RE: LA VENEDORA DE CLAUS (comencem)

Comptat i debatut! Resulta, però, que després de dies i hores -o eren hores i dies?- pensant i sospesant el lloc clau on calia situar l'indret per vendre claus, no en trobava cap escaient. És per això que, malgrat el seu nom amical, però fent valer el seu cognom, va demanar consell telefònic a l'anomenada mèdium Maruja Vidència Zerozeroset,- MV007 pels habituals- precisament un dilluns vint-i-quatre setembre.

-Riiing, riiing, rring....!!!
-Vuesa mercè és la mèdium 007?- demanà ansiosa.
-Pel que vulga manar, jove!
-Ai,és que sap vuesa mercè... Tinc un greu problema.....
-Conte, conte...

I és així que després d'una conversa d'uns quants minuts i tres-cents euros, s'hi va decidir per no tenir un lloc fixe. Aniria de poble en poble, de mercat en mercat, oferint claus.

Claaaaaaus!!! s'ofereixen claaaaus- cridava pel carrer amb la seva paradeta itinerant ergonòmica (un carret, vaja).

Li estranyava la cara que li posaven les senyores que passaven pel seu costat. De tant en tant es sorprenia encara més, quan alguna senyora estirada, ofesa,en passar a prop, tot tornant de la plaça amb el cistell carregat de fruites, hortalisses i alguna vianda xiuxiuejava prou fort com perquè ella ho pogués sentir "fresca!!...", "bagassa!!..."

La Vidència, tot i el seu nom, no entenia res, fins que uns dies després de repetir-se aquesta situació, una senyora amb unes dots pedagògiques superiors a la mitjana, va acompanyar el seu insult amb un retret prou explícit...
- Indecent!!... mira que anar oferint serveis carnals a crit pelat pel carrer!!!. Si vols fotre un clau, casa't com fan les dones com Déu mana!!.

La Clari, es va quedar clavada. Potser s'havia equivocat de necoci!!

Feia setmanes que les paraules d’aquella senyora que l’havia increpat al mig del carrer ressonaven encara pel cap de la Clari. Encara dubitativa sobre si el seu era un bon o mal negoci, va decidir apropar-se cap a casa d’aquell bon amic d’infantesa que sempre l’havia aconsellat.

El jove Claudi, (així es deia el noi) vivia en una petita casa modesta, en un carrer una mica fosc d’un dels barris més humils de la ciutat. Tanmateix la seva família havia pogut anar prosperant i fent-se un espai en aquell barri, gràcies al negoci que havia començat el seu besavi.

El besavi Claudi havia muntat una ferreteria en el temps en que els claus eren més valorats que els cargols. Quan va arribar a la porta de la vella ferreteria, la Clari no donava crèdit al que veien els seus ulls: no hi havia cap rastre de l’antiga botiga de barri, i el seu amic no era enlloc.

Preguntant als veïns tafaners, la Clari, va arribar fins on havia estat l’antiga botiga i casa del seu vell amic, però al seu lloc veié que s’havien instal•lat una família de xinesos i aquests la miraven encuriosits.

El que semblava el pare de la família la va invitar a entrar. La Clari els va seguir, tímida i poruga. L'interior era fosc, algunes espelmes feien una mica de llum i molta olor. La van invitar a seure en una mena de coixins molt grossos, ho va fer i va constatar que eren meravellosament còmodes i suaus.

Els cinc xinesos, asseguts al seu voltant, se la miraven sense dir res. Tots eren molt semblants: el pare la mare i les tres nenes. Semblaven sortits d'una foto antiga de família tradicional asiàtica.

Vostè vol vendre claus, va dir el pare. Però les claus són objectes que poden tenir molt o cap valor, depèn. De què?, va dir la Clari mirant-lo als ulls. De la porta que obrin, naturalment. Pot ensenyar-me alguna de les claus que ven, senyoreta?
Ella li va mostrar una de les responsables del color blau de la gran hortènsia. El xinès va obrir molt aquells ulls com llàgrimes horitzontals, arrodonint-los. Oh!, va sospirar. Aquesta val molts diners, digué mentre l'agafava. Em permet? Va anar cap a una porta vella i, amb un soroll d'estrip, la va obrir.

La Clari va mirar més enllà de la porta i es va fondre per dins. Realment, aquesta clau és molt valuosa, va pensar mentre la seva consciència s'esmunyia entre les denses olors de les espelmes.

El xinès pare va somriure humilment, la xinesa mare va somriure humilment, les xineses nenes -eren trigèmines- van somriure humilment. Es van posar en fila per ordre d'alçada (no molta, però sí amb desnivells de pare a mare i a filles) i amb els índex de la dreta indicaven a la Clari que passés el llindar de la porta oberta amb ...

-Però com pot ser que el clau s'hagi transformat en una clauu!?- els preguntà.

Havien desaparegut. Un clau blavós, efectivament, introduït al pany, havia obert una porta. La Vidència es pessigà les galtes (totes) per comprovar si s'estava tornant taral·lirota. I no. Una llum color gos com fuig l'empenyé, com una gata tafanera, cap al de l'altra banda.

-Un caminet de...claus!!!! Oh, un de gruixut i gastat; un de curt i punxegut; un de llarg i que fa com anells; un de ...

Seguint els claus...i amb l'oloreta d'aquell habitacle que li havia quedat impregnada, sentia com un inici...d'èxtasi.

(fins aquí Mena)

I vet com que, a un racó de l'estança, trobà el Prepuci Clavari Claver, mig somicant damunt els claus. El Puci era faquir de fira, especialista en tot tipus de claus. les de sant Pere incloses. La família de xinesos l'havia raptat i el tenia tancat a pany i clau en aquell habitacle. I xerrant, xerrant arribaren a una conclussió, estat els dos presoners a mans dels xinesos mafiosos. I és que els dels ulls obliqus volien fer quantidubi d'eurets en un futur espectacle que havien inventat. Un espectacle per adults només, únic: El Prepuci, estés sobre grans claus, s'empassaria claus antigues i ben grosses per la boca mentre li fotia un clau a la seua 'partenaire', la Vidència. Èxit garantit! Equiliquà!

(Faltaven uns renglons. Perdoneu)

Per fi, arribà el dia de l'estrena. A una gran carpa tota plena de coixins, d'essències asiàtiques, focus acolorits; i tot adobat amb una dolça melodia en clau de fa, comença l'espectacle.

Moltes eren les pors i esfereïments de la Vidència, però la por escènica era la més gran d'elles.

En aparèixer al mig de "la pista", el xivarri que feien unes 200 persones, excitades per l'exclusivíssim espectacle (tres-mil eurets el seient) va parar en sec. La Vidència, abillada amb exòtiques (i eròtiques) peces de roba, d'aquelles que mostren però no ensenyen, i que van facides de velcros per tal que en un moment donat, puguin sortir en trajectòria parabòlica amb el mínim esfor, es va quedar clavada al bell mig de "la pista", enlluernada pels focus, la percepció que molta gent la mirava deleitosa de carn i fluids i hipnòtic efecte dels vapors olorosos encènsics, que li esmorteien els sentits i li despertava una cremor als seus interiors, tirant cap al sota-ventre...
El Prepuci ja havia ocupat amb gran parafernàlia i professionalitat, la seva posició inicial de l'espectacle, estirat sobre el llit d'esmolats claus, amb el bol de claus grosses a punt d'empassar. En veure la Vidència (des de sota, és clar), sumat a l'efecte dels olorosos vapors, va sentir una injecció de vida a l'organ amb qui ell compartia nom...
La Vidència, va veure aquella dolça prominència i ja no va poder apartar-ne, ni la mirada, ni l'atenció, ni el desig. Es va deixar anar (per delit dels presents), amb un al·lucinant "seixanta-nou", que de passada va servir per lubricar la via oral d'en Prepuci, a part de fer-li perdre el món de vista, i d'un pèl, no oblidar-se que, quan la vidència alliberés la seva boca d'aquella menja celestial, hauria de començar la pesada ingesta ferros, que era una de les claus de l'actuació...