Detall intervenció

RE: M'he passat tres pobles..

Intervenció de: Montseblanc | 24-11-2016

Ja que he acceptat el de la Mena, que només s'havia passat mig poble, acceptaré també el teu. Així que "dins"!


Respostes

  • La lluna plena en un cove
    Bonnie & Clyde | 15/11/2016 a les 21:39

    I

    La rosada amara i pentina d’argent paisatges, dóna tremolor de vidre al cel entelat, i els estels s’hi amaguen com en un mirall embafat. La xafogor s’arrapa a la pell i mina vetes lluents. I tot, l’argent i la nit d’estiu, la calor i la rosada impossible, fan un àmbit de joia per a la cursa de la noia nua. La pell encesa, l’esguard il•lusionat, les estacions de la nit, ja arran d’alba.
    Tanmateix hi ha sempre quelcom, com una nafra, com un violí de més que trenca la perfecció. Podem ser nosaltres, lectors, observadors isards, sense control de nostres emocions, que ens impliquem estúpidament i creiem que en som part de l’àmbit, del dolor o l’esperança. Hi entrem trepitjant melangies, com un mal record, com un càncer joiós, com els acords de la solitud amagats rere una simfonia.
    O potser només és un objecte, un cistell de vímet, massa gran per al cos de la noia, que l’arrossega amb una il•lusió encisadora, només possible als ulls d’un infant. I és aquest cistell enorme qui trenca la possibilitat del quadre, de la imatge aturada i perfecta, i confereix moviment, crea historia en tots els elements que viuen dins el xafogós instant de la nit i l’argent.
    Així doncs només ens resta seguir la cursa de la noia nua, amb el seu cistell de vímet. Ens podem distreure si voleu, i parlar de la seva nuesa, de la pell espurnejant, i de com els petits mugrons ens diuen com haurien de ser les llunes. Ens podem aturar a acaronar l’herba trepitjada, amb un sentiment de bellesa i sacrifici.
    També en podem descriure la nit, i adonar-nos de la claror que va guanyant espai, una esfera argentada que s’allunya de si mateixa com les ones d’un llac, i sabrem que la cursa de la noia porta vers al bell mig d’aquest llac.

    II

    La màgia començà prop del riu, en l’inici de la tarda, quan el sol descansa sencer al cim dels arbres i a les portes de les cases. Quan l’ombra agombola el cant del riu, la joia dels còdols, als nois callats i quallats per la calor, fixats els esguards en el corrent, en la mentida de l’absència de temps.
    Tot d’una una veu digué: Hi ha allò impossible, que s’amaga als cors i la vellesa. Però nosaltres podem cantar l’albada i encerclar la nit, arrossegar riures pel fang i obrir esclats al bell mig de la pluja. Sabeu, en la nit, diuen, que la deessa es riu de la nostra feblesa. Sabeu, en la nit, diuen...
    Parlà l’enveja de la nimfa, però la veu amarava pells i cors amb amor, penetrava fins al racó més amagat, i omplia buidors amb anhels, desigs. Màgia. La il•lusió en rostres infantils.
    Els nois començaren a parlar, a fer plans, sense adonar-se que cap d’ells havia badat boca fins ara.

    III

    Els nois estiren d’una corda, prima, tibada vers la claror immensa de la nit, com un sol que no conegués la mar, però n’hagi sentit parlar i n’hagi pres l’essència del somni. S’hi acosta la deu de la llum, amarant els cossos nus dels nois d’humitat i estels. De mica en mica, com un destí, tremolor de mar i mirall.
    La noia arriba fins als nois, la suor és bellesa, els músculs que tiben de la corda són només fibra, amb la força amagada. El cistell de vímet és col•locat amb ritual màgic al bell mig de la claror, i la lluna es fa feixuga, abandona l’aire com un globus sense alè, i es deixa caure. Ja no cal l’esforç del braços, els nusos de la corda. Ara els nois, amb respirar cansat, però il•lusionat – sempre la il•lusió, sempre – observen com esdevé la fi d’una historia. L’argent s’esvaeix en l’alba, només resta dins el cistell la màgia, la lluna en un cove.

    IV

    El riu plora, joiós i venjatiu.


    Clyde



  • Lluna
    Bonnie & Clyde | 15/11/2016 a les 21:58

    Puc prendre't poques coses
    ja saps
    l'escullera d'escuma que t'ennuega la son
    un no-res
    l'endevinalla de la teva pell sota el llençol
    o la gesta de veure't adormit


    Puc
    amb la senzillesa del dolor
    somiar la teva absència que em despulla l'alba
    i caminar els carrers, quasi
    com tothom
    farcida de desolació i paraules educades


    Puc prendre un paisatge orfe d'ànimes
    deixar-lo incomprès a l'alè dels dits
    a trenc de llavi
    i veure'l marcir-se dins la solitud
    dins la tarda lenta


    Puc
    renàixer al capvespre
    trobar de bell nou els teus gests
    la nuesa del teu pit amarat de camins
    el llit bressolant nostre desig
    i adormir-te, tancar-te
    els ulls i la son


    Puc viure't de bell nou
    asseguda vora el llit
    malgrat rere les finestres
    la lluna
    murmuri a cau d'orella
    que ets tan impossible com ella a
    les meves mans.


    Bonnie



    • RE: Lluna
      Montseblanc | 24/11/2016 a les 14:38
      Ara no sé si el poema es fora de concurs o no. Si ningú em diu el contrari, el consideraré a dins.
  • Llunats
    Mena Guiga | 16/11/2016 a les 01:20
    Acabaven de VIURE hores al llit. Hi estaven tan a gust! Al sostre de la petita cambra de l'amor hi havien vist un peix amb ganes d'abraonar-se damunt teca i només era la pintura en un dels plafons malpintats. La Jida, imaginativa, l'havia descobert. En Pep va corroborar-li. D'aquí a parlar i parlar i riure a passar al llenguatge dels besos, del tacte i inesperadament a un estat de tendresa i de comunicació que...la definirien de meditació telepàtica? Havien estat tàntrics?

    Quan van sortir a mirar la lluna al terrat com per respirar d'aquell màgic trasbals, en Pep li va dir que ell era un mindundi. Ella, que mai havia sentit aquell mot, esclafí a riure.

    -És un no ningú.

    Llavors ella parà de cop.

    -Tu ets la meva lluna sencera. T'estimo.

    El rodamón somrigué. Es mirà aquella dona mig bruixa que tenia un halo irresistiblement seductor i s'avingué a pujar a l'escombra.

    -Anirem a mindundenjar!

    Ell era un home petitó un pèl massa inflat de la panxa (abús de 'clares') i amb el cap rapat com un monjo budista. En Pep s'escoltava els ocells i si li defecaven a la closca els ho agraïa. Era un dels motius pels quals la Jida se n'havia enamorat. Primer l'havia trobat estrafolari i carregat de manies. Després, en adonar-se de les seves pròpies rareses, ho aparcà i es fixà en qui era realment aquell personatge. I ara, finalment, el duria fins el satèl·lit oníric, per comprovar que ell era qui sempre havia estat esperant.

    -Xoxilúuuuu...on em portes? Para, pixotaaaaa, que em marejooooo!

    Amb aquells apel·latius la tenia bastant boja. La dona de mig segle d'edat se sentia feliç posant la directa vers una lluna esplèndida, majestuosa, la més grossa des de feia uns quants lustres. Com més s'apropaven a la gran piga blanca de la volta celest, més sentia ella que sí, que el company de viatge era en Pep. Qui els ho hagués dit! Aquell home que es tapava la boca quan reia, vergonyós, i que quan la duia amb el cotxe atrotinat girava una rotonda que no tocava només perquè el cotxe del darrere passés per qüestió, afirmava ell, d'energies de mal rotllo. I què? S'adonava que allò feia que li agradés més. Es notava efervescent com la gasosa. Per tant, no tingué cap problema en tirar-se un senyor pet.

    -Alçaaaaa!

    En Pep llavors, com si l'indicador hagués estat aquell so, es va posar dempeus sobre l'estret tronc de l'escombra, va treure el saxòfon de la funda que duia penjant de l'esquena i es va posar a tocar música astral-akashico-gloriosa de Gopala Ananditur amb aires de circ. Abans, però, digué, tot i saludant estels:

    -Ser un mindundi és una fita. La més gran. Allibera de l'ego.

    Extasiada per la personalitat d'aquell home singular més que no pas per l'art de tocar l'instrument (ell, humil, afirmava ser-ne un aprenent) la Jida no parava massa atenció a la conducció.

    Per això van travessar tota la lluna entrant i sortint pels cràters, atabalant-la com un corc pessigollaire.

    Però...és clar: la lluna, lluna és. Més que ningú podia copsar aquell encontre d'ànimes. Els abraçà amb el seu alè còsmic que amb la imatge dels dos amants tirava a còmic. I així aquells dos sers van estar junts eternament.



    Mena
    • (aissss, que he fet 544 mots. El deixo fora de concurs o l'arrenjaria. Tot i que abans potser, si aquesta lluna abracadabràntica segueix així, potser en presento un altre. Ara mateix ho ignoro) :)
      Mena Guiga | 16/11/2016 a les 01:25
      • RE: (aissss, que he fet 544 mots. El deixo fora de concurs o l'arrenjaria. Tot i que abans potser, si aquesta lluna abracadabràntica segueix així, potser en presento un altre. Ara mateix ho ignoro) :)
        Montseblanc | 17/11/2016 a les 13:11
        Siguem flexibles, no vindrà de 44 paraules de més. Per a mi està bé.
        • RE: RE: (aissss, que he fet 544 mots. El deixo fora de concurs o l'arrenjaria. Tot i que abans potser, si aquesta lluna abracadabràntica segueix així, potser en presento un altre. Ara mateix ho ignoro) :)
          Mena Guiga | 17/11/2016 a les 16:15
          Gràcies. A veure si en faig algun més, doncs, aleshores sí fora de concurs. :)
  • RE: Repte DCXL - La lluna plena
    aleshores | 16/11/2016 a les 10:52
    Àvia again
    Jo vaig conèixer a la meva àvia quan ja era gairebé una nena: li va costar 85
    anys de ser-ho. Jugàvem, i com ella ja havia viscut, a cops, era capaç de
    consolar-me si ho creia necessari, gratuïtament. Per això li tinc in
    agraïment profund que ja li he expressat altres vegades; perquè va tenir el temps o les ganes de passar-me la ma pels cabells. No se si això va ser bo del tot perquè el
    que m’esperava, en ple franquisme, no era precisament agradable.
    Quan es va morir, jo la vaig en certa manera assistir o acompanyar, era diumenge i l’esperava per fer la partida. I en els seus darrers pensaments segur hi vaig ser-hi.
    Vaig passar a ocupar la seva cambra, mort de por pel traspàs i recordo el gran finestral que mirava cap a llevant. Amb el cel ple d’estrelles, que dins de la por amorosien però no em treien del tot la por, per la seva bellesa o ple de lluna, que no em tranquil·litzava tampoc totalment.
    Aquella companya d’avorriment havia après de distingir les lletres separadament
    i llegia algunes paraules (gràcies a la seva forta miopia!); ben joiosa m’ho deia a mi que corria per allà. Junts passàvem estones mentre m’ensenyava la indesxifrable realitat de les cartes que et feien guanyador o perdedor però que requerien un estranya perícia que jo no tenia per a fer-les caure de la meva banda. Les normes eren clares però el resultat no Allà vaig recolzar el meu cap sobre la seva falda. Per desgracia, ella no va poder dir-me si la poesia que em sabia de memòria la deia bé o no. Segur que la hi deia, segur
    que si no la deia be no s’esfondraria el mon, però la padrina aquí no em
    podia ajudar. No vaig recollir, doncs, el premi que m’hagués tocat si hagués gosat de presentar-me a l’escenari. Tinc, tanmateix el premi del seu record.

  • RE: Repte DCXL - Lluna llunera
    rnbonet | 16/11/2016 a les 15:28
    -Estan de lluna -digué aquella veu, tot mirant-nos dissimuladament.

    I què ens importava a nosaltres, agarradets de la mà, mentre passejàvem per vora riu?

    Teníem sempre un lloc secret per trobar-nos, fugint cadascú de casa seua. Després fèiem llargues passejades, sempre amb les mans juntes: la seua esquerre i la meua dreta. Unes vegades anàvem per senderols de la marjal; d'altres, pujàvem muntanya amunt; i si el temps ho permetia, caminàvem descalços vora mar. Ens parlàvem poc; no era necessari. Una mirada, un somriure, un gest d'un o d'altre ens era suficient per entendre'ns.

    I quan ho fèiem, ell em contava històries de viatges antics, de narracions escrites, de vivències convençudes. I jo li contava el dia a dia de tot el que em passava. I ell m'escoltava i tot respectant la meua voluntat de dona, em donava respostes.

    -Per quan, la pròxima? - demanàvem un o l'altre en tornar cadascú a casa. “Quan estiga en creixent, el primer dia”. “Just quan siga nova”. “El tercer dia de la vella, et vindria bé?”

    Tenia raó qui havia parlat;; no sabia el perquè, però. Sempre, era la lluna el nostre rellotge de retrobament, la nostra hora. Per això, en escoltar el comentari, ens hem fet una mirada sorneguera el meu iaio i jo. Després, se'ns ha escapat una riallota franca que no hem pogut reprimir.
  • Boletes de coco (fora de concurs)
    Mena Guiga | 18/11/2016 a les 00:30
    -Boletes de coco, boletes de cocoooo!

    En Naüm no parava de repetir-ho.

    L'àvia Albina se'l mirava i remirava, fent cara de pòquer.

    -Boletes de cocooooo!

    Li havien deixat el nen de quatre anys just el dia que s'havia anat a treure sang. Després li havia calgut menjar un entrepà de formatge manxec, el format gran, amb tomàquet, el pa blanc -'passaria' de l'integral aquell cop- i un bon got de vi negre, que fa sang. Després un cafè amb llet -res de amb soja- i una magdalena -sí, amb sucre blanc. Definitivament, amb aquell àpat la dona de seixanta-sis anys no disminuïria cap sacsó dels que feien gairebé una acordió en la seva oblidada cintura. Havia volgut anar al gimnàs, com acostumava a fer un cop al mes però... haver de tenir el nét era l'excusa perfecta. Fora màquines, fora exercici, fora disciplina pamplina. Cansava i si el cervell no volia, per què havia de fer cas el cos? Si ella era de caos! Aqueste elucubracions la van fer sentir tan bé que quan el nen va arribar ella prèviament havia comprat una bona quantitat de boletes de coco banyades en xocolata. Serien per després de sopar.

    -Iaia, que poques!

    En Naüm no era tonto. Sabia comptar: dins la bossa n'hi havia exactament cinc.

    -Oooh! No pot pas ser! N'hi havia unes quantes desenes!
    -Què són desenes, iaia?
    -Números grossos com la meva edat! Hehehe! Però...aaaaah...ai, Naüm! La lluna! No l'has vista al cel? Vine, que hi anirem junts i veuràs...

    El nen ja duia el pijama i la bata. Feia fred fort. L'endemà era dissabte i àvia i nét, dormilegues de mena, no es llevarien fins que el sol no fos ben amunt. Com...la lluna.


    Des de darrere una finestra van mirar l'astre. No sortirien, que les calipàndries no interessaven. La temperatura, tallant, que es quedés a fora. A l'Albina, no obstant, li agradava més tastar la serenor còsmica entomant l'aire, però la criatura la frenava.

    -Vull mirar-la des del terrat, iaia!

    Li va posar una flassada al damunt. Ella es va abrigar amb una altra de més prima: el pas del temps hi tenia a veure. Si era de la seva infantesa!

    Un cop a l'exterior l'Albina va dir:
    -No sents olor de xocolata, Naüm? I de coco?
    -Sí, iaia? Sí?
    -Sí. Observa el satèl·lit.
    -Quèee?
    -La lluna. La d'avui és la més gran des de fa uns quants lustres.
    -Ostres?
    -No: vull dir fa anys. Ho han anunciat per la tele i per tot ple de pantalles. Ningú, Naüm, però, no sap perquè avui és més grossa.
    -Per què? La veig molt bonica!
    -Té un color blanc coco i unes ombres xocolatoses.
    -Síii?
    -Naüm: aquesta és la lluna de les boletes de coco. N'agafa d'allà on sap que n'hi ha i se n'atipa. Per això està tan rodona, tan plena i ufanosa.
    -És tan maca! La perdono! Lluna: jo menjaré les cinc que queden!

    El nen, més tard, un cop al llit, es va adormir convençut i somrient. L'Albina, també. Tot i que se sentia la panxa molt plena, molt farcida...de tantes boletes de coco.

    -Sort que la lluna m'ha ajudat. Ai, això d'anar a donar sang m'ha trasbalsat la gana. No me n'he pogut estar!

    No: li havia provat: havia fet imaginar l'infant. I allò era un gran aliment.




    (Mena-Touchyourbottom)
  • Abrigall de lluna (fora de concurs i aquí acabo tongada)
    Mena Guiga | 18/11/2016 a les 20:30
    ABRIGALL DE LLUNA

    El fred va venir de cop. Com sempre i com mai. Pel novembre, ja tocava. Costava que la Lola s'hi avesés, en tenir l'essència de sargantana de pati. La dona de setanta-quatre anys era arxifredeluga. Si s'hi afegia el seu tarannà d'energia poc consistent, n'hi havia per a llogar cadires...i cadires...i cadires. De fet, l'eixida n'estava plena: per anar canviant de lloc segons on toqués el sol, vitamina i acaronament. Aquelles exposicions, acompanyada de felins adorables i de testos amb plantes que feien goig, esdevenien un gran què.

    La Lola es llevava tard, escombrava l'escala que no tenia dinerets i i acaronava els tres gats tigrats que havia adoptat en pack (eren germans) i que tenien un comú una alegria que manifestaven amb badalls-somriure amples com llurs bigotis.

    La dona, abans d'esmorzar, escalfava l'aigua on la nit anterior hi havia deixat estovant unes prunes negres seques per tal que amb el líquid quasi bullint se'n desprengués substància ajuda-a-defecar quan se'l begués l'endemà i també mengés les fruites que s'haurien expandit. Li funcionava prou. Després un grapat de nous i una llesca de pa de chia amb dos grans d'all negre, que anaven bé contra la tensió alta, estat sovintejaire que l'havia fet tornar depressiva: la por a la mort i a la decadència i la fluixesa que la medicació poc encertada li provocava.

    Per més que visqués amb un germà solter que es passava tres quartes parts del dia al cafè i una filla separada -que marxava massa sovint de viatge- la Lola estava en contacte amb una soledat buida que sentia com una gelor.

    Aquells dies la lluna apareixia preciosa. S'hi va fixar per casualitat (o no). Hi va parlar:

    -Algú em va dir que si se't demana alguna cosa massa gran et tornes traïdora. Jo tinc la pressió dels ulls fotuda. Potser això farà que pugui contemplar-te una estona més i no t'ofenguis? De seguida entraré a dins, que la temperatura em fa tremolar.

    L'astre es mostrava radiant, ataronjat, rere el campanar de l'església del poble, que semblava que portés corona.

    -Mira, lluna meravellosa: jo tinc fred. Tu no en tens, moltes nits?

    La lluna li va picar l'ullet. Tot seguit va deixar caure un tel que tenia el gruix d'una manta de llana suau i que feia tornassols. "Sóc una superlluna poc sovint. Avui t'he volgut ajudar. T'envio un abrigall fet de mi.

    Des d'aquell dia la Lola es tapava amb l'abrigall de lluna i es trobava millor.

    I la nova veïna de la casa del costat se n'alegrava. Havia escoltat aquells mots de la Lola i, no sabia perquè, va sentir l'impuls de llençar-li aquella manta nova tan bonica que uns familiars li havien dut d'un destí turístic peculiar -oriental i amagat- i també, i tampoc sabia com, hi havia afegit aquelles paraules com si haguéssin de debò estat dites per boca del satèl·lit.




    Mena

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.