RE: Repte 336... Amb aquesta carta et deixo

La meva baldufa

Acaricio el seu coll suau, el seu llom, les seves anques esveltes.
Sóc en Lluc, i em passo més temps fora de casa que sota cobert, malgrat tinc els meus refugis, treballar a la solana té inconvenients i virtuts. Tota feina té els seus moments bons, pocs com és d'esperar, i altres camins que em toca bufar la flauta.
Alguna mossa del poble puja, de tant en tant, i m'explica els acudits, les xafarderies dels veïns. Però poca estona dura la conversa, sóc home de poques paraules i d'actituds abruptes. Mancat de tacte, em diu alguna de les noies que em puja menjar. Sempre per encàrrec de l'amo, que si no, veuria cap dona en mesos, i quan jo callo, o ella ja no sap que dir-me, si no s'apuja les faldilles, ja miro de fer-la espavilar, camí avall.
Al final tots riem, no sóc cap monstre jo, i sols demano allò que tots volem, una estona de caliu i bona companyia. La majoria, però, acaben per deixar-me exhaust a mig camí del bosc. Les carreres m'esgoten i sempre acabo per fer-ho en solitari.
De les que pugen amb la teca, la que més m'agrada és la pubilla de Cal Mestre, la família que domina la vall. Ella és la més fina, en tots els sentits, fins i tot en el mal sentit. Però com és la filla de qui mana per les conrades, a tots ja ens va bé, ningú en garla gens del tema, aprofitem el fruit quan s'obre, i a gaudir, que són tres dies.
Però poc s'atansa aquesta per aquí, si jo sóc més aviat lletjot i una mica esguerrat. Però no us en rieu, no, que ja tinc qui m'acontenta.
Quan la meva Baldufa s'atansa a mi, amb aquells ulls de no haver fet mai mal a ningú, silenciosa, amb el cap cot i mirant-me de reüll. Ella ja sap el que vull, i sap com fer-me feliç. Ella no corre camí avall, ni fa esgarips esbojarrats. Espera que em deslliuri del tot, i després, amb la seva carona angelical, sembla que em demani si he quedat a gust.
Ai!, si pogués parlar la meva baldufeta, però mireu nois, sols sap fer aquest beeee la pobra cabreta.

Estava enamorat de tu. Molt, si és que l'amor es pot mesurar amb adverbis. Quan et vaig veure per primera vegada tenies aquella brillantor als ulls que m'obligava a mirar-te de gairell. Em reflectia en les teves galtes i no sabia si les tenies rojes o eren les meves que em cremaven. M'agradava mirar-te durant estones llargues. Sempre descobria detalls nous al teu esguard impertèrrit. Et veia en moltes dimensions, quatre o cinc, o més. M'agradava prémer-te contra el meu pit, perquè em sentissis respirar i m'hauria agradat fer el mateix però a l'inrevés. A parer meu, el nostre amor era impossible, no dissimulis, ja saps per què. D'antuvi, m'acompanyaves, però quan no et tenia amb mi em sentia sol, despullat. Allò era un amor malaltís. A tu no t'afectava, no em vas mostrar mai sentiments massa complexos. Però jo havia de tirar endavant. No podia ni volia comentar això nostre, perquè així era més meu, únic. A les nits, mentre dormies com ho fas tu, amb els ulls oberts, et buscava la mirada. I ens trobàvem, segur, en una comunió que superava qualsevol repte. A l'últim, me n'anava al balcó per esbargir-me. Massa emocions concentrades. I així cada nit.

Després de tot aquest temps, m'he anat pansint, el meu semblant és lànguid i amagrit, mentre tu et mantens més jove que mai. Ja no estic a la teva alçada. Vull arrugar el nostre amor, però no m'hi veig amb cor. Amb aquesta carta et deixo, guardada al calaix. Prometo no enamorar-me mai més d'una foto.

Fa temps que ens coneixem. Ens estimem molt però també estimem les nostres parelles. Mai hem aprofitat la infinitat d'oportunitats que hem tingut per allitar-nos, les hem entaforat al fons del calaix. Es podria dir que els hem guardat respecte de cos, però no d'ànima. Intentem dissimular el que sentim quan ens trobem, però és tasca difícil. Malgrat algun intent, no hem aconseguit oblidar-nos l'un de l'altre. Hem passat temporades allunyats i la distància encara m'hi ha fet pensar més. Sento que és la infidelitat més gran que he comès i és quelcom que m'ha tret sovint la son. Quan tinc al Fede a la vora, dormint plàcidament, amb el rostre lànguid i el cos nu, penso que li diré quan desperti, entre abraçades i petons. Suposo que ell m'entendrà i amb els ulls plorosos primer, i fent després el cor fort, em donarà carta blanca. Sempre ha dit que l' amor sorgeix sense premeditació, del tot natural, i no es pot controlar. No vull deixar-l0 per res del món. Espero que ell tampoc a mi. No ho suportaria.
He trucat a en Bernat, el meu germà, i li he demanat parer. S'ha quedat astorat i no ha sabut què dir-me. Jo, un noia exemplar en l'adolescència, casada després de deu anys de nuvis i modèlica en tot, estava ara enamorada d'una altra persona?. No, no era així. Estimava els dos. No ha estat capaç de donar-me consell i, en realitat li agraeixo, perquè sóc jo qui ha de prendre la decisió final. Com avui tinc festa a la feina, sortiré a esbargir-me una estona. Passejaré per la Diagonal i cercaré la manera d'encarrilar la conversa amb en Fede. No les tinc totes del que succeirà, el que sé és que tinc un home excepcional, i com m'estima i em vol plenament feliç al seu costat, és possible que em permeti trencar la prohibició de l'amor que sento per al seu pare .

Mentre camino entre les ombres dels plataners, al MP3 sona una cançó d'en Baute que no paro de clickar : "Amar a dos es mi secreto escondido ...". La lletra m'hi fa repensar. Truco al meu marit. Surt la bústia de veu. Li deixo un missatge. "Fede, t'estimaré tota la vida".

Navegava entre apunts de lletra incomprensible i fotocòpies de capítols de llibres soporosos que abandonaria al fons d'un calaix just quan hagués passat els exàmens, quan de sobre una veu greu va fer-la tornar a la realitat:

- "Perdona, tens un bolígraf blau? És que se m'ha acabat el que tenia i no en porto més..."

En girar-se va comprovar que no tan sols tenia la veu maca, el gris dels seus ulls parlava sense dir res. No va pensar's-ho ni dos segons:

-"Si, aquí tens."- Va respondre amb un lànguid somriure-.

Ell s'asseia en una taula del fons de la biblioteca, però a Ella li agradava fer-ho al costat de la terrassa per anar a fumar-se una cigarreta de tant en tant. I així es podia esbargir una miqueta, que en època d'exàmens això sempre fa falta.

Cap a quarts de vuit, quan normalment Ella marxava, va sortir a fer l'última. En tornar, va descobrir que Ell ja no hi era. Quina llàstima, perquè no s'havia pogut tornar a concentrar en tota la resta de la tarda.

Anaven passant els dies, i Ella anava religiosament a estudiar cada dia. Aquella mirada la tenia presa i la feia abstreure's, però no l'havia tornat a veure més. Els exàmens van acabar, i d'Ell ni rastre. Segons el seu parer, se l'havia empassat la terra.

*

El quatre de juliol era el seu aniversari. Ja n'eren vint, i volia celebrar-ho amb un sopar amb les amigues. En principi havien de ser tot noies, però la Júlia a última hora va demanar-li si podia portar el seu darrer noviet. I és clar, no s'hi va poder negar.

A partir de les deu, les convidades van anar arribant. Primer la Maria i la Clara, després la Jana i la Ninons. I la Júlia, per no perdre el costum, va ser la última. Eren totes assegudes fent el pica-pica al menjador, quan van entrar per la porta. Educada com n'era, va presentar-li el xicot primer a Ella.

En veure aquells ulls, no va poder evitar que la copa de cava li rellisqués entre els dits, i provoqués un soroll tant fort que tothom callés de cop.

Al Pep se li comença a ennuvolar la vista. Ha sortit fa hores de casa per esbargir-se i ha acabat al bar de la cantonada, lànguid i amb unes quantes birres de més. Ha pensat que, potser, l'alcohol li faria veure més clarament què és el que havia de fer. Però anava errat i se sentia més confús que hores abans quan ha trucat al Roc, el seu amic de tota la vida, per demanar-li consell. En Roc li ha dit, precisament el que ell volia sentir, que al seu parer les coses són molt més senzilles del que semblen i que, al cap i a la fi, no són ben bé família.

Recorda quan, fa més de dotze anys, van anar a l'Índia a buscar la Ramani. Ell era un marrec de vuit anys i allò era el més emocionant que havia fet mai. Quan van arribar es va deixar meravellar per aquell país tant acolorit i des de llavors que no ha deixat d'estar-ne. La culpable d'això ha estat la Ramani. Al principi va ser molt difícil per tots dos. Compartir les coses amb una estranya i, per més inri, ‘nena' era el més dur que se li podia demanar. Els seus pares li volien fer entendre amb bones paraules però ell s'hi resistia. Ara, se li esbossa un somriure al recordar com tancava les seves joguines més preuades al calaix de dalt de tot de l'armari perquè la nena no hi pogués arribar.

Els anys van passar ràpidament i la bellesa de la Ramani era cada cop més aclaparadora. Entre ells es va establir una gran complicitat. En Pep la defensava dels atacs xenòfobs dels nens d'escola i ella, innocentment, l'obsequiava amb seductores danses que acabaven en una orgia de rialles al sofà del menjador.

No podia treure's del cap com els pits bruns de la Ramani li saltironejaven prop de la cara i com li recorria les cames infinites fins trobar el seu sexe càlid i humit on, per fi després de tants mesos de desig incontrolat, va deixar anar tota la passió acumulada.
No es penedia de res. Com deia en Roc, els seus pares estarien orgullosos de veure com finalment havia estat capaç de compartir-ho tot amb una estranya.