RE: REPTE CCXXIII:Decisió critica

Decisió critica

Una tarda sense pensar-ho vaig anar directament a ell, em vaig empassar tot el meu orgull, la meva por, i amb la cara descompassada per lo que podria passar li vaig dir:
- Ho sento amor, però et deixo, no puc mes, estic ofegada, no tinc temps de res, i crec que em mereixo sentir-me a gust amb mi mateixa. Necessito temps per estar sola, per retrobar-me amb mi mateixa, per reflexionar, per parlar amb altres persones, per sortir d'aquest lloc que m'està matant poc a poc, tu no ho necessites però jo no puc mes.
El meu cor va anar avall, va caure desplomat com un sac de pedres en un penya-segat.

Tenia les mans que em tremolaven i vaig agafar una creu que portava sempre penjada del coll, un record que la meva mare em va deixar abans de anar al cel. Em va dir, sempre que et dolgui el cor, agafa-la fort entre les teves mans i demana a Deu que t'ajudi. Sentiràs una sensació que et guiarà pel bon camí.
En aquells moments em dolia el anima, però volia anar amunt, mes amunt del cel, mes amunt de totes aquelles coses que estava fent fins ara i que ni m'omplien res. Volia tindré el meu temps, un temps per reflexionar i ell cada dia m'ofegava mes, no em deixava fer res, sempre al meu costat. Ell es pensava que això era amor, i no, no era amor, era por a perdrem. Es va quedar de pedra, no deia res, jo estava amoïnada per la reacció que havia tingut, mai s'havia quedat callat, era una persona molt explosiva, i mai hauria dit que en aquell moment vaig ser jo que li vaig roba el temps, perquè sense adonar-me va caure al terra i no va despertar.

Porto els nens a l'escola, repetint una dotzena de vegades que s'afanyin. Se'm crispen els nervis dins del cotxe, aturat enmig de l'embús de cada dia, observant com les busques del rellotge avancen com si res, com si els nens poguessin presentar-se a classe quan els vingués de gust, com si fóssim lliures tots plegats.
Arribo a la fàbrica i trobo més de vint papers urgents.
Mentre llegeixo les reparacions pendents, les trucades, les conseqüències de no poder fer quatre coses a l'hora, se m'acosta el director i em recorda que m'estan pagant una pasta, i que no ho fan per a tenir els problemes que tenen, i que qualsevol dia em despatxaran. Penso en els nens, en les mensualitats de l'escola d'elit on la meva dona creu imprescindible portar-los, en la roba, en la hipoteca, en els regals perquè ella em perdoni l'estrès... Per tot això haig de continuar anant amunt i avall com una titella; per totes aquestes raons haig de carregar la meva creu i lliurar el temps: les dotze hores brutes de cada dia, els cinc dies i escaig de cada setmana; l'escaig són els dissabtes d'inventari, de muntatge de maquinària nova i demés tocacollons.
El director continua acarnissant-se. Me'n recordo de quan encara somniava. Avui em diuen que el món és com és, que no haig d'intentar canviar-lo, sinó limitar-me a comprendre'l. Em pregunto si no tindran raó els qui diuen que somien no per a canviar el món, sinó per evitar que el món els canviï a ells.
Recordo aquell professor que deia que la infelicitat és un recurs filogenètic mitjançant el qual la natura aconsegueix que correguem esperitats darrere una bonior de fites, i que mai no arribem a la felicitat perquè deixaríem de ser productius.
Miro la cara del director. L'envio a fer punyetes.
Decideixo buscar-me alguna feina tranquil·la que em permeti recuperar el instants.
La dona em deixa.
Quedo sense família, sense feina.
Enmig del fracàs, sento que no tinc res a perdre, que torno a posseir el temps.
M'envaeix una pau estranya que no penso canviar per res del món.

Benvolguts senyors lladres del temps.

Sempre he tingut molta son i poc cervell. Motius més que suficients per bescanviar temps per temps. He estat dormint 12 anys seguits, i ara haure de treballar 24 anys sense descans. Si us plau, senyors lladres del temps, que sapiguen que si em volen robar aquests 24 anys, fare la vista grosa, mirare a un altre banda, faré l'orni, el suec, el gat de guix i el que faci falta.

Atentament, Manel, el tonto del poble.

De bon matí assetjo els coloms a l'hort d'en Casaus. Baixen en estols a menjar els grans de blat esclatats de l'espiga que han caigut als solcs. M'amago darrere el garrofer i em mantinc a l'aguait, observant els seus voletejos en la seva fal·lera per engolir els grans. Resto absolutament immòbil, esperant la meva oportunitat, quan la concentració dels coloms és tan gran que s'enrevessen en un tumult feixuc. Però tenen el nervi viu, l'ull actiu, i quan des del meu amagatall faig el salt amb el cos arquejat, donant-me impuls amb la força de les anques, els seus cossos, com per un encanteri, ja s'han escampat, fent un parrupeig alarmat.
M'agafa l'ira de cop, perquè tinc gana, i ahir només vaig menjar les engrunes que van deixar els nens dels berenars dels col·legis.
Així que, amb la cua entre cames, m'estintolo darrere el saüquer, preparat a l'escomesa altre cop. Els coloms, ull agut, tornen a posar-se al camp de blat, ara més inquiets, amb un anar amunt i avall més neguitós. Els colomins, aquells que no tenen encara el coll tornassolat amb lluents mirallejos morats, allà on tant m'agrada endinsar els ullals, són més maldestres, però també més lleugers. Tanmateix, ara n'hi ha un que s'afanya, tot sol, per un clar. Quina oportunitat única! No em jugaré pas a cara o creu atacar-lo! Em tenso sencer, ben enravenat, amb les potes del darrere temptejant el lloc adient per prendre impuls, els músculs tibants i forts. Faig un salt com un llampec amb la intenció d'abraonar-m'hi al damunt, però de cop obro els ulls i em trobo al mateix sofà on cada dia m'arrepapo, sense saber gaire què fer, amb una mà que m'acarona el cap i una veu que diu "que tinc les orelletes boniques". Us ho podeu creure? No és, si més no, xocant?
Ara me'n recordo. Ah, sí! Se'm va emportar aquella nena del col·legi a casa seva. Aquí, sí senyor, és cert que vaig ben peixat, però... no m'estan pas prenent el temps de ser un gat salvatge? D'on vinc? On vaig? Qui sóc jo, realment?

- T'agrada, això?
- Oh, àvia, què bonic! -va dir la Clara. - Les has fetes tu, aquestes arracades?
Eren unes arracades amb forma de flor, petites, fetes de ganxet amb un fil primíssim.
- Les vaig fer fa molt de temps. Feia moltes coses -va continuar. - Tothom em deia que com era possible que tingués temps de fer aquestes coses amb quatre criatures a casa i treballant a fora.
La Clara escoltava l'àvia amb delit, sempre li agradava escoltar tot allò que li explicava de quan era jove i tenia els fills petits.
- Però sempre trobava una estoneta per fer allò que em venia de gust -va seguir parlant amb els ulls perduts als records. - A més a més volia fer de tot: ganxet, mitja, cosir, escriure, fer nines, brodar,...
- Sabies fer totes aquestes coses? -La Clara estava bocabadada. - Com t'ho feies? No devies tenir gaire temps...
Amb ulls riallers l'àvia va contestar:
- No, és veritat, no tenia gaire temps. Tot el dia amunt i avall. Portar els nens a l'escola, córrer cap a la feina fent bona cara a tothom encara que no hagués dormit gaire perquè els nens s'havien despertat per la nit i jo m'havia hagut de llevar tres o quatre vegades, tornar a l'escola per recollir-los i marxar, corrent un altre cop, cap a casa per banyar-los, donar-los el sopar i posar-los a dormir.
- Quina creu!
- Dit així sembla molt dur, Clara, però també era divertit, fèiem moltes coses i ho passàvem d'allò més bé. Sempre teníem quelcom a fer.
- Però com t'ho feies per fer aquestes cosetes tan boniques?
- Robava estones a altres coses que no eren tan importants: a la son, a preparar el meu sopar, a veure una pel·lícula interessant. Era com un lladre de petites estones que em servien per anar fent allò que m'agradava més, allò que m'omplia més, allò amb què gaudia de debò. Perquè era un temps dedicat només a mi i no el volia deixar passar, era meu, i, en aquella època, era l'única cosa meva que tenia, la resta del temps era tot per als petits.