Detall intervenció

RE: prova

Intervenció de: Jere Soler G | 06-02-2018


Respostes

  • RE: Escales
    Jere Soler G | 16/12/2017 a les 12:53
    Ai... he perdut la tècnica de penjar fotos al fòrum. Encara es pot fer?
  • RE: Escales
    aleshores | 16/12/2017 a les 23:17
    No aleshores, l'etiqueta a és per inserir un enllaç. Per a posar fotos és la segona que us posa aquí dalt de cada quadre, quan anem a escriure al fòrum, la >img< (amb els "brackets" a l'inrevés, és clar).

    Tal com dieu la foto ha d'estar prèviament disponible en algun web o portal com facebook o photobucket o d'altres per l'estil. Llavors hi heu de copiar l'adreça de la imatge.

    Normalment per una foto apaisada estàndard jo escric això:

    (center)(img src=adreça de la imatge.jpg width=480 height=360)(/center)

    ...si la voleu centrada, substituint els parèntesis per signes "major que"/ "menor que" naturalment. Les mides aquestes són que s'ajusten bé a l'amplada disponible tant al fòrum com si voleu posar-vos una imatge per encapçalar un relat.

    Que tingueu tots molt bon dia!
    Un record pels patriotes empresonats. Pel valent defensor de la seva escola. Pel president Puigdemont, pel vicepresident, la presidenta del nostre Parlament i per tot el govern de patriotes que Déu ens ha donat en aquest moment històric tan difícil. Cadascú al seu lloc, siguem-ne dignes!
  • prova
    Jere Soler G | 27/01/2018 a les 17:30
    • RE: prova
      Jere Soler G | 06/02/2018 a les 19:46
      • RE: RE: prova
        Jere Soler G | 06/02/2018 a les 19:51
        • RE: RE: RE: prova
          Jere Soler G | 07/02/2018 a les 16:50


          Ahir vaig intentar penjar una convocatòria de repte, i com que no havia introduït el meu usuari i contrasenya; se’m va esborrar tot, després de més de mitja hora d’escriure i enllaçar. Em vaig sentir feliç, ja que el destí m’acabava de parlar amb el fet, bo i dient-me que el meu repte no havia d’anar en aquella direcció. Jo li vaig respondre que nanai, que aniria per on jo digués; i que tornaria a reproduir la convocatòria, ja que, en tot cas, el missatge del succés era que jo construïa el meu destí a força de tenacitat i motivació, allò que al Bages ho anomenen com a «Pit i collons». Podríem fins i tot fer-ne una versió menys patriarcal i anomenar-ho: «pits i collons».
          Ahir, en la meva versió perduda al pensament de déu, parlava del meu primer repte, el XXV, i del repte actual, el DCLXXV; en llenguatge civilitzar seria: «el meu primer repte, el 25; i el repte actual, el 675». A mi sempre m’agrada dir que tota la incivilització actual, amb les seves propietats privades, les delacions, els sistemes judicials... vénen de Roma; i que les herències culturals rebudes no són pas sempre les millors, sinó les dels vencedors de les guerres, que reescriuen la història i s’hi posen flors. Entre els dos reptes han passat tretze anys i 650 convocatòries de reptes, perquè el meu primer repte va ser cap allà al 2005. Als últims anys he passat un temps allunyat d’aquest web, i del repte, en part perquè he caminat per altres formes expressives, la música i el cinema, que no deixen de ser altres camins per a la narrativa.
          No puc convocar el repte com ho feia abans, prometent comentaris elaborats, racionals, ortogràfics, crítics, etc. No ho puc fer perquè ja no crec en la competició entre obres que representen l’expressió creativa humana. Els meus comentaris parlaran de què he sentit quan he llegit tal o qual relat, però no espereu correccions ortogràfiques, ni caça i captura d’errors, ni totes aquestes crítiques tan snobs i tan de moda a programes insuportables al meu parer com «Got Talent» o «OT». Com que sóc el jutge d’aquesta edició, prefereixo deixar clar que cada obra és guanyadora o perdedora segons com l’autor l’hagi convertit en una representació fidel d’allò que volia expressar, i que només cada autor pot decidir si el seu relat ha guanyat. Per tant, jo faré els meus comentaris, però el guanyador l’escolliré a sorts. Allò que escrivim és gran perquè ho escrivim; i sempre val la pena llegir-ho; i d’alguna manera, sempre és guanyador.
          No sóc com era al 2005. Jo ja sabia que el canvi és una constant. Per escriure bé cal escriure poc moltes vegades, i una cervesa o un priorat. Cal no fer gaire cas dels judicis. Recordo sempre a Mercè Rodoreda i la Plaça del Diamant, i la quantitat de premis als quals va presentar la novel·la sense cap mena d’èxit. La Plaça del Diamant va ser superat per moltes altres novel·les el nom de les quals ningú no recorda, que van ser lloades per «experts» en literatura, molt savis i erudits, molt formats... Però jo recordo la Plaça del Diamant, i no tinc ni punyetera idea de quines eren les novel·les lloades a tots el premis on la Plaça del Diamant va perdre.
          Dit això, ja no m’embolico més. Aviso que porto uns dies trist perquè tinc gent innocent a la presó d’Estremera, i perquè em fa molta ràbia haver-la encertat durant anys advertint del caràcter dictatorial de l’anomenada democràcia espanyola.
          No sabia ben bé quin tema tractar; i per aquesta raó us proposo que escriviu un relat que s’inspiri, en la mesura en què vosaltres decidiu, en una cançó poema de Pere Quart i Lluís Llach, que tots coneixeu, i que torna a ser actual. «Corrandes d’exili».
          Podeu parlar de l’exili d’algú en concret; o versionar el poema convertint-lo en relat, o explicar algun altre exili, de qualsevol cultura o nació.
          Podeu fer servir prosa poètica, o austera prosa minimalista, o el que us vingui de gust. Us declaro guanyadors a tots els participants abans de llegir els vostres poemes. Em limitaré a escollir per sorteig el nominat a convocar el repte següent.
          Us posaria un enllaç a la cançó, però mai ningú m’ha deixat clar si és legal o no. I com que un enllaç a mi mateix cantant-la, doncs ja ho vaig fer a la versió anterior del repte, doncs no vull abusar i que sembli que em promociono.
          Si aneu a google i poseu «Corrandes d’Exili» i «Sílvia Pérez Cruz» trobareu l’interpretació d’aquesta cantant a «Concerts Privats», que no només és la versió més intensa de la cançó, sinó la més impressionant interpretació musical mai exercida al planeta a la història de la humanitat per qualsevol cançó (sempre segons el meu punt de vista).

          Altres coses importants: Teniu temps fins dimecres, 14 de febrer a les 23 hores i 59 minuts.
          Màxim nombre de paraules: 500, però us podeu passar i no passa res. No suporto els límits ni les normes.
          Per qualsevol dubte, em pregunteu.
          La foto de dalt és la trobada amb un amic, que tots coneixeu també; una trobada no buscada i casual que un dia si s’escau ja us explicaré.
          Bon repte!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: