Detall intervenció

RE: Repte 257: Carta entre reixes

Intervenció de: PAULA_93 | 20-07-2007


Estimada mama,
Ja sé que fa dos anys que no saps res de mi. Dos anys, una eternitat.

No sé si encara m'acceptes com a fill o només com a un simple conegut, d'aquells que saludaries pel carrer amb un simple "hola" i continuaries fent el teu camí. El cas és que jo sí que vull tornar a ser el teu fill. Segurament penses que ja està bé que estigui aquí, aquell acte cruent i irresponsable m'ha costat car.

Fa dos anys... i saps, aquí hi estic bé, tot i que enyoro a la meua germana i a tu i a en Taddy, el meu gos. Tinc ganes de poder passejar per aquell bosc que un cop hi entres t'atrapa, sembla que no tingui sortida i desitges endinsar-t'hi més i més. Aquell bosc que em va veure créixer, on em van fer el meu primer petó, sota les estrelles d'un més de juliol. No sé si t'ho havia explicat mai...

En aquests dos anys he après moltíssim, m'he tret el graduat escolar, en pots estar orgullosa, si t'hi fixes ja no escric amb faltes d'ortografia. Recordo que quan vaig deixar l'institut et vas enfadar, i amb raó.

Ara estic bé, estic molt bé. Recordes aquella època que vaig estar malament? No somreia i em vaig començar a submergir en el silenci, estava sol i la grisor més profunda es va apoderar de mi. Ho recordes? Doncs això s'ha acabat! Em queden tres anys de condemna, però el mes que ve em comencen a donar permisos per sortir, primer només unes hores, després em deixaran passar nits a casa i tot.
T'enviava aquesta carta perquè vull saber si a casa teua (i en el cas que m'hi volguessis també meua) hi seré ben vingut, si et puc venir a visitar...
T'estimo...
El que vol tornar a ser el teu fill.
Isaac.


Respostes

  • RE: Repte 257: El cec de la cel·la
    Flanagan | 20/07/2007 a les 13:02

    Buida, inexpressiva. Així era la seva mirada. Cada vegada que obrien la cel·la i ell entrava, s'asseia al seu racó preferit (que era la cantonada on guardava el seu coixí, no pas el matalàs de la llitera) i m'observava d'aquella manera.

    Ja feia tres setmanes que convivia amb aquell cec. I cada dia, després de la dutxa del matí, feia el mateix: asseure's al coixí, i mirar-me. No hi veia, però no sé com sempre sabia on era jo. Al final, se'n cansava i s'estirava a la llitera. A mi m'inquietava força, és clar, però sabia que en una setmana m'esperava la sortida d'aquell lloc, i no veuria més aquell cec tan estrany. Això sí, enyoraria la cel·la.

    Estàvem al pavelló de màxima seguretat. Jo no havia comès cap assassinat cruent, ni molt menys. Va ser un accident, crec recordar. Quan portes tant temps allà oblides què vas fer exactament. Ara bé, el que havia fet el cec perquè el fiquessin a la presó m'era ben igual. M'interessava més per què l'havien traslladat des de la zona de mínima seguretat cap al meu pavelló. Alguna baralla, potser? Fos com fos, aquell invident era inexpressiu. S'ajudava del bastó per caminar i recolzar-se, perquè a més de cec era vell. Menjava sol, es dutxava apartat de tothom, i durant els esbarjos s'asseia en un racó i cantava a sota veu una cançó per a nadons.

    Dos dies abans de la meva anhelada marxa em feien mal els malucs i l'esquena. Em passava el mateix des de feia dies: m'aixecava amb aquell dolor, a mesura que passava el dia se'm calmava i m'anava a dormir. Però al matí següent el dolor s'havia accentuat de sobte.
    Sabent que dintre de poc marxava, no em va fer gens de cosa parlar amb el cec per primer i últim cop.
    - Per què et van traslladar en aquest pavelló?Per primer cop, els nostres ulls van coincidir més d'un segon.
    - Vaig violar el meu company de cel·la- la grisor dels seus ulls no li va impedir somriure obertament, com mai ho havia fet.

  • RE: Repte 257: Carta entre reixes
    PAULA_93 | 20/07/2007 a les 15:15

    Estimada mama,
    Ja sé que fa dos anys que no saps res de mi. Dos anys, una eternitat.

    No sé si encara m'acceptes com a fill o només com a un simple conegut, d'aquells que saludaries pel carrer amb un simple "hola" i continuaries fent el teu camí. El cas és que jo sí que vull tornar a ser el teu fill. Segurament penses que ja està bé que estigui aquí, aquell acte cruent i irresponsable m'ha costat car.

    Fa dos anys... i saps, aquí hi estic bé, tot i que enyoro a la meua germana i a tu i a en Taddy, el meu gos. Tinc ganes de poder passejar per aquell bosc que un cop hi entres t'atrapa, sembla que no tingui sortida i desitges endinsar-t'hi més i més. Aquell bosc que em va veure créixer, on em van fer el meu primer petó, sota les estrelles d'un més de juliol. No sé si t'ho havia explicat mai...

    En aquests dos anys he après moltíssim, m'he tret el graduat escolar, en pots estar orgullosa, si t'hi fixes ja no escric amb faltes d'ortografia. Recordo que quan vaig deixar l'institut et vas enfadar, i amb raó.

    Ara estic bé, estic molt bé. Recordes aquella època que vaig estar malament? No somreia i em vaig començar a submergir en el silenci, estava sol i la grisor més profunda es va apoderar de mi. Ho recordes? Doncs això s'ha acabat! Em queden tres anys de condemna, però el mes que ve em comencen a donar permisos per sortir, primer només unes hores, després em deixaran passar nits a casa i tot.
    T'enviava aquesta carta perquè vull saber si a casa teua (i en el cas que m'hi volguessis també meua) hi seré ben vingut, si et puc venir a visitar...
    T'estimo...
    El que vol tornar a ser el teu fill.
    Isaac.

  • RE: Repte 257: paradoxa
    caterineta | 20/07/2007 a les 19:54

    L'Atahualpa seu amb el cap entre les mans. Li ha fugit la veu i està perplexe, fred. No pot comprendre res del que li està passant. Està sol a la capital. Els seus germans, la seva dona i fill, s'han quedat al poblat, a 18 hores de distància, selva endins.
    El funcionari li ha explicat en la seva llengua indígena que el tancaran a la presó, acusat d'un delicte d'abús de menors. L'Atahualpa, incrèdul, no és capaç encara ni de desesperar-se. Només una freda grisor se li instal.la al mig del pit sota el ponxo d'alegres colors que porta.
    Al judici han assistit dos joves observadors d'una ONG sueca.

    - és inceïble, l'han condemnat!
    - al.lucinant! si és la seva esposa!. D'acord té 15 anys, però ell en té 18, i estan com si diguessim, casats segons els seus costums. A més ténen un fill d'un any.
    - si, es clar, però bé que cal respectar els drets humans i les convencions de l'ONU. Per això les ha signades el govern del Perú
    - el govern del Perú, vol modernitzar el país i l'economia a costa del que sigui. Per això fan aquestes condemnes exemplars, per erradicar antigues costums indígenes que, amés d'impedir l'establiment d'una economia competitiva, estan molt mal vistes als ulls dels governs occidentals i del pensament liberal.
    - és del tot injust. Les cultures amazòniques tenen el seu propi sistema de drets i deures, adaptat a les seves tradicions i circumstàncies. Paradoxalment, els explotadors de fustes tropicals i les empreses mineres que esclavitzen el personal i destrossen cultures i ecosistemes no seran jutjats ni aniran a la presó.
    - no hi aniran, no. Ells són la mà dreta dels plans econòmics del país.
    - tens raó, aquesta és la cruent realitat. I no sé si hi haurà alguna sortida al laberint on globalment estem ficats. Només pedaços i pegats, amic.

    L'Atahualpa mentrestant ha començat a plorar. Ell sap que el seu món s'acaba i enyora un temps i una vida, salvatge però lliure, que ja no tornarà.

  • RE: Repte 257: Jo no soc culpable
    marga | 20/07/2007 a les 20:36

    Jo no soc culpable
    Una nit d'agost en algun lloc de la costa brava una colla d'amics, joves, alegres, xerradors, de carns tenses i brunes, ulls vius, somiadors, de mirades ansioses d' amor o sexe, no importa, tan si val, volíem gaudir la vida. Planejarem doncs passar la nit ballant fins a veure la sortida del sol ajaguts a la platja d'arena fresca.
    Varem decidir anar a un local d' última generació situat a tres pobles més al Nord, per tan, necessitàvem els cotxes per desplaçar-nos. Jo conduïa el meu Seat i venien amb mi una amiga i dos nois .La nit va ser joiosa, varem ballar, varem beure i barrejarem alguna pastilla per aguantar. A la tornada una topada frontal amb un altre cotxe i l'accident segà la vida als meus tres amics i a mi m'ha condemnat per sempre.
    Mai més el sol sortirà per mi i no veuré a les estrelles brillants i a la lluna il·luminar el firmament.
    D'un fet cruent una presó dura , dolorosa, sense treva, sense sortida, per sempre.
    Jo tinc la nit fosca eternament.
    Ha estat tan greu la meva falta per merèixer semblant càstig? La meva presó es angoixant, tinc mils interrogants que me desesperen. Com podré saber si es bell el xicot que em festeja? I si tinc un fill com serà? el seu somriure m'estarà negat i.. i ... Diuen els professionals de la psiquiatria que ho superaré, que sabran ells ! enyoro tan la llum i la vida de colors!
    Tot pres diu sempre que ell no es culpable. Jo tampoc ho soc. Ser jove no es una falta i no soc una irresponsable, no havia pres ni alcohol ni drogues.
    Envejo els estadants d'una presó de parets i reixes, la seva vida es d'una grisor trista però efímera .Un dia estaran al carrer i veuran el món. Jo no.

  • RE: Repte 257: La presó la duc a dins!!
    Nina Abril | 20/07/2007 a les 21:17

    He de deixar d'enyorar la meva llibertat. El dolor cruent de la memòria no té sortida. L'únic que puc fer, per sortir de la grisos en la que visc, és acceptar que, tot i que no ho reconegui, el meu empresonament es el que em dóna vida!




    Aaaiixx... però si encara em queden 302 paraules!! jejeje

    Petons Mauri, estimat.


  • "Hellcatraz : the rock of despair"
    angie | 20/07/2007 a les 22:07

    "Hellcatraz : the rock of despair"

    Malgrat totes les històries cruents que s'han explicat d'aquella presó, no existeix cap de terror tangible. Però existiren. Asseure's en un matalàs prim que llangueix damunt unes làmines d'acer, en una superfície de metre i mig per tres, dia rere dia, feia que se t'apareguessin els pitjors fantasmes. El formigó de la paret, pintada de blanc i un parell de matisos de verd pútrid, et recorria l'esquena, et feia estremir l'ànima, i la bombeta descoberta que saturava l'espai d'una llum forta, era insuficient per eliminar la grisor que ens vestia a tots per fora i per dins. No és d'estranyar que m'arribés a conèixer cada bony d'aquelles parets i les trobés terriblement íntimes. Les marques del sostre romanien a la memòria, estones després d'haver tancat els llums. Les enyorava quan desapareixien, més del que hagués volgut. En l'obscuritat estava sol, tancat amb i pels meus pensaments, obviant els moviments dels cossos inquiets dels veïns, que roncaven i estossegaven tota la nit. El so amortit del motor d'algun vaixell s'intensificava i després marxava, deixant ballar damunt les aigües gèlides, els meus somnis de fuga. Un ball de temptació corejat per la impertorbable cridòria de les gavines, que interrompia de forma violenta l'insomni, mentre el desig de llibertat s'ofegava en aquella efectiva barrera, la badia de Sant Francisco.
    El silenci obligat durant els àpats i mentre treballàvem al taller, alimentava el desesper durant el dia i res era més difícil que sobreviure des de dos quarts de set del matí, fins dos quarts de set de la tarda, hora de tancar-nos a la cel.la i esperar que el terror tornés a visitar-nos i s'apiadés, mostrant-nos la sortida.

    En aquell illot però, no hi havia pietat, només teníem dret a menjar, a l'abric i a l'atenció mèdica. Tot l'altre, era un privilegi.
    Vaig resistir, però els meus fantasmes continuen cremant en aquell infern.

    Roy Gardner

    • RE: "Hellcatraz : the rock of despair" petita correcció
      angie | 21/07/2007 a les 14:41

      a la primera frase : on diu "cruents" ha de dir "cruentes"

      gràcies!
  • RE: Repte 257: Llibertat condicional.
    bressol | 20/07/2007 a les 22:43

    Llibertat condicional .


    Els matins ja no són l' inici perfecte d'un dia perfecte, ja no desperto esperant els seus petons. Els nous jorns comencen amb la grisor d'un dia de tardor, la meva tardor. Ja no sóc feliç: per a ell ja no sóc la dona que el feia perdre els sentits, per a ell sóc la mare dels nens, la que manté neta la casa, la que prepara el sopar, renta i planxa la roba i li deixa llest el vestit per l' endemà. La cruenta realitat és que ja no sóc el seu amor, jo no em sento així .
    La meva presó no té barrots ni horaris de visita, fer bis a bis és regular només quan a ell li bé de gust :ni això fem plegats. Jo a vegades intento imaginar que estic amb un altre home, el que m'estimava pel que era, una dona que volia ser estimada.
    El fet de enyorar temps passats, imaginar com seria la meva vida d' altra manera, és el que des de la finestra de la cuina faig cada dia, mirant l'horitzó. La meva condemna és infinita, com dir-li que ja no sóc aquella dona?, com expressar-li els meus sentiments?. Ja no sóc jove, ja no tinc futur, ja no sóc ni jo mateixa.


    Arriba el vespre, el sopar és a taula, ell no aixeca la vista del plat, acaba la cullerada, agafa el got d'aigua i amb una mirada que feia temps que ella enyorava, diu: - Amor, aquests últims temps no he estat per a tu.
    S'aixeca amb un arrossegar suau de la cadira, avança unes passes fins al rebedor, recull una bossa i sense restar paraula, treu una petita capsa, un paquet embolicat amb molta cura i un somriure amable surt del seus llavis.

    - T' estimo.

    Obro el paquet i una peça de roba delicada s'ofereix als meus ulls , un vestit de nit.
    Ell obre amb la mà tremolosa la petita capsa i un preciós anell brilla en el seu fons.

    - Cinquanta anys junts són molts anys .

  • RE: Repte 257: llibertat condicional ( definitiu)
    bressol | 20/07/2007 a les 22:45

    Llibertat condicional .


    Els matins ja no són l' inici perfecte d'un dia perfecte, ja no desperto esperant els seus petons. Els nous jorns comencen amb la grisor d'un dia de tardor, la meva tardor. Ja no sóc feliç: per a ell ja no sóc la dona que el feia perdre els sentits, per a ell sóc la mare dels nens, la que manté neta la casa, la que prepara el sopar, renta i planxa la roba i li deixa llest el vestit per l' endemà. La cruenta realitat és que ja no sóc el seu amor, jo no em sento així .
    La meva presó no té barrots ni horaris de visita, fer bis a bis és regular només quan a ell li bé de gust :ni això fem plegats. Jo a vegades intento imaginar que estic amb un altre home, el que m'estimava pel que era, una dona que volia ser estimada.
    El fet d'enyorar temps passats, d'imaginar com seria la meva vida d'altra manera, és el que des de la finestra de la cuina faig cada dia, mirant l'horitzó. La meva condemna és infinita, com dir-li que ja no sóc aquella dona?, com expressar-li els meus sentiments?. Ja no sóc jove, ja no tinc futur, ja no sóc ni jo mateixa.


    Arriba el vespre, el sopar és a taula, ell no aixeca la vista del plat, acaba la cullerada, agafa el got d'aigua i amb una mirada que feia temps que ella enyorava, diu: - Amor, aquests últims temps no he estat per a tu.
    S'aixeca amb un arrossegar suau de la cadira, avança unes passes fins al rebedor, recull una bossa i sense restar paraula, treu una petita capsa, un paquet embolicat amb molta cura i un somriure amable surt del seus llavis.

    - T' estimo.

    Obro el paquet i una peça de roba delicada s'ofereix als meus ulls , un vestit de nit.
    Ell obre amb la mà tremolosa la petita capsa i un preciós anell brilla en el seu fons.

    - Cinquanta anys junts són molts anys .

  • Ara sí
    pentinella | 21/07/2007 a les 00:07

    L'angoixa és com un mareig que m'impel·leix a anar a buscar la porta i sortir a camp obert… només que de porta no n'hi ha. Vaig esmolar una cullera per fer-me talls: només així l'angoixa remet. Al cap d'unes hores em van trobar: la sang rajava per l'escletxa de la reixa. Per això m'han lligat les mans.
    Estic atent al xerricar de les portes que anuncien l'hora de menjar. Els passos lents del guardià, el soroll feixuc de les claus i després el carro ranc amb les cassoles. En acostar-se, no puc reprimir la meva ànsia. Ànsia de tot això que es mou, dels llums que s'encenen, de l'olor d'algú, ni que sigui pudent, que se m'acosta. Una ànsia indescriptible que em fa llançar contra les reixes: només així l'aplaco, i el dolor del cos m'alleuja.
    El menjar infecte del plat no me'l menjo. Si de cas, engoleixo a queixalades el rosegó de pa. I bec l'aigua. Aquí, la set em mata. Pixo al forat constantment. Només petits rajos, però m'alleugen. I em renten les parts baixes, que no em puc netejar.
    El cos nu se'm tenyeix amb la pols vermella d'aquest pou: només vull morir d'una mort cruent, que em porti a l'oblit de l'horror que visc.
    M'ajec al racó, esgotat i adolorit pels cops contra la reixa. Així em dissipo en la grisor dels meus pensaments: rebo el dolor del cos com un bé, perquè m'obliga a prendre novament calma. Aleshores penso i repenso en com he estat traït, i m'obsessiona el moment en què la mestressa em va dir de portar la gibrella al seu marit, quan ella ja sabia que jeia mort, apunyalat a mans del seu amant.
    Amb la sang de terra els empastifaria a tots dos i la faria confondre amb la seva sang, perquè ara sí que m'he convertit en un assassí. Mataria el seu cos i la seva mala consciència, per la qual van demanar commutar-me la pena de mort per aquesta cadena perpètua. I ara és quan gemego de l'enyor de la forca, l'única sortida que els veritables assassins m'han negat.


  • RE: Repte 257: La presó (Encara que siga només per participar-hi)
    rnbonet | 21/07/2007 a les 12:50

    L'única idea mig vàlida. Només en part correspon a l'estil i temàtica que acostume a posar a RC.



    PROFITOSA PRESÓ

    Imaginar-me que aquella temporada al camp de treball dels vençuts hagués estat la causant d'un canvi tan radical a la meua vida, era imprevisible. Només a hores d'ara puc copsar amb tot el raciocini i lògica el devenir dels fets, sense importància aleshores i molt congruents al mateix temps amb el devenir del temps. Jo, com els altres companys de captiveri, anàrem a parar en aquell lloc havent caigut presoners dels japonesos, després d'una cruenta batalla per la possessió de la petita i solitària illa.
    Els dies transcorrien monòtons, iguals; semblant a les rengleres de pedres que ens obligaven a fer i refer, com única ocupació. Per intentar esvair aquesta grisor i treure-la del pensament, ocupat moltes vegades per la nostàlgia de la llar i l'enyorament del final de la guerra, alguns presoners acudíem voluntàriament a unes classes de l'idioma que el tinent en cap del camp, un xicot professor de literatura a la vida civil, se li va ocórrer muntar en hores lliures. En elles ens parlava de les formes de vida oriental, dels costums, de llegendes, de poesia. Per primera vegada, m'hi vaig assabentar d'unes composicions anomenades ‘haikais', en origen de caràcter còmic o epigramàtic, nascudes cap el segle XV. I ens posà uns exemples que recordaré sempre:

    "Als nostres muscles
    capcironant paraules
    viu tota cuca".

    "D'ací nou mesos
    vindrà al món la criatura.
    Amor de l'amo".

    "Toquen a morts:
    avui mengem gallina
    bullida a l'olla"

    Aproximadament segle i mig després, el monjo, pintor i poeta Matswo Bashô canvià la temàtica, fent-la de natura i sentiments, tractats amb un to greu i malenconiós. I des d'aleshores canviaren el nom, coneixent-se actualment com ‘haikús'.

    A l'acabament de la guerra sabia japonès. Des d'aleshores m'he guanyat molt bé la vida -fins i tot m'he enriquit-, com traductor d'haikais i haikús. Actualment sóc el millor especialista del món en aquestes estrofes. Amb tot el que això comporta.


  • Vida entre reixes
    mjesus | 21/07/2007 a les 13:44

    -Hola Irene t'he enyorat aquests dies. Que escrius avui?
    -Encara no ho sé! volia fer un poema per tu.
    -Ohhh!! Gràcies, ja me'l deixaràs llegir oi que sí?
    -No sé si l'acabaré.
    La Irene era així d'arrauxada, estava passant una bona època, podia dedicar tot el seu temps al que més li agradava, escriure, llegir…, la seva família era molt comprensiva amb ella. Després d'un moment de pausa digué:
    -M'agrada molt Virgina Woolf, acabo de llegir "Al Far" una de les primeres novel·les. Estic entusiasmada.
    -Sí?…doncs jo no he llegit res d'aquesta autora!
    -A mi, personalment m'entra molt endins. Sabies que estava malalta? Es va suïcidar saps? …a vegades… estic cansada de patir i fer patir als altres… m'agradaria trobar una sortida.

    Un llarg silenci arraconà les seves paraules. Jo no volia dir res que la pogués molestar ni volia furgar en els seus pensament foscos. Feia una setmana que era fora del psiquiàtric. Li havien diagnosticat un trastorn bipolar greu en la fase més crítica, quan la eufòria i la depressió se succeeixen de manera constant. La medicació era forta, la qual cosa li exigia ser molt estricta en les dosis. La vaig abraçar carinyosament per donar-li ànims.

    -Tens molta sort amb la família els amics… en Jordi -vaig dir, intentant allunyar tota ombra de la paraula cruenta que més temia…, la paraula mort!
    -Sí tens raó, però estic atrapada… empresonada. Si sabessis el que es viu al sanatori?… t'esgarrifaries! -la seva veu era tant sols un xiuxiueig-Allò era pitjor que la presó. Un camp de concentració amb barracots per experimentar, per torturar, per anihilar l'ànima humana… tot era grisor.
    -No tindràs febre? tens el front calent -trencant el seu monòleg.
    -Què? Ah… no, estic una mica excitada, res més -va exclamar sense donar importància.

    Va tallar la conversa dient-me que volia estar sola, que la deixés. Les nostres xerrades a vegades eren així, estranyes, irregulars, en ziga-zaga. La vaig deixar a contracor. Tot el seu patiment va ser en va. Tres dies després es va llençar pel balcó. Ja era lliure.
  • Posta de sol a Guantànamo
    marinada | 21/07/2007 a les 16:12

    Al començament no sabia per què era allà, però després de vuit mesos d'interrogatoris, d'humiliacions i de ser tractat com una bèstia indesitjable, li havien fet arribar a creure que s'ho mereixia. Tenia una gran sensació de culpabilitat quan li preguntaven per Al Qaeda i no sabia què contestar. Buscava desesperadament dins els seus records, cada vegada més confusos, alguna relació amb aquell reguitzell de noms que li escopien, algun tret familiar en aquella muntanya de fotografies de terroristes que li feien veure una i una altra vegada. Però més cruent que les vexacions físiques, el que més influïa en l'enfonsament moral de tots els presoners, era el règim d'aïllament estricte que tenien establert. No tenien ni tan sols dret a passejar una estona pel pati, i fins i tot quan els traslladaven d'una secció a una altra, els tapaven el cap perquè no poguessin veure la llum del dia, mantenint-los així en un estat de perpètua grisor. Ja s'hauria mort si no fos pel seu secret; des de la seva cel·la podia veure com es ponia el sol. Aquella estoneta en que es posava al llit i, era l'únic instant del dia en que experimentava alguna cosa semblant a la felicitat. Durant el dia no deixava d'enyorar aquell moment, era la única sortida dels seus sentiments. Però també això li van acabar prenent; un dia en que estava contemplant com el sol rogenc s'enfonsava en un mar de núvols, va sonar l'alarma. Com tots els presoners de la galeria va haver de plantar-se davant de la cel·la a esperar no se sabia ben bé què. Com que allò era habitual no hi va parar gaire atenció i continuà gaudint amb la imatge de la posta de sol que tenia gravada a la memòria. Un dels guàrdies es va fixar en la seva rialla de pau, de seguida va sospitar, i procedí a efectuar un registre de la seva cel·la. Llavors va trobar, amagat darrere la pota del llit, un retall de revista en que hi havia una fotografia d'una posta de sol. Des d'aquell dia que ja no queda cap rastre d'humanitat en el cos d'en Mohamed.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.