Detall intervenció

RE: he fet salat!

Intervenció de: Miralpeix | 28-08-2006


He vist tard el que em vas dir. Tens tota la raó!

Encara que no entri a concurs l'he refet.

Merci per avisar-me!


Mentre apagava el despertador, Manel diu que es preguntava perquè li feia cas sonant a l'hora que l'havia posat la nit anterior. Es posà bocaterrosa per mirar de continuar dormint, afirma. El tuf que feia el matalàs el va desvetllar de cop, assegura. S'aixecà. Palpar els llençols i pensà que aquella nit tampoc havia suat tant. Se'ls apropà al nas i la flaira de la seva olor reconcentrada li entrà pels narius. S'haurien de rentar, recorda que va pensar Manel.
Anà cap a la banyera i pel camí es tragué la samarreta i diu Manel que no va poder evitar ensumar-la. Encara era molla pel coll i l'olor era somorta, encara que les aixelles de la samarreta si que feien una fortor considerable.

Quan entrava per la porta del bany es desempallegà dels shorts i reconeix Manel que se'ls va apropar a la cara. Sentir la ferum dels seus collons.

S'encabí com pogué pseudoestirat a la banyera. Amb un peu elevà el monomando i amb l'altre s'apropà el telèfon de la dutxa fins a les seves mans.

Mentre es fregava la pell amb sabó tenia la mirada clavada a la tovallola amb la que s'eixugaria. S'impacientava i volia acabar quan més aviat millor. Volia agafar la tovallola quan més aviat millor. Assegura Manel que s'esbandí de qualsevol manera, s'incorporà i allargà la mà per agafar-la. Se la començà a passar per tot el cos alleugerit. Notava com la tovallola encara era humida del dia anterior. S'eixugava a poc a poc, i la tovallola emanava olor de resclosit. Manel assegura que feia llargues inspiracions.

Mentre feia aquest ritual, extasiat, es va mirar al mirall i somrigué i es digué: Quina bogeria Manel. Va ser llavors que la imatge del mirall li respongué: potser si que estàs boig Manel, però no tens curiositat per saber quina olor fa el teu reflex?. S'apropà a poc a poc a la seva imatge. Quan la punta del seu nas la tocà inspirà ben fort. De cop i volta tot es feu obscur. Diu que li creuà pel cap el mite de Narcís. En aquell moment el comprengué i sabia que ja mai més es podria tornar a ensumar explica Manel.


Respostes

  • Manel
    Miralpeix | 26/08/2006 a les 02:11

    Manel assegura que el despertador va sonar a l'hora que l'havia posat la nit anterior. Mentre l'apagava, diu Manel que es preguntava perquè carai el despertador li feia cas. Es posà bocaterrosa per mirar de continuar dormint afirma Manel. Manel diu que pot afirmar amb contundència que es posà bocaterrosa perquè el tuf que feia el matalàs el va desvetllar de cop. S'aixecà. Palpar els llençols, recorda Manel, i pensà que aquella nit tampoc havia suat tant. Se'ls apropà al nas i la flaira de la seva olor reconcentrada li entrà pels narius explica Manel. S'haurien de rentar, recorda que va pensar Manel, i els va deixar rebregats on eren.
    Anà cap a la banyera i pel camí es tragué la samarreta i diu Manel que no va poder evitar ensumar-la. Encara era molla pel coll i l'olor era somorta, encara que les aixelles de la samarreta si que feien una fortor considerable recorda Manel. La deixà caure a terra. Quan entrava per la porta del bany es desempallegà dels shorts i reconeix Manel que se'ls va apropar a la cara. Sentir la ferum dels seus collons. També anaren a parar a terra explica Manel.
    S'encabí com pogué pseudoestirat a la banyera. Amb un peu elevà el monomando i amb l'altre s'apropà el telèfon de la dutxa fins a les seves mans. Es tractava d'un conjunt de moviments que havia aconseguit automatitzar a còpia de repeticions assegura Manel. És més, afirma Manel amb certa suficiència que avui encara els podria fer amb la mateixa precisió.
    Mentre es fregava la pell amb sabó tenia la mirada clavada a la tovallola amb la que s'eixugaria relata Manel. S'impacientava i volia acabar quan més aviat millor. Volia agafar la tovallola quan més aviat millor. No podia apartar la mirada de la tovallola. Assegura Manel que s'esbandí de qualsevol manera, s'incorporà i allargà la mà per agafar-la. Se la començà a passar per tot el cos alleugerit. Notava com la tovallola encara era humida del dia anterior. S'eixugava a poc a poc, i la tovallola emanava olor de resclosit. Manel assegura que feia llargues inspiracions.
    Mentre feia aquest ritual extasiat diu Manel que es va mirar al mirall i que somrigué i que es digué: estàs boig Manel. Diu Manel que va ser llavors que la imatge del mirall que no era d'altra que la d'ell li respongué: potser si que estàs boig Manel, però no tens curiositat per saber quina olor fa el teu reflex Manel?. Diu Manel que va deixar caure la tovallola a terra i que s'apropà a poc a poc a la seva imatge. Quan la punta del seu nas la tocà inspirà ben fort. De cop i volta tot es feu obscur. Diu que li creuà pel cap el mite de Narcís. També diu que en aquell moment el comprengué i sabia que ja mai més es podria tornar a ensumar explica Manel.

  • Tres dies
    Filalici | 28/08/2006 a les 09:08

    Agafo aire amb força. Tres dies. Haig d'aconseguir com sigui no caure en el pou obscur de la bogeria. Uns quants metres més enllà, la Laura balla, bellugant-se amb la seva gràcia habitual, una cançó del disc argentí que el Manel ens ha posat aquesta tarda. Procuro evitar mirar-la i escoltar amb atenció al Francesc, que m'està explicant una curiosa història d'uns quants dissabtes enrere, quan amb el seu grup d'amics es van trobar a la discoteca amb el cantant que havien anat a escoltar una estona abans. Però el seu relat sobre com un músic que desconec i que no m'interessa va intentar lligar amb la novia del seu millor amic no em captiva prou com per distreure'm. M'haig d'aixecar com sigui. Li dic que necessito anar al lavabo.

    Torno a agafar aire amb força. En aquests darrers mesos, la Laura i jo hem anat molt més enllà del que mai no ens hauríem pensat. Se'm fa molt difícil haver d'esperar per a tornar a sentir la immensa intimitat de les nostres pells en contacte, que només es pot comparar amb la deliciosa complicitat que han assolit les nostres ànimes. I, tot i així, tots dos tenim fermament decidit que no donarem cap més passa endavant, i que això nostre romandrà en secret. Disset anys de diferència són masses anys, no tenim el valor necessari per trencar una família. Jo no crec que el tingui mai. La distància és massa gran com per què tingui confiança en què les coses segueixin tan bé amb un compromís pel mig. I, sent així, ara no tinc cap més remei que aguantar sense apropar-m'hi.

    Torno a agafar aire, omplint els pulmons tan com puc, gairebé desesperat. Només tres dies més. D'aquí a tres dies el seu marit serà fora, i trobarem un raconet per continuar la nostra vida d'amants secrets. Només tres dies més d'abstinència. Tres dies eterns.
  • Dolça penitència.
    angie | 28/08/2006 a les 11:17

    Quan la vaig veure no em sabia avenir d'aquell esplet d'aromes i formes.
    Enmig de l'hortet del monestir, obert ara a ponent per la caiguda d'un roure contra el mur, va aparèixer una noia de mirada de vidre i amb un cos que brollava sota les robes, la qual s'enfilà pel tronc d'una figuera, ràpida i àgil, com un lligabosc groguenc. Estava clar que, aprofitant l'obscur tel del capvespre, aquella nimfa de cabells daurats ens visitava amb regularitat. Amb ella, el meu vot d'abstinència començà a jugar sense un as amagat. Podia sentir l'olor de figa madura a les seves mans i imaginar els seus llavis regalimant la dolçor robada, tenyits de morat. El fullam no em permetia veure detalladament la seva cara i com no volia ésser descobert, allargava el coll, assetjat pels mosquits famolencs, que m'excitaven encara més la pell. No em calia gaire més llum per gaudir de la visió dels seus malucs, que s'obrien sota les faldilles amples, per mantenir l'equilibri sobre la branca més gruixuda. Perdut en la immensitat d'aquell regal de luxúria, un cel de núvols baixos, espessos, anunciava que potser tindríem aigua. La sequera havia clivellat la terra i l'únic que salvaria alguna collita seria que es decidís a descarregar. Mentre creia distreure els meus ardents pensaments, ella baixava de l'arbre i s'apropava a mi. No digué res, m'agafà la mà i em mira als ulls somrient alhora que dipositava una figa en el meu palmell obert...
    La pluja acompanyà les seves paraules :
    - Quant fa que no tastes una fruita com aquesta?. La Natura ens regala delícies no podem rebutjar...
    I duent els seus llavis a un sospir dels meus, acabà dient :
    - Cap home és mereixedor d'un càstig com el que estàs patint... Què vas fer per haver de pagar amb aquesta bogeria?...Si em deixes, jo seré la teva penitència...
    Llavors, la vaig besar mentre olorava el fruit prohibit, encerclat ara pels meus braços...

    • RE: Dolça penitència. (petita correcció)
      angie | 28/08/2006 a les 11:20

      falta un "que" a la frase :
      "La Natura ens regala delícies que no podem rebutjar..."

      gràcies
  • Les nits blanques
    Biel Martí | 28/08/2006 a les 12:19

    La mirada es perd entre tot espai obscur de la nit i deixa lloc a la divagació de la memòria, perduda entre llums intermitents de la consciència. Imatges abstractes de fets presents i passats, d'històries explicades o per explicar, de realitats i ficcions. La seva pell encara tremola de tant en tant, com espasmes minúsculs distribuïts arreu del cos. Ara sap però, que no és el camí cap a la bogeria el que porta o, com a mínim, és allò el que li diu el seu referent del centre.

    Fa ja un mes que hi és, fou arrossegat -literalment- pels seus dos germans, després d'una exhibició de descontrol en un dinar familiar. Poc a poc, a mesura que el temps ha anat deixant sentir la seva petjada amb serenor, tot el batibull del seu cap s'ha anat centrant, i els records han resultat imatges vívides de fets que, tant de bo, no haguessin ocorregut mai.

    L'últim cop que va veure la Mai, ara fa una setmana, encara pensava que podria recuperar els bons moments junts, però aleshores, asseguts l'un davant de l'altre en una sala freda, tingué la sensació que cap moment havia estat verídic, només il·lusions degudes a un constant estat d'eufòria causat per allò que el seduí un any i mig enrere, no deixant-lo escapar i enfonsant-lo cada cop més.

    El més trist, pensa ara mentre veu altres pacients passejar pel jardí, és que ha necessitat sedants i inclòs camises de força (quan pensava que portava el camí de la bogeria) per adonar-se'n que, en realitat, ell no tenia res sota control. Vivia per la droga, moria per la droga.

    A les 17:00 en punt, com cada dia, la infermera truca a la porta de la seva habitació i amb un somriure de dents blanques i galtes rosades, deixa sobre la tauleta la medicació. El psicòleg assegura que ja quasi ha passat el pitjor, però ell no ha estat mai cocaïnòman, i no es passa setze (abans eren 24) hores diàries pensant en la pols blanca, sobretot de nit.

  • La veïna
    Sol_ixent | 28/08/2006 a les 12:37

    Cansat de patir aquells forts dolors al cor, de no poder dormir a les nits i de sentir-me com en un túnel obscur sense principi ni final, vaig decidir d'acudir una tarda a la consulta del metge. Amb un simple cop d'ull, va reconèixer la raó de la meva ja quasi-bogeria: el mal d'amors. En preguntar-li si hi havia algun medicament per a poder guarir-lo, em va respondre, secament: "L'únic que pots fer és evitar de veure-la".
    De cop i volta, em va caure el món a sobre. No podia creure el que les meves orelles estaven sentint. De la nit al dia, havia de prescindir de l'amor de la meva vida, me n'havia d'abstenir, i no sabia pas com m'ho faria.

    Des de que era ben jovenet, havia estat enamorat de la meva veïna. Era una mica més gran que jo, i una de les criatures més precioses que mai havia vist. Pèl-roja, de pell molt clara, alta i esvelta... Des del primer instant en què la vaig veure, no me l'havia pogut treure del cap. I n'estic segur que a molts homes -i potser alguna dona?- els havia passat el mateix.

    En tornant de la visita, vaig patir per si me la trobava. El cor em faria un salt, i la panxa se m'ompliria de papallonetes voleiant, ja sense esma, de tant acostumades com n'estaven. Sortosament, això no va passar. I van passar setmanes fins que ens vam retrobar.

    Jo sortia de casa, i estant al portal, ella entrava. Va saludar-me, i jo, pres d'aquella tan fatal timidesa que a voltes m'atrapa, vaig ser incapaç de retornar-li. Aquella mateixa vesprada, van haver d'ingressar-me a l'hospital a causa d'un fort atac d'ansietat. I m'hi vaig passar mesos, perquè es van tornar a repetir alguns cops més.

    Els experts van aconsellar-me de nou l'abstinència, perquè sinó allò podria acabar amb el pitjor dels finals. Així que els vaig fer cas per un cop, i vaig canviar de ciutat i de feina. Van passar els anys, i quan per fi m'havia curat del tot, vaig conèixer a la nova veïna...
  • RE: */*/* REPTE 161 (capicúa!) */*/*
    Oluronbi | 28/08/2006 a les 13:57

    wala!! ara acabo d'esbrinar això del repte ejeje kuan exactament queden 11 minuts per a que ses puguin encara enviar els escrits..vaja....crec que m'esperaré al següent repte que es proposi eh, doncs no puc fer en 10 minuts un escrit ben elaborat, per la poca inspiraciño meva d'akests moments (cal dir tmb q kuan més m'inspiro és a la nit...).
    Gràcies igualment, Foster, per haver-me comentat ixò del repte, ja ho sé per la pròxima vegada!!
    • RE: RE: */*/* REPTE 161 (capicúa!) */*/*
      Sol_ixent | 28/08/2006 a les 14:31

      Doncs... ja saps, després sortirà el veredicte i el guanyador/a que proposarà un nou tema. Aleshores hi participes... Ja veuras que millores molt i que al principi costa molt, però al final els faràs súper ràpid.

      En fi... ens veiem!

      Sol_ixent
  • RE: he fet salat!
    Miralpeix | 28/08/2006 a les 17:38

    He vist tard el que em vas dir. Tens tota la raó!

    Encara que no entri a concurs l'he refet.

    Merci per avisar-me!


    Mentre apagava el despertador, Manel diu que es preguntava perquè li feia cas sonant a l'hora que l'havia posat la nit anterior. Es posà bocaterrosa per mirar de continuar dormint, afirma. El tuf que feia el matalàs el va desvetllar de cop, assegura. S'aixecà. Palpar els llençols i pensà que aquella nit tampoc havia suat tant. Se'ls apropà al nas i la flaira de la seva olor reconcentrada li entrà pels narius. S'haurien de rentar, recorda que va pensar Manel.
    Anà cap a la banyera i pel camí es tragué la samarreta i diu Manel que no va poder evitar ensumar-la. Encara era molla pel coll i l'olor era somorta, encara que les aixelles de la samarreta si que feien una fortor considerable.

    Quan entrava per la porta del bany es desempallegà dels shorts i reconeix Manel que se'ls va apropar a la cara. Sentir la ferum dels seus collons.

    S'encabí com pogué pseudoestirat a la banyera. Amb un peu elevà el monomando i amb l'altre s'apropà el telèfon de la dutxa fins a les seves mans.

    Mentre es fregava la pell amb sabó tenia la mirada clavada a la tovallola amb la que s'eixugaria. S'impacientava i volia acabar quan més aviat millor. Volia agafar la tovallola quan més aviat millor. Assegura Manel que s'esbandí de qualsevol manera, s'incorporà i allargà la mà per agafar-la. Se la començà a passar per tot el cos alleugerit. Notava com la tovallola encara era humida del dia anterior. S'eixugava a poc a poc, i la tovallola emanava olor de resclosit. Manel assegura que feia llargues inspiracions.

    Mentre feia aquest ritual, extasiat, es va mirar al mirall i somrigué i es digué: Quina bogeria Manel. Va ser llavors que la imatge del mirall li respongué: potser si que estàs boig Manel, però no tens curiositat per saber quina olor fa el teu reflex?. S'apropà a poc a poc a la seva imatge. Quan la punta del seu nas la tocà inspirà ben fort. De cop i volta tot es feu obscur. Diu que li creuà pel cap el mite de Narcís. En aquell moment el comprengué i sabia que ja mai més es podria tornar a ensumar explica Manel.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.