RE: Repte CCXXI (221): El monstre sota el llit

Després de sopar em vaig anar a dormir, estava molt cansada, havia tingut un dia de mil dimonis. La feina estava per sobre meu, m'estava ofegant, estaven en època de grans ventes i no es podia deixar passar cap detall i a mes el meu fill, que era un dimoni.
Em vaig posar el pijama i vaig entrar dins del llit, quin descans, quin relaxament, no m'ho podia creure un dia que estava al llit abans de les dues de la matinada. El son es va apoderar del meu cos i els ulls es van tancar en cinc minuts.
No se quant vaig estar dormida, però de cop i volta em vaig despertar amb una por al cos que em vaig espantar, el pit en bategava amb força semblava que m'anés a donar un atac de cor.
De peu en va semblar sentir un soroll estrany sota el llit, estava amb la por dins meu i no m'atrevia a mirar sota del llit, era un soroll metalic, suau, com de campanetes. No sàvia si ajupir-me per mirar o baixar a la cuina i quedar-me tota la nit esperant que aquell soroll desapareixes. No parava de sonar una cançoneta que em portava records no sàvia exactament de que, però m'era familiar.
Havien passat tres quarts d'hora i com no s'hem passava la por, i el pànic per mirar sota el llit, vaig decidir trucar a la meva veïna, ella era molt atrevida, era molt tard però crec que ho va comprendre. La Laura va entrar a l'habitació, es va posar de genolls i aixecant el cobrellit en aquell moment va fer un crit espantós, jo encara estava mes amoïnada el meu cos es va pegar a la paret d'enfront com un xiclet. La Laura estava cridant. Li vaig donar una puntada suau a l'esquena i va reaccionar.
Es va aixecar i em va abraçar, li tremolava tot el cos, no podia parlar, jo li preguntava que es lo que havia vist i ella no parava de dir:
-Hi a un monstre, hi ha un monstre.....
Vaig mirar i la que em vaig quedar com el gel vaig ser jo era ridícul, era una barra de pa que havia pintat el meu fill per l'escola, un monstre per un treball de la classe de dibuix.

I vet aquí que cada nit
no sé perquè es surt el tap
que clou el nen tot fet un nyap
i veig la mort de fit a fit
que em mira des de sota el llit.
I vet aquí que sento un clap
s'ofega un crit a dins el pap.
I veig un peu tot esquifit
i una ombra em busca amb el dit.
I vet aquí que trec el cap
que sento el so d'un esgarrap
i un pa de por em deixa fregit
quan se m'escorre el cobrellit
i sento passes fent xip-xap.
Prò ric doncs crec que ningú sap
que el papu el tinc a dins el pit.

Una nit la Laieta, al anar al llit i apagar la llum sentí fressa sota el seu llit, com si rosseguessin un crostó de pa o herba seca. S'arraulí ben fort, posant gairebé el cap dins dels llençols, sense ni moure's, agafant només un filet d'aire, perquè no se li escapés ni el soroll de respirar.

El pit començà a trair-la, el cor li bategà més i més fort, patí, per si aquell soroll els alertés de la seva presencia. La por es fer cada cop més forta i s'apoderà de la seva mà, paralitzant-la de tal manera que ni la pogué fer sortir dels llençols per prémer l'interruptor del llum. Fins i tot se li ofegà un crit.

Començà a pensar si podia tractar-se d'essers estranys i se'ls imaginà petits, doncs si vivien en un espai tant reduït, no podrien ser gaire grans, però... i si fossin monstres de boca grossa i al treure ella el peu o la mà li devoraven ferotgement?

El cansament la va adormir i l'endemà ja s'havien esvaït totes les seves pors. El seu esperit aventurer la va fer sentir com un dels Cinc d'Enid Blynton. És disposar a esbrinar que hi passava allà baix. Ho preparà tot consciençosament. Un mirall a sota el llit, un esprai pel nas per si havia de ruixar a pressió i la pera de d'interruptor del capçal del llit a dins, a la bast de la seva maneta.

Tal com ja esperava, després del petó dels avis, començar a sentir-los bellugar per sota la fusta. Tot a punt i, abans que la tornés a trair el pànic, va encendre de cop la llum al mateix temps que mirava sota el llit.

Oh! - cridà

Al mirall hi veié una nena, que s'havia disfressat amb la seva cara i, en l'expressió dels ulls hi va veure que la pobreta, tenia tanta por com ella.

Ja ho sé que sota el llit no trobaré altra cosa que les sabatilles i una mica de borrissol sense escombrar, però què voleu que us digui? no puc fer-hi més i ho he de mirar.

-Anselm, apaga el llum...

En general la gent quan dorm pren un estat de repòs, que es caracteritza per la placidesa, la suspensió de l'estat d'alerta i també d'altres funcions vitals durant el temps que allarga el son. Mireu la Diana: s'estira al llit i dorm d'una tirada, profundament i amb gran tranquil·litat, sense torbacions ni interrupcions; jo en canvi només dormo d'una orella, no tinc quietud. Sempre m'ha fet angunia l'hora d'anar a dormir, m'agafa un rau rau i em ve com un neguit, perquè quan apago el llum el meu llit s'omple de gent estranya: allargo un peu i trobo una cama que no és de la Diana, em giro per amanyagar un pit i noto un panxam voluminós i repulsiu, estiro el braç acostant la mà cap a la Diana per acaronar-li la galta i palpo una cara de pa bufat amb bigoti que m'espanta; estic cagat de por i penso: Ja hi som! han tornat a vindre...

Vull deixar clar, per estalviar mals entesos al lector imprudent i mal pensat, que en cap moment s'ha de posar en dubte la continència de la Diana. la meva dona m'estima i no té ulls per ningú més. Sé del cert que de cap manera em faria el salt ni em posaria banyes d'una manera tant barroera com aquesta i molt menys amb aquell personal.

...però faig el cor fort: tranquil Anselm, que no passa res.

Res? a qui vull enganyar? sento mirades que m'observen en la foscor; començo a donar voltes i voltes ensopegant amb gent que no he convidat fins que, cansat de col·lidir amb tots ells, em puja la mosca al nas, m'aixeco i els faig fora.

-Què hi feu al meu llit? -els dic-. Que no us en doneu vergonya? au va, fora! I mica en mica van sortint: el lampista (que he avisat mil vegades per aquella bomba que no funciona i només sap dir: "no pateixis que ja vindré"), el meu cap (que mai està content i vol que m'endugui feina a casa), el sotsdirector de la caixa (que em recorda el descobert de l'hipoteca i m'amenaça d'embargar-me el pis) i altres fantasmes per l'estil.

El regne perdut

Enyoro aquells temps en què passava les nits en el gran llit de casa els avis, ben acotxat dins els llençols blancs de tacte aspre i sota el pes de l'espessa capa de mantes. Endevinava dibuixos de guerrers a les taques d'humitat de les parets, i escoltava la remor llunyana de la conversa dels grans a la cuina menjant pa torrat amb oli, que, segons deien, ajudava a païr.

Al cap d'una estona es quedava tota la casa en silenci.

El cor em començava a bategar ben fort dins el pit, i la cara se m'encenia de por, si els peus se m'entumien, havia de vigilar de moure'ls evitant de fer cap soroll que m'impedís escoltar qualsevol crepiteig de les rajoles.

Em quedava ben arrupit sota el meu escut de mantes esperant que una nit més els monstres fossin benevolents i no se m'enduguessin encara.

Però va arribar el dia inexorablement i vaig ser arrossegat fins aquí.
No podia, em van dir, restar per més temps al meu estimat regne de la infantesa.

Estimat Joanra,

5 minuts de retard per problemes de connexió. Un petó.

-A sota del llit hi ha un animaló petit, eixerit, llambresc, de llargs bigotis blancs, d'ulls vius i intel·ligents, de cos peludet i tacte de vellut. Té les orelletes rodones, la cua llargaruda, les dents esmolades: és una rateta que mossega els peus dels nens que caminen descalços.
El meu fill m'escolta atent, amb la mirada fita en el buit de l'habitació, allà on ell es fa la representació del que li explico. I veu molt més del que li dic, perquè recrea una escena que engloba la seva angunia de sentir-se els peus nus mossegats, les corredisses perquè la rateta no l'atrapi, la por de moure's del llit.
Em fa una llambregada diàfana, plena de la suggestió de les seves imatges.
-I què hi fa a sota el llit, mama? -em pregunta absolutament encisat amb la imatge, amb la seva capacitat d'inventar i imaginar altres móns amb més força que el real.
-Ha triat aquest lloc per viure. És una rateta bona i bonica, però mossega els peus dels nens que no es posen les sabatilles.
-L'àvia també m'ho diu, això. Ella diu que l'ha vista. Tu no l'has vista?
-I tant! Però s'amaga al seu niu, que s'ha fet dins d'una capsa de sabates.
-I per què viu aquí, mama?
-Perquè ara és hivern. Quan vingui la primavera, se n'anirà al pati.
-Després li podem posar pa per menjar.
-Això mateix. Però ara vés en compte i no vagis mai descalç, sents, que et podries posar malalt.
-I si miro a sota el llit?
-Ah, sí, ja hi pots mirar. Però potser no la veuràs, perquè està amagada. Ell just treu el caparró per la vora del llit, amb el rostre ple de precaució i misteri, el ulls profunds plens dels seus universos.
-Què?, has vist res, rei?
-He vist que se li movia la cua -diu ell arrapant-se al meu pit, absolutament compromès amb la seva emoció, ple de vivència.
-Què has vist, dius? -li pregunto jo, fent un bot.
Trec el cap pel matalàs i de cop el cor em fa un salt en veure el musell delicat d'una rata que em mira confiada trafiquejant dins una capsa de sabates.
Ha estat la força absoluta de la certesa del meu fill el que ha convertit en realitat la meva faula? L'abraço amb la tendresa més gran, emocionada per la seva capacitat per a la màgia.