RE: RE: REPTE XXX, un aclariment ..

que vol dir "festuc", i amb tots els meus respectes, "bofetada" en català, si no vols dir galtada, és "bufetada".

La Laia, tan tocada i posada, ella, sentia pel Martínes una aversió incontrolable.

Detestava el seu costum d'arribar amb la camisa descordada fins al melic, fes fred o calor. Trobava de bufetada aquella dèria de menjar festucs en hores laborables -en buidava bossa rere bossa, el tio- i la mania que tenia de dir-li "xato" a qualsevol amb qui canviés dues paraules. I odiava fins al moll de l'os l' olor a colònia de garrafa que quedava suspesa a la cabina de l'ascensor després que ell l'hagués utilitzat.

D'haver-ne sabut, li hauria fet vudú.

Després d'unes solitàries vacances a Istambul, la Laia va tornar a la feina només per descobrir que el Martínes havia estat ascendit a cap de planta. Després de posar-los en fila, el supervisor els va escopir: "ja en poden anar aprenent del senyor Martínez. Mentre la majoria es passa les hores mirallant-se als provadors, ell solet ha venut més camises en un més d'abril que tots vostès junts en plenes rebaixes. Gamarussos!".

Des d'aquell dia, la Laia se'l va mirar amb uns altres ulls, al Martínes. La camisa oberta va començar a semblar-li simpàtica, l'olor de la colònia, sexy; i cada vegada que li deia "xata" amb un somriure, ella sentia un calfred de gust a l'espinada.

L'altre dia vaig anar al seu casament. Feien bona parella, s'ha de reconèixer.

Mai oblidaré aquell Consell d'Administració. Ja vaig notar alguna cosa rara quan el President va obrir la sessió. Feia unes cares estranyes i tartamudejava; impropi de la seva seguretat habitual. Ms. Writh, Directora de Comunicació, estava allargassada a la poltrona com un espàrrec a la plàtera, només li sobresortia el caparró de la taula. Semblava adormida, posava els ulls en blanc i sospirava. Mentre el Director de Personal informava del desnomenament del corresponsal a Istambul, es va emocionar i li va agafar una convulsió. Gairebé plorava. Potser eren amics, vaig pensar,... què fort! Ara estic segur de que vaig veure un festuc volar des del Cap de Comptabilitat a l'escot voluptuós de la secretària del Consell (per sucar-hi pa). Servidor, Cap de Redacció (feia quatre dies), estava com un flam. Dissimuladament, com si em piqués la cara, em vaig autoflagelar amb una petita bufetada,... desperta carallot, que ja et toca! Vaig notar uns somriures sospitosos entre els membres del Consell... alguns d'aquells taurons em tenien aversió?... M'havia ficat en un niu d'escurçons i no ho sabia?... Només començar la presentació vaig notar que algú em manipulava la cremallera de la bragueta. Unes mans expertes m'apartaren els calçotets i me la tragueren a l'exterior. Déu meu quina mamada! No vaig poder passar de la introducció,...
Va ser el meu primer Consell d'Administració a Play Boy.

Seia davant de la seva taula, magnífica, de les millors fustes. La butaca era de pell, fosca i extraordinàriament còmode.
Va connectar la música i pels altaveus va aparèixer la música melòdica, suau, de Belle & Sebastian. Amb els peus sobre la taula i l'esquena ben reposada damunt de la butaca, va tancar els ulls. Amb la mà dreta, de manera automàtica, alliberava els festucs, la seva menja preferida, de la seva closca, menjant-ne un, dos, tres, mil. Rítmicament.
Havia dit a la seva secretària que no atendria ningú, que tenia molta feina i volia estar sol. Sentia aversió per la gent mediocre i llepaculs que contínuament l'assetjaven. No podia entendre el ridícul a que s'obliguen ells mateixos per a arribar al seu lloc. Mereixien una bona bufetada. Clavada amb la mà ben oberta. Potser així es despertarien del somni, deixant la mediocritat al descobert.
Ell, únic i triomfador, havia arribat a aquell despatx per mèrits propis. Renunciant a molts plaers. Per ferma voluntat, amb ambició, amb fam de poder. Res l'atreia més que saber-se allà dalt. Tothom n'estava orgullós. N'havia d'estar orgullós.
Va obrir els ulls. Damunt de la taula hi reposava una fotografia on hi apareixien dues criatures, amb el Topkapi al fons, a Istanbul. Els nens intentaven somriure i, des del fons de la seva mirada, trista, no reconeixien el seu pare.

Encara sentia com les mirades penetrants dels altres vianants la despullaven enmig de l'asfalt.
Ja, en el fons sabia que la culpa era tota seva; per molt que davant dels seus companys escopís insults secs contra la societat, incomprensiva envers les minories d'aspecte inusual.

Per poder suportar l'aversió que sentia en contra de tot tipus de poder s'havia creat una disfressa on amagava els seus temors. La cresta mig caiguda de color festuc, l'imperdible a l'orella, les malles dues talles més petites i el diminut top que havia comprat quan era una nena a Istambul eren el decorat que vestia el seu refugi.

Ja ho deien els ideals que seguia: Ensorrem el poder! Però ara, quan ja creia que l'havia deixat tot enrere, s'ha adonat del seu gran abast.
Ha pogut lluitar contra el polític, però ara tremolant davant les bufetades que li estiba el vent, entén que ha caigut al parany d'un altre.

Les mirades que la despullen, que anhelen penetrar-la i tenir-la entre les seves carns. Aquesta és la seva tortura.
La raresa que la caracteritza, a través de la visió de qui la desitja, s'ha convertit en el major combustible per la foguera de l'erotisme que crema entre les seves robes. Sí, a les seves mans té l'eròtica del poder; aquest l'ha tornat a atrapar.

Al senyor Cerdà, el director, li encanta de regar el festuc de l'oficina. L'arbust és seu, i se l'estima; el va portar d'un viatge a Istanbul. El venedor li va assegurar que estava comprant l'afrodisíac més poderós de la natura.
Un dia el director va arribar a clavar una bufetada a un administratiu que va llençar el cafè dins el test de la planta; el senyor Cerdà sent aversió per les injustícies.
Malgrat l'amor que li té, però, si el festuc no dóna fruits, el senyor Cerdà té pensat d'enganxar-li pinces a les fulles.
Quan no s'ocupa del festuc, ensenya a fer fotocòpies a la Montserrat, que ja fa vuit anys que treballa a l'empresa. El senyor Cerdà, amb una entrega admirable, es dedica a fer-li entendre la manera més eficient de fer anar la màquina.
El director no ho diu, però sent una escalforeta a l'estómac cada vegada que crida i s'adona que la Montserrat enrogeix.
De vegades, quan s'avorreix, s'està una bona estona contemplant-la, per tal de trobar-li aquelles pífies que li oferiran l'oportunitat d'alliçonar-la.
La Montserrat no pot marxar de l'oficina: està pagant una hipoteca, el seu marit és a l'atur, té dues criatures; i, a més, se sent afortunada de tenir feina en uns temps tan durs i solitaris.

Fantasia turca
En un dels meus viatges a Istambul em varen contar semblant historia.
Sota un festuc uns essers d'un altre temps a bufetada va bufetada ve se discutien per ser el rei del país del color marró. Una espècie semblant a la cuqueta de llum il·luminava ara a un ,ara al altre, segons el que sortia victoriós de la guerra de bufes.
La nostre protagonista en cada combat tremolava de la por que tenia de que guanyes un ser per el que sentia una gran aversió. Elifor,que així s'anomenava el monstre, era vermell,d' ulls de color liles, orelles penjant-li per terra acabades en serrell raspós, amb un moc verdós, un cos escamós , quatre potes enormes que escombraven el terra i amb els unglots de diferents tons de verd esmerada dibuixaven rastres psicodèlics i que quan trepitjaven el terra per caminar arrencaven herbes, terra, pedres i aixecaven una gran polseguera i per mes arrodonir tenia un respirar sonor que feia basarda.
I un cop va guanyar Elifor . La nostre original cuqueta ,passat l'ensurt de la novetat, va engrandir-se com un globus i va fer mes llum que mil bombetes de 100 watts .Tot ben resplendent pel Rei Aquest si va fitxar i sabeu que? Que agafant-la se la penjar al cap com a llanterna i tan contenta. El que pot l'eròtica del poder!!!