Detall intervenció

RE: REPTE 408 -US ESTIMO

Intervenció de: Francesc Piñol | 15-12-2009


M'agraden els pits de les dones, no hi puc fer més. Passar-hi els dits, tocar-los, palpejar i grapejar-los amb desfici. M'entendreix quan en acostar-hi la cara els sento adherits al meu rostre. Reposar el cap entre ells, com si fos el meu coixí, dolç coixí. Els mugrons m'atrauen, passant-hi la llengua àvidament per sobre d'ells, llepant i degustant tot el que em poden donar, apretant-los entre les meves dents. Quan despullo el cos de les dones en el primer que m'acostumo a fixar és en el seu parrús, que toco amb delicada suavitat, mentre sento la meva excitació que m'omple de foc per dins. Acariciar la pàl·lida pell dels seus ventres amb la llengua dels meus dits, és una sensació poderosa que trasbalsa tot el meu cos i em fa tremolar de goig. És indiferent de quin tipus de dona es tracti; alta o baixa, jove o més madura. La seva nuesa sempre em satisfà. Aquesta nuesa és l'Existència per a mi. De vegades tan sols amb la seva gloriosa visió, amb tota la seva esplèndida i descarnada exposició davant dels meus ulls, en tinc prou. M'acaricio a la vegada que em delecto, m'aferro al meu membre amb fruïció, gaudint de la seva espera. Espetego amb deliri, esclato i els ofereixo el més íntim de mi. El nèctar de la vida. Altres cops, gairebé amb respecte, m'apropo als seus cossos, amb el meu sexe erecte i mirant-les al rostre les obro de cames i amb passió empenyo fortament fins desfer-me dins d'elles. En altres ocasions les giro bocaterrosa i els faig sentir el que de ben segur han sentit mai a la seva vida. Veure les seves espatlles mentre estic damunt, és una sensació tan gran que la dimensió del plaer no és humana. En acabar, tot amorós les vesteixo amb les seves robes. I tan sols espero que vinguin aviat a l'hospital, a la pedra, on em trobo perquè les duguin al tanatori.


Respostes

  • Al voltant de la taula parada.
    berenguer | 13/12/2009 a les 23:52


    El primer record d'un Nadal era el de la taula llarguíssima, de fet era la mateixa taula del menjador de cada dia, però li posaven dues ales als extrems per a encabir-hi tota aquella gent, gairebé tots desconeguts per a ell. La mare el va seure en un extrem, en una cadireta de fusta col·locada al damunt d'una cadira normal. Just a la seva vora hi havia la soca, un tronc molt gros tapat amb una manta de quadres vermells. La forma de la punta que en sobresortia tenia una semblança a una cara riallera. Durant el dinar es feia un fart de rebre petons i abraçades, tothom estava d'allò més content; cridaven, reien... L'únic que semblava no compartir l'alegria general era l'avi, assegut a l'altre extrem de la taula, semblava com absent. La seva cara arrugada i colrada tenia una expressió serena. La ma li tremolava quan es duia la cullera de la sopa a la boca.
    Just quan el xivarri estava en el seu punt àlgid i tothom menjava torrons i bevia mistel·la, l'avi se'l va quedar mirant. Era una mirada estranya, com si li volgués dir alguna cosa molt important. Després de molta estona, l'avi acotà el cap damunt del pit. Però ell no podia deixar de fitar-lo, intentava entendre què li volia dir.
    -Lluïset, què et passa? Que t'has quedat encantat?
    La mare el sacsejà, però en veure que continuava enravenat amb la cara seriosa, la mare va seguir la direcció de la seva mirada. S'aixecà d'una revolada i ca córrer cap a l'altre extrem de la taula mentre xisclava:
    -L'avi, correu, correu!

    ------------
    Ja era gran, i era capaç d'identificar la majoria de tiets, nebots i cosins que es trobaven cada Nadal al votant de la taula. Ja sabia qui eren els reis i ja no s'asseia a la punta, lloc que havia heretat l'Anna, filla del tiet Josep. El tiet Josep li feia una mica de por, perquè sempre cridava molt i parlava als altre com si fossin tontos. Anava vestit d'una manera diferent, i devia ser molt espavilat, perquè sempre alliçonava a tothom. Sort que només el veia per Nadal.

    -----------
    -Mira, veus? En aquesta cadireta s'hi asseia el pare quan era petit. Va col·locar el fill a la cadireta de fusta, a la vora de la soca tapada amb la manta de quadres vermells.
    -I fes bondat, eh Sergi? que la soca et vigila!
    La seva dona es va començar a donar-li la papilla mentre ell anava a prendre possessió del seu nou lloc a la taula, precisament on abans s'hi asseia el tiet Josep. Es veu que els negocis li havien anat malament i una nit es va escapar a Andorra. L'avi va haver de pagar els deutes que havia deixat.
    En aquella taula ja no es pronunciaria més el seu nom. Al capdavall es veu que no era tan espavilat com semblava.

    ----------
    Havia de fer esforços per fer veure que estava content, en Sergi se n'havia anat a l'Àfrica amb una O.N.G. dels collons a ajudar els refugiats. Després de pagar-li la carrera i masters i cursos, va i fot el camp, sense respectar ni el dinar de Nadal!.
    Però no es va poder estar de burxar la cosina Engràcia, a qui el seu home havia deixat plantada per una cubana, i al seu nebot, pel pírcing que duia al nas... Fins que la seva dona el feu callar:
    -Sembles el tiet Josep, cony de rondinaire!
    -----------
    Es notava cansat, el genoll, inflat per l'artrosi, li feia un mal de mil dimonis. La Maria, la seva dona, havia mort feia tres anys i se sentia sol. No tenia ganes de veure ningú, només volia que el deixessin tranquil, però la Nathalie, la parella d'en Sergi, no va escoltar les seves súpliques, va empènyer la cadira de rodes i el col·locà al cap de taula, el seu lloc des que es va morir la mare, ara feia cinc anys.
    Va provar de menjar una mica de sopa de galets, però la mà li tremolava tant que ho deixà córrer.
    Llavors mirà el seu net, en Marc. Aquella mirada espurnejant, aquell neguit il·lusionat, aquelles ullades a la soca tapada amb la vella manta de quadres vermells, li dugueren a la memòria, amb una claredat increïble, aquells primers Nadals, quan realment tenien sentit, quan, curiosament, allò que és mentida, és l'únic que val la pena de viure. Després tot es converteix en comèdia, només façana per anar subsistint.
    Va veure com en Marc se'l mirava. Semblava que entengués el que estava pensant. Es van fitar durant molta estona, un a cada extrem de la taula, aliens al xivarri dels presents.
    Fins que va decidir que ja en tenia prou. I acotà el cap damunt del pit.


  • Vèrtebres
    deòmises | 15/12/2009 a les 01:27

    Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se? Saps que només pot descriure'l aquella persona que ha sobreviscut a aquest trencament? Aquest no és el meu cas, no pateixis. Jo ja no puc explicar-te res, només esperar que algú em trobi i clogui els meus ulls, que ara romanen esbatanats, observant-ho tot. Encara que sigui la foscor d'aquest soterrani. Des de fa..., ja he perdut el compte del temps transcorregut perquè aquí no hi ha cap canvi aparent. Res. Ni sorolls de rellotges, ni campanades, ni un bri de llum que provingui de l'exterior. Això em salva i em condemna, de ben segur. Diràs que em contradic. Potser sí que tens raó, però ara per ara només puc parlar d'allò que he experimentat.

    Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.

    No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.

    Saps quin so fan

    La Nemèsia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.

    Malgrat tot, deixa el paper al tambor de la màquina d'escriure. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.

    En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.


    d.
  • RE: REPTE 408 -US ESTIMO
    Francesc Piñol | 15/12/2009 a les 02:12

    M'agraden els pits de les dones, no hi puc fer més. Passar-hi els dits, tocar-los, palpejar i grapejar-los amb desfici. M'entendreix quan en acostar-hi la cara els sento adherits al meu rostre. Reposar el cap entre ells, com si fos el meu coixí, dolç coixí. Els mugrons m'atrauen, passant-hi la llengua àvidament per sobre d'ells, llepant i degustant tot el que em poden donar, apretant-los entre les meves dents. Quan despullo el cos de les dones en el primer que m'acostumo a fixar és en el seu parrús, que toco amb delicada suavitat, mentre sento la meva excitació que m'omple de foc per dins. Acariciar la pàl·lida pell dels seus ventres amb la llengua dels meus dits, és una sensació poderosa que trasbalsa tot el meu cos i em fa tremolar de goig. És indiferent de quin tipus de dona es tracti; alta o baixa, jove o més madura. La seva nuesa sempre em satisfà. Aquesta nuesa és l'Existència per a mi. De vegades tan sols amb la seva gloriosa visió, amb tota la seva esplèndida i descarnada exposició davant dels meus ulls, en tinc prou. M'acaricio a la vegada que em delecto, m'aferro al meu membre amb fruïció, gaudint de la seva espera. Espetego amb deliri, esclato i els ofereixo el més íntim de mi. El nèctar de la vida. Altres cops, gairebé amb respecte, m'apropo als seus cossos, amb el meu sexe erecte i mirant-les al rostre les obro de cames i amb passió empenyo fortament fins desfer-me dins d'elles. En altres ocasions les giro bocaterrosa i els faig sentir el que de ben segur han sentit mai a la seva vida. Veure les seves espatlles mentre estic damunt, és una sensació tan gran que la dimensió del plaer no és humana. En acabar, tot amorós les vesteixo amb les seves robes. I tan sols espero que vinguin aviat a l'hospital, a la pedra, on em trobo perquè les duguin al tanatori.
  • El Ferrari Groc
    XvI | 15/12/2009 a les 21:07

    El primer cop que el vaig veure vaig pensar que només a un rus se li acudiria pintar un Ferrari de groc. Ma non ci credo. El primer error és, sempre, donar les coses per sabudes, i en tot el cap de setmana no havia tingut el menor indici de que els russos m'haguessin seguit fins allà. Per força havia de ser italià el giny capaç d'aparcar un cotxe, tan discret com aquell, al costat de Piazza Spagna amb un certificat d'invalidesa fals. Sense aquesta reflexió hauria comés el segon error. Potser un error innocu, malgrat que és difícil saber què resultarà inofensiu i què no. El primer error, ara resulta clar, va ser acceptar la feina d'assassinar aquell paio a Montecompatri. Era massa rebuscat, massa ben pagat, i havia resultat massa fàcil d'executar. Aquestes tres conclusions em van esclatar al cervell pujant les inclinades escales del Campidoglio, talment com si el Marc Aureli de Michellangelo m'estigués advertint d'un perill que m'havia passat per alt. Tot plegat feia mala espina: per què un català? Per bo que fos en l'especialitat, per què els italians haurien de contractar un català per una feina tant simple? Vaig baixar cap al fòrum romà sense completar el cercle dels meus pensaments. Al meu voltant, els turistes que m'havien acompanyat tot el dia en la meva passejada per la història amb els seus clixés infantils, esdevenien ombres sospitoses de mirada inescrutable. Em vaig deturar diverses vegades, com un badoc més, però ja lliure de la càrrega emocional que m'havia envaït fins el moment. Repetint-me que era un bon professional. El millor.
    Era aquest el motiu? Per molt que volia creure que sí, sabia que la resposta era negativa. Al capdavall potser l'únic motiu per contractar-me era fer-me viatjar fins allà. Els russos eren prou capaços de cobrar-se el deute per mitjà de tercers i aquell cotxe de color llampant m'havia rondat en més d'una ocasió, com si estudiés els meus moviments. Vaig refer les passes des de l'arc de Constantí fins a la Curia Julia per assegurar-me que ningú em seguia i, un cop segur, vaig tornar al punt de partida amb un fals somriure de tranquil·litat.
    Un individu d'aspecte dur va sorgir del no-res tallant-me el pas. Duia una mà a la butxaca i la fredor de la determinació als ulls. Sense treure's la cigarreta de la boca va mastegar un senzill «prego, hai da accendere?» Per sobre les seves espatlles vaig tornar a veure aquell Ferrari estrident aparcat al carrer de San Gregorio. El paio insistia «accendere! accendere!» gesticulant amb la mà lliure per simular que encenia la cigarreta, i el cavallino del seu anell s'aixecava sobre les potes posteriors com si ensumés que el moment havia arribat. «És teu aquell Ferrari groc?» El paio es va girar, sorprès, a mirar el cotxe i em va contestar fent ballar la cigarreta «Che cosa e groc?» «Giallo, Brutus, giallo». Els seus ulls impenetrables es van obrir per la sorpresa per, mentre l'ajudava a seure sense treure-li el ganivet de les costelles, anar-se-li tancant per darrer cop. Ni amb l'últim alè li va caure la cigarreta.

  • Voracitat
    bellissima | 16/12/2009 a les 18:03


    En aquella època, compartia el pis amb mi. Tenia unes faccions ben formades en un rostre jove i esplèndid, damunt el qual movia el seu cabell tornassolat. Era argentina, però provenia d'emigrants italians i entenia i mig parlava italià.
    Tenia un cotxe desmanegat d'on sobresortien les seves "endergues de gitano", com ella mateixa anomenava. Aquestes endergues eren robes índies, tals com faldilles recargolades, bruses amb lluentons, armilles florejades, mocadors i fulards. També duia bijuteria, tota quincalla, i llargues tires de collarets de vidret.
    Jo l'envejava. Feia poc que havia arribat a Roma i se'n sortia millor que jo, amb els meus articles de periodista de premsa tècnica, explotada, avorrida, angoixada, sense paga fixa, amb uns ingressos insuficients. Aquest era un dels motius pels quals li havia llogat una habitació.
    Érem a començaments dels anys 90 i l'Argentina havia rebut estocades mortals. Els joves en fugien en desbandada. Al llarg de la via Merulana, a la rodalia del Fòrum i al votant del Colisseum, cada dia arribava l'horda argentina amb la seva mercaderia escampada damunt un drap estès. Arribava també amb el seu neguit de sobreviure, que voletejava com les ales d'un ocell afamat.
    De seguida, tant la ciutat com els turistes barataven, sospesaven, refusaven i sovint compraven en aquell mercat improvisat i insòlit, ple d'una basta i trafegosa energia.
    Ella es guanyava bé la vida i, a diferència de mi, podia estalviar. Irrompia de cop a Roma, per a ella un lloc daurat de la mítica Europa, i captava a l'ambient una certa passivitat, una certa deixadesa a partir de la qual es creia que posseïa un munt de drets: dret a aquell comerç indisciplinat, dret a no haver de seguir cap regla, dret a rebre riquesa per part de la ciutat sense tenir cap obligació. Jo restava bocabadada davant la seva cara gruixuda. Però el cas és que se'n sortia molt millor que jo, amb la meva carrera i la meva feina frustrant i miseriosa.
    Malgrat el seu tarannà, m'agradava que fos a casa. Aportava una dimensió de llibertat inusitada, i era una companyia viva i alegre. Feia tres anys que jo vivia sola i darrerament em sentia incapaç de suportar la solitud. Aquest era un altre dels motius que m'havien portat a buscar algú per viure amb mi. Ella no era en tot el dia a casa, però els vespres sopàvem juntes. Jo li notava al fons de les seves necessitats, de les seves manifestacions, una voracitat que m'espantava.
    Em feia gràcia una de les seves conviccions: repetia sovint que no hi havia cap força a Roma que pogués prohibir o arrabassar el seu mercadeig diari. Però un dia va arribar en sec la policia i amb una batuda contundent va desmantellar-los i els va prendre la mercaderia. I es va quedar patrullant el carrer.
    Ella, que havia crescut en sobergueria, es va revoltar. I la seva voracitat va créixer. Va coincidir amb la seva relació amb un napolità que havia conegut mentre mercadejava, i de sobte se'n va anar a viure amb ell. Jo vaig rebre amb un cert plaer la pau que va sobrevenir-me.
    Vaig saber poc d'ella en els mesos següents. Sabia que vivia a Monte Mario i que aquest noi "treballava". Així, pensava jo, ara es podria preparar el futur amb tranquil·litat.
    Em va estranyar el truc a la porta en plena nit. Aleshores potser feia un any que no l'havia vista. Em vaig llevar sobresaltada i, en obrir, van aparèixer dos policies que em demanaven que els acompanyés per fer un reconeixement. Van esmentar el Monte Mario i aleshores vaig comprendre que es tractava d'ella.
    Al llarg del camí, dins el cotxe patrulla, vaig pensar en la seva voracitat desaforada de fer-se un lloc al món, una avidesa que la faria arremetre contra tot allò que pretengués deturar-la.
    Era ella, estesa al llit i morta en una habitació d'aquell barriestrany. Estava intacta, i gairebé no podia creure que no obrís els ulls i no em digués res, que no sonés el seu riure de contralt.
    Llavors jo encara no sabia què havia passat, però em feia basarda on havia arribat, i una pena immensa. Després, en aquella mateixa habitació, vaig saber que, amb aquell napolità, s'havia dedicat a un altre mercadeig, que s'havia dedicat alegrement a fer comerç entre les persones i la mort, i ho havia fet amb tanta avidesa que algú havia volgut ajustar comptes amb ella. I no vaig tenir cap dubte que ella no havia tingut ni un sol instant de compassió per aquells a qui venia droga o els iniciava en el consum.
    Vaig fer el reconeixement oficial i, abans de marxar, la vaig mirar una darrera vegada, ara tan indiferent com sabia que ella havia estat amb les seves víctimes i amb una sensació infinita de fàstic.


  • Allargant la vida
    Galzeran (homefosc) | 17/12/2009 a les 00:31


    "Tenia deu anys quan el pare va marxar. Ara, quan l'ha recuperat no li guarda cap rancúnia, malgrat els set anys sense la companyia de qui tant havia enyorat. Quan ja havien acceptat que era mort, reaparegué amb la novetat d'una altra família."

    Duia sis hores al volant i me'n quedaven sis més fins Barcelona. Em calia un descans.
    Això és el que recordo. Estava de viatge, venia de Ginebra, potser. No sé quin negoci devia estar realitzant en aquelles terres, ni sé quina feina tenia; representat potser? Havia sortit de l'autopista a l'alçada d'Avignon. Vaig aturar-me en una àrea de repòs que tenia un mirador per observar el riu Rhone. Mirant aquella immensa massa d'aigua vaig sentir un mareig, no podia mantenir els ulls fixos en un punt; tot rodava. Va ser una sensació espantosa que em va obligar a doblegar els genolls, plorava com un nadó, arrambat a una minsa balla protectora per no caure a l'aigua. Estava sol i feia un aire fred força desagradable. Vaig pensar d'anar fins el vehicle i descansar-hi una estona, però en alçar-me, tot seguia rodant. Una volta més del cap em va fer perdre l'equilibri, i la caiguda al riu va ser inevitable. Em devia picar fort al cap en caure, o topant amb l'aigua que era pur gel. El corrent em va traginar riu avall. Jo movia els braços, volia nedar, però una força desmesurada m'arrossegava insistent, riu avall. Retinc el soroll d'un motor que s'atansava i les rudes mans d'un home que m'estirava endins la seva embarcació. En aquell bot pneumàtic vaig perdre el coneixement uns instants. Un cop despert, l'home em va començar a parlar; demanava si em trobava bé. Jo entenia perfectament què em deia, tot i que l'home parlava un català diferent.
    Vaig estar uns dies a l'hospital, havia perdut la memòria, el meu passat. No entenia la meva caiguda, ni sabia que hi feia dins de l'aigua. En salvar-me aquell home, no duia cap documentació, segurament l'havien tirada al riu abans de quedar-se amb el cotxe que mai més ha aparegut. La cartera de treball va emergir en una platja a prop de Marsella sis mesos més tard. A casa em donaren per mort, sense cos i sense més proves que una mísera documentació bruta i esparracada en una platja de la mediterrània. Per a la dona i el fill que m'esperaven a Barcelona, vaig acabar sent un mort sense cadàver.
    Ara, la meva família eren els d'aquell pescador de persones; l'home em va adoptar i em va donar feina a la seva granja. La meva sobtada aparició em feia ser un personatge curiós en aquell poble provençal, vaig fer-me famós els primers dies, poc temps després ja era un veí més de la comunitat. La Silvie, una neboda del pagès, tenia vint-i-cinc anys quan vaig aparèixer, i sis mesos més tard ens casàvem, prenyada del nostre primer fill, una nena, la Chloé, preciosa, amb ulls d'ametlla com els de la mare. Dos anys després va arribar l'Eric, un nen ros angelical, de dolç somriure i observador del seu entorn. Vivia enganxat a les faldes de la mare, però pendent dels meus moviments; li encantava que juguéssim plegats al rugbi, tirant-nos pel terra enfangat de la granja.

    Un diumenge primaveral, quan l'Eric tenia cinc anys, em va envair una esgarrifança estranya. De sobte vaig pitjar un número de telèfon que em va retornar el passat. A l'altre costat, la Júlia havia despenjat a la casa de Gràcia, i en escoltar la meva veu va perdre el coneixement. Després d'una curta i tensa espera, va contestar-me l'Oriol, -que ja tenia disset anys, -i em va demanar que no fes broma, no volien saber-ne res de cap ressuscitat; va penjar. Em calia tornar a intentar-ho i a l'endemà vaig insistir, el meu fill gran estava més seré. Abans que em deixés dir res, va amollar-me que l'oncle advocat els havia arranjat els papers de l'assegurança, vivien bé, i la mare tenia parella formal. Tot seguit, entre sanglots va jurar que mai havia deixat d'estimar-me, jo seguia sent el seu pare. Ens caldria assumir la nova situació. La Júlia no va trigar a fer-se'n càrrec de tot plegat, deia tenir ganes de veure'ns i conèixer-nos a tots. Els vaig donar l'adreça actual de França.
    Fa dos anys que venen a la Provença, per vacances.

    L'oncle va morir d'un infart sobtat l'any passat, i de la granja n'hem fet un habitatge rural, no estic pas fet per la vida de pagès; la Silvie hi està d'acord. Els meus fills, els tres, s'han fet amics i la Chloé diu que de gran vol estudiar a Barcelona. Jo no puc tornar-hi amb la identitat d'abans, allí oficialment estic mort. Ara sóc l'Alphons Miravet, allargant la vida de l'oncle mort.

  • Cuirassa (fora de concurs)
    gypsy | 17/12/2009 a les 01:16

    Sóc només un sepulcre en la immensitat del temps. Espero amb deler les teves despulles inerts, buides de cap indici de vida. I en aquest cos que t'abandona amb dolcesa, bressolaré les nits perquè et siguin properes com una llar feta de marbres antics, que romanen desafiant el pas del temps.
    La primera estada al cementiri serà la més trista, com un univers paral·lel o un somni. Un espai nou, lluny dels que t'han estimat les hores, les virtuts i els defectes. Curull d'un silenci tan immens que espaordeix els sentits i la raó. Però, ja no hi ets, només la carn es marceix a poc a poc, com la fruita cau d'un arbre sense ser collida i es desfà en un polsim dins la mateixa terra que va acollir d'altres cossos sense vida temps enllà.
    I ara ets terra que brama el brot d'una tija novella, el cadàver d'un ahir sobtat que ha desaparegut en un miratge col·lectiu. Una llum se'n desprèn dels qui t'han estimat - poc o molt - i perdures en retines llunyanes, gairebé oblidades. Ets mot escrit, paraula dita, sentiment i cuirassa, allà on podrem embolcallar un petit desencís quan l'enyor ens guanyi la partida per un company perdut en el camí abans d'hora.
    Quan tot sembli irreparable, burxaré el sòl que et guarda, enclotaré les mans fins trobar un bri de llum que em retorni aquell somriure d'home feliç i apassionat per la vida que vaig conèixer. I seré vida dins una llum aliena que no em pertany, fins el dia en que el cor ja no em bategui en cap cos de dona afligida.
    Retornaré a la paraula que vas deixar, sabent que omplirà noves mirades en pells alienes. Com un mag ens picaràs l'ullet des de la finestra dels somnis i dels desitjos que encara s'han d'acomplir. I retindre el goig d'haver- te conegut un instant en la roda del temps que mai no es detura. No calen comiats, ja intuïa que en realitat aquest temps del qual parlàvem, no existia. Fins sempre.

  • El sicari
    Vladimir | 17/12/2009 a les 15:28

    Sempre m'ha meravellat com les persones s'aferren a la vida: quan vaig de visita rarament trobo a algú que accepti amb resignació el seu destí. Em reben amb desconfiança i aversió, es neguen a col·laborar, i fan la meva feina més ingrata.

    "Ha arribat la teva hora", declaro amb to solemne. Mentiria si digués que no gaudeixo d'aquests moments en els quals m'és donat el poder sublim de disposar de la vida d'una persona, per bé que tants anys repetint el ritual acaben cansant a qualsevol, i sovint agrairia una mica de cooperació de la víctima. És clar que algunes vegades -poques!- em saluden alleugits, sense oposar cap resistència ("Aquí em tens. T'esperava. Que sigui ràpid"). Però són casos excepcionals: tothom considera que el tràmit és injust, immerescut i pretenen defugir o ajornar l'execució imminent emparant-se en pretextos banals: "Què he fet malament jo?", em demanen alguns, com si proclamant una innocència dubtosa poguessin salvar-se; "No puc morir: sóc massa important" afirmen els vanitosos (altres esgrimeixen una falsa modèstia encara més càndida: "Jo no sóc ningú: a qui beneficiaria la meva mort?"); n'hi ha que qüestionen la meva professionalitat: "Això és un error", criden (però jo mai no m'equivoco!), i els que m'intuïen, lamenten la meva puntualitat ("Tan aviat? Encara no!") o les meves habilitats rastrejadores ("Com m'has trobat?"). Els més rebels se m'enfronten i intenten escapar endebades: sóc eficient i implacable, m'enorgulleixo d'un expedient modèlic.

    ¿Quin misteriós instint de supervivència fa que tots ells vulguin fugir? Si mantinguessin una actitud digna, ens estalviaríem les innecessàries escenes melodramàtiques que fan el meu treball tan enutjós. No fa gaire vaig visitar al president d'una multinacional. En veure'm entrar al seu despatx, va alçar-se: "Què hi fa vostè aquí? No ha demanat hora! Com ha entrat?". Però quan va endevinar les meves intencions, l'arrogància va ser reemplaçada per la docilitat i la submissió: em va intentar subornar, de genolls va implorar-me clemència, va apel·lar a la pietat i, mentre agonitzava desplomat sobre l'estora persa, encara va tenir esma per preguntar-me com havia pogut esquivar els dispositius de seguretat de l'edifici. Jo sóc reservat per naturalesa i mai no dono detalls sobre els meus mètodes laborals, però aquell dia vaig fer una excepció: "Només em poden veure les víctimes", vaig explicar al moribund, "i així, invisible, entro allà on vull, oi que m'entén?". Em va semblar que afirmava amb el cap, encara que potser era un espasme agònic. I vaig continuar, amb un xiuxiueig respectuós: "Sé que molts de vostès esperen veure'm vestit d'una altra manera, però ja fa anys que vaig abandonar l'aparatosa capa negra i la dalla en favor d'una vestimenta més sòbria, adequada als nous temps. Hem de renovar-nos, no li sembla?". Però ja no va respondre'm.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: