RE: Repte Clàssic 555 (DLV): Vivència

Anna, quin horror llegir això.
No et rendeixis mai. Tots som fantasmes que arrosseguem morts i nafres

la gypsy també és morta, com tants d'altres

En un banc sota una acàcia una deessa vestida de seda i blondes llegia eròtica de qualitat que un àngel molt pervers li havia regalat. Cada relat era més pujat de to i aquella dona d'una jovenesa eterna, amb els cabells llargs i forts, lluents del to de les albergínies i amb aquell cos sinuós es movia cada vegada més felinament, cosa que no passava inadvertida pels vianants.
Un d'ells, un monjo de l'orde safranós que tornava de comprar esperit de vi de romaní ecològic pel mal d'hemisferis que s'aplica via mental pensant en el cotó fluix xop, es va aturar i no va poder fer cap passa més.

El cel es va enteranyinar de núvols que prenien formes peculiarment orlades, com si decoressin una estança on s'hi exposava pastisseria selecta. L'aire es va omplir amb la fragància dels rosers silvestres i el temps va esborrar-se a ell mateix amb una goma de nata.

El banc era de fusta tova com un matalàs gloriós. Li havien crescut coixins.
La deessa va somriure quan el monjo la va adorar com calia, amb molts miraments i la va elevar a un cel que ella encara no coneixia, encegada i encesa. El monjo va saber que les pregàries van lluny i va esdevenir més devot que mai.



Quan la Maria Teresa es va adonar que començava a ploure i que fotia una rasca bestial no hi havia ningú en aquella placeta, que l'estar recollit a les llars reconforta. No pas tant, però, com el que ella havia viscut: aquelles sensacions, aquell estat àlgid... arrel d'aquell parell de lliris que va comprar a un penjat que pidolava pel carrer.


TGNK

En el banc

En un banc sota una acàcia una deessa vestida de seda i blondes llegia eròtica de qualitat que un àngel molt pervers li havia regalat. Cada relat era més pujat de to i aquella dona d'una jovenesa eterna, amb els cabells llargs i forts, lluents del to de les albergínies i amb aquell cos sinuós es movia cada vegada més felinament, cosa que no passava inadvertida pels vianants.
Un d'ells, un monjo de l'orde safranós que tornava de comprar esperit de vi de romaní ecològic pel mal d'hemisferis que s'aplica via mental pensant en el cotó fluix xop, es va aturar i no va poder fer cap passa més.

El cel es va enteranyinar de núvols que prenien formes peculiarment orlades, com si decoressin una estança on s'hi exposava pastisseria selecta. L'aire es va omplir amb la fragància dels rosers silvestres i el temps va esborrar-se a ell mateix amb una goma de nata.

El banc era de fusta tova com un matalàs gloriós. Li havien crescut coixins.
La deessa va somriure quan el monjo la va adorar com calia, amb molts miraments i la va elevar a un cel que ella encara no coneixia, encegada i encesa. El monjo va saber que les pregàries van lluny i va esdevenir més devot que mai.



Quan la Maria Teresa es va adonar que començava a ploure i que fotia una rasca bestial no hi havia ningú en aquella placeta, que l'estar recollit a les llars reconforta. No pas tant, però, com la vivència que havia experimentat: aquelles sensacions, aquell estat àlgid... arrel d'aquell parell de lliris que va comprar a un penjat que pidolava pel carrer.


TGNK

VIVÈNCIA ENCISADORA

En Marcel de matinada, el primer que fa és mirar-se al mirall. Veu un home acabat. Ha arribat als cinquanta sense pena ni glòria.
L’empresa en la qual treballa des de fa vint anys se n’ha anat en orris. No té res, un buit immens el rosega per dins.

No han passat ni dos dies i un fet el trastoca:
En Marcel surt de casa seva disposat a esbrinar si allò que guarda la seva ment ha estat un somni o una realitat. Ahir, Barcelona als seus ulls es va convertir en un miratge, en un espai gairebé virtual.
Porta una estona caminant i es planta davant d’una botiga d’antiquaris. Entra. S’apropa al mostrador i mira distret un llibre obert que hi ha damunt de la fusta de caoba. De cop i volta se li gela la parla. No encerta a pronunciar cap paraula...
- Què desitja el senyor?,- escolta des del fons de l’estança.
- No, res, res... Gràcies.
Surt de la botiga. Seu trasbalsat en un banc d’un lloc tranquil i solitari.
Òndia, no era un somni!- pensa.
Sense buscar-ho li apareix aquell rostre que hores abans l’havia abstret. Es deix anar.
La cara se l’il•lumina, tanca els ulls per assaborir el que sembla irreal. S’atura el temps i en Marcel vivifica les imatges que ell mateix calibra com producte d’un prodigi...

Mussita tot revivint:
Dolça bellesa de la natura!
Encantadora mirada. Ulls brillants i resplendents. Ara descobreixo el meu malviure, ara, després de trobar-te dona misteriosa. Sons dolços i captivadors fan que es dibuixi en els teus llavis quelcom melancòlic i lluminós.
Em fascines! M’agrada el teu somriure discret. Amb la mirada fixada i el cor accelerat entono tot el teu cos com el pintor que no es vol perdre detall. Els capcirons dels meus dits ressegueixen el camí entre les teves sines i s’entortolliguen per desaparèixer. Instants d’encís que conflueixen en un de sol per abstreure’m. En tu, dona d’un altre temps he trobat l’encant de tots els somnis.
Madame Helene Daale, ets tota poesia...

Aquest cinquantenari que fa uns dies no sabia què fer amb el seu ser ha descobert la part més dolça de l’existència. Troba concentrat en el cos d’aquella dona que l’ha abstret tota la seva vida d’amor. Cadascuna de les dones estimades li ha deixat petjada d’una manera diferent. Veu en aquell rostre colpidor: els ulls de la Rosa del Poble Sec, les galtes enceses de la Cisqueta de l’Empordà, les mans sensuals de l’encantadora Gisela.

En Marcel obre els ulls, es mira a ell mateix com buscant la realitat del moment, cercant el pas de tot el temps perdut.
Amb pas alentit torna a la botiga d’antiquaris. Tot estava al mateix lloc que ell ho havia deixat. Menys el llibre allà on reposava la seva dama,... no era damunt del mostrador.
Un miratge li ha donat raó a la seva existència ! Un prodigi situat dins d’un marc de fusta en un museu perdut de la ciutat d’un lloc no menys perdut, li fa pensar que res s’ha acabat i tot pot començar de nou!
Demà al matí el mirall no li mostrarà un home acabat, sinó un home diferent! Ha estat un somni, una realitat...? Tant s’hi val. En el seu diari hi constarà que en Marcel ha tingut una vivència encisadora.

SOMNI D'UNA VIVÈNCIA ESPERPÈNTICA
No volien nuclears, perquè provoquen aftes; ni tèrmiques, que fumen; ni hídriques, que impedeixen desovar l'anguila; ni fotovoltaiques, que el Sol és una reserva de divises turístiques; ni eòliques que desplomen les puputs.
Els cervellets dels nostrats polítics pensaven que la política és l'art de fer possible allò aque és necessari. Per això recercaren la inspiració en la ideologia progressista, verda i ecològica que llavors predominava.
Fou així que decidiren fer-ho ells mateixos. Quan les digníssimes grisors mudaren a enginyers industrials; quan posaren a treballar llurs serradures que, en neurologia, en diuen substància gris (ha!) quan per fi trobaren la gran solució, retronà per valls i muntanyes un trio de brams sonors proclamant “Eureka!”
Havien inventat la màquina sostenible de fer llum.
Si, aquell eureka va venir acompanyat d'una andròmina que mirant i remirant, recordava vagament una bicicleta, mal que les rodes, de girar, sí, sí que giraven, però sense tocar de rodes a terra. I vosaltres preguntareu: ¿doncs quina mena d'energia gastava? i jo us respondré: la de la sang reforçada amb mongetes de Sant Boi (que provoquen gas hivernacle, però només s'ensuma al confessionari)
Per enaltir llur pròpia vanitat, decidiren muntar l'artifici a la plaça que acull el palau colonial. A primers de desembre hi col•locaren la recent parida, adossant-hi un arbre de Nadal metàl•lic. L'artefacte havia de fornir de corrent elèctric per l'enllumenat del ferrís avet, clar missatge de l'ecologisme de low cost que movia la utopia més populista.
Lluïa tota la càrrega estètica de la tríada: cascavells, bombetes de baix consum, picarols, tatxes, galindaines, i varietats de serpentines. Policromia llampant, amb clar predomini del roig, abellia aquell ecològic i ferruginós arbre de fusta incombustible.
Quina emoció d'escoltar el primer concert nadalenc d'aquell giny infernal, traduïble -en pro a la laïcitat- com el primer esbiec d'un xai- Quina emoció aquell grinyolar, el cruiximent dental, la borinor del fòtil. ¿Quina misticitat no produeix la vivència extasiant en saber-te creador?
La plaça era plena com un ou i, alhora prevista, havent cantat Els Segadors, el gris President es disposà a la inauguració iniciant el pedaleig.
Estàvem assistint a una efemèride estel•lar de la humanitat: La tensió expectant pel magne esdeveniment esclatà en una ovació que s'estroncà bruscament, car la màquina va decidir enferritjar-se just deu segons després: xiulada general. L'autoritat reaccionà ràpidament: ordenaren a la banda municipal que toquessin L'Alegre Adéu-siau
La riota durà dies. En descàrrec pel fiasco, culparen a l'oposició d'haver-ho magnificat i tret fora de context. Malgrat tot, dies enllà aconseguiren fer-la rutllat, sota la guàrdia permanent de mecànics i electricistes, i una dissimulada connexió a la xarxa general.
L'estri sobrevisqué un mes pelat. Per sant Antoni Abat ja no se’n cantava ni gall ni gallina, malgrat el suculent estipendi destinat als voluntaris amb carnet destinats a pedalejar.
El col•lectiu de desnonats, que malvivia en unes barraques de fira abandonades, va sol•licitar la màquina als tres mandataris: El gris Perla, el gris Pissarra i el gris President acordaren exemplificar llur solidaritat amb una donació gratuïta, sota la condició d'endur-se’n el ferrenc arbre sant, que semblava una torra d'alta tensió.
A la primera ocasió, regalaren l'avetosa andròmina a uns immigrants de color -de color negre, clar- que vagarejaven pel barri gòtic i que, amb la revenda d’aquell arbre de mal cremar, van treure faves d'olla durant una setmana.