Detall intervenció

RE: Nou REPTE de número nosé quin

Intervenció de: aleshores | 20-02-2018

Les nostres golfes

Que un mateix desferma la seva mort, un cop les seves xarxes neurals arriben al punt on segons l’experiència de la vida ja no té sentit seguir viu, ho trobo plausible tot i que no puc demostrar-ho.

És per això que hom remena en les golfes i cerca una interpretació o recopila dades que desprès farà servir per analogia, amb un mateix. Cerquem qui eren els que et van precedir que feien abans de conèixer-los, com es van acomiadar, quina cara feien en marxar, i quan i perquè van anar-se’n aquests ancestres. En certa manera hi ha un rendició de comptes que ens podrem, també, aplicar i amb la qual nodriren la nostra xarxa neuronal.

Què es converteix en andròmina de les nostres golfes, doncs?, que teòricament és passat i només passat! No es la nostàlgia, és recercar en el nostre futur. Veure com serà i com acabarà, llunyà o proper la qual cosa no es fàcil de saber, fins que la nostra xarxa neural treu el resultat fatídic que ens índica: kaput, és hora de marxar. Veure el reflex dels nostres pensaments en els altres que és una certa forma d’immortalitat i allarga, a l'ensems, la vida útil dels que van partir, tot mirant-los en les fotos. Què va ser, perquè ja no és, em passarà a mi?

Amb els anys he arribat a la conclusió, també, que un coneix quan és la darrera vegada que veu a algú que se’n va; perquè ho notem, la persona en concret ens ho està dient sense paraules: I és tranquil·la, la persona, molt sovint: Vol, i volem!, que les nostres darreres paraules siguin reparadores, deixin un bon record en els altres. Aquells a qui van poder perjudicar i en nosaltres viuran ells, viurà la seva mirada del moment, segura i desenganyada; resolta. Com de qui parlés ja des de l’altra vida, si existís. Des de les, ja, les nostres golfes.


Respostes

  • L'Heura, en Jeroni i les golfes
    Mena Guiga | 19/02/2018 a les 12:03
    -Anem a dalt, a dalt de tot, de tot, de tot? Jeroni, tu amb mi, oi?

    L'Heura volia pujar-hi, enfilar-se al misteri de la cambra sota la teulada. En Jeroni, el gat, se la mirava fent que sí que sí, del tot que sí, i va estirar el cos arquejant-lo per abandonar l'estat d'inactivitat sana i artística en què estava encargolat.

    La nena de sis anys aprofitaria que l'àvia dormia la migdiada davant la llar de foc. El conte del pou dels desitjos l'hi havia deixat a mitges...al vespre li ho recordaria. L'Heura es va posar els mitjons de llana teixits per l'anciana...com en deia? Ah, sí: peücs. Escalfaven molt.

    Amb sigil, com el felí, va fer via fins el cervell de la masia.

    Algún graó de l'escala desmanegada que tenia puntets de corc grinyolava. La nena reia fluixet, el gat miolava suau i l'apressava, més ràpid i àgil.

    La porta era de color blau cel. No semblava ni antiga ni bruta. En Jeroni l'empenyé com si hi estigués avesadíssim. Quan només se li veia la cua, l'Heura, que havia començat a experimentar certa por atàvica, exclamà:

    -Ei, mixet, espera'm!

    Li vingué una tosseta nerviosa que superà fent el darrer pas i entrant a les golfes. Posà la mà a la butxaca de la bata per agafar un caramel. Anava a desembolicar-lo, però el caramel, inexplicablement, li caigué. Li semblà que més aviat havia sortit volant, però aquell espai força fosc li estava exigint de fer-se mirar amb els ulls verds de l'Heura i els verdosencs de l'animal, que ja havia dilatat les ninetes. La nena observà que l'escassa il·luminació amb prou feines es filtrava per una finestra mig tancada amb els vidres com entelats.

    El gat saltà sobre el paper del caramel, que voleiava i li feia l'efecte d'una papallona bruixa. Un balancí es gronxà, nyec-nyec, l'àvia hi somreia repenjada contra el coixí de puntes que s'estenien per terra com finals d'onada.

    -Um, boníssim, de llimona!

    Es girà. L'Heura estava bocabadada.

    -Llavors el pou li preguntà al pobre rodamón si de debò volia ser ric i no treballar mai més. I afegí: 'Pensa-t'ho molt bé. T'espero demà a aquesta hora per tal que em diguis si has canviat d'opinió'. El rodamón s'enfadà una mica, però obeí. Dormí neguitós, pensant que el pou no el volgués enganyar, que no fos tot plegat una estafa per quedar-se, algun follet malèvol, la seva única moneda. L'endemà, mentre s'escalfava unes sopes miserables, sentí uns udols de dolor. Trobà, rere uns arbustos, un gos malferit. El rodamón corregué al pou: 'Cura'l, no vull altra cosa'. I el pou ho va fer realitat. Aquell home solitari tingué un amic que l'acompanyava i protegia. Allò sí que era tenir fortuna!

    -Àvia! Com en Jeroni, que és un regal, aquell gos del rodamón, oi?

    El gat miolà, com si recordés quan el van dur a la casa, famolenc i moribund.

    Un cop refet, i amb ganes d'explorar, havia descobert les golfes, buscant la teulada des de dins, guiant-se pel bigoti. En aquell estatge destinat a andròmines i trastos, que feia olor de fongs de la humitat i on les teranyines campaven a tort i a dret, tal volta hi trobaria algun ratolí trapella amb qui tenir una amistat distreta.

    Aviat va comprovar que aquell indret fugia de la dimensió habitual. L'Heura, també, just quan l'àvia va esvanir-se -havia pogut acabar el conte per a la néta, el seu comiat- i es va sentir expel·lida dolçament de les golfes per la porta blava que era un núvol celestial que havia pres aquella forma.



    Mena

  • RE: Nou REPTE de número nosé quin
    aleshores | 20/02/2018 a les 09:19
    Les nostres golfes

    Que un mateix desferma la seva mort, un cop les seves xarxes neurals arriben al punt on segons l’experiència de la vida ja no té sentit seguir viu, ho trobo plausible tot i que no puc demostrar-ho.

    És per això que hom remena en les golfes i cerca una interpretació o recopila dades que desprès farà servir per analogia, amb un mateix. Cerquem qui eren els que et van precedir que feien abans de conèixer-los, com es van acomiadar, quina cara feien en marxar, i quan i perquè van anar-se’n aquests ancestres. En certa manera hi ha un rendició de comptes que ens podrem, també, aplicar i amb la qual nodriren la nostra xarxa neuronal.

    Què es converteix en andròmina de les nostres golfes, doncs?, que teòricament és passat i només passat! No es la nostàlgia, és recercar en el nostre futur. Veure com serà i com acabarà, llunyà o proper la qual cosa no es fàcil de saber, fins que la nostra xarxa neural treu el resultat fatídic que ens índica: kaput, és hora de marxar. Veure el reflex dels nostres pensaments en els altres que és una certa forma d’immortalitat i allarga, a l'ensems, la vida útil dels que van partir, tot mirant-los en les fotos. Què va ser, perquè ja no és, em passarà a mi?

    Amb els anys he arribat a la conclusió, també, que un coneix quan és la darrera vegada que veu a algú que se’n va; perquè ho notem, la persona en concret ens ho està dient sense paraules: I és tranquil·la, la persona, molt sovint: Vol, i volem!, que les nostres darreres paraules siguin reparadores, deixin un bon record en els altres. Aquells a qui van poder perjudicar i en nosaltres viuran ells, viurà la seva mirada del moment, segura i desenganyada; resolta. Com de qui parlés ja des de l’altra vida, si existís. Des de les, ja, les nostres golfes.
  • Les golfes de ca l'àvia
    Galzeran (homefosc) | 20/02/2018 a les 11:26
    Les golfes de ca l'àvia
    Sempre m’havia fet impressió pujar aquell tram estret de les escales. Estava pintat de blanc, però els anys de deixadesa no mostraven ja el color original. Una pàtina crua impregnava les parets, i la minsa barana de fusta no oferia cap seguretat, si t’hi agafaves. I per si era poc agradable el seu accés, l’alçada dels graons era excessiva, en comparació amb la resta dels trams d’escala que tenia el casalot.
    Una porta negra, tancada i barrada, et convidava, en última instància, a tornar enrere, malgrat que hagueres arribat tan lluny. Però el desànim no era cap eina perquè una ment inquieta pogués comprendre’n el sentit. Amb la mà en el pany de la porta, vaig sentir un aire fresc llepant-me els peus mig descalços. Sols duia les xancletes d’anar a la piscina, i el pantaló curt que no arribava als genolls.
    Va grinyolar la porta, que no havia mostrat cap resistència a ser oberta de bat a bat. No sabia què m’esperava, però em va sorprendre que cap impediment barrés l’accés a aquell món amagat. Enllà de les alçades del casalot vell del poble dels avis, on passava els estius d’aleshores feia sis anys, tants, que ni recordava els primers dies de descobertes, a la granja farcida d’animals que sols veia en aquell poble. Era el primer cop que anava tan lluny sense vigilància dels inseparables progenitors, ni dels avis o germans més grans. Tots plegats una colla de xafa-guitarres, sense ni el més mínim instint de descoberta.
    El grinyol devia haver cridat l’atenció de l’àvia, ja que encara no havia fet tres passes dins d’aquella cambra ventilada i fosca, que ja la tenia trepitjant-me els talons.
    L’àvia era tot amor. Va treure un llençol de sobre d’una engronsadora de vímet i fusta, la paraula me la va dir ella, jo no coneixia aquella cadira de potes allargades i corbades que et feien anar endavant i enrere quan t’hi asseies.
    Va seure ella i va agafar-me per posar-me sobre de les cames, ens vàrem gronxar una estona mentre em cantava una cançó, i així ens vàrem quedar, fins que ella es va aturar.
    Varen passar uns minuts, en els que jo em vaig adormir, recolzant-me en el seu pit. I va ser la meva mare qui em va despertar i va recollir-me en braços, tot demanant-me què fèiem allí els dos sols. Va mirar-se l’àvia, no li va respondre, seguia adormida.
    Vaig veure que la mare deixava anar una llàgrima i vaig notar que m’estrenyia amb més força. Aquell va ser l’últim cop que vaig escoltar la veu de l’àvia.
    I vuitanta estius després, avui, he anat un cop més a les golfes. Feia dies que no pujava al meu vell estudi de treball, ara no tenia res a veure amb aquell lloc ombrívol. M’he assegut en l’engronsador que mai no he volgut llençar, i tot gronxant-me, he aclucat els ulls. No tinc néts a qui cantussejar res, però aviat tornaré a escoltar a l’àvia.

  • Però no gaire .
    lisboa | 20/02/2018 a les 11:35
    La primera vegada que l'Agnes la va veure, estava absurdament concentrada en pentinar-se uns pèls llarguíssims que li creixien als peus. Era com una nina estrafolària: nua —a excepció d'un gris i arrugat barret cònic—, asexuada, prima i fibrada. Ara, més de cinquanta anys després, la fada no havia canviat gens. L'Agnes, en canvi, havia patit molt per pujar les escales fins a les golfes; li feien mal els genolls, l'esquena; tot, li feia mal tot. Però el retrobament amb la seva amiga secreta, després de tant temps, va fer-li oblidar el dolor i, per un moment, va tornar a sentir-se jove.

    A la fada, l'aspecte de l'Agnes la va sorprendre, però no gaire. Estava acostumada als éssers efímers i als seus colpidors canvis físics. Va deixar de pentinar-se els peus i, amb una teatral reverencia, la va saludar. L'Agnes s'estava morint; l'olor no enganyava. Quan es va asseure al balancí de fusta corcada, li va saltar a la falda, la va abraçar i va notar com el cos de la seva humana, carn rancia i arrugada, tremolava. "Estic malalta, els meus fills volen vendre la casa pagar-me una residència", va dir molt fluixet.

    La fada va pensar que potser ja era l'hora de canviar les golfes per un cau com el que havia tingut abans de l'incendi del seu bosc. Va visualitzar el vell forat: la claror del dia entre arrels d'alzina i marfull, l'aigua de rosada recollida en precaris recipients fets de fulles trenades, les arrels penjant com serpentines del sostre granític. Es va enyorar una mica, però no gaire. I és que aquelles golfes també havien estat casa seva; havia vist créixer l'Agnes durant tots aquells estius feliços i xafogosos, l'havia vist convertir-se en una femella fèrtil i en braços del seu primer mascle, allà mateix, en el racó dels coixins.

    La va mirar als ulls; volia saber si l'havia de tocar com tocava els seus Pits-Roigs quan ja no podien volar més. La llum del capvespre, empastifada pels vidres bruts de la finestra del sostre, il·luminava velles joguines: una bicicleta amb neumàtics desinflats, un joc de petanca, un munt de peluixos plens de pols. Massa temps havia passat. I lluint aquella ganyota que sempre havia fet riure a la seva humana, la va tocar molt suaument. L'Agnes se'n va anar com un Pit-Roig, amb el rostre seré i la ment neta. La fada va sentir pena, però no gaire. Va deixar el cos buit i desmanegat engronxant-se al balancí, i va sortir a cercar un nou cau, s'estava fent fosc, feia fred i en faria més; els estius no durarien per sempre.
  • En record dels vells temps
    Josep Casals Arbós | 22/02/2018 a les 11:05

    A l’àvia no li agradava gens que pugés noies a les golfes. Bé que els avis havien estat contents en veure que esmerçava els primers dies de vacances d’estiu endreçant la sotateulada en comptes d’anar a caçar sargantanes, a enfilar-me per les cingleres o a banyar-me als tolls de les cadolles fondes. A les cadolles fondes sí que hi tornaria, però ja no amb els col•legues sinó amb les noies que pujaven a les golfes.

    La Trini m’ha dit hi has fet res de nou, a les teves golfes? Sempre hi faig coses, li he contestat. Per què no m’ho ensenyes? m’ha reptat. En record dels vells temps, ha afegit tot seguit. Dels vells temps fa pocs mesos, ja que ella s’ha referit al passat estiu i avui és divendres sant. En veure’ns passar pel rebedor, l’àvia ha mormolat no sé què i jo li he dit no pateixi, padrina, que no hi estarem gaire estona, a les golfes. Soparem aviat, ha advertit ella. He volgut mostrar uns llums nous a la Trini, tot i que la instal•lació encara no està enllestida del tot. Per encendre’ls, a manca d’interruptor, he ajuntat la punta pelada de dos fils elèctrics. M’he degut equivocar de fil ja que s’ha sentit un espetec i han saltat guspires alhora que marxava la llum de tota la casa. Coi de xiquet, he sentit l’àvia a baix. Li he dit a la Trini que m’esperés mentre jo baixava a reparar la malifeta, però ella ha exclamat de cap manera, no em deixis pas sola enmig d’aquesta foscor. Dóna’m la mà, li he dit llavors, segueix-me. Les mans s’han trobat a les fosques. En aquell lapse, tot jo m’he concentrat en el bocí de pell que tenia connectat a la mà tèbia de la Trini. De veritat que he desitjat que hi haguessin mil esglaons fins a arribar a baix. I que cada segon es fragmentés en mil instants i viure’ls tots. Mentrestant, el record de la intimitat que la Trini i jo vam tenir a les golfes el passat estiu ha sortit dels calaixos de la memòria i s’ha incorporat a les sensacions del moment.
    L’àvia havia encès una espelma i esperava a prop de l’armari dels ploms, per on el corrent elèctric entra a casa. He hagut de deixar la mà de la Trini per desenroscar un dels tallacircuits, treure’n la tapa i reposar el fil de plom que s’havia fos. Quan ha vingut la llum, ha sigut la màgia qui s’ha fos. L’àvia ha tornat a la cuina remugant i fent que no amb el cap. Jo he obert la porta del carrer i he deixat passar la Trini. Ens veiem, li he dit. Ens veiem, ha fet ella en el mateix to casual. L’he contemplada mentre s’allunyava i quan ha tombat a la cantonada he sospirat i he entrat per sopar. Amb ben poca cosa, l’àvia fa unes menges delicioses.
  • La Riuada
    jovincdunsilenci | 23/02/2018 a les 01:41
    Virtudetes, una culleradeta més! (la dona esbossa un somriure il·lusionat, avui que el metge li ha donat les millors noticies; gira el gest com si resara, cap a dins, i la xiqueta s'esmuny dins d'un raig de sol). El farà morir, ta iaia Justa, amb les cent fanecades pudentes de tarongeral i de tan injusta com és, que si ell es casava amb mi la deshonrava… El dia de la riuà encara eres de bolquerets i en sentir 'Que ve l'aigua' vaig córrer escales avall amb tu ben tapadeta per deixar-te amb ella, desficiosa perquè no sabia si anar o no a missa, un instant –el més llarg de ma vida– i anar a buscar ton pare seguint el camí de la fabriqueta vella; ell ja no es trobava bé i de poc ens va anar que no ens engolira l'aigua; ja a la porta de casa, xops i esgarrats –calma't, que estàs salvada–, ton pare em pujava a coll escales amunt. Vivíem quasi a tocar de ca sa mare, el seu balcó a l'altra vora, dues cases enllà de la nostra i, com que també tenia tenda, feia la vida baix la molt recelosa.

    I jo, vinga plorar; em culpava i la imaginava amb el garrot i un missal enroscat a la mà esquerra, voltada de plata i de llaunes de salaó, el vel negre de tul clavat al monyo arrapat, amb tot de plecs brocats abaixant com penjolls de mort; l'olor a ranci embolcallant-li la veu farinosa grossa i els cabells d'un ros que tirava a desllavassat, amb trams agrisats com les perles de les agulles negres del tocat i com la descàrrega que prometien núvols ventrelluts; els ulls que m'aparegueren unflats mostrarien ara un blau espantat brillant-li la tibantor del vestit desbordat, i manant els homes a colps de bastó que salvaren els sacs d'arròs, les llentilles, tot… I a tu, soleta en un racó fosc, bellugant les cametes i sense ningú que et mirara; imaginava l'engronxadora atrotinada de la bruixa levitant-la per les bromes que sostenien els peus d'una Ascensió de la Verge penjada a la planta alta, obra de colors i clarors enterbolits com la llengua que tenia i pels ciris que encenia, i els crits ensalivats que haurien menester una neteja exhaustiva de l'ànima egoista, ves a saber quin beuratge guaridor de la superba tan gran: Nostre Senyor, abaixa i salva'm la collita d'enguany! Nelo –no hi era– ho perdrem tot! Tot menys treure el cap pel balcó per tranquil·litzar el fill, que repetia baixet, quasi com si resara, el teu nom… Anava a vendre la fruita més que tacada que sa mare li cedia, sostenint amb les mans agafades als braços del carret el seu cos ja doblat de cintura cap amunt.

    I tremole quant sent l'aigua mala pujant, com una ranera, als llençols que rebreguen el silenci carregat del llit del sanatori, la trompada roja obrint-se pas a colps de bromera i la blancor muda dels albats. En tot veia la meua xiqueta bonica surant entre tants animals ofegats com arrossegaven les aigües que quasi no m'atrevia a mirar, però va venir de lluny la veu de la iaia Pruden, imposant-se a la negror: La xiqueta està salvada! I com ho sap vostè, mare? –vaig fer jo– Filla... M'havia desmaiat als braços d'ell, que de poc no caic a l'aigua... Però, de fadrina, quin recel, sí, per entrar al secret que amagava la tenda, a per un quinzet de sal… I d'aquells ulls riallers esperant-me i els meus que jo abaixava tímidament; me'n tornava plena.

    Va haver un temps que jo em delia si la mare em demanava per anar a comprar i, abans d'eixir, m'aturava un instant llarg davant l'espill i m'estirava el vestit de tots els dies, fosc i gastat perquè hi havia la necessitat de fer-lo durar, de treure-li les vores i d'avorrir-lo mentre s'anava deformant i adquiria tot el sentit d'aquell món on el pitjor era el núvol que creixia farcit de mentides i on hi tenien cabuda totes les indefensions i tantes desil·lusions com espines i tocs a mort, damunt nostre. Les teles clares eren per a la tia, la més petita; tant se valia, perquè ell em feia sentir bonica… Què fas que et mires tant? Abans no tenies aquesta vanitat… Filla, te'm fas gran.

    Ho recorde com si fos ahir, el dia que la meua sogra va profanar el refugi que nosaltres dos ens havíem creat, quasi sense gosar apropar-nos encara més del que ja estàvem: Puja dalt, alelat, que ja li cobre jo a la morta de fam aquesta! Mare! No tornaré mai més al seminari, encara que vostè m'arranque a colps de sivella la pell de l'esquena. Ta iaia Justa, aleshores, sabent el pa que s'hi donava, va esbufegar: Temprança, fills meus, tot arribarà d'ací a i tants anys de festeig i no veureu ni un xavo de l'herència. Que vaja ell cansant-se de tastar-te! Als nou mesos vares néixer tu.

    • RE: La Riuada
      jovincdunsilenci | 24/02/2018 a les 03:59
      Virtudetes, una culleradeta més! (la dona esbossa un somriure il·lusionat, avui que el metge li ha donat les millors noticies; gira el gest com si resara, cap a dins, i la xiqueta s'esmuny per un raig de sol). El farà morir, ta iaia Justa, amb les cent fanecades pudentes de tarongeral i de tan injusta com és, que si ell es casava amb mi la deshonrava… El dia de la riuà encara eres de bolquerets i en sentir 'Que ve l'aigua' vaig córrer escales avall amb tu ben tapadeta per deixar-te amb ella desficiosa –perquè no sabia si anar o no a missa– un instant, el més llarg de ma vida, i anar a buscar ton pare seguint el camí de la fabriqueta vella; ell ja no es trobava bé i de poc no ens ofeguem a la porta mateixa de casa; xops i esgarrats –calma't, que estàs salvada–, ton pare em pujava a coll escales amunt. Vivíem quasi a tocar de sa mare, el seu balcó a l'altra vora, dues cases enllà de la nostra i, com que també tenia tenda, feia la vida baix la molt recelosa.

      I jo, vinga plorar; la imaginava amb el garrot i un missal enroscat a la mà esquerra, voltada de plata i de llaunes de salaó, el vel negre de tul clavat al monyo arrapat, amb tot de plecs brocats abaixant com penjolls de mort; l'olor a ranci embolcallant-li la veu farinosa grossa i els cabells d'un ros que tirava a desllavassat, amb trams agrisats com les perles de les agulles negres del tocat i com la descàrrega que prometien núvols ventrelluts; els ulls que m'aparegueren unflats mostrarien ara un blau espantat brillant-li la tibantor del vestit desbordat, i manant els homes a colps de bastó que salvaren els sacs d'arròs, les llentilles, tot… I a tu, soleta en un racó fosc, bellugant les cametes i sense ningú que et mirara; imaginava l'engronsadora atrotinada de la bruixa levitant-la per les bromes que sostenien els peus d'una Verge pujant al cel, penjada a la planta alta, obra de colors i clarors enterbolits com la llengua que tenia, i els crits ensalivats que haurien menester una neteja exhaustiva de l'ànima egoista, ves a saber quin beuratge guaridor de la supèrbia tan gran: Nostre Senyor, abaixa i salva'm la collita d'enguany! Nelo –no hi era– ho perdrem tot! Tot menys treure el cap pel balcó per tranquil·litzar el fill, que repetia baixet, quasi com si resara, el teu nom… Anava a vendre la fruita més que tacada que sa mare li cedia, sostenint amb les mans agafades als braços del carret el seu cos ja doblat de cintura cap amunt.

      I tremole quant sent l'aigua mala pujant, com una ranera, als llençols que rebreguen el silenci carregat del llit del sanatori, la trompada roja obrint-se pas a colps de bromera i la blancor muda dels albats. En tot veia la meua xiqueta bonica surant entre tants animals ofegats com arrossegaven les aigües, aquella desfilada d'espant insuportable de mirar, però va venir de lluny la veu de la iaia Pruden, imposant-se a la negror: La xiqueta està salvada! I com ho sap vostè, mare? –vaig fer jo– Filla... M'havia desmaiat als braços d'ell, que de poc no caic a l'aigua... Però, de fadrina, quin recel, sí, per entrar al secret que amagava la tenda, a per un quinzet de sal… I d'aquells ulls riallers esperant-me i els meus que jo abaixava tímidament; me'n tornava plena.

      Va haver un temps que jo em delia si la mare em demanava anar a comprar i, abans d'eixir, m'aturava un instant llarg davant l'espill i m'estirava el vestit de tots els dies, fosc i gastat perquè hi havia la necessitat de fer-lo durar, de treure-li les vores i d'avorrir-lo mentre s'anava deformant i adquiria tot el sentit d'aquell món on el pitjor eren els núvols pesants farcits de mentides que nosaltres sosteníem i on hi tenien cabuda totes les indefensions i tantes desil·lusions com sentències i tocs a mort. Les teles clares eren per a la tia, la més petita, però tant se valia, perquè ell em feia sentir bonica…Què fas que et mires tant? Abans no tenies aquesta vanitat… Filla, te'm fas gran.

      Ho recorde com si fos ahir, el dia que la meua sogra va profanar el refugi que nosaltres dos ens havíem creat, quasi sense gosar apropar-nos encara més del que ja estàvem: Puja dalt, alelat, que ja li cobre jo a la morta de fam aquesta! Mare! No tornaré mai més al seminari, encara que vostè m'arranque a colps de sivella la pell de l'esquena. Ta iaia Justa, aleshores, sabent el pa que s'hi donava, va esbufegar: Temprança, fills meus, tot arribarà d'ací a i tants anys de festeig i no veureu ni un xavo de l'herència. Que vaja ell cansant-se de tastar-te! Als nou mesos vares néixer tu.
      • RE: RE: La Riuada
        jovincdunsilenci | 24/02/2018 a les 04:03
        Com que anava trobant moltes errades de tot tipus, crec que aquesta versió és la bona. Intentaré no afegir res més perquè se't faça més còmoda la lectura. Gràcies.
  • Ímpetu (o Òptima)
    deòmises | 23/02/2018 a les 23:45
    Havia estat ballant tota la nit, i sembla disposada a seguir fent-ho també ara, en accedir a escolar-nos subreptíciament a la meva cambra, condicionada en les golfes d'aquest habitatge parisenc. Des de l'inici, ja havia captat la meva atenció amb mirades agosarades i prou fervents per desfer un gèlid cor de pedra com el meu. Movia els malucs al ritme de la música, i jo només tenia ulls per a ella, en el gran saló. Els nostres llavis no es badaven però no hi havia cap dubte en allò que desitjàvem; la flairava ple de lascívia, m'imaginava els dits i la llengua recorrent-li la pell, el cos jovenívol i virginal que s'ocultava sota la roba. En aquell instant ja no existia ningú més en l'estança. Tal era el grau d'excitació que ens aclaparava.

    Ara, en la privacitat de la meva cambra, escoltem de lluny la música que continua amenitzant el ball de màscares organitzat pels meus llogaters, mentre jo em deixo caure al flonjo llit, sense parar d'observar els seus moviments sinuosos. De forma arbitrària, entre complicitats silencioses, es desprèn d'una peça de la disfressa. I de mica en mica, el que havia imaginat apareix al meu davant amb summa plenitud. L'aroma que exhala el seu cos m'indica que el fruit cobejat és en el punt òptim. I la idea de poder-lo tastar aviat em desperta la gana i la fogositat.

    Se m'acosta, sigil·losa com una serp, i no em treu els ulls del damunt. Segueixo vestit, sense anunciar cap intenció de despullar-me encara, amb aparent control de la situació, malgrat la minsa part del seu cos que resta coberta. Les seves mans m'abasten i m'atrapen amb sorprenent força, mentre ella se m'abalança i caiem enrere, salvats pel matalàs. Les seves dents mosseguen el primer botó de la camisa, per descordar-lo i seguir amb els altres lentament i destra, i per augmentar-nos la temperatura un xic més. I els seus pits m'amenacen amb pacífica bel·licositat en alliberar-se del sostenidor.

    La veig delitosa, desitjable, i calmo l'ímpetu de devorar-la amb frenesia. Fito l'espill, estratègicament col·locat al sostre per conferir més profunditat a l'estança, i sóc testimoni de l'escena que s'està desenvolupant al meu llit. Ella, com una amazona en galop febril, corbant l'esquena en una posició quasi impossible, tot cavalcant un cavall invisible que la duu a l'èxtasi sense brides; jo, absent en aquell reflex, mentre el meu ésser rememora cada cop que ha pogut degustar una delícia tan delicada com el ventre d'una verge, i s'enlaira per recordar els anys de glòria entre els Carpats, la terra nadiua d'on vaig haver d'emigrar.


    d.
    • La presència (o Acústica) [l'anterior text queda fora de Repte]
      deòmises | 24/02/2018 a les 02:43
      Aprofitaràs el silenci de la nit per escolar-te en el despatx del pare. Enmig d'aquelles lleixes, ara protegides per la penombra, hi trobaràs l'aroma dels llibres i la pols que, com una germanor ineludible, tant t'encisen. Avui tampoc no descobriràs per què el pare tanca amb clau aquesta estança, com si hi guardés incunables de la literatura universal o algun quadre famós i caríssim darrere d'un mecanisme complex i ben dissimulat. Però només inhalar la flaire del paper envellit i de les enquadernacions de pell dels volums més antics ja et provocarà un somriure nostàlgic. T'agradaria tant compartir amb ell aquesta dèria bibliòfila, però la seva educació és retrògrada i li agafaria un rampell de mala llet que t'agrejaria l'entusiasme inicial.

      Acariciaràs curosament cada llom, les lletres inscrites dels quals et pessigollejarien els capcirons i t'esperonarien a agafar-ne un i obrir-lo i llegir-ne un paràgraf o dos, abans de retornar-lo al seu lloc. Però tindràs por que quedi un mil·límetre més endins o més enfora del lloc que li pertoca. Per tant, reprimiràs la temptació que et recorrerà tota la còrpora. Passejaràs entre el joc de llums i ombres que emplena el despatx, tot i que sempre t'ha agradat anomenar la biblioteca paterna, i esquivaràs la feixuga butaca de cuir negre i l'escriptori massís. En els calaixos dels laterals, si els volguessis indagar, hi trobaries sobres i fulls en blanc, i un feix de cartes personals guardat sota clau. Les ignoraràs avui; ja les has llegides totes, i n'has memoritzat frases senceres que les podries fer servir en les nits de lluna plena, quan els ànims semblen més desperts i amorosos; per no dir lascius i apujats de to.

      T'aturaràs davant del finestral i fitaràs entre les escletxes dels porticons. La il·luminació artificial de l'exterior et permetrà tenir una bona panoràmica del casalot, i passaràs revista a les flors, que atapeeixen els parterres escampats pel jardí, i als xiprers, retallats la setmana anterior. Si fossis tu la mestressa, picaries el crostó al jardiner. Però la teva opinió no seria presa en esment, ni abans ni ara. Per tant, t'empassaràs la crítica que desenvoluparàs mentalment mentre observes. Tot d'una, i coincidint amb els dotze senyals acústics del gong del rellotge de cucut, intercalats pel ritme invariable i constant del pèndol, escoltaràs un perllongat grinyol quasi inaudible, però capaç de provocar un calfred terrífic. Per l'hora que serà, i pel lloc d'on provindrà.

      T'esquitllaràs amb agilitat i sense fer soroll; no voldràs ser descoberta en el santuari del pare, i menys essent innocent de qualsevol falta considerada greu en el barem familiar. Ni tan sols duràs un llibre amagat sota el braç: no gosaries ni podries. T'escapoliràs pel passadís principal i pujaràs els graons de l'ampla escala que duu cap als pisos superiors. A mesura que pujaràs, notaràs que quedes fora de l'abast de les mirades inquisitives de qui et pugui enxampar en flagrant delicte, perquè el camí s'estreny. Seguiràs més amunt, fins al darrer replà, i t'aturaràs just davant per davant de la portella de les golfes. Aguditzaràs l'oïda i pressentiràs aquella esgarrifança de nou. El so desagradable persistirà, com un arrossegament feixuc i cadenciós, un xerric que només l'escoltaràs tu.

      Potser perquè és la teva imaginació qui crea aquesta fressa, o perquè ja se sol sentir una certa por, implícita en la natura d'aquell espai dels mals endreços, la paüra se't multiplicarà inclús sense escoltar res. Emperò, tindràs clar que vols travessar la portella i enfrontar-te a allò que hi hagi. Posaries la mà al foc que ja sabràs de què es tracta abans de trobar-ho. Has copsat els rumors que corren pel llogarret, i entre el safareig de les serventes. Per això, t'hi enfrontaràs finalment avui. Traspassaràs el llindar de la porta, que guarda les golfes com el feix de les cartes, i sentiràs la seva presència funesta al capdamunt del sostre, encara balancejant-se i desafiant la força de la gravetat, gràcies a l'argolla que la suporta.

      T'adonaràs que ningú no ha gosat despenjar-la encara. T'arrossegaràs fins a ella i la voldràs aturar; almenys intentar mitigar-ne el gemec sord i alhora eixordador. O esborrar aquesta petja que corglaça, que és l'artífex del desconsol de la mare i de l'enclaustrament eremític del pare. Et rendiràs i et resignaràs perquè veuràs clarament que tot intent serà en va: potser per això segueix en el mateix lloc, perquè la soga que et va llevar la vida no pot retornar-te-la. I tampoc retornar-los a ells la filla.


      d.
  • Anna
    Toni Santana | 24/02/2018 a les 19:17
    Va entrar a les golfes com qui trenca una intimitat sagrada. Aquestes havien estat l'àmbit de l'Anna, de la seva Anna. Del seu amor. Que senzill és a vegades determinar una vida.

    Va encendre el llum, i tot un espai buit se li mostrà. Cap moble, ni una cadira, res. Una llum il·luminant un terra gris i uns envans sense pintar, amb els maons nus i envellits. Li va sorprendre aquest no-res de les golfes. A què hi pujava l'Anna de tant en tant?

    I que trist li és ara poder resumir una vida només dient el meu amor. Era tan bella. Ho pensava mentre caminava per aquell espai nu. L'Anna, que sabia tan d'ella. Que posseïa, com dir, l'empatia? Potser millor l'art d'endevinar tot allò que li calia, les paraules exactes per a cada una de les seves emocions, i millor encara, els silencis precisos per a estar al seu costat, sentint-la. Només essent, i estimant.

    Però les golfes no estaven buides del tot, allà al final hi havia un petit artefacte, amb un llibre al costat. S'hi va acostar de mica en mica. L'artefacte era una taula de fusta, sense guarniments, amb unes petites rodes numerades, i un llaç lligat a un petit pal al centre. Llaç que ella va reconèixer de seguida.

    Tenia quinze anys. Era al poble, a l'estiu, ballava amb les amigues i reien dels nois que s'hi acostaven cada cop que la música s'alentia. Quan l'orquestra començà a deixar anar un vals, va sentir una estrebada al cabell. Li acabaven de robar el nus que li lligava la cua, i quan es va girar no va veure ningú. Tanmateix es va sentir com ultratjada, als quinze anys tot es fa enorme i important.

    Va ser llavors que va conèixer l'Anna, es va acostar al seu rostre amb llàgrimes amb els gestos que una noia adolescent necessitava en aquell instant.

    Ara es preguntava que hi feia el seu llaç en aquelles golfes. Va obrir el llibre. Era un llibre de notes, amb dates i una paraula, només una, al costat de cada una. Les primeres eren del dia del ball, unes quantes línies del mateix dia amb paraules diferents en cada una d'elles: llaç, plor, important, carícia, somriure.... Va mirar els números de l'artefacte i va intuir el seu funcionament. Va bellugar les rodes fins a posar aquell dia que es van conèixer, i l'hora nocturna que li van robar el llaç. Es va alçar aleshores de l'aparell una petita boira on surava la seva imatge i la de l'Anna rere d'ella desfent-li la cua del cabell i escapolint-se amb agilitat de la boira. Però allò que la va corprendre van ser les emocions que sentia, eren les emocions que va sentir aquella nit. Fins i tot la humiliació que mai va confessar a ningú.

    El llibre era quasi ple, i com més avançava més s'espaiaven les dates. Va anar a la darrera pàgina. Li va estranyar veure que les dates eren de dies que encara havien de venir. Per a l'última anotació faltava una setmana. Al seu costat havia escrita la paraula mort.

    Va girar les rodes, es va aixecar la boira, i va sentir un dolor immens, un sofriment llarg, un desig d'acabar.

    La Maria ara entenia el suïcidi de l'Anna. I va entendre perquè va deixar el seu secret perquè ella el trobés.






Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: