmanegat, i s'estavella contra la paret. Un altre, el xèrif, xiscla més que parla "Vostè és William Munny, l'assassí de dones i nens" I el pistoler, seré, seriós i amoral, contesta "Així és. He matat a dones i a nens. He disparat sobre qualsevol cosa que tingués vida. I avui he vingut a matar-lo a vostè pel que li ha fet al meu amic". I comença a disparar amb tranquil·litat, sense precipitar-se, movent-se el just per no oferir un blanc fàcil. Els seus enemics també disparen, però ho fan espantats, histèrics. Són més, però fallen i moren. Finalment, en mig dels cadàvers, en Clint Easwood s'apropa a la barra i beu whisky. És, possiblement, un dels millors westerns mai filmats, pensa en Carles mentre s'omple la boca de crispetes. El tiroteig final és una escena fosca, esquitxada de llum pels fugaços llampecs dels trets, cosa que encara li dóna més força. En marxar del bar, el pistoler remata un ferit, disparant-li a boca de canó, gairebé sense mirar-lo, al passar.
    Sense perdó.
    En Carles apaga la televisió i es decideix. S'aixeca i fa la trucada. Està cansat, gairebé no ha dormit d'ençà que l'Anna li va confessar que l'havia enganyat. El mòbil li tremola a la mà.
    "Només ho vàrem fer una vegada, perdona'm, jo t'estimo a tu" li va dir. I ja fa dos dies que l'Anna espera un perdó que en Carles vol donar-li, però el seu orgull, no. Ara ho té clar; el vell Clint li ha ensenyat el feixuc camí de les causes justes; l'orgull d'en Carles està ben acompanyat.
    —Ets tu?, per favor, perdona'm. Vull tornar, t'estimo.— fa l'Anna tota plorosa.
    —No.— contesta ell sense alçar la veu. S'ha de disparar amb tranquil·litat.
    —No?
    —No, no et perdono, que t'has cregut? — així, sense manies. Bum!
    —Va ser un error, per favor ...
    —Anna, no et vull veure mai més.— fota't mala puta. Bum!, bum!
    —Però escolta ... Tu ets perfecte o què? Tu no l'has cagada mai?— l'Anna dispara sense apuntar, maldestre, sense saber que gairebé l'encerta; l'afició a les meuques es podria considerar una cagada? Segurament sí, en cas que en Carles hagués estat prou ximple d'esbombar-ho.
    —Prou Anna! —diu tallant-la amb autoritat— ara ets lliure de follar amb el primer que passi, mala pècora, tant de bo agafis la sida.— fa amb veu de setí i contingut de plom; rematant al ferit. Bum!, bum!, bum!
    En Carles penja sense donar opció a cap replica. Posa música, obre una cervesa i es queda assegut, escarxofat, al sofà escoltant "Too much love will kill you" dels Queen. Sent la remor del futbol escampada per la televisió del veí; sembla que algú ha marcat un gol. El gos s'apropa, li llepa la mà buscant la sal i els greixos saturats de les crispetes. I ell, atrapat dins la feixuga grisor d'un diumenge moribund, beu a glops molt curts i no plora. No, no plora gens.

    ( sense perdó no hi ha amor, sense amor no hi ha perdó)
  • SILENCI
    Anna Sant i Ana | 17/03/2018 a les 16:55
    El silenci ho embafa tot. Fa les hores lentes, i els llums de la cambra estan emmalaltits d'abatiment. El silenci navega dins meu també, amb velams de calma. Retenint les paraules. Tot em fa sentir a l'altre frontera de l'absència. Jo sóc l'absent.

    El meu pare respira dolor. La mica de pulmó que encara no se li assecat lluita contra la morfina. Crido a la infermera. Li fa molt mal, li dic, i ella puja la dosi. S'alleugereix el dolor, però la respiració s'espaia.

    El silenci supura angoixa. Em detura. Hauria de trucar a la família. Potser només cridar al meu germà, li vaig prometre, crec que li vaig prometre. Però la nit i aquest absurd buit que visc no em deixa envoltar d'estima el pare. Trencar l'àmbit callat de la cambra. Tinc raó, sóc l'absent, engoleixo els mots i els gestos, i el meu cos autòmat torna a la cadira a llegir, a mirar per la finestra, a sentir la fredor de les hores.

    L'aire s'engreixa, es fa feixuc. La solitud ara es fa sentir despullada. Miro el llit, busco el moviment lleu al pit del meu pare. La feble tremolor del llençol que em digui que la vida encara batega dins la carn. Però quina vida? On ha estat la ment del meu pare mentre la morfina l'allunyava del dolor? Torno a les excuses que nodreixen el silenci?

    No es belluga, sembla dormir, però sé que no respira. Poso la mà al seu ventre, no es mou, no puja. Surto al passadís, crido a la primera infermera que passa, i li dic que crec que el meu pare és mort. Ella crida a altres infermeres, em deixen fora. Surten totes i una em confirma la mort. Absència, jo començo a tornar de l'absència.

    Em tornen a deixar sol, mentre sent que mai podré assassinar les paraules que he amagat en les meves entranyes bastides de silenci, i que ara em neguen les llàgrimes.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.