RE: Proposta de debat: els violinistes del Titànic

Penso que és un acte d'amor increïble el fet de seguir tocant. I estar just a prop de l'ànima que ens habita quan sabem que la mort ens assetja, és una actitud de lucidesa mental brutal, suposo que només es produeix en casos extrems i el fet de ser un grup de persones i no un de sol, deuria ajudar a que el fet es produís, no sé quin mecanisme es devia desenvolupar en els cervells d'aquelles persones.

gypsy

Una qüestió molt complexa.

Si van fer bé o no van fer bé, això no ho sabria dir. Però la meva impressió és que van ser fidels a ells mateixos. Sovint en el món artístic s'hi troba gent amb un cert sentit líric o tràgic de la vida, segurament més que no pas en molts altres llocs.

Si ells no s'haguessin quedat tocant, segurament tampoc no haurien pogut fer gran cosa. Potser algun d'ells hauria pogut sobreviure en un dels bots salvavides, però segurament algun dels supervivents s'hi hauria quedat en el seu lloc.

És possible que ajudessin a algú (a més a més de a ells mateixos) a tenir una mort una mica menys dolenta.

A mi em sembla que són unes persones que van fer el millor que van saber fer en una situació extrema. Se'm fa molt difícil fer-me una opinió sobre si van fer bé o no. Suposo que el que em costa és separar el judici dels fets del judici de les persones.

Respecte l'enllaç al blog que has posat només dir que em sembla una barbaritat que reclamessin als familiars els diners de l'uniforme del violinista. Això m'ha fet recordar un cas recent d'un conductor ebri que va matar en un accident a un altre conductor i ara demana als familiars diners perquè el cotxe va quedar destrossat. Per mi aquestes coses no tenen nom. Però bé, el debat no és aquest.

Coneixia això de l'orquestra i sempre m'ha semblat molt sorprenent. Tot i que el debat està en dir si està bé o no el que van fer, penso que no és una cosa que es pugui respondre amb aquests termes de bondat o maldat i encara molt menys en termes de 'productivitat'. Què és la productivitat aquí? És més productiu salvar-se o bé 'tranquil·litzar' a la gent coneixedora d'una mort segura?
Hi ha molts exemples d'organismes que en aquestes situacions de vida o mort no opten per salvar-se ells com a individus sinó que adopten 'actituds' que afavoreixen a la comunitat d'organismes... i si això s'ha seleccionat potser és perquè és més 'productiu'... no sé...

En tot cas estic d'acord amb el que diu la gypsy, en el sentit que es tracta d'una situació en que es posa de relleu la importància que li donem a la mort.
Al meu parer, penso que el seu exemple es pot aplicar a la nostra vida quotidiana en el sentit en que hem d'aprendre que la mort és un fet del que no podem escapar i sobretot per a fer-nos reflexionar sobre ella i com viure-la (encara que això de 'viure' la mort sembli un contrasentit).

En un cas de mort segura com aquest (sé de què parlo, que per això vaig servir en un vaixell de l'Armada) penso que només hi ha dues opcions:

- passar els darrers minuts de la teva vida cercant una sortida alhora que va in crescendo l'angoixa fins que la mort t'arriba en un instant d'insuportable desesperació,

- o esperar-la amb la millor de les calmes, sabent que, total, la mort és l'única certesa de les nostres vides (i què millor que fer-ho interpretant música, sentint que tots els músics són còmplices d'aquesta decisió, sentint-te paradoxalment viu en els darrers instants).

No sé què em faria fer la desesperació en un cas com aquest. Potser la segona opció és molt màgica però poc real; no ho sé. Però sí que sé que hi ha una gran diferència entre morir patint i morir en pau.

I per últim, tot i que no podem jutjar un cas com aquest en termes de bo i dolent, només pel fet que l'il·lustre mega-crack del radical-liberalisme Xavier Sala Martín l'hagi esmentat com a exemple d'ineptitud, jo ja elevo automàticament aquesta dolça simfonia de la mort al més alt dels altars.

Salut! I gràcies per aquesta proposta.

Roger