Detall intervenció

RE: Justícia divina (ostres, ostres, és aquesta, que s'havia tallat el text )

Intervenció de: mei__ | 20-01-2010


Quan no hi havia carbó en quantitat suficient per a la farga, Josep Ros, el ferrer del carrer Sorolla, el barrejava amb llenya seca de taronger. Encenia el primer foc amb el brancam i, quan ja s'havia format una bona estesa de brases, escampava un llit de carbó. Així aguantava les existències fins que tornava a passar Clavell, l'únic carboner de Bonretorn i de la contornada, amb el carro ennegrit arrossegat pel Boc i la Leocadieta, dues enormes haques de tir. De tant en tant, el carboner aprofitava la visita per a ferrar-les. Aleshores, quan cobrava la tramesa de carbó, descomptava vuit pessetes del preu, una per cada pota ferrada. A Barbareta l'encisaven aquells dos animals gegantins, sobretot quan trascamaven cap arrere per tal d'acostar el carro a la carbonera perquè Clavell i el seu iaio la rebliren de bell nou amb l'ajut de sengles pales, i de vegades les obsequiava amb remolatxa o safanòries.

Barbareta s'havia criat amb Josep Ros d'ençà que un trimotor dels nacionals passara un matí per damunt de la casa de la filla i del gendre i destrossara tot el pany de cases de la Vieta. Cap dels dos, ni cap altre veí del carrer que restara a casa en aquell moment, va sobreviure al bombardeig, i si Barbareta es va salvar va ser perquè mitja hora abans se l'havia enduta la mare dida per a alletar-la. D'una revolada havien passat ja dotze anys d'allò. De tant en tant, la xiqueta escoltava el iaio, a qui s'havia avesat a anomenar pare, maleir els feixistes amb veu molt baixa entre cop i cop de mall al ferro roent d'aixades i corbelles, i dir alguna cosa així com que tard o d'hora la justícia divina els passaria els comptes.

El carrer Sorolla era just als afores del poble. La porta de darrere de la ferreria s'acarava al terme, que en aquella part era una foia abancalada i de secà, contràriament a la resta de camp, que era de regadiu, horta i tarongerars. Tres bancals avall s'aixecava el mas on vivien, comunicat amb la ferreria per un camí de terra dividit al bell mig per una franja d'espígol i herba feréstec.

Aquell matí de divendres, Josep Ros havia hagut de marxar d'hora a una masada veïna per tal de reparar unes tanques metàl·liques. Barbareta feinejava al safareig del pati, tot remullant amb blavet la roba blanca. Després va encendre el foguer de serradura i, amb l'olla al foc, es va adreçar a la ferreria amb la intenció d'encendre també la farga amb fusta per quan el iaio tornara. Just quan arrossegava mitja soca cap a la porta de darrere de la ferreria, es va adonar que Clavell el carboner, per una sendera adjacent al mas, s'acostava amb el carro i les haques.

- Bon dia tingues, Barbareta.

- L'avi no hi és.

- Llàstima! Ja que passava per ací, volia que fera un cop d'ull a les ferradures i desar el carbó a la carbonera. Vols que t'ajude? - I en això que ja baixava del pescant del carro per a agafar-li la mitja soca.

Barbareta el va deixar fer, tot mirant embadalida el Boc i la Leocadieta. De sobte, de ventre del Boc va emergir una protuberància obscura que anava allargassant-se fins gairebé tocar terra. El carboner va fer un somriure tort.

- Ja saps el que és això, Barbareta? Que vols que t'ho explique? T'has fet molt fadrina, tu... Qualsevol dia t'eixirà un noviet i voldrà fer com el Boc...

Barbareta no va contestar-li i va apressar el pas cap a la ferreria.

Quan Josep Ros va tornar al mas era ja l'hora de dinar. A taula hi havia uns talls de pernil, una molla d'abadejo, mitja fogassa de pa, dues tomates de penjar amanides amb un raig d'oli i el barral de vi. Feia olor de menjar cremat. Va trobar la Barbareta al safareig, amb les galtes enrojolades, rentant rabiosament amb sabó de sosa una roba menuda, maleint entre dents i dient alguna cosa de la justícia divina. Va deduir que se li havia socarrat el menjar i, sense dir res, va seure a taula i va començar a dinar.

L'endemà a mitjan matí va arribar Clavell el carboner per tal de ferrar les dues haques i desar el carbó a la carbonera Un cop descarregada la mercaderia van deslligar les haques i les van desferrar. Mentre el ferrer escalfava les ferradures a la farga, Clavell rebaixava la peülla de la pota esquerra de darrere del Boc, assegut en un tamboret.

Barbareta va passar pel costat del carboner sense dir ni piu. Clavell va esbossar el somriure tort del dia d'abans mentre fitava de reüll la xiqueta, que obsequiava l'haca amb una garbeta de remolatxa. De sobte, l'animal va esbufegar amb força , i tot reguitnant violentament amb les potes de darrere, va llençar dos cops de guitza el carboner, que va caure llarg estés metre i mig enllà amb l'estèrnum enfonsat.

L'astorat ferrer va llençar les tenalles i el martell i es va precipitar sobre el carboner, que agonitzava a terra entre ofecs i ranera.

- Déu meu! Què li has donat a l'haca, filla meua?

Barbareta va mirar el iaio de fit a fit:

- Una garbeta de remolatxa, pare. I un parell de vitets. De vegades, cal ajudar la justícia divina.


Respostes

  • RE: UN DIUMENGE DE TARDOR
    Francesc Piñol | 15/01/2010 a les 02:24

    Avui ja fa quatre anys. La vam trobar una tarda de tardor. Tornàvem a la masia desprès de passar tot el dia a Horta de Sant Joan a casa dels meus sogres. És el ritual dels diumenges. El ritual dels canalons i de l'ampolla de cava semi - sec, de la xerrada desprès del cafè i la copeta d'anís, de posar-nos al dia dels fets dels altres. Fets no gaire extraordinaris de la setmana. D'uns fets que la majoria de vegades son repeticions de setmanes anteriors. Aquella tarda, Teresa , la meva dona va voler marxar abans. El silenci de la tornada a casa també era part del ritual. De sobte, al girar el cotxe per encarar l'entrada de la finca, els fars van il·luminar un fardell no molt gran que es trobava estès en mig de la carretera. Els frens, escridassant, varen fer la seva funció trencant la monotonia dels diumenges. Durant uns instants varem esperar dins del cotxe. El fardell no es movia.
    -Jaume, vés a mirar!
    -Jaume, Baixa.
    Em vaig apropar, el fardell estava cobert de teles fosques, amb dibuixos estrambòtics i símbols més estranys. Amb precaució el vaig tocar, mentre la meva dona em preguntava:

    -Què és , Jaume?

    -Un gos? un gat?.

    Era un cos encongit, un cos menut i fredós. Vaig donar-li la volta per tal de veure'l. Era una nena, no tindria més de cinc anys, estava abraçada fortament a un tió més gran que ella. La seva pell, bruna, els seus ulls verds, els recordo com si fos ara. Les seves petites sabates estaven recobertes de fang. De ben segur havia caminat perduda pel fangar creat per les pluges dels últims dies a la nostra finca, fins arribar a caure fatigada on ara era.
    Amb tota la delicadesa del món, la varem portar a casa, en primer lloc li varem treure la roba esquitxada de fang que portava per poder-la banyar, seguidament li vam donar el sopar i en acabar la vam posar al llit. No va dir res en tota la nit. No contestava a les nostres preguntes. Tan sols ens mirava fixament. Semblava no entendre res. Així que de bon matí, vaig decidir tornar a Horta per si sabien d'alguna desaparició. Els mossos no tenien constància de la pèrdua de cap nena. Van posar-se en contacte amb la Guardia Civil i La Nacional. Res.

    Al bar on em vaig parar a fer un mos abans de tornar a casa, em vaig trobar amb el Joan, el nostre veí de finca, tampoc havia sentit parlar de cap desaparició. Vam parlar dels temps que corrien i em va comentar que la seva filla petita l'Anna pel seu compte el dissabte va agafar un tió que tenien fet de anys anteriors, i amb un bastó ella sola el va colpejar amb totes les seves forces a la vegada que demanava una germaneta, per tal de no sentir-se sola.

    El mòbil va sonar trencant la nostra conversa, era una trucada de la dona, neguitosa i plorant deia que ja no hi era la menuda. El meu amic en Joan i jo hi varem acudir ràpidament. Vam buscar durant hores. Per tots els forats de la casa, armaris, golfes, rebost, en un racó de la casa el tió restava quiet. El meu amic al veure'l em va mirar als ulls i em va preguntar :

    -Què feu amb el nostre tió?.

    Farà quatre anys de tot allò. Vam decidir no parlar gaire del que ens havia passat , potser va ser tot un somni produït per la monotonia d'aquells diumenges anisats.




  • He d'admetre...
    jacobè | 15/01/2010 a les 19:09

    que aquest repte promet, però, no vam quedar amb un retorn al repte clàssic original?

    http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=934781


    • em sembla pel que es va dir, que ho deixaven a triar al jutge organitzador
      gypsy | 16/01/2010 a les 12:49

      Jo vaig entendre que qui vulgui pot proposar un repte entre 200 i 350 paraules o entre 500 i 1000. Que era el jutge el que ho decidia.
      Ara, potser es podrien fer votacions ben fetes de com es vol el repte i fer-ho democràticament.


      ;)
  • Només volia comentar que potser el termini és massa curt. Res, franz, que potser tindrem poc temps. Una abraçadassa! n+
    Carme Cabús | 16/01/2010 a les 14:53

    • RE: Només volia comentar que potser el termini és massa curt. Res, franz, que potser tindrem poc temps. Una abraçadassa! n+
      franz appa | 16/01/2010 a les 16:54

      Doncs no sé què dir, perquè amb el debat sobre com ha d'anar el repte, algú ha apuntat que allargar el termini desvirtua el sentit del repte.
      Però tenint en compte que això es diu pensant en un relat curt, i que aquest és "mitjà"...

      ...i que avui juga el Barça...

      Crec que és just allargat el termini tres dies per deixar un total d'una setmana, si fa no fa.

      Prroguem el termini, doncs, fins a
      • Perdó... se m'ha quedat el final...PRORROGAT...
        franz appa | 16/01/2010 a les 16:56

        --- el termini fins a dimecres a les 22 h. Val?

        Ara reenvio el'enllaç, amb pròrrroga
  • Clarícies
    deòmises | 17/01/2010 a les 02:50

    La nena petita, d'uns quatre o cinc anys, ha deixat d'arrossegar l'enorme tió. Però no l'abandona encara. Amb una ganyota de fàstic, com si el llot que ha anat adherint-se al tronc ara li semblés desagradable, indigne del seu joc solitari, el deixa a prop del gronxador, s'arrepapa al seient i es gronxa. A pocs metres, la mare llegeix. Capvespre tranquil, el cel allisat mica en mica s'enfosqueix amb tonalitats rogenques. Un llamp apareix d'entre els núvols i impacta damunt del cap de la petita, que cau fulminada al terra, davant de la mirada astorada de la seva mare. No es mou…

    No es mou la baldufa si no l'ajudes tu amb la corda, o no ho saps? Com te diuen? Jo encara no en sé, de sumar o restar. Però puc escriure el meu nom amb lletra de pal. Mira: P-A-U-L-A. Paula. Sí, així li deien a la iaia. Sempre m'ho diu la mama. Ella m'ha comprat aquest vestit, t'agrada? No, la iaia no, la meva mama. Ella em cuida bé, i és atenta amb les nenes que són amigues meves. Vols ser-ho tu? No dirà res si li dic que ets la meva nova amigueta. Però no m'has dit el teu nom. No en saps? Doncs, digues-me'l sense escriure'l. O tampoc saps dir-lo? Laura? Mira, t'ensenyaré a escriure'l amb lletra de pal, com el meu. Vols? L-A-U-R-A. Cinc lletres com jo. I només tenim una de diferent. La erra. Podríem ser germanes i tot. Si el teu vestit fos rosa com el meu. La mama diu que em queda bé el vestit rosa…

    El vestit rosa de la nena s'ha embrutat amb la grava del parc. La mare s'ha acostat a la seva filla i l'observa. La respiració és dèbil, però sembla constant. Li agafa el canell i li busca el pols, que el troba, també dèbil encara que accelerat. Ha de trucar al servei d'emergències, una ambulància perquè se l'emporti a l'hospital més pròxim, o a l'ambulatori més proper. Ella no en sap, de primers auxilis. Però la seva preocupació és la seva nena…

    La seva nena, així em deia la mare, i encara m'ho segueix dient ara. I això que ja tinc setze anys, Laura. Em miro al mirall i veig el meu cos canviat, que ja no és el d'una nena, però la mare m'estima. Com quan era petita. Els anys no passen per a mi, crec que és el que li succeeix a la mare, que no em veu canviar. Potser no vol adonar-se que creixo i que ella envelleix. No, no li fa por la mort, penso que és perquè li agradaria ser bonica i ben plantada tota la seva vida. I el drama que va fer en aparèixer-li la primera cana? Ni canes ni arrugues té aquest cos...

    Aquest cos que jau al terra del parc és el de la seva filla. Qui ho diria, immòbil, callada, quieta. La Paula és moguda i un terrabastall pertot arreu on va. Fins i tot sense nenes al seu voltant, es distreu i juga amb allò que troba. I aquell tió, gros com ella gairebé, què devia veure en aquell tros de llenya? La trucada s'ha fet, ara sols ha d'esperar, resar perquè Déu l'ajudi. Un cop més...

    Un cop més sap que viure és acostar-se a la mort. És com un art que mai no sabem per quin motiu ens fascina, però mai no deixem de practicar-lo. I Déu no ens aconsella, ni tan sols penso que ens escolti. Ni les súpliques ni les pregàries que malgastem en venerar-lo, en recordar-lo. Dorm. La mare dorm, i agafo la seva mà...

    La seva mà és freda, glaçada, com si l'urpa de la mort l'hagués esgarrinxada per dins, com si els seus llavis haguessin estat besats per la gebrada boca darrera. Sanglota, silenciosament, perquè no vol que la Paula, si encara pot, l'escolti plorar i es preocupi per ella. Sembla que sona la sirena d'una ambulància, que un bri d'esperança brilla encara dins seu. Sofreix, perquè és mare. Ha de ser la mare qui sofreixi el dolor dels fills, sempre...

    Sempre recordaré les paraules de la mare. Ara, amb la solitud d'una habitació blanca, immaculada, assèptica, la recordo, la veig fent-me companyia mentre jo creixia i ella envellia. Consells, discursos, monòlegs i converses, paraules a dojo, pensades o dites a l'atzar, sense cap finalitat concreta. Jo també envelleixo, moro lentament, però segueixo vivint, aquest art de viure que m'ha estat ofert. Me l'ha ofert ella, dins del seu ventre. Mica en mica moro, callo, però agraeixo l'esforç de la mare per haver-me regalat la vida. Al seu costat, a pesar de la seva obsessió per no envellir. L'estimaré mentre visqui, perquè és i serà la mare...

    La mare desperta. El llibre ha caigut al terra i veu com la Paula, la seva filla, una nena petita, d'uns quatre o cinc anys, ha deixat d'arrossegar l'enorme tió. L'abandona al costat del gronxador i, mentre s'arrepapa al seient per gronxar-se una estona, la mare la crida perquè s'acosti. Capvespre tranquil, el cel allisat mica en mica s'enfosqueix amb tonalitats rogenques.


    d.
    • Clarícies presentat fora de concurs per insatisfacció (no+)
      deòmises | 18/01/2010 a les 17:10

      • RE: Clarícies presentat fora de concurs per insatisfacció (no+)
        franz appa | 18/01/2010 a les 18:07

        Doncs ja m'havia llegit el text i no veig motiu d'insatisfacció. Naturalment, accepto el teu desig, encara que, repeteixo, no comparteixo el motiu.
        Una abraçada
  • Ara sí!!: Ràbia
    deòmises | 19/01/2010 a les 01:51

    RÀBIA



    Una nena, petita, d'uns quatre o cinc anys, arrossega un enorme tió enmig del carrer enfangat. Ningú no la vigila, ni l'ajuda. Tampoc sabem què vol fer amb aquest tros de fusta, ni cap a on es dirigeix. Només sabem d'on ve: del petit bosc que s'estén a escassos metres de la seva ubicació.

    Quinze minuts enrere, hem estat testimonis de les accions realitzades abans d'aparèixer al llindar de la porta de casa dels pares. L'hem vista estirada al llit, obrint els ulls plàcidament en despertar, llevant-se mentre badalla i s'estira, dirigint-se al lavabo per fer les seves necessitats i rentant-se la cara i les mans. Amb parsimònia, com ho ha vist fer al llarg de la seva curta vida. Fins fa poc, l'ajudava la mare, però ara ja se sent gran i pot ella sola. Igual que vestir-se. Ho ha fet ràpidament per no agafar fred.

    Som a la tardor, la pluja ha refredat l'ambient i fa que la sensació sigui desagradable en sortir del llit així de sobte. En acabar de vestir-se, això ha durat uns segons ínfims, ha entrat a la cuina i ha endrapat quatre galetes i s'ha abrigat amb l'anorac, la bufanda, les manyoples i el capell de llana, fet per l'àvia. Encara no ha après a fer punt de mitja però s'hi fixa força. Abans de sortir al carrer, però, ha agafat els ninots de drap del rebedor, el mateix lloc on la nit anterior els havia descuidat. Sense dir res a ningú, ni haver-se creuat amb cap veí, s'ha dirigit cap al bosc, dos carrers més enllà de casa seva, i s'hi ha endinsat per anar a la recerca d'aquest enorme tió que ara mateix arrossega pel carrer enfangat.

    Sembla que es dirigeixi al pati de darrere de l'edifici abandonat, on cada tarda es reuneixen els nens i les nenes del llogaret. Però ella mai no els acompanya. És una nena estranyota, solitària, callada. Potser perquè a casa la descuiden, potser perquè a la seva edat els pares ja es guanyaven les garrofes collint llenya o feinejant amb l'avi a la fusteria. Qui sap si escombrant serradures o duent part del pes de les feines de casa. Ho hem de suposar pels rostres demacrats dels dos, la mare i el pare de la nena semblen vellards, envellits pel fet de viure simplement. Quan la nena gira la cantonada del carrer principal del poble, la persiana de l'habitació dels pares es puja. I podem veure'ls clarament: ella, encara adormida, que roman dreta davant de la finestra, amb els ulls plens de lleganyes i de blaus i amb el rostre envermellit; ell, perdut dins del manyoc de llençols, tapant-se el cap amb el coixí, segueix roncant com si res. És diumenge, i després de la nit d'alcohol i crits i bufetades, la ressaca i el cansament envaeixen els seus cossos. Amb tant d'excés i amb tan poca consiència que no s'han adonat que la nena ha marxat fa quinze minuts llargs.

    La nena ha arribat al pati desert i es disposa a jugar. Ella sola, no necessita cap més persona. Amb molt de compte, recolza el tió al terra fins que aguanta l'equilibri. És un tronc uniforme, ben serrat com si l'haguessin deixat a la clariana del bosc per recollir-lo més tard, com la resta de troncs que allà han quedat. L'ha triat per als seus jocs, aquells que inventa durant el dia, arreplegant bocins d'allò que veu, que escolta, que viu. I, ajudada pels dos ninots -en realitat, un ninot i una nina- i per elements que troba arreu, juga i mata les hores de solitud quan els pares no hi són. és el seu teatre particular, l'art de viure que confecciona amb les seves mans i imagina en el seu cap, aquesta vida en miniatura que només ella comprèn perquè és l'única espectadora. Com certes escenes que es repeteixen nit rere nit a casa, a l'habitació dels pares sobretot.

    Avui els ninots es mouen damunt del tió, ballen entre les mans rodanxones de la nena, com si fossin damunt d'un podi, fent ziga-zagues que representen l'embriaguesa que acostuma a veure al menjador de casa. La nena acosta els ninots fins que topen violentament, sembla que es barallin, com també ho fan els seus pares quan s'emborratxen. Els ulls de la petita ja no miren un punt concret i s'evadeixen de l'escena que ella mateixa està creant; s'ha abandonat a les seves cabòries i, tot d'una, deixa anar la nina de la seva mà dreta i agafa una pedra del terra. La impacta contra el rostre de drap de la nina una vegada i una altra. Cada cop amb més ràbia. La mateixa ràbia que ha vist als ulls del seu pare mentre pegava la mare la darrera nit.


    d.
  • Herència i Tradició
    Cargolsalalluna | 20/01/2010 a les 09:36

    On l'enterro -es preguntava nerviosa, assetjada per tot allò que acabava de veure i l'atabalava recordar-. En Joan m'ha dit que duria la pala i que ens trobéssim sota el Pont de Pedra, però per allà no hi torno a passar, hi ha massa gent mirant la cavalcada. Tindrà fred. Potser que li posi alguna cosa a sobre, deu tenir les potes humides, segur que no és gaire còmode. A mi no m'agradava quan em portaven a esquiar i havia d'anar tot el dia amb els mitjons molls. Ecs. Li posaré la jaqueta i la faldilla, total, amb els leotardos i la brusa de cotó ja aguanto. Tió, Tió, a que estàs més bé així? Tros de soca, a que t'estampo una destral aquí al mig. Va, no, que això seria massa bèstia. Mira! Ara cauen caramels, això són els jeeps dels patges, saps? Ells no són com tu. Tu ets molt més generós; dues mandarines, un plàtan, el braç gangrenat de la iaia i apa! Em cagues una guitarra elèctrica. Just la que volia! Mmm, si t'hauria de fer un monument, però de moment, et colgaré perquè no et trobin, d'acord? Ho hem de fer amb en Jordi si vols que ens tornem a trobar l'any que ve. Ja ho saps, si veuen que et falta una pota i que vas tacat de sang potser ens separen i a mi em porten a un reformatori. Però noi, la vida és dura i un ha d'assumir el què ha fet, almenys per un mateix. Els altres que et jutgin si volen, però l'ètica és l'ètica i com que no emet judicis de valors... Va prou, no em diguis que semblo més gran del que sóc que ja t'assembles als papes. Aix, si sabessin que en Joan també m'ha ajudat..., i tot per fer-los la vida més fàcil, després de la que va liar la molt guarra amb el dia de la Castanyada. Si és que no es pot estar amb mala companyia. Això li venia de l'avi, segur. Per això els papes van estar d'acord amb què ho féssim nosaltres, una nena de set i el seu germanet de deu. Com es deu dir matar a un avi o iaia? Segur que no hi ha nom, a diferència de parricidi, clar... jiji. Matar a un pare o a una mare si que està contemplat per la llengua, per la cultura, la tradició. Però a un avi... Va, no em despistis que encara m'he de trobar amb en Joan... Mira, aquest sembla un bon lloc per descansar una estoneta. T'agraden els Violent Femmes? Són un grup molt maquet, segur que si les orelles que tens no fossin de fusta et posaria els casquets de l'mp3, però com que ara mateix te m'assembles més a una arma homicida, què vols que et digui, et veig d'una altra forma, has canviat, fas una altra cara. Però creu-me que ho hem fet per un bé. Moral, si. Amb la moral no s'hi ha de jugar gaire perquè després la gent es torna un poc boja i ja l'hem armada, saps? Si, això que feien els avis estava molt mal fet. La mama ho va passar fatal quan era nena com jo i l'avi jugava amb ella. Com que com ho sé? Doncs perquè m'ho ha dit ella, fa dies em deia que no sabia què era la dignitat. I clar, la iaia també ho sabia i per això es va posar com es va posar per la Castanyada. Feta una fera perquè els papes n'estaven farts d'haver d'anar al cementiri a posar flors a aquell porc. Que els morts el recordin! Ai, m'ha quedat un poc poètic això, oi, Tió? Deixa que et posi bé la jaqueta..., així. Molt bé, bonic. Jo t'estimo, creu-me. Ara t'enterro però de ben segur que sempre et duré ben endins. I en Joan on carai para?

    Salut i reptes!!
    • Herència i Tradició (Correcció)
      Cargolsalalluna | 20/01/2010 a les 09:45

      On l'enterro -es preguntava nerviosa, assetjada per tot allò que acabava de veure i l'atabalava recordar-. En Joan m'ha dit que duria la pala i que ens trobéssim sota el Pont de Pedra, però per allà no hi torno a passar, hi ha massa gent mirant la cavalcada. Tindrà fred. Potser que li posi alguna cosa a sobre, deu tenir les potes humides, segur que no és gaire còmode. A mi no m'agradava quan em portaven a esquiar i havia d'anar tot el dia amb els mitjons molls. Ecs. Li posaré la jaqueta i la faldilla, total, amb els leotardos i la brusa de cotó ja aguanto. Tió, Tió, a que estàs més bé així? Tros de soca, a que t'estampo una destral aquí al mig. Va, no, que això seria massa bèstia. Mira! Ara cauen caramels, això són els jeeps dels patges, saps? Ells no són com tu. Tu ets molt més generós; dues mandarines, un plàtan, el braç gangrenat de la iaia i apa! Em cagues una guitarra elèctrica. Just la que volia! Mmm, si t'hauria de fer un monument, però de moment, et colgaré perquè no et trobin, d'acord? Ho hem de fer amb en Jordi si vols que ens tornem a trobar l'any que ve. Ja ho saps, si veuen que et falta una pota i que vas tacat de sang potser ens separen i a mi em porten a un reformatori. Però noi, la vida és dura i un ha d'assumir el què ha fet, almenys per un mateix. Els altres que et jutgin si volen, però l'ètica és l'ètica i com que no emet judicis de valors... Va prou, no em diguis que semblo més gran del que sóc que ja t'assembles als papes. Aix, si sabessin que en Joan també m'ha ajudat..., i tot per fer-los la vida més fàcil, després de la que va liar la molt guarra amb el dia de la Castanyada. Si és que no es pot estar amb mala companyia. Això li venia de l'avi, segur. Per això els papes van estar d'acord amb què ho féssim nosaltres, una nena de set i el seu germanet de deu. Com es deu dir matar a un avi o iaia? Segur que no hi ha nom, a diferència de parricidi, clar... jiji. Matar a un pare o a una mare si que està contemplat per la llengua, per la cultura, la tradició. Però a un avi... Va, no em despistis que encara m'he de trobar amb en Joan... Mira, aquest sembla un bon lloc per descansar una estoneta. T'agraden els Violent Femmes? Són un grup molt maquet, segur que si les orelles que tens no fossin de fusta et posaria els casquets de l'mp3, però com que ara mateix te m'assembles més a una arma homicida, què vols que et digui, et veig d'una altra forma, has canviat, fas una altra cara. Però creu-me que ho hem fet per un bé. Moral, si. Amb la moral no s'hi ha de jugar gaire perquè després la gent es torna un poc boja i ja l'hem armada, saps? Si, això que feien els avis estava molt mal fet. La mama ho va passar fatal quan era nena com jo i l'avi jugava amb ella. Com que com ho sé? Doncs perquè m'ho ha dit ella, fa dies em deia que mai s'havia sentit digna. Però clar, la iaia també ho sabia tot i per això es va posar com es va posar per la Castanyada. Feta una fera perquè els papes n'estaven farts d'haver d'anar al cementiri a posar flors a aquell porc. Que els morts el recordin! Ai, m'ha quedat un poc poètic això, oi, Tió? Deixa que et posi bé la jaqueta..., així. Molt bé, bonic. Jo t'estimo, creu-me. Ara t'enterro però de ben segur que sempre et duré ben endins. I en Joan on carai para?

      Salut i reptes!!
  • Justícia divina
    mei__ | 20/01/2010 a les 21:03

    Quan no hi havia carbó en quantitat suficient per a la farga, Josep Ros, el ferrer del carrer Sorolla, el barrejava amb llenya seca de taronger. Encenia el primer foc amb el brancam i, quan ja s'havia format una bona estesa de brases, escampava un llit de carbó. Així aguantava les existències fins que tornava a passar Clavell, l'únic carboner de Bonretorn i de la contornada, amb el carro ennegrit arrossegat pel Boc i la Leocadieta, dues enormes haques de tir. De tant en tant, el carboner aprofitava la visita per a ferrar-les. Aleshores, quan cobrava la tramesa de carbó, descomptava vuit pessetes del preu, una per cada pota ferrada. A Barbareta l'encisaven aquells dos animals gegantins, sobretot quan trascamaven cap arrere per tal d'acostar el carro a la carbonera perquè Clavell i el seu iaio la rebliren de bell nou amb l'ajut de sengles pales, i de vegades les obsequiava amb remolatxa o safanòries.

    Barbareta s'havia criat amb Josep Ros d'ençà que un trimotor dels nacionals passara un matí per damunt de la casa de la filla i del gendre i destrossara tot el pany de cases de la Vieta. Cap dels dos, ni cap altre veí del carrer que restara a casa en aquell moment, va sobreviure al bombardeig, i si Barbareta es va salvar va ser perquè mitja hora abans se l'havia enduta la mare dida per a alletar-la. D'una revolada havien passat ja dotze anys d'allò. De tant en tant, la xiqueta escoltava el iaio, a qui s'havia avesat a anomenar pare, maleir els feixistes amb veu molt baixa entre cop i cop de mall al ferro roent d'aixades i corbelles, i dir alguna cosa així com que tard o d'hora la justícia divina els passaria els comptes.

    El carrer Sorolla era just als afores del poble. La porta de darrere de la ferreria s'acarava al terme, que en aquella part era una foia abancalada i de secà, contràriament a la resta de camp, que era de regadiu, horta i tarongerars. Tres bancals avall s'aixecava el mas on vivien, comunicat amb la ferreria per un camí de terra dividit al bell mig per una franja d'espígol i herba feréstec.

    Aquell matí de divendres, Josep Ros havia hagut de marxar d'hora a una masada veïna per tal de reparar unes tanques metàl·liques. Barbereta feinejava al safareig del pati, tot remullant amb blavet la roba blanca. Després va encendre el foguer de serradura i, amb l'olla al foc, es va adreçar a la ferreria amb la intenció d'encendre també la farga amb fusta per quan el iaio tornara. Just quan arrossegava mitja soca cap a la porta de darrere de la ferreria, es va adonar que Clavell el carboner, per una sendera adjacent al mas, s'acostava amb el carro i les haques.

    Bon dia tingues, Barbereta.
    L'avi no hi és.
    Llàstima! Ja que passava per ací, volia que fera un cop d'ull a les ferradures i desar el carbó a la carbonera. Vols que t'ajude? - I en això que ja baixava del pescant del carro per a agafar-li la mitja soca.

    Barbereta el va deixar fer, tot mirant embadalida el Boc i la Leocadieta. De sobte, de ventre del Boc va emergir una protuberància obscura que anava allargassant-se fins gairebé tocar terra. El carboner va fer un somriure tort.

    Ja saps el que és això, Barbereta? Que vols que t'ho explique? T'has fet molt fadrina, tu... Qualsevol dia t'eixirà un noviet i voldrà fer com el Boc...

    Barbereta no va contestar-li i va apressar el pas cap a la ferreria.

    Quan Josep Ros va tornar al mas era ja l'hora de dinar. A taula hi havia uns talls de pernil, una molla d'abadejo, mitja fogassa de pa, dues tomates de penjar amanides amb un raig d'oli i el barral de vi. Feia olor de menjar cremat. Va trobar la Barbereta al safareig, amb les galtes enrojolades, rentant rabiosament amb sabó de sosa una roba menuda, maleint entre dents i dient alguna cosa de la justícia divina. Va deduir que se li havia socarrat el menjar i, sense dir res, va seure a taula i va començar a dinar.

    L'endemà a mitjan matí va arribar Clavell el carboner per tal de ferrar les dues haques i desar el carbó a la carbonera Un cop descarregada la mercaderia van deslligar les haques i les van desferrar. Mentre el ferrer escalfava les ferradures a la farga, Clavell rebaixava la peülla de la pota esquerra de darrere del Boc, assegut en un tamboret.

    Barbareta va passar pel costat del carboner sense dir ni piu. Clavell va esbossar el somriure tort del dia d'abans mentre fitava de reüll la xiqueta, que obsequiava l'haca amb una garbeta de remolatxa. De sobte, l'animal va esbufegar amb força , i tot reguitnant violentament amb les potes de darrere, va llençar dos cops de guitza el carboner, que va caure llarg estés metre i mig enllà amb l'estèrnum enfonsat.

    L'astorat ferrer va llençar les tenalles i el martell i es va precipitar sobre el carboner, que agonitzava a terra entre ofecs i ranera.

    - Déu meu! Què li has donat a l'haca, filla meua?

    Barbereta va mirar el iaio de fit a fit:

    - Una garbeta de remolatxa, pare. I un parell de vitets. De vegades, cal ajudar la justícia divina.
  • Ombres de la nit
    Galzeran (homefosc) | 20/01/2010 a les 21:29

    Ombres de la nit

    Superat el capvespre, venteja als votants de l'edifici estudiantil en mig del bosc. En la mesura que s'atansa mitja nit, els llums de les habitacions s'apaguen, murmuris i xiu-xius inunden les estances dels estudiants. Les tenebres omplen els corredors que de dia han estat farcits de llum, i de persones. En una cambra al final d'un llarg passadís ple de portes ara tancades, la remor i el fregar-se d'uns cossos càlids i nus no traspassa els límits de les quatre parets mig il·luminades per reflexos de l'exterior, on la lluna domina l'espai.
    -Parla-me'n un altre cop.
    -Ara no! Estàs boig? Au, estima'm ara!
    -Et vull tornar a escoltar la història, m'agrada la teva dolça veu.
    -Tu, el que vols és mirar-me els pits sense contemplacions, i jo, el que vull és que em toquis, que em cerquis tots els racons i que em facis glatir, i sols aconsegueixes que deliri esperant el teu tacte.
    -T'acariciaré mentre t'escolto i et miro, t'ho prometo.
    -Em refereixo a carícies més intimes, però me n'has donat paraula....

    Tenia cinc anys, encara que no ho semblava, n'aparentava sis o set ben bons. Tenia uns preciosos rinxols daurats que queien en tirabuixons per les galtes rosades. Sé que no estava sola, però no hi veia ningú i tenia fred, i de fet, no sabia com havia pogut arribar fins allí. Una estona abans estava amb els pares i els oncles, donant-li cops amb un bastó a aquell tros de tronc sense fulles ni resta de branca, estava colpejant-lo amb un pal de canya seca. I després tot estava fet estelles al voltant de les meves cames, brut i rellent per la forta tempesta que em deixava xopa fins on no creia poder sentir-me molla per un aiguat. I arrossegava aquell immens tió amb penes i dolors, fent tot l'esforç inimaginable dins d'aquell fangar horrible i de llum escassa; però no plorava, no, una càlida i familiar veu em calmava i donava pau.

    -I això? Dius que es va repetint de tant en tant?
    -No t'ho sabria dir, és com una regressió temporal...
    -No sé si m'agrada aquesta història, em fa una mica de por... però la por excita...
    -Ja ho veig!
    -I què penses fer?
    -Si t'esforces a estar en silenci, ja ho veuràs...
    -...

    El vent xiulava fora la cambra, els arbres bellugaven frenètics les seves fulles. El jardí semblava buit i les branques dansaven al ritme de l'aire enfollit, i dansaven les ombres ofertes per una lluna plena que amb tènue llum oferia un aspecte decadent i planyívol. Un tro esgarrifós va fer esclatar els núvols que tot just s'arraïmaven començant a amagar-la.
    La noia revivia el somni o la realitat, no podia saber ja, què era que, però tants anys ofegant la veritat, havien trabucat el seu record... La realitat era diferent del somni, el somni era una realitat confosa.

    A la casa d'infantesa, moltes nits, quan tots haurien de dormir, una ombra omplia l'habitació en obrir-se la porta. Tornant a tancar-la després, tot es difuminava, retornant al seu lloc les escadusseres penombres ofertes per la lluna plena des del cel. Dins la cambra, un cos avançava en silenci fins la lleixa del llit de la menuda, dormida amb placidesa. Descansaven els seus rinxols daurats sobre del coixí flonjo, perfumats d'una flaire immadura i juganera. Una mà s'atansava a les galtes rosades i el respirar confiat de la nit, sota la seguretat d'una llar agradable, confortable. -Dorm filla, el pare t'estima.- I després, la mà adulta es capbussava entre llençols de colors, cercant el cos càlid de la filla.
    Serra els ulls la criatura, i en el desig infantil, trenca frenètica la canya donant cops al tronc de fusta amb potes i somriure impertinent, enfonsant-se en la tempesta i el fang fred modelat per càlides mans alienes que l'acaronen per tot amb pretext guaridor. Voldria oblidar aquell tros de fusta riallera que li recorda aquell home que la feia callar, amb suavitat, quan jugava amb el seu cos en les penombres solitàries de la nit.

    -Sé que sols són malsons... interpretacions malaltisses... però em sembla veure el pare.
    -Somies el teu pare?
    -No ho sé, de fet, no el tinc present, va marxar quan jo era petita. La mare diu que tenia un problema que el feia sentir-se malament i que patia molt. Mai no m'ha dit quin era... però... no sóc conscient que fos dolent amb mi...
    -Segurament cerques perdonar-lo per haver marxat...
    -És possible, sí...
    -Anem per feina, doncs?
    -Ja era hora, em pensava que sols parlaríem aquesta nit.

    Plou en solitàries i sòrdides places del cor, on els records són com el llot. Els sorolls de la nit ajuden a ignorar els gemecs que voldria fer fugir del seu cap, i que com xiulets impertinents viuen en el seu interior turmentat. Passaran els anys, mai ha cercat sentir-se innocent, no vol posar en dubte el seu crim. Sols lluita per ofegar aquelles imatges dins l'alcohol.

    • RE: Ombres de la nit (petit error)
      Galzeran (homefosc) | 20/01/2010 a les 21:41

      Superat el capvespre, venteja als voltants de l'edifici estudiantil en mig del bosc.

      Carat! aquesta és la primera línia bona.
  • Justícia divina (millor ací)
    mei__ | 20/01/2010 a les 21:44

    Quan no hi havia carbó en quantitat suficient per a la farga, Josep Ros, el ferrer del carrer Sorolla, el barrejava amb llenya seca de taronger. Encenia el primer foc amb el brancam i, quan ja s'havia format una bona estesa de brases, escampava un llit de carbó. Així aguantava les existències fins que tornava a passar Clavell, l'únic carboner de Bonretorn i de la contornada, amb el carro ennegrit arrossegat pel Boc i la Leocadieta, dues enormes haques de tir. De tant en tant, el carboner aprofitava la visita per a ferrar-les. Aleshores, quan cobrava la tramesa de carbó, descomptava vuit pessetes del preu, una per cada pota ferrada. A Barbareta l'encisaven aquells dos animals gegantins, sobretot quan trascamaven cap arrere per tal d'acostar el carro a la carbonera perquè Clavell i el seu iaio la rebliren de bell nou amb l'ajut de sengles pales, i de vegades les obsequiava amb remolatxa o safanòries.

    Barbareta s'havia criat amb Josep Ros d'ençà que un trimotor dels nacionals passara un matí per damunt de la casa de la filla i del gendre i destrossara tot el pany de cases de la Vieta. Cap dels dos, ni cap altre veí del carrer que restara a casa en aquell moment, va sobreviure al bombardeig, i si Barbareta es va salvar va ser perquè mitja hora abans se l'havia enduta la mare dida per a alletar-la. D'una revolada havien passat ja dotze anys d'allò. De tant en tant, la xiqueta escoltava el iaio, a qui s'havia avesat a anomenar pare, maleir els feixistes amb veu molt baixa entre cop i cop de mall al ferro roent d'aixades i corbelles, i dir alguna cosa així com que tard o d'hora la justícia divina els passaria els comptes.

    El carrer Sorolla era just als afores del poble. La porta de darrere de la ferreria s'acarava al terme, que en aquella part era una foia abancalada i de secà, contràriament a la resta de camp, que era de regadiu, horta i tarongerars. Tres bancals avall s'aixecava el mas on vivien, comunicat amb la ferreria per un camí de terra dividit al bell mig per una franja d'espígol i herba feréstec.

    Aquell matí de divendres, Josep Ros havia hagut de marxar d'hora a una masada veïna per tal de reparar unes tanques metàl·liques. Barbareta feinejava al safareig del pati, tot remullant amb blavet la roba blanca. Després va encendre el foguer de serradura i, amb l'olla al foc, es va adreçar a la ferreria amb la intenció d'encendre també la farga amb fusta per quan el iaio tornara. Just quan arrossegava mitja soca cap a la porta de darrere de la ferreria, es va adonar que Clavell el carboner, per una sendera adjacent al mas, s'acostava amb el carro i les haques.

    - Bon dia tingues, Barbareta.

    - L'avi no hi és.

    - Llàstima! Ja que passava per ací, volia que fera un cop d'ull a les ferradures i desar el carbó a la carbonera. Vols que t'ajude? - I en això que ja baixava del pescant del carro per a agafar-li la mitja soca.

    Barbareta el va deixar fer, tot mirant embadalida el Boc i la Leocadieta. De sobte, de ventre del Boc va emergir una protuberància obscura que anava allargassant-se fins gairebé tocar terra. El carboner va fer un somriure tort.

    - Ja saps el que és això, Barbareta? Que vols que t'ho explique? T'has fet molt fadrina, tu... Qualsevol dia t'eixirà un noviet i voldrà fer com el Boc...

    Barbereta no va contestar-li i va apressar el pas cap a la ferreria.

    Quan Josep Ros va tornar al mas era ja l'hora de dinar. A taula hi havia uns talls de pernil, una molla d'abadejo, mitja fogassa de pa, dues tomates de penjar amanides amb un raig d'oli i el barral de vi. Feia olor de menjar cremat. Va trobar la Barbareta al safareig, amb les galtes enrojolades, rentant rabiosament amb sabó de sosa una roba menuda, maleint entre dents i dient alguna cosa de la justícia divina. Va deduir que se li havia socarrat el menjar i, sense dir res, va seure a taula i va començar a dinar.

    L'endemà a mitjan matí va arribar Clavell el carboner per tal de ferrar les dues haques i desar el carbó a la carbonera Un cop descarregada la mercaderia van deslligar les haques i les van desferrar. Mentre el ferrer escalfava les ferradures a la farga, Clavell rebaixava la peülla de la pota esquerra de darrere del Boc, assegut en un tamboret.

    Barbareta va passar pel costat del carboner sense dir ni piu. Clavell va esbossar el somriure tort del dia d'abans mentre fitava de reüll la xiqueta, que obsequiava l'haca amb una garbeta de remolatxa. De sobte, l'animal va esbufegar amb força , i tot reguitnant violentament amb les potes de darrere, va llençar dos cops de guitza el carboner, que va caure llarg estés metre i mig enllà amb l'estèrnum enfonsat.

    L'astorat ferrer va llençar les tenalles i el martell i es va precipitar sobre el carboner, que agonitzava a terra entre ofecs i ranera.

    - Déu meu! Què li has donat a l'haca, filla meua?

    Barbareta va mirar el iaio de fit a fit:

    - Una garbeta de remolatxa, pare. I un parell de vitets. De vegades, cal ajudar la justícia divina.
    • Justícia divina (la definitiva, disculpa l'embolic )
      mei__ | 20/01/2010 a les 21:50

      Quan no hi havia carbó en quantitat suficient per a la farga, Josep Ros, el ferrer del carrer Sorolla, el barrejava amb llenya seca de taronger. Encenia el primer foc amb el brancam i, quan ja s'havia format una bona estesa de brases, escampava un llit de carbó. Així aguantava les existències fins que tornava a passar Clavell, l'únic carboner de Bonretorn i de la contornada, amb el carro ennegrit arrossegat pel Boc i la Leocadieta, dues enormes haques de tir. De tant en tant, el carboner aprofitava la visita per a ferrar-les. Aleshores, quan cobrava la tramesa de carbó, descomptava vuit pessetes del preu, una per cada pota ferrada. A Barbareta l'encisaven aquells dos animals gegantins, sobretot quan trascamaven cap arrere per tal d'acostar el carro a la carbonera perquè Clavell i el seu iaio la rebliren de bell nou amb l'ajut de sengles pales, i de vegades les obsequiava amb remolatxa o safanòries.

      Barbareta s'havia criat amb Josep Ros d'ençà que un trimotor dels nacionals passara un matí per damunt de la casa de la filla i del gendre i destrossara tot el pany de cases de la Vieta. Cap dels dos, ni cap altre veí del carrer que restara a casa en aquell moment, va sobreviure al bombardeig, i si Barbareta es va salvar va ser perquè mitja hora abans se l'havia enduta la mare dida per a alletar-la. D'una revolada havien passat ja dotze anys d'allò. De tant en tant, la xiqueta escoltava el iaio, a qui s'havia avesat a anomenar pare, maleir els feixistes amb veu molt baixa entre cop i cop de mall al ferro roent d'aixades i corbelles, i dir alguna cosa així com que tard o d'hora la justícia divina els passaria els comptes.

      El carrer Sorolla era just als afores del poble. La porta de darrere de la ferreria s'acarava al terme, que en aquella part era una foia abancalada i de secà, contràriament a la resta de camp, que era de regadiu, horta i tarongerars. Tres bancals avall s'aixecava el mas on vivien, comunicat amb la ferreria per un camí de terra dividit al bell mig per una franja d'espígol i herba feréstec.

      Aquell matí de divendres, Josep Ros havia hagut de marxar d'hora a una masada veïna per tal de reparar unes tanques metàl·liques. Barbareta feinejava al safareig del pati, tot remullant amb blavet la roba blanca. Després va encendre el foguer de serradura i, amb l'olla al foc, es va adreçar a la ferreria amb la intenció d'encendre també la farga amb fusta per quan el iaio tornara. Just quan arrossegava mitja soca cap a la porta de darrere de la ferreria, es va adonar que Clavell el carboner, per una sendera adjacent al mas, s'acostava amb el carro i les haques.

      - Bon dia tingues, Barbareta.

      - L'avi no hi és.

      - Llàstima! Ja que passava per ací, volia que fera un cop d'ull a les ferradures i desar el carbó a la carbonera. Vols que t'ajude? - I en això que ja baixava del pescant del carro per a agafar-li la mitja soca.

      Barbareta el va deixar fer, tot mirant embadalida el Boc i la Leocadieta. De sobte, de ventre del Boc va emergir una protuberància obscura que anava allargassant-se fins gairebé tocar terra. El carboner va fer un somriure tort.

      - Ja saps el que és això, Barbareta? Que vols que t'ho explique? T'has fet molt fadrina, tu... Qualsevol dia t'eixirà un noviet i voldrà fer com el Boc...

      Barbareta no va contestar-li i va apressar el pas cap a la ferreria.

      Quan Josep Ros va tornar al mas era ja l'hora de dinar. A taula hi havia uns talls de pernil, una molla d'abadejo, mitja fogassa de pa, dues tomates de penjar amanides amb un raig d'oli i el barral de vi. Feia olor de menjar cremat. Va trobar la Barbareta al safareig, amb les galtes enrojolades, rentant rabiosament amb sabó de sosa una roba menuda, maleint entre dents i dient alguna cosa de la justícia divina. Va deduir que se li havia socarrat el menjar i, sense dir res, va seure a taula i va començar a dinar.
      • RE: Justícia divina (ostres, ostres, és aquesta, que s'havia tallat el text )
        mei__ | 20/01/2010 a les 21:56

        Quan no hi havia carbó en quantitat suficient per a la farga, Josep Ros, el ferrer del carrer Sorolla, el barrejava amb llenya seca de taronger. Encenia el primer foc amb el brancam i, quan ja s'havia format una bona estesa de brases, escampava un llit de carbó. Així aguantava les existències fins que tornava a passar Clavell, l'únic carboner de Bonretorn i de la contornada, amb el carro ennegrit arrossegat pel Boc i la Leocadieta, dues enormes haques de tir. De tant en tant, el carboner aprofitava la visita per a ferrar-les. Aleshores, quan cobrava la tramesa de carbó, descomptava vuit pessetes del preu, una per cada pota ferrada. A Barbareta l'encisaven aquells dos animals gegantins, sobretot quan trascamaven cap arrere per tal d'acostar el carro a la carbonera perquè Clavell i el seu iaio la rebliren de bell nou amb l'ajut de sengles pales, i de vegades les obsequiava amb remolatxa o safanòries.

        Barbareta s'havia criat amb Josep Ros d'ençà que un trimotor dels nacionals passara un matí per damunt de la casa de la filla i del gendre i destrossara tot el pany de cases de la Vieta. Cap dels dos, ni cap altre veí del carrer que restara a casa en aquell moment, va sobreviure al bombardeig, i si Barbareta es va salvar va ser perquè mitja hora abans se l'havia enduta la mare dida per a alletar-la. D'una revolada havien passat ja dotze anys d'allò. De tant en tant, la xiqueta escoltava el iaio, a qui s'havia avesat a anomenar pare, maleir els feixistes amb veu molt baixa entre cop i cop de mall al ferro roent d'aixades i corbelles, i dir alguna cosa així com que tard o d'hora la justícia divina els passaria els comptes.

        El carrer Sorolla era just als afores del poble. La porta de darrere de la ferreria s'acarava al terme, que en aquella part era una foia abancalada i de secà, contràriament a la resta de camp, que era de regadiu, horta i tarongerars. Tres bancals avall s'aixecava el mas on vivien, comunicat amb la ferreria per un camí de terra dividit al bell mig per una franja d'espígol i herba feréstec.

        Aquell matí de divendres, Josep Ros havia hagut de marxar d'hora a una masada veïna per tal de reparar unes tanques metàl·liques. Barbareta feinejava al safareig del pati, tot remullant amb blavet la roba blanca. Després va encendre el foguer de serradura i, amb l'olla al foc, es va adreçar a la ferreria amb la intenció d'encendre també la farga amb fusta per quan el iaio tornara. Just quan arrossegava mitja soca cap a la porta de darrere de la ferreria, es va adonar que Clavell el carboner, per una sendera adjacent al mas, s'acostava amb el carro i les haques.

        - Bon dia tingues, Barbareta.

        - L'avi no hi és.

        - Llàstima! Ja que passava per ací, volia que fera un cop d'ull a les ferradures i desar el carbó a la carbonera. Vols que t'ajude? - I en això que ja baixava del pescant del carro per a agafar-li la mitja soca.

        Barbareta el va deixar fer, tot mirant embadalida el Boc i la Leocadieta. De sobte, de ventre del Boc va emergir una protuberància obscura que anava allargassant-se fins gairebé tocar terra. El carboner va fer un somriure tort.

        - Ja saps el que és això, Barbareta? Que vols que t'ho explique? T'has fet molt fadrina, tu... Qualsevol dia t'eixirà un noviet i voldrà fer com el Boc...

        Barbareta no va contestar-li i va apressar el pas cap a la ferreria.

        Quan Josep Ros va tornar al mas era ja l'hora de dinar. A taula hi havia uns talls de pernil, una molla d'abadejo, mitja fogassa de pa, dues tomates de penjar amanides amb un raig d'oli i el barral de vi. Feia olor de menjar cremat. Va trobar la Barbareta al safareig, amb les galtes enrojolades, rentant rabiosament amb sabó de sosa una roba menuda, maleint entre dents i dient alguna cosa de la justícia divina. Va deduir que se li havia socarrat el menjar i, sense dir res, va seure a taula i va començar a dinar.

        L'endemà a mitjan matí va arribar Clavell el carboner per tal de ferrar les dues haques i desar el carbó a la carbonera Un cop descarregada la mercaderia van deslligar les haques i les van desferrar. Mentre el ferrer escalfava les ferradures a la farga, Clavell rebaixava la peülla de la pota esquerra de darrere del Boc, assegut en un tamboret.

        Barbareta va passar pel costat del carboner sense dir ni piu. Clavell va esbossar el somriure tort del dia d'abans mentre fitava de reüll la xiqueta, que obsequiava l'haca amb una garbeta de remolatxa. De sobte, l'animal va esbufegar amb força , i tot reguitnant violentament amb les potes de darrere, va llençar dos cops de guitza el carboner, que va caure llarg estés metre i mig enllà amb l'estèrnum enfonsat.

        L'astorat ferrer va llençar les tenalles i el martell i es va precipitar sobre el carboner, que agonitzava a terra entre ofecs i ranera.

        - Déu meu! Què li has donat a l'haca, filla meua?

        Barbareta va mirar el iaio de fit a fit:

        - Una garbeta de remolatxa, pare. I un parell de vitets. De vegades, cal ajudar la justícia divina.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.