RE: Persones intel·ligents, i en conseqüència, crítiques. Què en penseu:

Estic escrivint una cosa que necessito pel dissabte, i tinc que cercar moltes dades.
Ho sento, però això dels reptes per a mi és una qüestió de rampells, si quan ho veig tinc alguna idea és un moment, sinó cal anar a dormir perquè vingui la inspiració, i aleshores ja és massa tard.
I, sincerament, el d'avui, no sé de què va.

Per a mi intel·ligència és poder decidir autònomament i encertar-la, en contraposició a saber seguir molt bé unes regles que hi ha a un llibre.
L'autoestima és un mite dels anys seixanta que a alguns psicòleg de segona línia se li va acudir dir que molts problemes del jovent venien de tenir poca autoestima.
Com que es va convertir en una mena de dogma que no es podia criticar han tingut que passar trenta-cinc anys perquè alguns psicòlegs i pedagogs comencessin a fer treballs seriosos, que han convençut a la majoria dels seus col·legues, que mostren que més aviat és el contrari, que persones amb massa autoestima acostumen a ser conflictives i que davant un problema d'aprenentatge de res serveix potenciar-la.
Clar que la majoria de mestres i professors encara no se n'han assabentat.
Respecte a l'autoritat, si s'imposa sense conviccions no és més que una lluita de voluntats que a la primera de canvi provoca exactament el contrari del què pretén, si l'autoritat es guanya el respecte de qui ha d'obeir, no acostuma a tenir problemes.
Mai donant classe he tingut problemes d'autoritat, això sí, m'ho he tingut que treballar davant els alumnes, començant per admetre que m'equivocaria moltes vegades.

No, més aviat crec que els problemes importants de l'escola venen de la formació del professorat, de programes molt dolents i d'objectius globals inconfessables.

Ejem... educació...

No sé per on començar, tanta cosa m'atabala...

Hi ha diversos àmbits educatius, plantegem escola, educació no formal, àmbit familiar, el grup (com a col·lectiu d'amics, companys), la vida en general (com a societat).

Personalment crec que en l'àmbit escola es planteja el problema bàsic del respecte mutu professor-alumne i viceversa. No é dolent que un nen bagi a l'escola a aprendre com es va fer quan jo anava a l'escola. Adquiria coneixements, cultura general i convivència.

Àmbit familiar, que fàcil és donar al nen el que vol i que em deixi tranquila despré de treballar...(estic generalitzant, eh pares)

Educació no formal: un grup de joves que es deixen la vida i el temps lliure per tal d'educar en el respecte, la solidaritat, la vida, la cooperació, que siguin crítics, etc, etc, etc... Sense que estigui regulat, encara, es canvien coses i moltes, ho asseguro. Es el parking dels pares pels caps de setmana...

A partir d'aquí, ha sorgit un col·lectiu d'educadors que pensen que els nens son fets de cristall de bohemia, que si bufes es trenca, i això està provocant que pugin com pugen, estem creant màquines de destrucció massiva.

Si més no, aquesta és una part de la meva opinió, que no la exposaré tota, perquè no podria anar a dormir...

Thalassa

P.S.: jo estic molt contenta de quasi tots els educadors que m'han tocat al llarg de la vida, i molt especialment dels meus pares

A la meva filla, la que ara va per mestre, li va passar una cosa similar fa dos anys.
A partir d'una qüestió que jo havia parlat un dia a casa, va voler fer un treball experimental sobre les diferències en la visió del color entre els homes i les dones.
De bibliografia n'hi havia poquíssima, la més interessant en francès, llengua que es veu que desconeixien els professors implicats.
A més cap dels professors era físic i no entenia que amb un CD es pot fer un espectrògraf, ni coneixia les beceroles de la teoria del color.
Total que no li volien admetre.
Vaig haver de demanar auxili a un catedràtic d'òptica de la facultat de física, perquè truqués personalment al tutor del treball -què és biòleg- i amb bones paraules li digués que s'havia mirat el treball i que ja voldria que els seus alumnes de carrera fessin coses així.