RE: Repte clàssic 628. VA DE CORONES (punxat de fibló i sofrimat de drac)

Just en aquest moment estem passejant pel terme el Rei del Perill i jo. Un senderoi entre tarongers voreja una mena de rierol amb senills i granotes. L’aigua, quieta, a esta hora tèbia del sol hivernal, reflecteix la part més alta del massís de Terrat, poble costaner del mateix nom situat al bell ‘país del pitufeig’ – altrament dit dels Patufets, en llenguatge autòcton-.(NOTA 1)
El Rei del Perill i jo som amics, com tots sabeu. I qui eres tu?, preguntareu, perquè al Rei del Perill ben segur que el coneixeu. Permeteu-me que us done pistes: sóc el rei del “Ta-taratà-tarà” tot seguit, i “aaaaaaaaahhh”’ de tant en tant i no deixe de moure’m. Que no ho endevineu? Us ho aclare de seguida. Jo sóc el Rei del Mambo!
Bo, al que anàvem. La coneixença ve de temps. D’una gira que vaig per Àfrica els anys seixanta-i –tants. Em salvà, el bo de Perill, d’una mort quasi segura; de les garres d’un lleó famolenc , però tan vell, que ja ni era rei de la selva ni res. Per a mi, el Rei del Perill fou com un Rei Mag. I és des d’aleshores que som amics i quasi companys, doncs anem junts a qualsevol estrena, siga teatre, recital, film, cançó o programa televisiu. Així és com hem conegut tots dos, pam a pam, rei a rei: “El rei Lleó”, “El rei Lear”, “El rei Kapdikà i la princesa dels elefants”, “ El discurs del rei”, Els cavallers del rei Artús, “Rei de Reis “, “El rei que rabià”, “La presó del rei de França”, “King Creole”, “Tarsan, ... “ Per posar uns exemples. (NOTA 2)
Ara, mentre caminem, anem xerrant de com amanir de manera ortodoxa l’obra de teatre de capa i espasa que estem escrivint a quatre mans entorn una baralla entre els quatre mosqueters – a saber: Athos, Porthos, Aramis i d’Artagnan- , i els quatre reis (de la baralla de cartes), cadascú amb la seua ‘dignitat’ –a saber: oros,copes,bastons i espases-. Perquè el ‘de copes’ el tenim solucionat pensant en l’aficció d’Athos al garrafó i veient que els altres tres no li feien mai un lleig al beure a qualsevol tarverna. Els motius i les escenes amb el d’espases i el de bastons, no cal explicar-los. Elemental. Però, i amb el d’oros, què fèiem? De sobte, alguna cosa brilla al líquid element vora la senda, allà on el pa de granota no cobreix tota la superfície... Una dona d’aigua!, fa el Rei del Perill, sempre pensant en femelles. I no, li dic categòricament. No ixen per la vesprada; sols les nits de lluna nova. Aleshores?, pregunta amb veu feble. Un fragment de vidre, faig, posant la mà i treient-lo. Inspirat, trobe el quid de la qüestió que buscàvem: brillant...oros...monedes...or! Ja sabem com aprofitar el rei d’oros!
Sóc únic. I és que sempre m’ho ha dit ma mare: Rei, rei meu! Ets el rei de la casa! Sí, sóc fill únic. “Povil”, diuen en aquesta comarca d'aquest país de Patufets. (NOTA 3)

++++++++++++++++++

*NOTA 1. Pels amants del GPS i per si voleu venir, Terrat es troba a les coordenades següents:
39º 00’ 02’’ N
0º 15’ 08’’ O
*NOTA 2.- L’amistat entre el Rei del Perill i jo –Rei del Mambo- és real.
*NOTA 3. Tant el país, com el paisatge i les descripcions són imaginàries (encara que a algú li ‘sonen’). Qualsevol coincidència amb la realitat és pur atzar.

La qüestió principal sempre ha estat posar en risc la vida. Sense cap motiu aparent, sense una resposta concreta a algú que hagi gosat preguntar el perquè de tot plegat. M'agrada dur fins a l'extrem les coses, des que tinc ús de raó que s'ha esdevingut així (des de baixar un carrer a tota pastilla, sense pensar en el trànsit motoritzat, fins a llançar-me de cap a una piscina poc profunda, tot ignorant qualsevol senyal que prohibeixi aquesta pràctica, només per dir un parell d'exemples i per no avorrir l'audiència) i sembla que els anys no han canviat el rumb dels fets, ni han conferit seny a aquesta desídia de viure.

Perquè només té un nom aquest sentiment que m'aclapara des de temps immemorials: la desídia. La peresa de llevar-me i batallar a tort i a dret per avançar i evolucionar, la ganduleria de guanyar les garrofes pròpies amb la suor del front. O això és el que podria semblar a simple vista. Però no és una qüestió de droperia; més aviat és la temeritat i el perill, l'olor del límit i de ser capaç de travessar fronteres impensables i traspassar llindars impossibles i arribar a punts de no retorn. Només faltaria una corona, un tron, una fusta de comandament, una estela commemorativa per erigir-me monarca arriscat, rei audaç, cabdill atrevit, aventurer irreflexiu... Tanmateix, ja se sap que aquesta classe d'honors i d'homenatges molt sovint no arriben immediatament. Inclús ni en vida.

Però algú començarà a impacientar-se amb aquest reguitzell de paraules, amb aquesta logorrea irrefrenable que m'aliena. Tal volta sigui degut a les apnees que darrerament pateixo i que em visiten amb una regularitat arbitrària i gens calculada i em provoquen un trastorn del son tan aguditzat que no són estranyes les passions de somnolència o les afluències d'episodis de quasi inconsciència al llarg de les hores diürnes. Què s'empatolla aquest sòmines ara?, es queixarà qui m'estigui seguint amb més o menys atenció. De resultes d'un d'aquests reptes per assolir una fita, sembla ser que han deixat un ròssec de seqüeles generades per aquesta pràctica extrema. Encara que seria fàcil demostrar-ho amb anàlisis que no s'han efectuat o amb controls que no he sol·licitat. La fòbia per les agulles i per la visió de la sang (inclús la pròpia) també té els seus efectes secundaris...

Però segueixo sense entrar en matèria, oi? Caldria descriure-us com a mínim quatre elements per ubicar-vos bé. Podria dir-vos les coordenades exactes i qualsevol navegador GPS trobaria que 63° 38′ N, 19° 36′ O correspon a la glacera d'Eyjafjallajökull, a Islàndia [Hi haurà algú capciós que creurà que la destinació va ser triada després d'escoltar la cançó homònima de Pau Alabajos, però és una mera coincidència]. També podria afegir-hi antecedents, com l'expedició muntada amb recursos de diversa índole però a precari, amb un únic membre, que sóc jo. O detallar cada anotació registrada en el quadern de bitàcola des que vaig salpar del port de Southampton.

Però hi ha símptomes que no puc justificar de forma científica ni mitjançant mètodes empírics, l'ordre cronològic de tots els successos se'm barreja de mica en mica i hauria de centrar-me, pensar-hi i barrinar més del que m'és possible ara mateix. I no només possible, sinó necessari. Malgrat que no ho reflecteixi aquest discurs delirant, el temps constreny. El cos s'ha abaltit després d'haver estat engolit per l'oceà; de vegades la superfície glaçada no suporta el pes d'un home. I és aquest abaltiment el que em posa en alerta: el fred intens que sentia en caure a l'aigua i que ara ha minvat falsament és una evidència que comencen els efectes de la hipotèrmia, i la mort serà el següent estat que vindrà.

Però el perepunyetes de torn es queixarà que no hi veu cap risc en aquest accident, perquè us puc assegurar que la caiguda ha estat accidental, ni s'hi flaira ni un bri de perill. Si hi fos tot, hauria dit abans que l'equipatge dut a terres islandeses s'havia pensat per a unes condicions extraordinàries d'adversitat i de supervivència amb els elements que s'anessin trobant (això de visionar tants episodis de The Ultimate Survivor, a Discovery Channel també té efectes secundaris). La gana crea miratges, inclús entre capes de gel: al·lucinacions en forma de peixos i calamars i tot d'aliments que cobeges i els resultats han estat nefastos. M'han desaparegut les cames i els braços, segrestats per vidres de glaç, i cridaria, com un Leonardo DiCaprio titànic, que sóc el rei del món però crec que, en breu, l'emularé en un altre aspecte. El de perir per congelació, en terres estranyes i llunyanes... perquè tremolo sense pausa i les parpelles ja només resten aclucades. Com esmentava abans, la qüestió principal sempre ha estat posar en risc la vida.

Però ara em faig la pregunta crucial, arribat el moment de la veritat: serà acollidor el fons de la glacera, almenys?


d.