Cercador


Llista categories

Recomanats editora

Veure tots

Detall intervenció

RE: MINIREPTE 52: LA INFIDELITAT

Intervenció de: Berenís | 23-09-2012

Traïdora, acàs no saps què és la lleialtat, la honestedat! Mentidera, més que falsa! Què poc sincera. O és que se t'han creuat els cables? I tindràs la consciència ben tranquila damunt.

Se m'han creuat els cables i he mentit. No he sigut sincera ni amb mi mateixa. Pensava que no interferiria la falsedat en la nostra lleialtat. Honestament, he sigut una traïdora, ara en sóc veritablement conscient.

Respostes

  • Infidelipatia
    Mena Guiga | 20/09/2012 a les 22:19
    [Respondre]
    En Fidel, home llarg i prim com un fideu, era alhora un home gris entaforat en una vida fumada. Seguint els engranatges i mirant de no pensar. La vida organitzada i la mort quasi també.
    L'Odette, la seva muller, alta com un Sant Pau, manaire, seriosa, conreaire de rosers de flaire marejaire, malvivia la seva existència amb santa paciència, tot dat i beneït.

    Així vivien i malvivien.

    Una nit, en Fidel, mentre mirava una pel·lícula de dues estrelles, va sentir una veu.
    "Estic a la teulada. Vine i faràs tot el que no has fet".
    Aleshores es va adonar que allò ho havia volgut sentir sempre. I encara es va sorprendre més en saber-se contestant:
    "Vinc volant, no marxis! Per fi has arribat!"
    I sense moure's del sofà mediocre va traslladar-se a l'espai indicat i tot va ser de somni.
    Cada dia es va repetir, des d'aleshores. En Fidel infidel i un gran somriure delator il·luminant-li el rostre.

    Tant bé se sentia que ni va notar que l'Odette es comunicava amb un jardiner de l'Alt Empordà. I no pas pel mateix sistema!


    Mena
  • RE: MINIREPTE 52: LA INFIDELITAT
    Mena Guiga | 20/09/2012 a les 22:26
    [Respondre]
    on diu 'malvivia la seva existència' ho canvio per:

    'soportava existència i convivència'

    Gràcies
  • Oh, infidels, feu cua i escolteu-me!!!! (fora de concurs i fora d'infidelitat)
    Mena Guiga | 21/09/2012 a les 11:18
    [Respondre]
    La veu del predicador es feia sentir arreu, mercès a un aparell d'alta fidelitat. I parlava d'infidelitat, aquell home calb i petitó, abillat amb una túnica de color fonoll, i totes les orelles l'escoltaven i totes les mirades li eren dedicades.
    I així va ser com tothom, tothom, tothom (des de la perruquera a l'artista, del pagès a la mestra, del ministre al cuiner de menestres, de la monja al capellà i al bisbe, de la feliçment casada al infeliçment aturat...) ttothom va haver de confessar que sí, que oh i tant que no una vegada, sinó dues i tres i fins a un límit que tendeix a l'infinit...havien desitjat i fet de tot a través del cervell (i amb el cos) amb altres persones passant olímpicament de vots i consciència i costums i concensos, perquè som així i s'ha de reconèixer.
    En acabada la xerrada, es van desfer les llargues cues de gent i tots es van barrrejar i allò va ser la gran perdició volguda. I el predicador, satisfet, passava llista i s'afegia allà on li rotava.
    Segurament s'ensumaven que el 2012 coincidia amb la fi del món i cal treure pors i cal buscar la millor distracció.

    Mena
  • Malson de l'última nit d'estiu
    vitriol | 22/09/2012 a les 22:56
    [Respondre]

    E - Com m'has pogut fer això, estimat?
    A.M.- Em sap greu, de debò. No era conscient del tot...
    E- Au, no em vinguis amb excuses, ara.
    A.M.- És cert, estimada. No ho vaig poder evitar.
    E.- Però teníem una vida de parella amb futur...
    A.M.- I encara el podem tenir...
    E.-Tu el que vols és que jo canvii. Però jo m'agrado com sóc... Has sigut tu qui ha estat infidel, no jo
    A.M.- T'asseguro que per a mi no representa res. Jo seguiré al teu costat sempre...
    E.- El que passa és que ja no et puc creure. No tens personalitat, et deixes arrossegar per qualsevol perdulari que et trobes pel carrer...
    A.M.- Va, ximpleta, no ploris. Si et dic que per a mi no representa res, és que no representa res.
    E.- Segur que només és una aventura?
    A.M.- Ja saps com sóc. No puc deixar que pensin que m'acoquino... Ara sóc en boca de tots. Tots m'han vist... però no et preocupis. Jo sabré reconduir la situació...
    E.- I perquè m'has dit que vols marxar?
    A.M.- Jo no ho he dit mai això. Que faríem amb en D.Ll.?
    E.- Ja sé que tu només dius eufemismes, no tens collons a dir la veritat pel seu nom, així t'ofeguis...Tu mateix. No et penso deixar marxar de cap de les maneres. I si al final marxes, m'ho quedo tot. I en D.Ll. També...
    A.M.- Tot s'arreglarà, estimada. La gent ho oblida tot i viurem feliços per sempre més...

  • Una Maria com tantes.
    magalo | 23/09/2012 a les 01:27
    [Respondre]


    Eren les nou del vespre. Des del seu despatx de casa, el Lluís va sentir que arribava la Teresa. Es va quedar assegut davant l’ordinador com si estès molt ocupat, quan en realitat ja feia molta estona que la esperava. Havia estat imaginant-la amb el seu amant, segurament citats al mateix lloc que el dia anterior, quan la Teresa va tenir les penques de dir-li una excusa ridícula: Li va explicar que havia anat a prendre un cafè i a xerrar amb una companya nova de l’agencia de viatges on ella treballava , una tal María- que original! No podia inventar-se un nom menys comú! La manera tan freda i seriosa com li va dir i lo estranya que va estar a l’hora de sopar la havien delatat. Quina barra!, a cas el prenia per tonto!, enganyar-lo d’aquella manera! Avui el sentiria!, la descobriria, i quan ella estigués ben avergonyida, ja pensaria si la podria perdonar.
    La Teresa va entrar al despatx i en silenci amb cara de pocs amics va deixar un imprès damunt la taula del Lluis. Era una sol•licitud de divorci. En veure la cara de sorpresa d’ell li va dir:
    -El darrer viatge de negocis que vas fer, t’hauries d’haver informat d’on venia l’hostessa de les convencions que et vas tirar. Ahir vaig veure la teva foto a la seva taula del despatx.És la Maria, la companya nova. Ella no ho ha pogut negar.
    Ves buscant-te un advocat i un lloc on viure.
  • RE: MINIREPTE 52: LA INFIDELITAT
    Berenís | 23/09/2012 a les 23:43
    [Respondre]
    Traïdora, acàs no saps què és la lleialtat, la honestedat! Mentidera, més que falsa! Què poc sincera. O és que se t'han creuat els cables? I tindràs la consciència ben tranquila damunt.

    Se m'han creuat els cables i he mentit. No he sigut sincera ni amb mi mateixa. Pensava que no interferiria la falsedat en la nostra lleialtat. Honestament, he sigut una traïdora, ara en sóc veritablement conscient.
  • ...el molt cabró...
    Galzeran (homefosc) | 24/09/2012 a les 12:18
    [Respondre]
    El molt cabró!

    Els companys de partida del bar es miraven l’Alfons amb cara de sorpresa, incrèduls d’allò que estaven escoltant, una confessió que per molta imaginació que hi posessin, per molt que males llengües pogueren explicar històries miserables, mai no haurien somiat escoltar aquells mots en la veu de l’Alfons.
    —L’escena ha estat colpidora amics, aquest matí l’he enxampada en plena feina amb el cabró més jove de la colla, i ella, callada, el gaudia a la seva manera, fins crec haver vist que somreia.
    —Just avui que has arribat de la feina! Què no ho sabia ella? —li demana un, innocent.
    —Aquesta és la gràcia avui era l’últim dia... ja no tenia cap necessitat d’amoïnar-me’n més. De saber-ho abans, ens hauríem separat com amics i l’any vinent ja no ens recordaríem.
    —Però que us separeu amb la dona? —demana un que va perdut.
    —I qui t’ha parlat de la meva dona?
    —No dius que l’has enxampada amb un cabró? I qui era ell? —insisteix el primer.
    —Jo us parlo de la Baldufa, la cabra que m’alleugeria aquests mesos quan he estat lluny de casa, sempre l’he tingut al meu costat. No em calia ni vigilar-la, no se separava de mi. Però avui m’he distret, tenia coses al cap i el cabró aquell se n’ha aprofitat... Jo ja sabia que li anava al darrere, i per això el feia anar per altres camins, al molt cabró...
  • TREMOLORS
    Mercè Bellfort | 26/09/2012 a les 00:49
    [Respondre]
    Es maquilla els ulls intentant mantenir el pols fix. No ho aconsegueix: la ratlla li ha sortit més gruixuda del normal. Avui tot li tremola. Decideix no posar-se rímel pel que pugui succeir. No voldria pas quedar en evidència en el moment que aquell líquid inoportú li ennegrís el rostre. També li tremolen les cames pel que s’imagina que està a punt d’escoltar. Abans de sortir de casa dubta si agafar o no la bossa de pell de cocodril que li va regalar amb tot l’afecte del món. Finalment, el pren d’una revolada. Surt al carrer.
    Amb pas ferm s’adreça al despatx on ell l’espera. Allà hi haurà la trobada ineludible. Allà recordarà altres temps en els quals el vent bufava de cara, i va confiar cegament en unes paraules encisadores i unes accions llamineres que li van menjar el cervell. Avui, pel que sospita, tot se’n pot anar en orris.
    Seuen davant per davant, cara a cara. Es miren de fit a fit. És en aquest moment delicat quan ell li confessa que s’han enganxat el dits, que han jugat fort, que han arriscat massa i que han perdut. Ella, l’Agnès Riudors, clienta de tota la vida, ha perdut totes les preferents.
    Sorprenentment, l’Agnès reacciona sense parpellejar i s’aboca damunt seu estirant-li la corbata amb el perill imminent d’escanyar-lo. No li tremola la veu quan li diu a crits que és un immoral, i que no dubtarà a bescanviar-lo per un altre de més formal: el banc ètic.
  • TREMOLORS (aquest)
    Mercè Bellfort | 26/09/2012 a les 01:07
    [Respondre]
    Es maquilla els ulls intentant mantenir el pols fix. No ho aconsegueix: la ratlla li ha sortit més gruixuda del normal. Avui tot li tremola. Decideix no posar-se rímel pel que pugui succeir. No voldria pas quedar en evidència en el moment que aquell líquid inoportú li ennegrís el rostre. També li tremolen les cames pel que s’imagina que està a punt d’escoltar. Abans de sortir de casa dubta si agafar o no la bossa de pell de cocodril que li va regalar amb tot l’afecte del món. Finalment, el pren d’una revolada. Surt al carrer.
    Amb pas tremolós s’adreça al despatx on ell l’espera. Allà hi haurà la trobada ineludible. Allà recordarà altres temps en els quals el vent bufava de cara, i va confiar cegament en unes paraules encisadores i unes accions llamineres que li van menjar el cervell. Avui, pel que sospita, tot se’n pot anar en orris.
    Seuen davant per davant, cara a cara. Es miren de fit a fit. És en aquest moment delicat quan ell li confessa que s’han enganxat el dits, que han jugat fort, que han arriscat massa i que han perdut. Ella, l’Agnès Riudors, clienta de tota la vida, ha perdut totes les preferents.
    Sorprenentment, l’Agnès reacciona sense parpellejar i s’aboca damunt seu estirant-li la corbata amb el perill imminent d’escanyar-lo. No li tremola la veu quan li diu a crits que és un immoral, i que no dubtarà a bescanviar-lo per un altre de més formal: el banc ètic.
  • EL PACTE
    Núria Niubó | 26/09/2012 a les 14:12
    [Respondre]

    L’oncle Josep, hereu de Can Romeu, morí sense haver tingut fills i, per tal de perpetuar el seu cognom, deixà en testament la casa pairal i totes les seves pertinences al seu nebot Jaume i a la seva apadrinada, la Roser, filla dels masovers, amb la condició que havien de tenir un hereu.

    La Roser i en Jaume, molt avançats per la seva època, pactaren matrimoni. Per què no, feia temps que es coneixien, tots dos eren joves, ben plantats i amb ganes de viure la vida al màxim.
    És donaren uns anys de llibertat mútua, a casa, com bons amics, compartien aventures. Cara en fora, vers aquella societat tan encarcarada, complien les obligacions socials com una parella feliç. La gent els saludava amb cíniques rialles. Els divertia saber que eren tema de conversa entre els grupets de “cacatues”, com ells les anomenaven.

    —Oh, sí! Som la parella més infidel de la comarca, comentaren aquella nit en arribar a casa, contents i esbojarrats de tan beure. La llar de foc encesa, la música ambiental, el cava preparat...
    I foren infidels al pacte, irresistiblement infidels!

    Atrapats en el parany del desig, nasqueren la Roser, la Carmina i la Mariona.
    Mentre les minyones i criades anaven de bòlit, ells vivien sense límits.
    I nasqué en Josep, el Josepet de Can Romeu, i és trasbalsar tot. Can Romeu ja tenia hereu.
    S’acabà la vida de disbauxa, s’acabà el desig. Les aventures és convertiren en infidelitats. Els interessos comuns trontollaren. El divorci fou imminent.


    • EL PACTE (Aquest)
      Núria Niubó | 26/09/2012 a les 20:22
      [Respondre]

      L’oncle Josep, hereu de Can Romeu, morí sense haver tingut fills i, per tal de perpetuar el seu cognom, deixà en testament la casa pairal i totes les seves pertinences al seu nebot Jaume i a la seva apadrinada, la Roser, filla dels masovers, amb la condició que havien de tenir un hereu.

      La Roser i en Jaume, molt avançats per la seva època, pactaren matrimoni. Per què no? Feia temps que es coneixien, tots dos eren joves, ben plantats i amb ganes de viure la vida al màxim.
      Es donaren uns anys de llibertat mútua, a casa, com bons amics, compartien aventures.
      Cara en fora, vers aquella societat tan encarcarada, complien les obligacions socials com una parella feliç. La gent els saludava amb cíniques rialles. Els divertia saber que eren tema de conversa entre els grupets de “cacatues”, com ells les anomenaven.

      —Oh, sí! Som la parella més infidel de la comarca -comentaren aquella nit en arribar a casa, contents i esbojarrats de tant beure.
      La llar de foc encesa, la música ambiental, el cava preparat...
      I foren infidels al pacte, irresistiblement infidels!

      Atrapats en el parany del desig, nasqueren la Roser, la Carmina i la Mariona.
      Mentre les minyones i criades anaven de bòlit, ells vivien sense límits.
      I nasqué en Josep, el Josepet de Can Romeu, i es trasbalsà tot. Can Romeu ja tenia hereu.
      S’acabà la vida de disbauxa, s’acabà el desig. Les aventures es convertiren en infidelitats. Els interessos comuns trontollaren. El divorci fou imminent.


      .....................................

  • Parròquia
    deòmises | 26/09/2012 a les 21:18
    [Respondre]
    Des del banc que ocupa, escolta les converses i sent les rialles sense ser vist. Reconeix a tots i a cadascun dels parroquians que, amb assiduïtat i puntualitat quasi suïssa, feien la seva visita diària i que, fins i tot, coincidien de vegades amb ell. Els reconeix i li doldria ser reconegut mentre s'amaga de les seves mirades. No li han agradat mai els rumors i esdevenir-ne el centre d'un d'ells tampoc no li faria gràcia. I el que té de peculiar aquesta parròquia és la quantitat de safareigs que acaben muntant-se entre reunió i reunió.

    Els escolta pronunciar els renoms ben clars, els mals noms que només uns quants sabien interpretar. I gairebé podria seguir el fil de les converses, com abans, quan parlaven amb ell. Però eren altres temps, que semblen tan llunyans com aliens a ell mateix. Els enveja, potser. Són feliços amb l'única fita de retrobar-se dia rere dia i mantenir una conversa prou banal per fer oblidar maldecaps.

    Ara ell ja no pot permetre's aquesta rutina, a la llarga massa cara. No té ingressos tan suculents d'ençà que ha perdut la feina. Però el costum de visitar la parròquia no pot deixar-se de cop. Sap que així traeix els principis del grup. S'arrepapa al banc perquè ningú no vegi com treu l'envàs de vi barat de la bossa. Amb el primer glop prolongat, marxen ulls i rumors i tremolors. I aquest corc que li insisteix que allò que fa és una infidelitat a la parròquia.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Publica el teu relat en català a www.relatsencatala.com

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats