Detall intervenció

RE: REPTE 87 ...............Fora amarres!!

Intervenció de: aigua de mar | 18-01-2006


EL NOSTRE MAR

A la deriva altre cop. Nedo a contracorrent i a contracor... No puc més i, exhaust, em deixo dur per la dolçor del seu aroma. Em porta. Em bressola. No puc fer res per evitar-ho. Estic venut, vençut pels seus encants... Suro i em noto lleuger. Com si hagués deixat totes les àncores a la sorra i, ara, davant meu, s'obrís la immensitat del nou paisatge. Els blaus i els verds juguen a empaitar-se fins l'infinit. No hi ha amarres ni esculls. Tot és pau. Tot és blau. Sóc lliure.
Sento com m'engoleix a poc a poc. Com un llop famèlic davant l'escassetat de carn fresca i viva, assaborint ... No hi ha dolor. El blau esdevé fosc i negre. Dens. Buidor absoluta. Els meus pulmons s'omplen d'aigua a poc a poc. I faig alenades de peix buscant aire nou, aire net. No hi ha sortida. Només la foscor del fons, el fons del mar.
Hi puc entreveure restes d'altres naufragis propis i aliens: un grapat de somnis trencats enmig la vaixella esmicolada; amors impossibles, descolorits dins de l'arcó del pirata... I alguna ampolla amb missatges secrets i amagats d'altra gent que, abans que jo, van visitar aquest paisatge. Amb una mica de sort i un llevataps, aconseguiré llegir-los abans d'anar a dormir i així poder rescatar il·lusions perdudes... en altres abordatges més dramàtics.
Així és el fons del nostre mar. Ric en restes a partir de les quals, és possible sobreviure, subsistir i créixer. I, potser si la sort i el temps ens acompanya, ser feliços...




Respostes

  • Rom, rom, rom, ...!
    Helicoide | 17/01/2006 a les 16:42

    -Quinze homes dins del cofre del mort.
    Ja! Ja! Ja! I una ampolla de rom!

    Long John Silver escoltava des de la part del darrera de la taverna com els mariners cantaven plens de rom la cançó del Capità Flint. Alt i fort amb la cara ben colrada pel sol tenia la cama esquerra amputada a partir de la maluc on hi portava un pal de fusta que li servia de cama.

    Estava esperant que en Jim Hawkins arribés a El Catalejo, el nom de la taverna. Començava a impacientar-se mentre s'omplia el local.

    La cantina, que estava al moll oest del port de Bristol, estava solament il·luminada per un fanalet al costat del cartell que dringava al ritme de la brisa marina.

    -Quan hissarem les veles, capità?
    -Grog, volem més grog - va remugar per sobre de tots els crits Billy Bones.

    Smollett, l'amo de la taverna va mirar amb impaciència a en Silver. Long John arronsà les espatlles i girà cua i es va ficar a la part del darrere. Es va obrir la porta que hi havia rere les caixes i els barrils de beguda i va aparèixer en Jim.

    -Fas tard!
    -Ho sento John, però en Flint s'havia escapat, sort d'en Ben.

    El públic frisós va començar a aplaudir quan van aparèixer en Silver amb en Flint, el lloro de color verd a la seva espatlla i el mico Ben Gunn arrapat a en Jim.

    -Que comenci l'espectacle - va dir Smollett.
    -Calli capità!
    -Calleu a coberta! - va dir en Silver - aquesta és vertadera la història de La Illa del Tresor ....


    • Osti, tu ---> falten les paraules clau!
      Helicoide | 17/01/2006 a les 16:45

      ditxós tallar i enganxar!! Ara ho esmeno!
  • Rom, rom, rom, ...! --> VERSIÓ DEFINITIVA
    Helicoide | 17/01/2006 a les 16:53

    -Quinze homes en el cofre del mort.
    Ja! Ja! Ja! I una ampolla de rom!

    Long John Silver escoltava des de la part del darrera de la taverna com els mariners cantaven plens de rom la cançó del Capità Flint i llençaven a terra el llevataps cada cop que obrien una nova ampolla. Alt i fort, es notava que feia temps que no patia escassetat d'aliments.

    Estava esperant que en Jim Hawkins arribés a El Catalejo, el nom de la taverna. Començava a impacientar-se mentre s'omplia el local.

    La cantina, que estava al moll oest del port de Bristol, estava solament il·luminada per un fanalet al costat de l'àncora que feia de cartell movent-se al ritme de la brisa marina.

    -Quan hissarem les veles, capità?
    -Grog, volem més grog - va remugar per sobre de tots els crits Billy Bones.

    Smollett, l'amo de la taverna va mirar amb impaciència a en Silver. Long John arronsà les espatlles i girà cua i es va ficar a la part del darrere. Es va obrir la porta que hi havia rere les caixes i els barrils de beguda i va aparèixer en Jim.

    -Fas tard!
    -Ho sento John, però en Flint s'havia escapat, sort d'en Ben.

    El públic frisós va començar a aplaudir. Van aparèixer en Silver amb en Flint, el lloro de color verd a la seva espatlla i el mico Ben Gunn arrapat a en Jim.

    -Fora amarres! - va dir Smollett per sobre de la remor de la sala.
    -Calleu a coberta! - va dir en Silver - aquesta és la vertadera la història de L'Illa del Tresor ....

  • El fons del mar
    Yáiza | 17/01/2006 a les 21:24

    Vaig embarcar feliç, sabent que l'anava a trobar a ella, la meva Catalina, que m'havia citat a una coordenada imprecisa de les aigües balears. Mentre deslligava les amarres hi pensava: tripularia jo sol el petit iot, i aviat la tornaria a abraçar. Ella m'ho havia promès.
    Vaig seure a timó, posant rumb a llevant amb un somrís al rostre. El sol estiuenc em torrava la pell i els blaus de l'horitzó m'emborratxaven els sentits.
    Va passar el matí i la tarda. Cada cert temps comprovava la direcció i contínuament guaitava els voltants, buscant-la.
    La nit caigué, però no vaig perdre l'esperança. Al matí vaig llevar l'àncora i vaig continuar navegant.
    Els dos dies següents van transcórrer lentament, amb monotonia. No em preocupava l'escassetat d'aliments o d'aigua, sols m'amoïnava el fet de no trobar-la. Ja sentia que la immensitat del mar i el reduït espai del iot m'oprimien el cor i la ment, i una part de mi es volia rebel·lar contra aquell empresonament voluntari.
    Aquell dia vaig trobar la nota. Deia així:

    Pare, t'escric perquè sàpigues que na Catalina ha mort a mar dos dies abans de la boda. Mon germà no suporta la idea que s'hagi ofegat. Embogirà i farà un disbarat, pare. Pateixo pel teu fill.

    En un moment de lucidesa en la bogeria, ho vaig entendre tot. Ara ja sabia on trobar na Catalina. Vaig destapar una botella de cava amb el llevataps i vaig brindar sol.
    I vaig mirar el cel, tan blau, per últim cop.
    I vaig mirar el mar, tan blau, per sempre més.
    Les aigües em van rebre i em van engolir cap al fons, cap a ella.

    • Petita correcció:
      Yáiza | 17/01/2006 a les 21:27

      M'he menjat la ela al dir: Vaig seure aL timó. Només això! Espero que us hagi agradat!!
    • Un altre petit (o no tan petit) error...
      Yáiza | 18/01/2006 a les 17:02

      bé doncs... l'angie m'ha fet notar que no és massa usual destapar les ampolles de cava amb el llevataps.... cert, no tinc excusa!!
      Però vaja fost, pots imaginar que era vi i ell creia que era cava, o que simplement, estava tan boig que li va donar per obrir-la amb el llevataps, o tan dèbil que no tenia força per fer-ho manualment.... clar que també pots pensar que sóc molt despistada i tindràs raó!

      Yáiza!
  • Diari de bord
    Filalici | 17/01/2006 a les 23:29

    16 de gener. Avui fa quatre mesos que vem treure les amarres. La nostra situació és cada vegada més desesperada. Per si no en teníem prou amb totes les penalitats del viatge i amb tots els fracassos dels dies anteriors, la immersió d'aquest matí encara ha empitjorat més les coses. En un principi, tot anava com sempre. En Miquel s'ha ficat a dins l'ampolla submergible, l'hem tancat bé i ha desaparegut sota l'aigua, amb l'esperança de trobar, per fi, el tresor del vell Barbablava. Però una estona més tard el suro ha aparegut a la superfície, sense ni rastre del meu mariner. L'aspecte feia pensar que segurament l'havia sorprès un tauró llevataps dels que viuen per aquestes mars. La moral de la tripulació s'està ensorrant i, havent perdut una de les dues ampolles, cada vegada és més propera l'amenaça d'escassetat d'aliments i de recursos.

    17 de gener. Avui he deixat la nau en mans del contramestre i m'he submergit personalment, ja que ningú s'hi hauria atrevit. El fons d'aquest mar és excepcional, el somni de qualsevol explorador. . He estirat el temps al màxim, mirant de trobar algun rastre del vaixell d'en Barbablava, però res. Finalment, he topat amb un gran arbre balener, amb tanta mala sort que un dels seus fruits s'ha obert just en aquell instant. He fugit del nou cetaci tan de pressa com he pogut, i m'ha anat d'un pèl. Encara que jo he arribat sencer a la superfície, l'ampolla no. Tot s'ha acabat per aquesta vegada. He donat l'ordre de llevar l'àncora. Tornem cap a casa.
  • RE: REPTE 87 ............... Negra nit
    ninona | 17/01/2006 a les 23:59

    Era negra nit quan en Marc va deixar anar l’àncora.
    No hi havia lluna i l’escassetat d’estels feia encara més intensa la foscor. No se sentia res tret del lleuger vaivé de les onades, i estava prou lluny de la costa per assegurar-se que ningú no el veuria.
    Amb calma va encendre una bugia de llum tènue, la justa per deixar endevinar el perfil de les coses i alhora mantenir la intimitat que requeria el moment.
    Tragué l’ampolla del vi i el llevataps. “Muga 2001”, bona anyada. S’hagués estimat més un bon cava, però no havia sabut com mantenir-ho prou fred. El destapà i aspirà el seu aroma. Sí senyor, bona elecció.
    Agafà la corda del fons de la barca. No havia trobat cap prou adient i finalment va robar una de les amarres del iot d’en Roger. Confiava en que la calma fos la seva aliada i que el iot no patís cap desperfecte.
    Bé, aquest no era el tema. Notava que s’estava començant a posar nerviós.
    Va revisar una a una les campanetes entrelligades a la soga i va sentir la melodia que desprenien en moure-la suaument. L’estranya bellesa de les seves notes el tranquil·litzava. A més, s’estava acostant el moment i tot estava preparat. No faltava res.
    En Marc, amb una solemnitat que no s’adeia amb el seu tarannà habitual, va deixar anar la corda dins de l’aigua mentre el suau balanceig feia dringar les campanes i la seva cançó sonava dins de l’aigua per guiar-la fins a ell.
    La Nerea, la seva sirena, podria trobar el camí de casa i ell no tornaria a perdre-la.

  • Gosadia
    diumenge | 18/01/2006 a les 00:30

    -Saliiiiiim… Saliiiiiim… -crida Ahmed amb un fil escanyat de veu.
    Està gairebé inconscient. El seu front crema de febre, i la pell clivellada de la cara li dóna un aspecte moribund a la llum incendiada del dia. Salim prova de fer-li beure una mica d'aigua, però és en va.
    A cada moment que passa, Salim sent una angoixa més terrible. Per Ahmed, per si mateix.
    El mar es mou neguitós, imprevisible, a punt de convertir-se en un animal gegantesc prest a atacar.
    Els corrents de l'Estret, dels quals han sentit parlar abans d'embarcar-se en la pastera, els han arrossegat a plena deriva.
    Salim mira ressentit Alí, el patró. Els havia promès que els duria fins a la costa d'Espanya. Ara, enmig del mar, després de set dies de llevar amarres, volten a mercè d'aquell monstre d'aigua.
    Salim guaita amb espant els xucladors marins que es formen en espiral, aguts com el tirabuixó d'un llevataps.
    L'escassetat d'aigua potable, en aquell desert líquid salat, l'espaordeix.

    *
    Entre el rabeig de l'onatge, Salim distingeix un so greu i regular. Al lluny entreveu, avançant en l'horitzó, un vaixell patrulla.
    La seva primera reacció és la d'amagar-se, però després resta immòbil, incapaç de reaccionar.
    El vaixell va acostant-se'ls, lleuger, fins a tocar-los. Aleshores els patrullers s'aturen i llancen l'àncora.
    Com en un estat de xoc, Salim veu com els homes penetren a la pastera, com inspeccionen els ocupants, com tanquen els ulls a Ahmed.
    Sap que ara els retornaran a Àfrica, i que en la seva gosadia per una vida millor ell només ha recollit la mort del seu cosí, alhora que una desesperança tan esgarrifosa com la mateixa mort.

  • RE: Assassinat a alta mar
    Àfrika Winslet | 18/01/2006 a les 00:53

    En Jaume va treure les amarres i mirà, desconfiat, el seu germà. Feia molts anys que ni es parlaven i, després de tant de temps, l'Albert s'havia presentat a la porta de casa seva, a Shangai, per anunciar-li la mort del seu pare. S'hi havia quedat un dia per convèncer-li de que se n'anés uns dies amb ell a Barcelona. Ell havia acceptat perquè volia acomiadar-se del seu pare i tornar a la ciutat que l'havia vist néixer.

    Quan arribaren a alta mar, l'Albert detingué el vaixell i deixà anar l'àncora, dient que soparien gaudint de la vesprada. Li havia explicat, durant el viatge, allò del testament del seu pare, que els hi deixava els seus calers i el pis a Passeig de Gràcia, a repartir en parts iguals. Semblava que s'ho havia agafat bé, però ell seguia pensant que era una pena vendre el pis del seu pare per poder repartir-se els diners. Poc després, havia demanat al seu germà que anés a la cuina a agafar un llevataps per obrir una ampolla de cava, i va decidir que era l'ocasió perfecte per cometre el crim.

    En Jaume entrà a la cuina buscant el llevataps i s'adonà de que no hi havia res al forn. En obrir el frigorífic i veure l'escassetat d'aliments, sospità que alguna cosa portava de cap el seu germà. De sobte, sentí com algú se li apropava silenciosament per la seva esquena i només pensà una cosa: segon calaix a l'esquerre. Només va tenir temps d'agafar el llevataps, girar-se i clavar-li precipitadament. Per sort, va encertar en el cor, doncs el seu germà duia un ganivet a la mà dreta.

  • Jocs mariners
    boigboig | 18/01/2006 a les 08:32

    T'he anat acaronant, poc a poc, removent-he els cabells que tenies enganxats en una roca. Tu et balancejaves, semblava que t'agradava aquella carícia lleu. La teva mirada, com descriure-la, com un àncora clavada en l'infinit, com una gavina planant sobre les onades, era cristal·lina, blava, estranya.

    Després m'he tornat més atrevit. Amb petits remolins, delicadament, he fet voleiar la tela que duies com a faldilla. Volia veure't les cuixes, que ja entreveia, però que alguna alga ben assenyada mig amagava. Blanques com la sal, dolces fiblada, que em recordaven aquells dies de primavera quan el dia es blau net clar però el vent encara no m'esclafa les entranyes.

    Els teus cabells, ara deixats anar, s'enroscaven a mi com amarres juganeres, creant camins de fosca travessant l'arena, promeses de silencis lluny de la tramuntana. Jo, ara que sóc càlid, tant aprop de la tardor, passava entre els teus pits, et besava el coll, per les dues bandes. Així t'he fet l'amor com només ser fer jo, mentre el teu cos es movia amb les onades.

    Tant de temps d'escassetat, i finalment t'he pogut robar. Només per uns instants, ja ho sé prou bé, aviat vindran amb les seves llanxes, ferint-me el llom, cercant-he. Però que hi puc fer, no hi ha un llevataps capaç de buidar-me, d'endur-se'm terra endins, d'assecar-me. Després de tants de segles, de tants de cossos negats en les meves aigües, necessito jugar amb algú per no morir de recança.
  • Lluna de mel
    Biel Martí | 18/01/2006 a les 09:21

    Just quan pels altaveus de coberta demanen a tothom que vagi a cercar el seu salvavides, es crea un embús a les entrades de les plantes superiors. Tothom té presa per ser el primer d’arribar i, així, ser el primer en sortir. Ningú recorda que primer es salvaran els rics, després els pobres.

    En Xavi i l’Eva tenen el camarot 406, són de classe mitjana baixa i saben, pel simulacre, que hauran d’esperar força estona a poder saltar a un bot. En entrar, els espanta veure el mar abraonat picant contra l’ull de bou. Tot es mou tant que amb penes i treballs aconsegueixen posar-se les armilles de plàstic sense trencar-se res.

    La tempesta colpeja el creuer sense miraments des d’una hora després de llevar l’àncora per sortir de Cancún. Un cop a on els han col•locat per esperar, tot de persones acollonides vestides amb armilles taronja llampant, veuen les
    • Lluna de mel (versió correcta)
      Biel Martí | 18/01/2006 a les 09:23

      Just quan pels altaveus de coberta demanen a tothom que vagi a cercar el seu salvavides, es crea un embús a les entrades de les plantes superiors. Tothom té presa per ser el primer d’arribar i, així, ser el primer en sortir. Ningú recorda que primer es salvaran els rics, després els pobres.

      En Xavi i l’Eva tenen el camarot 406, són de classe mitjana baixa i saben, pel simulacre, que hauran d’esperar força estona a poder saltar a un bot. En entrar, els espanta veure el mar abraonat picant contra l’ull de bou. Tot es mou tant que amb penes i treballs aconsegueixen posar-se les armilles de plàstic sense trencar-se res.

      La tempesta colpeja el creuer sense miraments des d’una hora després de llevar l’àncora per sortir de Cancún. Un cop a on els han col•locat per esperar, tot de persones acollonides vestides amb armilles taronja llampant, veuen les amarres del vaixell, que s’han deslligat i piquen contra el metall exterior. L’Eva prem la mà d’en Xavi, en el moment en que l’aigua comença a entrar per les portes i mentre els més rics pugen als primers bots, i li diu:
      - Segueix-me.
      En Xavier és un tio recte, sempre respecta les normes, l’escassetat d’emocions l’ha convertit en un personatge gris. Ella és dona d’acció, però malgrat aquesta diferència s’estimen. La lluna de mel no serà un enterrament, es diu l’Eva. Arrossega en Xavier fins als bots. Els oficials no els fan cas, ocupats com estan. Ella treu un llevataps pispat al bar, trenca la corda.
      -Marxem?
      En Xavi assenteix, en el moment en que una ona gegant sorgeix de darrera la noia.

  • Inenfonsable
    pivotatomic | 18/01/2006 a les 09:49

    És mitjanit i bufa un vent àrtic que gela la sang i glaça les idees. Els vigies Frederick Fleet i Reginald Lee intenten perforar la foscor nocturna només amb l'ajut de la pàl·lida llum lunar. Llampades d'argent es reflecteixen a les aigües tranquil·les, conferint a aquella immensitat aquàtica un aire fantasmagòric. Malgrat la seva grandària inconcebible, però, el vaixell sembla volar damunt l'oceà. A aquest pas, pensa en Lee, no trigaran a llençar l'àncora a Nova York. Llavors, no esperarà ni a que les amarres estiguin lligades per córrer on treballa la Kate i demanar-li matrimoni.

    Mentre el jove es perd en el seus somnis romàntics, en Fleet maleeix l'escassetat de medis amb que treballa. Com és possible que el transatlàntic més luxós del món no li hagi proporcionat uns mals binoculars? Sense ells, se sent més inútil que un sommelier sense llevataps.

    Just llavors, en Fleet la veu. Una ombra enorme i ominosa s'acosta, veloç, per proa. Sense pensar-s'ho, agafa el telèfon. "Iceberg a la vista!", avisa. "Gràcies", és la mecànica resposta del sisè oficial, Moody, la veu del qual reconeix a l'altre extrem del fil.

    Segons després, en Fleet sent la nau virar a estribord. La maniobra és tan bona que sembla que se'n sortiran. Llavors, el vapor s'estremeix i s'escolta un soroll amenaçador que ve dessota les aigües.

    El transatlàntic deixa enrere l'iceberg i s'atura. En Fleet i en Lee es miren estupefactes. Finalment, el més veterà diu: "Més val que ens mantinguem als nostres llocs, Reggie. Què pot passar? Viatgem en l'únic maleït vaixell que no pot enfonsar-se!".

    I riuen i piquen de peus a terra per fer-se passar el fred.
  • La foto
    darkgangster | 18/01/2006 a les 11:03

    Va pujar per la cadena de l'àncora i amb un bot, es va plantar a coberta.
    Deixava un rastre d'aigua que li regalimava per tot el cos. La roba se li arrapava a la pell. Va veure que al seu camarot ja hi havia tornat a entrar a algú. Una noia que ho fotografiava tot.

    Ella notà una ombra que passava per davant de l'ull de bou. Es va espantar.
    Va sortir corrents i va ensopegar. Va aixecar la vista, va veure uns peus molls.
    - Busques res?
    -... el cartell... He entrat però no hi havia ningú per cobrar.

    El cartell convidava a una visita nocturna pel vaixell de fusta clara i tres màstils enormes que presentaven grans veles amb una creu pintada al mig. Les amarres l'imobilitzaven. Voltava sense direcció, avorrida de l'escassetat d'alternatives que oferia aquell poblet mariner. Hi va entrar.

    Remullat, li va fer una visita guiada. Li va explicar una història d'un pirata que navegava en un vaixell fantasma i s'encarregava de guardar un tresor i de vigilar els mariners. Cada vegada que algú era capaç de veure'l i de pujar-hi, restava un dia del bagatge del pirata. Se'l mirava de reüll, incrèdula. Però li va encantar el vaixell. L'amabilitat del pirata li feu acceptar un sopar. Un llevataps de plata va obrir una ampolla que semblava molt antiga. Després l'hi va regalar. La brisa, les seves paraules i les ones eren la música de fons amb el cel blau fosc intens, tres espelmetes i aroma de coco de no sabia on.

    Des del moll, es fregà l'ull, mirà per l'objectiu i el vaixell ja no hi era.

  • L'aprenent
    angie | 18/01/2006 a les 12:03

    L'aigua de la cala era rabiosament blava i tan transparent que els peixos semblaven nedar darrere un cristall de puresa infinita. Llençaren l'àncora a uns metres d'aquella platjeta de roques blanques. Havien salpat molt d'hora, just quan el sol obria els ulls i necessitaven foragitar la gana de l'estòmac. En Ricard baixà al camarot i preparà un bon esmorzar: pa amb tomàquet, embotits i una ampolla de vi. A dalt, la Laura, comprovava les amarres i escoltava les previsions metereològiques per aquella tarda.
    Menjaren sense pressa, gaudint de cada sabor, de cada olor que els arribava amb la marinada i del petoneig del mar contra el casc. No parlaren, només es miraren amb intermitència. Ell somreia nerviós i ella, enretirant els seus cabells de sobre l'orella, coquetejava amb l'arracada. El llevataps rodolà i caigué a terra. La Laura s'ajupí a recollir-lo i llavors ell decidí que era el moment. No era un home xerraire, més aviat se'l coneixia per l'escassetat de paraules, un místic. Ja era de peu quan la Laura s'incorporà i tot prenent-li la mà, acostà els seus llavis salinosos al palmell obert de la noia. La besà i aquell primer bes, el portà a un segon, en aquest ja, els llavis pujaren a la galta i s'aturaren en un xiuxiueig, convidant-la a que el seguís.
    I llavors, embriac per l'harmonia establerta entre mar i cel, asseguts a la proa amb els peus penjant i recolzats sobre la barana, ell li confesà que sempre havia tingut por del mar, però volia que el seu bateig marí fos al costat de la persona que l'havia fet enamorar-se del gran blau, només escoltant-la.

  • RE: REPTE 87 ...............Fora amarres!!
    aigua de mar | 18/01/2006 a les 15:20

    EL NOSTRE MAR

    A la deriva altre cop. Nedo a contracorrent i a contracor... No puc més i, exhaust, em deixo dur per la dolçor del seu aroma. Em porta. Em bressola. No puc fer res per evitar-ho. Estic venut, vençut pels seus encants... Suro i em noto lleuger. Com si hagués deixat totes les àncores a la sorra i, ara, davant meu, s'obrís la immensitat del nou paisatge. Els blaus i els verds juguen a empaitar-se fins l'infinit. No hi ha amarres ni esculls. Tot és pau. Tot és blau. Sóc lliure.
    Sento com m'engoleix a poc a poc. Com un llop famèlic davant l'escassetat de carn fresca i viva, assaborint ... No hi ha dolor. El blau esdevé fosc i negre. Dens. Buidor absoluta. Els meus pulmons s'omplen d'aigua a poc a poc. I faig alenades de peix buscant aire nou, aire net. No hi ha sortida. Només la foscor del fons, el fons del mar.
    Hi puc entreveure restes d'altres naufragis propis i aliens: un grapat de somnis trencats enmig la vaixella esmicolada; amors impossibles, descolorits dins de l'arcó del pirata... I alguna ampolla amb missatges secrets i amagats d'altra gent que, abans que jo, van visitar aquest paisatge. Amb una mica de sort i un llevataps, aconseguiré llegir-los abans d'anar a dormir i així poder rescatar il·lusions perdudes... en altres abordatges més dramàtics.
    Així és el fons del nostre mar. Ric en restes a partir de les quals, és possible sobreviure, subsistir i créixer. I, potser si la sort i el temps ens acompanya, ser feliços...



  • RE: REPTE 87 La tempesta
    Màndalf | 18/01/2006 a les 16:43

    Aquell capvespre tornant de Roses veiem a estribord les llums dels poblets del Maresme que ens feien companyia. A tres milles de la costa i rumb sud-oest, un vent de popa que anava pujant ens portava directes a port. Veles trimades, motor callat. La mar estava moguda i el cel mostrava el seu sostre curull de cotó enfosquit.

    De sobte, el vent pujà fort, el mar s'embraví i una cortina d'aigua es va despenjar, com si un gran llevataps hagués destapat els núvols. Les llums de la costa van desaparèixer. La tempesta es desencadenà rebel i golafre, el pal i els obencs cruixien i vam reduir veles a corre-cuita. Les onades enfurismades arrasaven la banyera. Xops, arrapats a la línia de vida i al timó, en Vicens i jo ens miràvem: a lluitar junts un cop més, company, a refermar la nostra amistat.

    De sobte de nou, com sovint passa a la mar, tot es va calmar i un enigmàtic silenci va cobrir l'entorn. Les onades callaren. El vent va emmudir, i empenyent les veles, anònim, flotava entre la major i el gènova com un fantasma pel passadís del castell. La proa tallava la mar com sense voler, com un ganivet la mantega.

    El port del Masnou estava en repòs. Algun nus mancava en aquell cordatge, alguna escassetat que no endevinàvem. Ni un ànima. Solitud. Silenci. La ràdio avisant l'arribada: ningú contestà. Cap gavina van venir a xafardejar. Cap mariner va venir a apropar-nos el mort i les amarres. Un cop a terra fatigats, quan ja veiem la vella àncora davant la taverna, sentírem el crit que ens va fer tornar al món: Goooool !!!

  • Els vells i el mar
    Joanra | 18/01/2006 a les 17:12

    Aquell diumenge no seria com els altres. En Pep, setanta-set, i l'Alba, setanta-nou, van llevar-se quan la residència d'avis encara dormia.

    Mentre ella es pintava les vint ungles, ell li feia companyia al bany, premsant tabac dins la vella pipa, sempre disposada a encendre's.

    Van sortir silenciosament. "Portes el llevataps?" "Sí, sirena." De feia dies, tenien amagada una ampolla de vi per a l'ocasió.

    Quan van arribar al port, ell va veure que la barca, que ara els seus fills estaven convertint en luxosa per als turistes, no havia canviat tant des dels temps d'escassetat, quan sortien a aquella mateixa hora a buscar peix.

    Va ser cosa d'un minut engegar-la i deixar anar les amarres. Coneixien aquella petita embarcació tan bé com als seus fills. Cinquanta anys enrera, exactament, s'havien conegut en una cala ínfima a l'Empordà, tots dos nus de roba i nus de normes. Poc després, l'un a l'altre, s'havien despullat els sentiments.

    Aquell diumenge de juliol hi tornaven. S'estimaven com sempre, i s'il·lusionaven com mai.

    La travesia va durar quatre hores: l'Alba lluïnt el seu roig preferit, voltada d'immens blau; en Pep saborejant les pipades.

    Se'ls eriçà el pèl quan divisaren la cala. Van arribar que feia un sol joiós. Van seure, parsimoniosament, al cantó d'una àncora castigada per la sal, i, parsimoniosament també, es tragueren la roba l'un a l'altre. Feren foc, rostiren les dues orades que l'Alba havia estat capaç de pescar pel camí, i begueren mitja ampolla de vi.

    Brindaren per l'amor, per la felicitat que duien ben endins, i perquè, de tant en tant, estava bé de fer una entremeliadura i donar senyals que, de moment, encara existien.

  • Dormirem a Jóncols?
    Jere Soler G | 18/01/2006 a les 19:12

    -Amolla amarres, que salpem...! -cridà el pare, llevant l'àncora.
    L'esquif començà a solcar l'estesa adormida. Ben aviat, la brisa començaria a bufar cap a terra. Singlaren sobre tots els blaus: atzurat, turquesa... i, a l'últim, aquell lapislàtzuli de les regions que no tenen fons.
    -Dormirem a Jóncols? -preguntà el nen.
    -Ves a saber...! -el pare mastegava les restes d'una sardina, mentre traginava amb un llevataps i una ampolla. Després s'adormí.
    Llavors el nen la va veure: els cabells daurats, el nas camús, els ulls com el cel, la pell colrada, les espatlles nues.
    -Ei...! -cridà. -. Puja...!
    La nena somrigué i se submergí.
    El nen esguardà el seu retorn a la superficie.
    A uns quinze metres del gussi, tornà a besllumar el groc encès dels seus cabells. S'adonà que s'acostava, sallant com un dofí. Li descobrí el guspireig de les escates de la cua.

    -Devia ser un lluç -digué el pare en despertar-se.
    -Era una sirena.
    -Les sirenes no existeixen.

    A migdia tingueren mar podrida.
    A mitja tarda, la mar s'omplí de crespons blancs; el gussi ballava. La flauta del vent començà a sonar.
    Decidiren d'anar a terra, però el motor no s'engegava.
    -La puta escassetat de fuel a Port de la Selva...! -esgaripà el pare contra el primer grop de tramuntana. -Merda...! -la seva veu s'ofegà en l'udol eixordador de la ventada.
    -Mira...! -cridà el nen.
    Enmig de la negror de l'aigua aparegueren, com bolets, una mena d'esferes fosques, algunes de més clares.
    -Són caps...?
    -No, pare; són sirenes.
    I les figures bromoses, entre les onades, s'abraçaren a l'esquif i començaren a arrossegar-lo, lentament, cap a Jóncols.






  • RE: REPTE 87 ...............Fora amarres!!
    c | 18/01/2006 a les 20:00

    -Virem a estribord. Dóna l'ordre.
    -Però... Aviat esclatarà la tempesta, a més, amb aquest vent que hi ha serà molt perillós hissar les veles.
    Vaig grunyir "Fes el que et dic, Robin, sé molt de batalles i tempestes, d'acord que serà perillós, però tenim que atacar ara: no s'ho esperaran. El nostre gran avantatge és la sorpresa.

    -Tot i així, capità, em perdut gran part de la tripulació...- va callar de cop, una mirada fulminant del capità el va fer obeir. Sortí cap al pont i cridà:
    -Lleveu àncores! Hisseu veles! A estribord! A la batalla!

    Mentre observo el jove Robin, amb la cara plena de cabells xops, lluitant perquè el crit el senti tothom, ja que el vent que s'emporta les paraules, medito i em maleeixo. Vaig fer amollar amarres sense saber massa el que seguíem, contra qui havíem de lluitar. Ells eren majors en nombre, i a sobre nosaltres havíem perdut gent de la tripulació per malalties, per l'escassetat de menjar, i a l'anterior batalla. Aquesta seria l'última, no tindríem més oportunitats. Victòria o derrota.
    Busco el llevataps. Un petit glop només. Després ajudaria a la tripulació a preparar-se per la batalla.


    -Carregueu canons! Foc!
    Les bales impacten contra el vaixell enemic. Creen una gran fumarada i no veiem els danys que han causat, però deuran ser una mica greus. " Prepareu-vos per a l'abordatge!" intento dir, però abans de poder-ho fer, unes bales impacten sobre nostre i em fa caure. Veig molta sang, però no meva... L'enemic ja és a bord...



    -Miquel!!!! Surt de la banyera!!!

    • Fe d'errates
      c | 18/01/2006 a les 22:23

      -Al tros "Tot i així, capità, em perdut gran part de la tripulació..." és "hem perdut"

      -Al lloc on posa "i a l'anterior batalla" hauria d eposar "i per l'anterior batalla"

      A més, allà on posa: "ja que el vent que s'emporta les paraules, medito i em maleeixo."
      i sobra un QUE i tindria que canvia la coma per punt i coma, i quedaria:" ja que el vent s'emporta les paraules; medito i em maleeixo"

      per ser més clars, poso aquí el repte amb les correccions:

      -Virem a estribord. Dóna l'ordre.
      -
      Però... Aviat esclatarà la tempesta, a més, amb aquest vent que hi ha serà molt perillós hissar les veles.

      Vaig grunyir "Fes el que et dic, Robin, sé molt de batalles i tempestes, d'acord que serà perillós, però tenim que atacar ara: no s'ho esperaran. El nostre gran avantatge és el factor sorpresa. "

      -Tot i així, capità, hem perdut gran part de la tripulació...- va callar de cop, una mirada fulminant del capità el va fer obeir. Sortí cap al pont i cridà:
      -Lleveu àncores! Hisseu veles! A estribord! A la batalla!

      Mentre observo el jove Robin, amb la cara plena de cabells xops, lluitant perquè el crit el senti tothom, ja que el vent s'emporta les paraules; medito i em maleeixo. Vaig fer amollar amarres sense saber massa el que seguíem, contra qui havíem de lluitar. Ells eren majors en nombre, i a sobre nosaltres havíem perdut gent de la tripulació per malalties, per l'escassetat de menjar, i per l'anterior batalla. Aquesta seria l'última, no tindríem més oportunitats. Victòria o derrota.
      Busco el llevataps. Un petit glop només. Després ajudaria a la tripulació a preparar-se per la batalla.


      -Carregueu canons! Foc!
      Les bales impacten contra el vaixell enemic. Creen una gran fumarada i no veiem els danys que han causat, però deuran ser una mica greus. " Prepareu-vos per a l'abordatge!" intento dir, però abans de poder-ho fer, unes bales impacten sobre nostre i em fa caure. Veig molta sang, però no meva... L'enemic ja és a bord...

      -Miquel!!!! Surt de la banyera!!!


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.