RE: Quan som conscients que som inconscients. Quan som inconscients que som inconscients. Segon tema per a contertuliejar. Passin, passin!

El més normal, crec, que és ser insconscient de l’inconscient, per definicició.
També és bastant corrent de veure els nostres defectes, que no ens reconeixem, en els altres (biga al’ull propi i palla en l’alié)
Segons sembla, els lapsus linguae, el llenguatge corporal, els somnis,...serien expressió de l’inconscient.
Un bon escriptor ha de conèixer i fer servir aquests recursos, al meu entendre; saber descriure, que hi ha realment a l’arrel del personatge, el qual, té molt d’un mateix.

Considero que sempre som conscients. La consciència creix amb nosaltres. Una part que també és dóna la mà és l'insconciencia.es conscients més persones. Joan

L'altre dia vaig escriure
al bon pare celestial:
"Me'n adono que per viure
sense passar-ho fatal
necessito trempar i riure
i no fer a ningú cap mal.
Que teniu un moment lliure
per donar-me un cop de ma ?
Em va contestar: El somriure
ne's l'eina més principal,
Cal fer el bé amb paciència,
i fortalesa i caritat.
Us he dat la consciència
per saber la realitat
i omplir-vos de sapiència
per distingir-ne el bé del mal.
El bé és allò que us vol fer lliures
mal, el que us vol esclavitzar.

El poder d'auto-engany de l'ésser humà és infinit.

La recerca de la consciència de qui som, per poder créixer, per intentar viure amb unes engrunes de felicitat i relativitzar les dificultats i les tristors que ens venen a trobar (o que ens busquem) al camí, aquesta recerca sovint, per donar-hi massa voltes, ens duu (parlo per mi) a una consciència errònia i rebuscada, a una percepció esbiaixada.
Per molt que intentem identificar les nostres foscors inconscients, moltes vegades inconscientment tendim a amagar-nos-les i a passar-hi per sobre, per por, per mandra, per no bellugar-nos massa de la falsa zona de confort, "no fos cas que acabéssim pitjor".

Penso que trobar el camí directe cap aquestes inconsciències, per fer-les conscients , es una de les claus, no cap a la felicitat, però potser sí cap a la serenitat.
El fet com interpretem i processem aquestes inconsciències, penso, té inevitablement un factor de "concepció induïda" (educació, formació, entorn social...), i aquesta interpretació conscient, és el que ens queda per "apedaçar de la millor manera que podem-sabem" la nostra ment-esperit-consciència.

I, per acabar, el límit del que és permissible de canviar el posa cadascú de nosaltres. Per mí el topall que intento marcar-me, és clar. Allò que penso que em pot aportar cap a un creixement o un ser millor (no sempre un "estar") es cap a on intento (remarcant intento) anar. Tot i això, la meva percepció és que som com infants desorientats que fem el que podem per no perdre'ns a la immensitat.